Parafrasejant el títol d’una coneguda novel·la de Cormac McCarthy, aquest que se’ns està quedant no és un món per a joves. I la paradoxa no és menor: la gent que ara és jove és la que ha d’habitar l’entorn post pandèmic que s’està apedaçant. Víctimes d’un escenari en el qual els termes incògnita i preocupació fan curt. Però també són els futurs actors d’un futur que està per escriure. “Aquestes generacions que han crescut en la crisi econòmica —i tantes altres que hi estan relacionades, començant per l’ecològica—, que han conviscut, en la seva gran majoria, amb la precarietat com estat habitual i no provisional, potser sí que tindran la força de moure les coses, ni que sigui amb primers passos cap a una altra direcció. Però no confio gens en els més grans (...)”.
En aquestes termes, amb una lucidesa admirable, s’expressava la investigadora Marta Segarra, als inicis de la pandèmia, el 30 de març del 2020, en una carta dirigida a l’assagista Ingrid Guardiola. Aquesta missiva forma part d’una interessantíssima correspondència arreplegada en el volum Fils, Cartes sobre el confinament, la vigilància i l’anormalitat, en el qual es tracten moltes de les problemàtiques que començaven a albirar-se des del principi de la desfeta sanitària convertida també en atzucac econòmic i social. Un hàbitat hostil sobretot per a aquells que comencen a fer els seus primers passos, en un sentit literal i, també, en un sentit vital. Perquè les regnes les duen uns altres. “El filòsof César Rendueles deia a Twitter (...) que el coronavirus ha dibuixat un escenari completament ‘adultcèntric’, i així és”, apuntava Guardiola en referència a una infantesa amagada durant el confinament “com els leprosos de la colònia de The House is Black (...) Els nens: la nova munició”.
Escenari adultcèntric que ha penalitzat la canalla, però també l’educació i la socialització de joves i adolescents. Als quals s’ha criminalitzat i responsabilitzat des del món social, polític i mediàtic dels adults. Sense tenir en compte que, en les manifestacions d’hedonisme o de ràbia expressada en els carrers, pesaven la manca de perspectives d’emancipació. De tenir una existència econòmica mínimament normal i estable. Aquesta que ve a continuació és la radiografia d’uns pulmons socials igualment pneumònics, tan malalts com els de les milers de persones que estan passants per les unitats de cures intensives.
El preu de la socialització barrada
“Necessitava tornar a la universitat, necessitava tornar a veure els meus amics i necessitava seguir amb la meua vida normal, eixir a passejar i gaudir de les coses de les quals sempre havia gaudit. Això va fer que caiguera en una espècie de depressió. No menjava, sentia que res tenia sentit i no podia dormir. Vaig perdre interès en quasi tot”. Aquest és un dels il·lustratius testimonis arreplegats en un estudi sociològic elaborat per l’Institut Valencià de la Joventut (IVAJ) i el Consell Valencià de la Joventut (CVJ) per sondejar els efectes de la pandèmia entre el col·lectiu d’edat de 12 a 30 anys. Les dades, presentades a finals del febrer passat, eren ben eloqüents: segons l’estudi, un 43,1% dels joves valencians confessaven que el confinament va tenir repercussió en la seua salut mental. Repercussions molt més grans entre les dones joves: un 54% del total admetien haver experimentat algun tipus de problema psicològic. “Les dades mostren que hi ha també en açò una bretxa de gènere”, apuntava en la presentació de l’estudi Cristina Martínez, presidenta del CVJ.
Qualsevol comparativa cal agafar-la amb prevenció (es tracta d’un estudi sobre 650 individus sobre un total de 100.000), però aparentment es tracta de xifres que superen les del global de la població: un altre estudi, aquest de la revista científica Psychiatry Research, agafant dades de diferents països, situava una afecció d’estrès i ansietat del 15 i el 16% entre el conjunt la població. Una altra publicació, Journal of Clinical Psychology, parlava d’un 25,4% de símptomes de depressió i un 19,5% d’ansietat. Aquesta mateixa revista advertia que el 68,5% de la ciutadana presentava algun tipus d’estrès posttraumàtic. Però compte amb el perfil de més risc a l’hora de patir aquestes seqüeles psicològiques: dona. jove i sense parella.
