La família Gómez Arias viu en un dels grans municipis de la conurbació de Madrid. És un edifici de nova planta, sorgit a un dels plans d’actuació urbanística (PAU) que s’han reproduït com si foren bolets. S’hi van mudar ja fa alguns anys, procedents d’Oviedo. Ell és funcionari i ella treballa per a una multinacional radicada als afores de la capital d’Espanya. Aquest va ser, precisament, el motiu que va fer-los canviar de residència.
La parella té dos fills que, així que arriba la calor, s’ho passen d’allò més bé amb els amics a la piscina comunitària. Cursen secundària en una escola concertada no religiosa i algun diumenge, més dels que voldrien, fan cara de pomes agres perquè han d’acompanyar els pares al centre comercial. Com que obren cada dia, festius inclosos, és quan els va més bé per fer la compra grossa.
En arribar aquestes dates, les de la declaració d’Hisenda, els Gómez Arias es feliciten perquè no han de pagar tants impostos com abans a Astúries. I tenen la tranquil·litat de saber que, quan falte algú dels dos, el cònjuge i els fills no hauran d’abonar l’impost de successions.
Els Gómez Arias són una parella fictícia, però milers i milers de persones de la Comunitat de Madrid s’hi veurien reflectits. Molts d’aquests electors, farts de la corrupció del PP madrileny, van fer confiança a Ciutadans a les eleccions autonòmiques de 2019 —els populars van obtenir-hi 30 diputats, i Cs, 26— i ara, als comicis anticipats del 4 de maig, s’inclinaran per Isabel Díaz Ayuso, erigida en la protagonista d’una versió castissa del famós quadre de DelacroixLa llibertat guiant el poble.
En lloc de la francesa, Díaz Ayuso, una periodista sense a penes experiència política, enarbora la bandera roja amb les set estrelles blanques de la comunitat madrilenya. Ayuso com a sinònim de llibertat. Els habitants del nord de Madrid compten els dies per fer-li confiança a les urnes. La votaran entusiasmats, encara més després que Pablo Iglesias ho haja deixat tot per derrocar-la. “Comunisme o llibertat”, proclama Ayuso, convenientment assessorada per Miguel Ángel Rodríguez (MAR), la mà dreta de José María Aznar a la Moncloa. A la meitat sud, per contra, s’espera un vot massiu a favor seu als barris residencials i un abstencionisme elevat als més humils. Tot just allà on Iglesias està focalitzant gairebé per complet la seua campanya.
Amb ell com a número 1 de la llista, Unides Podem té garantida la representació a l’Assemblea de Madrid —cosa que no estava clara abans de la seua renúncia a la vicepresidència del Govern espanyol—, però sembla que no arrossegarà tanta gent com perquè PSOE, Més Madrid i ell puguen alterar el color polític de la Porta del Sol, inamovible des de 1995. La veritable hipoteca del xalet de Galapagar —al nord selecte de Madrid, als antípodes del seu Vallecas natal— no és la de la lletra que paga cada mes, sinó la de la incoherència discursiva.
Ayuso no sols gaudeix de la simpatia desbordant de les capes acomodades. Els petits comerciants —en especial els hostalers i restauradors— la tenen en un altar. Aquests dies, pels bars i restaurants de Madrid proliferen cartells amb la seua cara somrient i un lema nítid: “Ayuso somos todos. Gracias por cuidarnos”. I és que la presidenta madrilenya, en plena pandèmia, s’ha convertit en la gran heroïna del sector gastronòmic i de l’oci. La setmana passada, el president de Cantàbria, Miguel Ángel Revilla, era rebut al seu punt de vacunació per un grup de restauradors que cridaven “¡viva Ayuso!” i li exigien la dimissió per la decisió de clausurar temporalment els seus locals a fi de contenir l’escalada de contagis.
Nacionalisme madrileny
Lucía Méndez, periodista de Zamora, coneix molt bé el PP i la política madrilenya. Cronista parlamentària excelsa d’El Mundo, va ser cap de gabinet de Miguel Ángel Rodríguez a la Secretaria d’Estat de Comunicació del primer Govern Aznar entre els anys 1996 i 1998, quan va regressar al diari com a redactora en cap. Els seus articles i les seues columnes d’opinió són fonamentals per conèixer què passa a la política espanyola i, més concretament, a les files populars.
