Els aplaudiments als sanitaris, les pancartes de solidaritat als balcons i la necessitat d'una xarxa pública per protegir-nos de les emergències víriques semblaven propugnar un canvi en la gradual mort que havia experimentat durant llargues dècades l'empatia. L'individualisme desfermat, l'hedonisme desvinculat de responsabilitat, havien quedat relegats en un context d'inexorable recerca de pertinença a una comunitat, del contacte amb les persones estimades a les quals no podies visitar. La crisi del coronavirus albirava una erosió accelerada de l'hegemonia cultural del neoliberalisme. Era època de revisar dogmes que havien minvat els serveis públics imprescindibles per sobreviure en temps d'incerteses màximes. Un hipotètic gir social-cultural que xocava amb el model ideològic que s'havia implantat a través de les teranyines privades educatives i sanitàries, així com mitjançant l'urbanisme, a la Comunitat de Madrid.
La regió que acull la capital espanyola, no debades, havia experimentat escenes terrorífiques. Entre març i maig del 2020, van produir-se 7.600 morts a les residències de la tercera edat, els quals representaven el 18% dels geriàtrics madrilenys. Encara més, segons els àudios desvelats per El País, s'havia pensat a fer negoci de l'emergència sanitària mentre el 73% de les persones mortes per la COVID-19 de les llars d'ancians no van tenir l'oportunitat de rebre assistència mèdica en un hospital. Madrid, al seu torn, acumulava unes xifres epidemiològiques que la situaven sovint amb un sol d'incidència acumulada elevadíssim, i amb una taxa de mortalitat per un milió extremadament superior a la registrada al País Valencià. Mentre la mortalitat a les residències valencianes era del 8,5%, a la Comunitat de Madrid superava el 16%. La caiguda de les exportacions, de les afiliacions a la seguretat social, la davallada laboral, el sotrac turístic i la patacada industrial era més gran al districte que concentra el poder econòmic, mediàtic, polític i cultural de l'Estat espanyol envers el territori valencià. Tot plegat en una comunitat amb uns nivells de segregació escolar equiparables a Turquia, i una ciutat que encapçalava la classificació d'urbs europees amb una bretxa més gran entre classes empobrides i capes privilegiades.
A pesar d'aquestes xifres, o, precisament, per intentar desviar la discussió pública d'aquestes, la presidenta de la Comunitat de Madrid, la popular Isabel Díaz Ayuso, ha practicat un discurs de menyspreu a les consignes científiques i revestit d'aires ideològics importats de la campanya de l'expresident dels Estats Units, el xenòfob i multimilionari Donald Trump. Aconsellada per l'antic assessor aznaristaMiguel Ángel Rodríguez, ha emprat la regió madrilenya com a punta de llança contra el president espanyol, el socialista Pedro Sánchez. Ho ha fet amb un discurs profundament individualista, amb una visió del concepte llibertat pervertida políticament i ancorada en la defensa dels privilegis fiscals de les classes benestants, amb uns missatges marcadament identitaris en la qual s'associa l'existència de restriccions homeopàtiques a una suposada idiosincràsia madrilenya. O dit d'una altra manera: Ayuso ha construït un fet diferencial madrileny a partir d'un discurs simple de concebre la llibertat en comportar-se sense assumir cap obligació en plena pandèmia del coronavirus. Una oda a l'hedonisme i l'individualisme extrem, desproveït de cap lògica de la prudència i d'empatia, que connecta amb els trets actuals de les societats contemporànies. L'edificació d'un nacionalisme banal i privatiu en el qual es podien sentir identificats uns ciutadans cansats del malson de la pandèmia de la COVID-19.