L’arribada de la mal anomenada “nova normalitat” (“la normalitat que teníem és justament el problema”, adverteix Guardiola en Fils; un“oxímoron”, com qualificava l’expressió la psicòloga social Irene Moulas) va suposar una certa injecció d’oxigen en tots els grups socials, però no el final dels problemes. Ni de bon tros: en l’estudi de l’IVAJ, un 25,8% dels joves manifestaven sentir-se angoixats per la incertesa, per no saber què passarà amb ells en el futur.
Sobre les perspectives ara en parlarem, però els efectes psicològics sobre els joves desmunten la visió d’un jovent hiperconnectat i que es delecta en el seu solipsisme. “Està claríssim que els joves estan intentant trobar-se presencialment tant com poden”, aclareix Liliana Arroyo, doctora en sociologia i investigadora de l’Institut d’Innovació Social d’ESADE. “Si ens pensàvem que els joves eren els més preparats per tancar-se en l’habitació amb l’Instagram no ha estat així. Ha estat una de les grans sorpreses d’aquesta pandèmia”, adverteix l’experta, autora del llibre Tu no ets la teva selfie (2020). “Mai substituirien un cafè amb amics per un like, ens diuen. És cert que la connexió serveix per algunes coses, però la presencialitat és imprescindible per unes altres coses, té a veure amb el reforç dels vincles de confiança, per tenir suport. Són tipus diferents d’interactuació”. Arroyo, a més, combat un altre tòpic sobre la hiperconnexió. “Quan vaig fer el llibre, les estratègies de desconnexió que m’explicaven el jove eren molt més sofisticades que les que podem tenir nosaltres”, apunta.
Maria Rodó Zárate, investigadora de la Universitat de Barcelona especialitzada en matèries de gènere i joventut, creu que en aquest cas l’edat ha estat “una de les dades més rellevants”, juntament amb la classe social. I l’afectació en matèria de salut mental entre els joves “està claríssima”. “Qui pateix més el tema dels horaris i les restriccions són ells, com ara el toc de queda, que afecta les qüestions d’oci”. “L’oci es va tractar com si no fos necessari, quan socialitzar-se i passar-ho bé és una part central de la vida dels nostres joves”, es queixa. Tampoc no entén que la sexualitat “no es considerara una necessitat des d’una certa mentalitat. Sembla frívol o banal parlar d’aquestes coses quan està morint gent, però també és necessari. D’aquí també poden sorgir problemes de salut mental. Amb la rapidesa amb què viu la joventut, tot s’aguditza. Dels 40 als 43 anys no passen tantes coses, però dels 17 als 20 els canvis vitals poden ser molt grans. Una cosa és estar tancat dos mesos, però ja portem un any. Per als joves i nens que estan estudiant, podríem estar parlant de dos anys convivint amb la pandèmia”.
“No m’agrada fer rànquings, perquè cada grup pateix a la seva manera, però els joves han patit una situació molt dura, tancats a casa quan més necessitaven desenvolupar-se, d’igual a igual”, afegeix, abans de recordar que, com en qualsevol aspecte, hi ha moltes casuístiques: “No és igual tancar-se si tens habitatge propi que si vius a casa dels teus pares. I no se’n parla gaire, però hi ha també la qüestió del col·lectiu LGTBI: imaginem una situació d’hostilitat a casa teva perquè la família no comparteix la teva orientació de gènere”.
En relació amb això, plantegem si els problemes amb els joves també presenten un biaix de gènere, com semblen indicar alguns estudis. “El biaix de gènere hi és, sempre, però no sé fins a quin punt l’edat i el gènere s’hi interrelacionen”. Segons això, els problemes serien més globals, com ara els provocats pel repartiment de tasques educatives durant el confinament o la violència exercida en l’espai privat, sobre la qual encara hi ha poques dades, adverteix Rodó. En tot cas, “aquesta pandèmia ens ha retornat a llocs complicats que tenen molta relació amb la salut mental”.
La pregunta pertinent és sobre les conseqüències de futur. “Costa molt de predir una cosa sobre la qual no tenim gaires precedents històrics. Ha hagut pandèmies, però no en l’era digital, com a científica em costa una mica bastir escenaris. El tema de la salut mental potser una de les coses que quedi, com ara les relacions entre nosaltres, si sabrem tornar-hi”, diu. I esmenta com a tema preocupant el “control social, fins a quin punt ens hem acostumat al control de les llibertats i a les restriccions de la nostra mobilitat i les nostres llibertats”.