L’11 de març, l’endemà de la dissolució de l’Assemblea de Madrid per part de Díaz Ayuso, Méndez escrivia un perfil sobre la presidenta en què destacava el seu “nacionalisme madrileny i espanyol sense matisos”. En conversa amb EL TEMPS, Méndez assenyala dues fites que considera bàsiques per explicar l’ascens meteòric d’Ayuso a totes les enquestes.
“D’una banda, la cimera bilateral que va mantenir amb Pedro Sánchez el 21 de setembre, quan alguns reclamaven l’aplicació de l’article 155 a Madrid, amb un tractament de tu a tu per al president del Govern i una escenografia imponent”, subratlla Méndez. “I, de l’altra, la decisió de mantenir oberts els bars i de no perimetrar l’autonomia, que li ha servit per contraposar-se a la resta de presidents”.
En el fet de no clausurar el comerç poden haver jugat al seu favor els orígens familiars, molt lligats a aquest sector. Son pare va acabar arruïnat després d’haver impulsat diversos negocis i Díaz Ayuso sent una empatia notòria pels petits emprenedors. Respecte a la resistència a perimetrar Madrid, no calia que ho fera si la resta de comunitats ja havien pres aquesta determinació. El de Madrid era un perimetratge de facto que permetia Ayuso no decretar-lo com a tal i remarcar la importància de preservar no sols la salut dels seus conciutadans, sinó també “la salut de l’economia”.
IDA o la més normal?
Aquells dos elements —un de més icònic i un de més ideològic— són claus per explicar l’auge de la presidenta madrilenya. Però el caldo de cultiu ja hi era. L’esquerra, ridiculitzant-la per les seues declaracions i actuacions, va contribuir a engendrar el mite. Els retrets de diversos presidents autonòmics —el valencià, Ximo Puig, ha reeixit en la matèria— l’han consolidada igualment com l’enemic a batre. La concentració empresarial que beneficia Madrid, el creixement demogràfic associat al fenomen de l’España vaciada i les acusacions de ser un “paradís fiscal” que practica dúmping va fer la resta. Ayuso va començar a lamentar en públic una “madrilenyofòbia” que ha despertat un sentiment de pertinença inaudit.
“Esperanza Aguirre contra José Luis Rodríguez Zapatero, i prèviament Alberto Ruiz-Gallardón contra Aznar, ja havien fet servir les institucions per confrontar políticament amb el Govern de l’Estat”, recorda Méndez, “però el cas d’Ayuso és un pas més enllà: ha sigut un ascens més fulgurant i amb els mètodes de Trump, és a dir, parlant com parla el poble, de manera desvergonyida, amb un populisme juvenil farcit de consignes senzilles, plantejant l’anomenada ‘guerra cultural’ contra l’esquerra, quelcom que fins ara mai no donava vots ací, com sí que passa als Estats Units”.
Lucía Méndez: “De tots els candidats de les eleccions madrilenyes ella és, per dir-ho així, la més normal”
“A més”, afegeix Méndez, “tot i que sociològicament la dreta ja era hegemònica a Madrid, Díaz Ayuso ha penetrat en franges que no li eren tan propícies”. Com? “Amb una estètica ben allunyada de la dreta tradicional, cosa que facilita que qualsevol persona de l’extraradi s’hi senta identificada... Conec tots els candidats de les eleccions madrilenyes i ella és, per dir-ho així, la més normal”. Res a veure, doncs, amb la IDA que els seus detractors polítics han tractat de rebatejar manllevant les inicials del seu nom.
Siga com siga, Méndez gira la vista més enrere encara i inclou a l’equació de corresponsables de l’auge d’Ayuso el mateix PSOE: “Igual com el PP, sempre ha implementat polítiques centralistes —la xarxa d’autovies, la velocitat alta ferroviària o la T4 de Barajas, una de les millors terminals aeroportuàries del món, en són exemples clars— que han fet de Madrid un pol d’atracció enorme”.
Davant el triomfalisme d’Ayuso, l’esquerra parla en termes negatius —suprimir concerts educatius, apujar impostos, penalitzar les grans empreses— i abandera un discurs territorial federalitzant que, en el cas d’Unides Podem i Més Madrid, arriba a ser plurinacional.
