Quan lluir mascaretes era un acte estrambòtic que generava comentaris insidiosos, quan estàvem instal·lats en una vella normalitat en la qual la globalització turística s'havia extremat fins a nivells absolutament imaginables per a les anteriors generacions, quan la distància de seguretat era un símptoma d'associabilitat en lloc d'un exercici de responsabilitat sanitària, les flames van prendre una part del carrer Heroi Romeu de València. Encara que de manera testimonial, sense provocar més desperfectes que unes motxilles calcinades, els treballadors de la multinacional de la distribució a domicili Glovoprotestaven per les seues condicions laborals. La mort d'un empleat a Barcelona de la firma al·lèrgica als drets laborals i devota de l'elusió fiscal en maig de 2019 desencadenava una onada de protestes entre els contractats d'una de les icones de l'anomenada economia col·laborativa.
Els repartidors d'aquesta empresa, de fet, eren el paradigma de la transformació radical que havia experimentat el món del treball d'ençà de la contrarevolució encapçalada en els anys vuitanta pels dirigents conservadors Ronald Reagan, als Estats Units, i Margaret Thatcher, al Regne Unit. El lligam amb l'empresa d'aquests repartidors estava absolutament individualitzat atès la seua facturació com autònoms, la companyia no els oferia cap mena de seguretat a la feina, estaven privats de comptar amb horaris estables, rebien unes compensacions econòmiques de misèria i estaven sotmesos a l'esclavatge d'unes comandes que allnyaven qualsevol intenció d'esbarjo.
L'anterior model fordista, caracteritzat pel treball estàndard amb contracte indefinit, a temps complet, plena cobertura de la seguretat social i amb salaris capaços de desvincular de la pobresa als treballadors, s'havia esfumat, tot i que la seua existència a l'Estat espanyol havia estat limitada envers les potències occidentals. Les derrotes sindicals britàniques i la desregulació incontrolada dels mercats, entre altres esdeveniments, van consolidar gradualment un sistema laboral fragmentat, en el qual les condicions dels treballadors van precaritzar-se fins a l'extrem. La subcontractació, l'atomització laboral que impedia conèixer companys i la temporalitat accentuada de les feines que evitava trenar llaços de solidaritat amb els altres empleats van convertir-se a poc a poc en norma.
Tota modificació de la legislació laboral estava encaminada a reduir els costos laborals de les empreses, això és, els sous. L'ortodòxia aplicada va menysprear altres responsabilitats quan advertien d'una manca de competitivitat, per exemple, de l'Estat espanyol. La reforma empresarial mai va contemplar-se. Tampoc cap reflexió sobre l'estructura econòmica. Amb l'esclat de la bombolla financera auspiciada pel gran casino financer internacional, el qual havia comptat amb el suport teòric dels economistes convencionals, va insistir-se a Europa després d'un mínim mirall keynesià en la recepta de la devaluació interna, és a dir, d'empobrir a les capes treballadores via retallades salarials. No importava l'escalada de les xifres d'atur, que van superar el 26% l'any 2013. Va diagnosticar-se tisorades als sous i austeritat pública en contra de qualsevol manual bàsic d'economia. Aquest medicament, contraindicat per aquells que des de l'heterodòxia havien assenyalat l'adveniment de la crisi financera, va ser contraproduent. La devaluació interna no va reactivar l'economia, sinó que va empitjorar les condicions de vida a l'Estat espanyol, segons els estudisInternal devaluation in a wage-led economy. The case of SpainiThe role of internal devaluation on the correction of the Spanish external deficit. Només el bazuca del BCE encapçalat per l'italià Mario Draghi va estabilitzar el pànic financer i va obrir el clima per a la recuperació.
Les cicatrius de la devaluació salarial va ser notables. Segons una anàlisi de l'investigador de l'IE Business School Daniel Fernández Kranz publicada aCuadernos de información económica de Funcas l'any 2017, els ingressos anuals pels nous contractes en 2015 van ser un 23% inferiors envers el 2008. Un ajust laboral, de la capacitat per garantir unes rendes per viure, que van impactar de ple en els joves. Les noves generacions, d'acord amb aquesta recerca econòmica, assumien uns ingressos un 33% més baixos que abans de l'esclafit financer del 2008. La major part d'aquesta caiguda estava lligada al deteriorament de les condicions dels nous contractes, així com també a la davallada dels dies treballats, això és, a la proliferació d'ocupació temporal. Abans de la pandèmia, els joves seguien instal·lats en la precarietat. En 2019, la taxa d'atur juvenil espanyola se situava en 30,5%. Les xifres de País Valencià, les Illes Balears i Catalunya, amb 26,16%, 25,75% i 26,27%, respectivament, eren inferiors a la mitjana espanyola. La temporalitat dels joves a l'Estat espanyol era del 53,2% en el darrer trimestre de 2019. 3 de cada 4 menors de vint-i-sis anys no arribaven a percebre el salari mínim interprofessional.