Rodó, així mateix, posa èmfasi en la qüestió de la infantesa, “sobretot durant el primer confinament”. “No sé si això tindrà conseqüències psicològiques sobre els nens, però clarament tindrà repercussions socials perquè es van traspassar molts límits, es nota que és un col·lectiu que no està representat políticament, que ningú no defensa els seus drets. Amb el seu tancament a les cases hi hagué una vulneració flagrant de drets, però molt poques veus es van aixecar”.
Fins i tot els aspectes positius tenen lletra menuda. L’estudi de l’IVAJ assenyala que el 72,3% dels enquestats valora la convivència durant el confinament com a bona o molt bona, però aquesta valoració baixa en el cas de les dones (67%), que també són més a l’hora de valorar aquest aspecte com dolent o molt dolent: un 7% enfront de l’1,6% dels homes.
Dit això, els joves també valoren el procés d’aprenentatge i adaptació, la fortalesa personal per afrontar nous reptes. Valors com la solidaritat social, l’empatia i la connexió global semblen haver guanyat terreny. I també ha hagut una conscienciació sobre la tasca del personal sanitari i de la resta de professionals que han estat en la primera línia.
I què ha passat amb els més petits? Encara no hi ha estudis de gran abast, però els pediatres detectaren després del confinament que alguns xiquets mostraven conductes regressives, de quan eren més petits, com ara enrabiades, por a l’obscuritat o necessitat d’estar amb els pares. I com els joves i adolescents no han estat immunes a l’estrès (normalment escolar) i l’ansietat per la naturalesa de la pandèmia.
L’augment exponencial de les hores de pantalla, hàbit difícil de corregir, també ha estat una conseqüència pandèmica. Com ara una circumstància de la qual sabrem més coses en el futur, com han viscut els més petits el dol pels avis morts. En unes circumstàncies difícils, sense poder acomiadar-se’n. Això i l’experiència negativa dels confictes intrafamiliars, en aquelles famílies que han viscut un deteriorament de les relacions dels progenitors, fins i tot amb situacions de violència, són també aspectes que encara estan pendents d’estudi. Viure en pandèmia no és fàcil per ningú.
La joventut criminalitzada que no té veu
Les mobilitzacions per la llibertat d’expressió i el debat al voltant dels diversos tipus de violència [vegeu numero 1916 d’EL TEMPS] ha fet que sorgira una profunda escletxa generacional traduïda en un procés de criminalització de la joventut que ha ocupat els mitjans de comunicació, comentaris a les xarxes socials i fins i tot converses familiars. Una incomprensió sobre les motivacions dels joves i l’ús de la violència que simbolitzava una pancarta amb un lema manllevat de les mobilitzacions a Hong Kong: “Ens heu ensenyat que ser pacífics és inútil”.
Abans d’aquesta dialèctica, encara candent, la pandèmia havia obert ferides entre franges d’edat a propòsit de l’actitud suposadament irresponsable dels joves, que haurien prioritzat l’oci i la socialització sense prevenció, amb les mascaretes baixades i l’emotivitat pujada, per sobre de la seguretat. Casos tan mediàtics com les festes a la residència d’estudiants Galileo Galilei, a València, o la rave celebrada a Llinars del Vallès, amb protagonistes d’extracció social i ideologia aparentment divergent, posaven en safata aquesta percepció.
Acusacions d’irresponsabilitat esteses al conjunt del col·lectiu que la presidenta del CVJ, Cristina Martínez, considera injustes. La dirigent juvenil apel·la a l’estudi del seu organisme, el qual revela que al 61,8% dels enquestats els preocupava entre molt i bastant contagiar-se. Però encara els preocupava molt més (un 92%) contagiar o que es contagiara algú de l’entorn.
“Aquests resultats cal agafar-los amb pinces”, alerta Liliana Arroyo, “puc estar bastant preocupat per contagiar l’àvia però quan estic amb els meus amics no puc estar-me de fer abraçades o estar de botellot. Potser estaven preocupats per haver tingut conductes de risc. És important entendre que el cervell d’una persona adolescent, també per motius biològics, té una percepció diferent del risc. Amb el que sí que estic d’acord és que cada vegada que es parla d’ells és per criminalitzar-los”.