Aquest missatge, el qual ha estat reiteradament avalat i poc contrarestat efectivament per un ecosistema mediàtic madrileny escorat innegable cap a posicions ideològiques dretanes, ha calat socialment fins a propulsar Aysuo a una victòria incontestable en les eleccions madrilenyes d'aquest dimarts. No ha importat la defensa d'un model accentuadament segregador, ni el menyspreu a la ciència, ni la legitimació de les proclames contra els drets humans de la ultradreta Vox, amb afirmacions que han qüestionat problemàtiques com el terrorisme masclista. El trumpisme a l'espanyola ha recollit un triomf incommensurable. Amb el 99,39% dels vots escrutats, el PP ha obtingut 65 escons, és a dir, 35 més envers les passades eleccions autonòmiques del 2019. La candidata dels conservadors s'ha quedat a només quatre parlamentaris d'aconseguir la majoria absoluta en temps de fragmentació política. El mapa de la regió madrilenya s'ha tenyit de blau a excepció de tres demarcacions circumstancials: Funtideña del Tajo, el Atazar i Navarredona y San Mamés. Zones de tradició fortament progressista com ara Rivas-Vaciamadrid, Villa-Vallecas o Usera han caigut del costat del PP. L'elevada participació registrada en una jornada laboral, en passar del 64,27% del 2019 al 76,24% d'aquesta cita amb les urnes, ha beneficiat la dreta. Bastions conservadors com ara Pozuelo d'Alarcón o Boadilla del Monte han experimentat uns creixements d'assistència a les urnes que han superat els 14 punts envers els anteriors comicis regionals.
«Han sigut els dos anys més difícils que haguérem pogut imaginar i mai hem estat més vius. Seguirem amb llibertat, amb concòrdia i governant per a tots perquè la hipocresia de la Moncloa té els dies comptats», ha expressat Ayuso, amb un discurs que obri les especulacions sobre la temptació d'imitar l'expresidenta madrilenya Esperanza Aguirre en atrevir-se a extrapolar els resultats madrilenys al conjunt de l'Estat espanyol i aspirar a ser la presidenciable del PP a la Moncloa. «Ja està bé. Hui, des de Madrid recuperarem l'orgull, el sentiment de pertinença, la convivència i la llibertat», ha proclamat, qui amb un 44,72% i 65 escons ha superat per si mateixa la suma de les esquerres, que s'han quedat amb 58 representants. «Serem lliures amb passió per la vida i la llibertat, que són els dos béns més preuats que té l'home. Llibertat significa que si eres un cuiner famós o un músic o un filòsof que vols dir a qui votaràs, se't respecta. Ací ve el millor de cada racó del món a viure en pau i llibertat. La llibertat és dur una polsera que diu llibertat sense haver d'ocultar-la», ha agregat en una reivindicació de la llibertat que tindrà per poder governar en minoria. Només necessitaria, de fet, l'abstenció de la ultradreta de Vox per repetir a la cadira de presidenta de la Porta del Sol.
Els ultraconservadors, els quals s'han vist difuminats pel cicló d'Ayuso a pesar de passar dels 12 escons del 2019 als 13 d'aquesta contesa electoral i d'incrementar la bossa de votants del 8,8% anterior al 9,13% d'aquesta nit, han anunciat en boca del seu líder estatal, l'expopular habitual de les fundacions finançades amb diners públicsSantiago Abascal, el suport a la candidatura de la baronessa del PP. Una aliança tàcita que reforça la Comunitat de Madrid com a bastió trumpista de la Unió Europea, en l'única capital d'una potència del vell continent dominada pel conservadorisme exacerbat. Aquesta entesa comptarà amb ressonància a la resta de l'Estat espanyol, atès la concentració i el centralisme mediàtic espanyol. Si aquests comicis s'han disputat en clau estatal, les conseqüències seran llegides d'igual forma, especialment per avalar el model estratègic de connotacions trumpistes d'Ayuso i per accelerar la reunificació de la dreta espanyola per la qual somia l'antic organista de la triple dreta, això és, José Maria Aznar. La patacada de Ciutadans, qui passa d'obtenir 26 escons l'any 2019 a quedar-se fóra de l'Assemblea de Madrid, deixa en coma el partit taronja. Les fugues cap a les files populars, les quals s'hi van engegar amb la fallida moció de censura a Múrcia que va desencadenar aquesta batalla electoral, poden afonar l'inundat vaixell dels espanyolistes d'aspiració centrista i pràctica innegablement dretana.