La pandèmia del coronavirus, tanmateix, ha accentuat el drama laboral del jovent. L'Estat espanyol va tancar 2020 amb quatre de cada deu joves a l'atur. Es tractava de la taxa més elevada de desocupació juvenil de la Unió Europea. A les Illes Balears, per exemple, l'escalada era preocupant, amb la consolidació d'un 41% de les persones menors de vint-i-cinc anys sense feina. Una manca de treball que es combinava amb la precarietat de l'existent. Dels 742.000 assalariats en el sector privat menors de vint-i-cinc anys a Espanya, 473.200 tenien contractes temporals i 268.900 gaudien de contractes indefinits en data de tancament del 2020. L'emergència sanitària no sols ha afectat els joves. També ha suposat un daltabaix laboral sense segmentar per edat. En 2020, s'han destruït 622.600 llocs de treball, la qual cosa ha situat la taxa d'atur en data de principis de l'any 2021 en un 16,13%, és a dir, igualant els registres de 2012, en plena patacada econòmica. Segons adverteix Oxfam Intermón, el 55,6% dels nous aturats per la crisi de la COVID-19 són dones.
«L'emergència sanitària ha sigut una superposició de crisis, on s'ha sumat l'impacte laboral de la pandèmia amb unes capes socials, com ara les dones, els joves o els migrats, que encara arrossegaven el sotrac de la crisi financera del 2008», assenyala Vicent Mauri, portaveu d'Intersindical Valenciana, qui defensa «un sindicalisme social que lligue les problemàtiques laborals a qüestions que afecten els mateixos col·lectius víctimes de la precarietat, com ara l'accés a l'habitatge». «És un dret fonamental sobre el paper, però en la pràctica no es garanteix», denúncia. «Necessitem una transformació de l'actual model productiu, amb una aposta ferma per la reindustrialització. La crisi del coronavirus ha evidenciat la feblesa d'un model econòmic excessivament dependent del turisme, el qual sovint es tradueix en precarietat, inestabilitat i temporalitat laboral», proclama.
El País Valencià, segons subratllen des d'Intersindical Valenciana, ostenta indicadors laborals negatius en comparació amb la mitjana estatal. «Tenim uns salaris i unes pensions més baixes envers la mitjana espanyola», ressalten. Segons un estudi de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, el qual va presentar-se dos mesos abans de l'esclat de la pandèmia del coronavirus, l'autonomia valenciana compta amb un sou mitjà de 1.677,8 euros, el qual és de 151,5 euros inferiors a la mitjana salarial de les comunitats de règim comú. La diferència amb Navarra i el País Basc és de 500 euros. «La temporalitat és una altra de les característiques de l'economia valenciana amb percentatges del 28,8% enfront de la mitjana estatal que se situa en el 26,8%», s'apuntava en aquell document, en el qual es criticava el monocultiu del turisme. «Necessitem un canvi de model productiu, reindustrialitzar el País Valencià», planteja Mauri, així com aplaudeix l'aposta de la Generalitat Valenciana per la jornada laboral de quatre dies o 32 hores i demana una descentralització de les polítiques laborals «per adaptar-les a la realitat de cada territori».
La dependència del turisme també ha provocat un autèntic daltabaix laboral a les Illes Balears. El PIB balear, no debades, ha experimentat una contracció del 27%. La COVID-19 ha deixat al territori insular amb un 37,9% més d'aturats en 2020 respecte de l'any 2019. «La davallada econòmica ha estat profundament elevada, per la qual cosa necessitam consolidar una situació sanitària controlada per poder reactivar el turisme. Ens cal una incidència acumulada en els darrers 14 dies per 100.000 habitants realment baixa per obtenir un color verd al semàfor britànic. Reactivar el turisme és necessari per a recuperar-nos del drama laboral de la pandèmia», explica José Luis Garcia, secretari general de Comissions Obreres de les Illes Balears. «Una vegada puguem consolidar a poc a poc la recuperació ens haurem de replantejar un canvi de model productiu per evitar aquesta dependència excessiva del turisme. Necessitem convertir-nos en referents de l'economia del coneixement i de la innovació. L'opció de reindustrialitzar no és viable a les Illes Balears», complementa.