Arroyo veu molt més clara la criminalització a propòsit de les mobilitzacions per la llibertat d’expressió. “L’empresonament de Pablo Hasél és l’esquer, però hi ha moltes més capes. Se senten ignorats per la societat i les institucions. Hi ha un desencaix entre la influència que poden tenir a les xarxes socials i la validació a nivell global de la mirada adulta i institucional. Se’ls escolta poc. Per això, a l’hora de confeccionar el meu llibre vaig fer entrevistes amb els joves, cal buscar-los en el seu hàbitat natural”.
Una piulada del periodista Nando Cruz, demanant per llei presència a les tertúlies televisives de persones entre 19 i 24 anys, exemplificava el desequilibri que suposa assistir a debats sobre la joventut sense donar veu en la majoria dels casos als interessats. “Estic d’acord amb això. No sé si ha d’haver un sistema de quotes, però es transmet una visió molt adultcèntrica de les coses”, apunta Arroyo.
Això explica que, quan es dona veu als joves, la interpretació dels fets resulte xocant als adults de les taules de debat. Va passar en una de les tertúlies polítiques del programa Bona vesprada d’À Punt, quan en una connexió es va donar pas al fotoperiodista de 29 anys Germán Caballero, qui va enfocar de manera molt precisa la mobilització del jovent als carrers de València. Caballero va recordar que les mobilitzacions que provocaren l’anomenada Primavera Valenciana no eren per la manca de calefacció a l’institut Lluís Vives, tenien un rerefons de descontent. I ara, també. “Soc nascut el 1991. I la meua generació no veiem oportunitats de present o futur. Qui pense que aquestes manifestacions són per Pablo Hasél o per pegar-se amb la policia erra en el diagnòstic. Es tracta de tota una generació a qui li han arrabassat el present i no veu perspectives de futur. No es pot fer una anàlisi superficial, cal anar més enllà. Si a aquesta joventut no se li ofereix un futur, anirem cap a una societat molt desigual”.
En unes altres coordenades, la intervenció de la influencer de 22 anys Juliana Canet a Tot és mou de TV3, també va fer que els espectadors escoltaren una visió ben diferent de la dels adults sobre els motius de la violència, d’uns actes vandàlics que tenien l’arrel en la ràbia. “Estem cridant perquè se’ns escolte un moment”, deia Canet, abans de recordar alguns exemples de violència estructural com la pobresa i els desnonaments o la mort cada any de desenes de dones a causa de la misogínia. “I aquestes coses no es poden defensar de manera pacífica?”, la interpel·lava la periodista Helena García Melero. “Portem deu anys manifestant-nos pacíficament i no ha passat res”, replicava Canet.
Per a Arroyo, recórrer a aquest tipus de figures és insuficient. “Juliana Canet és una periodista que va començar com a influencer, és una professional de la comunicació, una filla del procés que representa un aspecte molt concret del jovent català. Truquen a la Juliana perquè és fàcil de trobar, però molt poques vegades van a buscar el jovent al seu hàbitat natural”.
El tema de les tertúlies pot semblar anecdòtic, però és tot un símptoma. Com s’arreplega en un estudi demanat pel Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC) al grup Ramon Barnils i l’Observatori Critíc de Mitjans Mèdia.cat, sobre la presència dels més joves en la premsa digital catalana, la manera de presentar la joventut és decebedora i insuficient. Així, quasi la meitat de les informacions (45%) són continguts obertament negatius, hi ha poca presència de l’associacionisme o la participació política, poc protagonisme i quan es parla del col·lectiu es fa a través de les institucions. La qüestió més sagnant, amb tot, és que una de cada cinc notícies associava joventut amb violència, un “estigma recurrent”. I compte, perquè l’estudi es va presentar al novembre del 2020.
"Fer servir la joventut per estigmatitzar surt gratis, no tenen poder social ni econòmic"
“Aquest no és un tema nou, ha existit sempre”, alerta Maria Rodó Zárate. “Fa temps vaig fer una petita anàlisi dels aldarulls després de les victòries del Barça. Els mitjans els focalitzaven en la gent jove, però si ho miraves bé el que veies era gent gran. Fer servir la joventut per estigmatitzar surt gratis, no tenen poder social ni econòmic. Quan una mobilització ens molesta es diu que ha estat protagonitzada per joves”.