“L’èxit del PP madrileny és haver associat la paraula llibertat a consumisme i negoci”, sosté Jaime Pastor, un valencià establert a Madrid des dels 17 anys, professor de Ciència Política i de l’Administració a la UNED, que va integrar els tribunals que van avaluar les tesis de Pablo Iglesias i Íñigo Errejón. Anticapitalista, és editor de la revista bimensual Viento Sur.
Pastor diu que Madrid es troba en mans d’una “oligarquia financeroimmobiliària que ha estès el neoliberalisme, el neoconservadorisme i l’ultranacionalisme espanyol fins al punt d’anteposar l’economia a la salut”. I és implacable no sols amb la “connivència” d’un PSOE delerós d’ocupar “l’extrem centre”. També censura l’actitud d’Esquerra Unida en la persona d’Ángel Pérez, “que va participar de la dèria urbanística amb l’excusa que hi havia cooperatives, a més de contribuir a la desfeta de Caja Madrid”. Més recentment, el vistiplau de l’alcaldessa Manuela Carmena a l’Operació Chamartín i la influència escassa de Podem al Govern de coalició han estès la seua “desil·lusió” a Més Madrid i la formació morada.
“Díaz Ayuso aspira a crear una identitat madrilenya de ciutat estat”, opina Pastor. Quan va dir que la comunitat madrilenya és ‘Espanya dins d’Espanya’, era per alguna cosa. Els seus lemes plens d’autoestima i de consum fàcil anuncien una succió massiva de vots de Ciutadans i fins i tot de Vox. “A més del nord de Madrid i les classes mitjanes clàssiques, el PP ara serà preeminent com mai entre la petita burgesia comercial i aquells segments de població que s’han vist beneficiats per l’ascensor social”, augura ell.
Madrid com a estat lliure associat. Amb un nombre de moviments cívics inferior al de la mitjana espanyola. Ho explicava la catedràtica Carmen González Enríquez, investigadora principal del Real Instituto Elcano i catedràtica de la UNED, en un article titulat “Madrid o el españolismo de serie”, que el periodista Rodrigo Terrasa va publicar a El Mundo l’agost de 2017: “Madrid té una virtut que alhora és el seu problema, alberga una societat molt acollidora, en què gairebé tothom és de fora, raó per la qual li falta la cohesió social que sí tenen aquelles zones amb menys immigrants de la resta del país... A Madrid li falta identitat”.
“Que la majoria de mitjans estatals siguen de dretes ha estat clau a l’hora d’expandir la idea d’Ayuso com a antítesi del Govern Sánchez”, opina Jaime Pastor
En canvi, la política madrilenya ocupa molt d’espai a diaris, ràdios i televisions. “Que la majoria de mitjans de comunicació estatals siguen de dretes ha estat clau a l’hora d’expandir la idea d’Ayuso com a antítesi del Govern de l’Estat, de bastió enfront de Pedro Sánchez”, apunta Pastor. “I Iglesias ha caigut en la seua trampa, centrant-se en el discurs antifeixista i defensant el paper del comunisme en la recuperació de les llibertats. Pense que hauria d’incidir més en el valor dels serveis públics i l’enduriment de la fiscalitat a les classes benestants, si és que realment pretén guanyar vots al sud”, afegeix.
“Ayuso ha tingut molta sort, ni en els seus somnis més optimistes no esperava un escenari tan propici”, remata Lucía Méndez. “Ara bé, tinc la sensació que no disposa de prou maduresa per assumir l’allau de vots que li espera, i que MAR, per comptes d’aportar-hi serenor, també sentirà la temptació d’atacar el lideratge del partit a escala nacional”, pronostica.
Perquè, a ulls de Lucía Méndez, els vots “encegaran” Ayuso, la qual “previsiblement perdrà el sentit de la realitat” i voldrà aspirar a cotes més altes de manera immediata. “Ja hem vist com han acabat alguns que al seu dia van quedar encegats”, afirma ella en referència implícita a Iglesias i Albert Rivera.
Bona coneixedora del partit, Méndez sentencia que “ni el resultat de Madrid és extrapolable al conjunt d’Espanya ni el PP madrileny té a veure amb el PP del conjunt d’Espanya”. I remet a l’article “Madrid se va”, publicat per Pasqual Maragall a El País l’any 2001: “Dins del PP, Madrid també se’n va”.