«L'actual model econòmic balear pateix una estacionalitat elevadíssima, amb unes dades rellevants d'ocupació temporal i, fins i tot, amb contractes indefinits que, en realitat, són fixos discontinus», radiografia el dirigent de Comissions Obreres de les Illes Balears, qui afegeix: «L'estructura de l'economia balear, la qual, com insistisc, té una dependència del turisme, atorga un poder desmesurat a l'empresari en la negociació col·lectiva amb el treballador. És necessari, a banda d'apujar el salari mínim interprofessional i recuperar els drets perduts durant la passada crisi econòmica, derogar la reforma laboral del 2012». Aquesta demanda és compartida pel conjunt de les forces sindicals. Intersindical Valenciana exigeix, al seu torn, derogar l'aprovada durant l'última legislatura del socialista José Luis Rodríguez Zapatero.
La supressió de la contrareforma laboral del PP, o si més no dels aspectes més desequilibrats, està al calaix d'assignatures pendents del Govern espanyol conformat pel PSOE i Unides Podem. La vicepresidenta tercera i ministra de Treball, Yolanda Díaz, convertida en referent de l'espai morat, ha de negociar una modificació legislativa a la qual estaran condicionats els fons europeus de reconstrucció. «A Brussel·les, quan es parla de reforma laboral, sovint apareix la paraula flexibilitat, la qual s'empra com a eufemisme de retallades salarials. També és flexibilitat, però, mesures efectives com els ERTO», anota Garcia. «La derogació de la reforma laboral, o dels seus aspectes més lesius, és fonamental. Cal reivindicar-ho, i per això sortim, de nou, als carrers l'1 de maig. El Govern espanyol ha de complir la seua promesa, que està registrada en l'acord de govern entre el PSOE i Unides Podem», reforça Camil Ros, secretari general d'UGT a Catalunya, qui incorpora: «Els fons europeus han d'anar per garantir els llocs de treball de la classe treballadora, la qual ha sigut la víctima de la crisi econòmica del coronavirus, i no les grans empreses».
«El conjunt de les institucions haurien de tenir un pla per garantir la viabilitat dels sectors punters de l'economia catalana, com ara el químic, l'automoció, l'agroalimentari o el turisme. Els projectes dels fons europeus haurien d'estar lligats a auditories d'ocupació. En cas contrari, hi ha el risc que acaben engreixant els comptes de les firmes que no han patit aquest daltabaix econòmic», avisa el dirigent sindical d'UGT Catalunya, qui demana a l'executiu principatí «comptar amb un pla global per garantir els actuals jaciments d'ocupació i crear-ne de nous amb la transformació verda». «Tot això ha d'anar lligat, d'una banda, de garantir ingressos a les víctimes d'aquesta situació, la qual cosa suposa posar en marxa la renda garantida aprovada en 2017, i d'altra, elaborar un pla per combinar les restriccions sanitàries amb ajudes econòmiques als sectors afectats», sol·licita. «El turisme està en crisi i hi ha sectors industrials, com ara l'automoció, en una cruïlla de futur. Els fons europeus han d'arrelar els actuals jaciments d'ocupació, i crear-ne altres», insisteix.
La pandèmia del coronavirus, de fet, s'ha convertit en un xoc que ha accelerat les transformacions que s'albiraven al món del treball. L'emergència climàtica, i els riscos associats d'epidèmies i inestabilitat climàtica vinculada, alterarà indústries com el turisme i l'agricultura. També posarà en escac sectors que han d'afrontar una reconversió ecològica atapeïda per l'ombra de no comptar amb els recursos minerals suficients per a impulsar-la en la dimensió que s'hi planteja. Les grans bosses d'ocupació, com ara l'automació, es reduiran mentre l'automatització, la robotització i l'actual model de digitalització de l'economia poden comportar una retallada de les fonts existents de llocs de treball. La desaparició, o si més no una reducció substancial, de la dimensió d'indústries com ara Ford al País Valencià fa tremolar a qualsevol governant. Tot i l'exemple de Flandes, el fantasma de Detroit sempre hi és present. L'expansió del sector de les cures irromp com a una altra mina de feines. També s'ha considerat la reconversió ecològica com a jaciment laboral, tot i que en aquest darrer àmbit encara està per mostrar el balanç resultant de feines.
«L'etapa postcoronavirus seria un bon moment per replantejar-se la necessitat d'implementar una renda bàsica permanent arran de la creixent desaparició de llocs de treball poc qualificats pels processos de digitalització del capitalisme», afirmava en un reportatge a EL TEMPS la catedràtica emèrita d'Economia Aplicada de la Universitat de Barcelona, Miren Etxezarreta. Una garantia d'ingressos que esmorteiria la pandèmia laboral que s'albira per aquesta etapa d'emergència climàtica, automatització i uberització de l'economia. L'onada d'acomiadaments, de moment, ha començat amb els expedients de regulació d'ocupació a BBVA, H&M, Banc Santander o el Corte Inglés. Símptoma de la matrioixka de pandèmies laborals existents, i pronosticades.