Enric Senabre, professor d’ètica i filosofia, especialitzat en divulgació per a joves, va publicar l’any passat el volum Generació C. Conviure amb la pandèmia, del qual parlarem una mica més tard. Però aprofitem per preguntar-li, des de l’experiència docent, pel tema de la criminalització. “Els joves estan molt indignats amb el tracte que estan donant-los. Se senten agredits, amb raó. Les informacions sobre els botellots no deixen de ser sensacionalisme, la majoria dels joves han complit, com els adults. I això malgrat que els adults tenien refugis i ells no”.
Senabre també alerta del perill de fer interpretacions massa extensives. Segons ell, la part de la joventut interpel·lada per l’empresonament de Hasél “és un grup reduït”. “Els alumnes defenen la llibertat d’expressió, sense fissures, però també defensen molt majoritàriament l’ordre. Ells tenen les mateixes divisions que els majors, hi ha joves conservadors. La novetat ara és que aquells que simpatitzen amb l’extrema dreta abans estaven callats i ara expressen les seues opinions. No són més que abans, però ara se senten recolzats per un sector social i polític”, argumenta Senabre.
Una explicació compatible amb el fet que, des de la crisi del 2008 ha hagut una forta politització dels joves. L’informe Joventut en Espanya 2016, realitzat per l’Institut de la Joventut (Injuve), un organisme adscrit actualment al Ministeri de Drets Socials, constatava que al voltant d’un 40% dels joves entrevistats mostraven estar “molt o bastant” interessats en qüestions polítiques. A més a més, la majoria admetia que la política formava part dels temes habituals de conversa. Un canvi de paradigma que va donar lloc a la mobilització del 15M, l’any 2011. De fet, una politització que no té una bona opinió dels polítics.
Hi ha més arguments que desmunten la visió de la joventut hedonista, deixada i abandonada. En un altre estudi fet públic cap al mes de desembre, a càrrec de la Fundació Pfizer i la Fundació d’Ajuda contra la Drogadicció (FAD), el sociòleg i professor de la Universitat Complutense Pablo Santoro detectava que lluny de la imatge irresponsable i despreocupada amb la resta de la societat, els joves es mostraven profundament inquiets per les complicacions produïdes pel coronavirus, per les dificultats d’emancipació i la dependència de la família.
Altrament, l’estudi coincidia amb l’esmentat de l’IVAJ en el sentit que, després de les repercussions econòmiques sobre les seues vides, els joves apuntaven com a tercer problema la manca de confiança en ells. “Açò és un problema: la pandèmia va a produir un canvi que és una cicatriu i que pot suposar un tall generacional, perquè es rebutja la participació dels joves, no es creen espais on es puguen reunir i participar en desenvolupar estratègies i solucions de futur”, explicava el sociòleg a la premsa durant la presentació de l’estudi.
Mancança que posa sobre la taula la necessitat d’habilitar nous hàbits comunicacionals. En el llibre El mundo pos-Covid. Entre lo presencial y lo virtual, llançat aquests dies, el psicoanalista José Ramón Ubieto, professor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), anuncia que el la vida posterior a la pandèmia serà una combinació, que el coronavirus ha fet avançar-se una dècada, entre virtualitat i presencialitat. Però insta a abandonar formes de comunicació familiar “obsoletes, patriarcals”, a través de la conversa, amb una actitud d’escolta activa. Per reforçar els vincles comunitaris i teixir un entramat potent de relacions interpersonals i familiars. Un concepte que, indefectiblement, comporta una nova actitud envers els joves.
Ni emancipació ni perspectives econòmiques
S’ha esmentat adés que la manca de perspectives econòmiques i el retard en les dinàmiques emancipatòries, limitacions agreujades per la Covid-19, està en els arrels del descontent juvenil. Però els problemes vénen de lluny. “Allò que avui és normal, la normalitat, és ser una persona precària en alguna de les seues múltiples manifestacions o dimensions”, alertava Benjamín Tejerina en “Joventud y crisis. Una introducción a la identidad construida y vivida precariamente”, un article publicat el novembre passat per la Revista Española de Sociologia.
“La precarietat vital no seria una característica més dels temps actuals, un element conjuntural, sinó una condició estructural de la existència de les societats contemporànies. Aquest procés va més enllà dels moments de crisi aguda concrets, i es desplaça colonitzant de mica en mica els llocs i sectors centrals, les denominades en altre temps classes mitjanes”.
Els problemes en matèria d’emancipació, de trobar treball digne (o simplement, tenir ocupació) o aconseguir habitatge en condicions, per tant, no són nous. Es tracta de problemes solidificats des de la crisi financera del 2008.