Una altra barca política que s'ha estavellat com si es tractara l'Ever Given al canal de Suez ha estat el PSOE. L'erràtica campanya del presidenciable Ángel Gabilondo, qui va començar la batalla electoral renegant d'un pacte amb el morat Pablo Iglesias i va acabar sumant-se a l'estratègia fallida de convertir els comicis en un plebiscit entre democràcia i feixisme, ha comportat una derrota sense pal·liatius. Els socialistes han aconseguit 24 diputats, la qual cosa suposa una pèrdua de 13 diputats respecte de l'any 2019. En aquella convocatòria electoral, van imposar-se com a la llista més votada. La revàlida de Gabilondo, el qual no ha exercit durant aquests darrers anys de líder opositor al PP, ha col·locat la formació del puny i la rosa com a tercera força política a l'Assemblea de Madrid en reunir solament el 16,85% dels sufragis. Es tracta, no debades, del pitjor resultat de la història dels socialistes en unes eleccions autonòmiques a la Comunitat de Madrid. El sòl dels socialistes estava en 32 diputats l'any 1995, quan va produir-se el tomb d'hegemonia política al districte autonòmic que acull la capital espanyol. Aquest resultat deixa ben tocat al president Pedro Sánchez, qui arran de la pandèmia ha perdut la tirada electoral acumulada abans de la irrupció de la crisi del coronavirus. «Tenim dos anys per construir l'alternativa progressista que Madrid necessita, sabrem aprofitar-ho i ens posem des d'aquest mateix moment», ha expressat el secretari d'organització del PSOE i ministre de Foment, el valencià José Luis Ábalos.
Más Madrid, amb la metgessa Mónica Garcia al capdavant, s'ha erigit en la principal opció progressista amb el 16,97% dels vots i 24 escons, quatre més respecte de les passades eleccions regionals. Sense renunciar a combatre les temptacions ultradretanes d'Ayuso i assenyalar els missatges indecents de l'extrema dreta Vox, ha apostat per una campanya centrada en els problemes quotidians, amb un llenguatge capaç de seduir a les capes socials desfavorides allunyades de les bambolles digitals en els quals s'havia instal·lat el debat entre democràcia i feixisme. Un resultat agredolç atès la victòria aclaparadora d'Ayuso que consolida l'espai polític impulsat per l'exmorat Íñigo Errejón a la Comunitat de Madrid després de fracassar en la seua exportació a la resta de l'Estat espanyol. «Es demostra que hi ha un espai polític verd i feminista que no sols es consolida sinó que té un ampli marge de creixement. Som l'alternativa al canvi i al futur de la Comunitat de Madrid», ha dit la candidata de la formació progressista. «Hem tingut uns magnífics resultats que, no obstant això, no eviten la victòria del PP», ha piulat poc després Errejón en aquesta barreja d'emocions contradictòries que ha inundat la caserna general dels esquerrans.
Unes sensacions de tristesa, de canvi d'època, d'obertura d'un nou temps, que han habitat la seu d'Unides Podem quan Pablo Iglesias, referent d'aquest espai d'esquerres i presidenciable a la Comunitat de Madrid, ha anunciat la seua retirada de la política. Ho ha fet després que els morats només hagen millorat en tres diputats i quasi dos punts percentuals els registres del 2019, ja que han aconseguit una desena de parlamentaris i un 7,21% de les paperetes. Superats en escons i vots per la ultradreta, l'Operació Baron Noir dissenyada per Iglesias ha fracassat estrepitosament, especialment per centrar la contesa electoral en una pugna conceptual que no ha mobilitzat, ni ha atret els barris desfavorits de la Comunitat de Madrid. A pesar d'una campanya dura i polaritzada, la qual beneficiava Unides Podem, el rebuig de la seua figura entre l'electorat conservador madrileny, àvid lector dels titulars de guerra informativa que sovint acumula l'exvicepresident, han penalitzat les seues opcions. «Deixe la política, ja no sume i m'han convertit en un boc expiatori», ha expressat envoltat d'una cúpula morada amb les cares ben llargues per l'adéu del seu líder.
Com ha fet a l'executiu espanyol, Iglesias ha cedit digitalment el lideratge de l'espai a Yolanda Díaz, vicepresidenta tercera espanyola i ministra de Treball. «No seré un tap per a una renovació de lideratges que s'ha de produir», ha indicat mentre a la seu del PP, a Gènova, a l'antic escenari tacat per l'ombra de la corrupció, tot era festa, i més amb el somni humit de la marxa d'Iglesias. Era la celebració, desproveïda de distància social, per consolidar Madrid com a bastió del trumpisme espanyol, és a dir, d'una filosofia entrecreuada per un discurs identitari i lliberticida que avala un model segregador i habitualment confrontat a la ciència. No és d'estranyar, per tant, que el líder neofeixista de Forza Italia, l'exministre d'Interior Matteo Salvini, haja felicitat Ayuso. Símptoma d'un vincle ideològic.