Les coses, tanmateix, sempre poden anar a pitjor. I amb la pandèmia del coronavirus ha arribat una devastació quasi absoluta. Segons les dades facilitades el passat mes de gener per l’oficina europea d’estadística Eurostat, l’Estat espanyol liderava amb molta diferència la taxa d’atur juvenil a la Unió Europea, amb un insuportable 40,9%. En números, això significa que 657.000 menors de 25 anys no tenen ocupació, un increment de 30.000 el darrer mes i 187.000 el darrer any.
Els joves són ja el col·lectiu amb més risc de patir pobresa a Espanya, fent relleu en aquest dubtós honor la gent de més de 75 anys
La conseqüència directa d’això és que els joves són ja el col·lectiu amb més risc de patir pobresa a Espanya, fent relleu en aquest dubtós honor la gent de més de 75 anys, les víctimes principals de la crisi del 2008. Aquesta és una de les principals conclusions d’un estudi presentat fa uns dies per l’Institut d’Economia de Barcelona (IEB), “La pobresa a Espanya i Europa: els efectes del covid-19”. Així, els joves de 16 a 24 anys són la franja d’edat més afectada, de vegades de manera sagnant: el 44% de les persones d’aquest col·lectiu que ja tenien ingressos baixos, han deixat de tenir-ne.
Cal ressaltar una altra dada: els menors de 16 anys, que el 2008 eren el segon col·lectiu més vulnerable, continuen sent un col·lectiu amb un fort risc de pobresa. En aquest sentit, l’octubre passat Save the Children calculava la taxa de pobresa infantil a Catalunya en un 28,6%. Susceptible de superar el 34% si no s’adoptaven mesures urgents per atenuar els efectes de la crisi econòmica associada a la Covid-19. Ser infant, adolescent o jove és, ara mateix, molt mal negoci.
“El problema que ha provocat la Covid-19 s’entén molt millor amb dues metàfores: d’una banda, la pandèmia com accelerador de processos que ja estaven en marxa; d’un altra, com a amplificador dels perills”, alerta l’economista i urbanista Ramon Marrades. I posa èmfasi en què “el virus no afecta tothom de la mateixa manera, passa una factura més gran als més dèbils als que tenen pitjors condicions de vida o estan en situació vulnerable. En aquest sentit, els joves pateixen un sistema laboral dual molt lesiu per a ells”. “La generació menor de 35 anys, tota la seua vida laboral ha coincidit amb crisis econòmiques. I encara no hem superat la de 2008”, afegeix.
L’alternativa, denuncia Marrades, ha estat el que denomina “la trampa de la meritocràcia”. S’està proposant un pegat, que és el de l’emprenedorisme i l’individualisme, com hem pogut veure en el tema dels youtubers [consulteu número1915 d’aquesta revista], però es tracta d’una retòrica molt perniciosa, que està afectant la salut mental dels joves, ha generat molta frustració. I es tracta d’un segon engany, perquè el primer va ser dir: si vostè estudia li anirà bé a la vida”.
"El virus no afecta tothom de la mateixa manera, passa una factura més gran als més dèbils als que tenen pitjors condicions de vida o estan en situació vulnerable"
Com suggereix Marrades, no ha estat així: abans fins i tot de la pandèmia, havia aparegut un nou tipus de pobresa la de la gent amb treball que, malgrat això, vivia amb precarietat. Tot i que l’esmentat estudi d’Injuve establia que els joves amb estudis universitaris o de formació superior (FP2) podien eludir amb més garanties la desocupació que els seus companys i companyes poc formats, el ben cert és que el seu ingrés en el mercat laboral es produïa en un context de precarització, temporalitat i uberització.
Marrades, a més, té la percepció que la pandèmia, que ha limitat la interactuació social, ha barrat amb els pocs marges per a l’ascensor social que hi havia tot just gracies a aquest contacte entre els joves, a la socialització barrada de què parlàvem adés.
Al problema de la manca d’ocupació de qualitat, cal afegir un altra dificultat enorme que pateixen els joves, la de l’accés a l’habitatge que també compromet seriosament l’emancipació en col·laboració amb la manca d’ingressos. “Hi ha una manca d’inversions alternatives que fan que l’Estat sols puga oferir habitatge a persones amb una mínima capacitat d’estalvi i possibilitats d’inversió”, anota.
Entre els problemes que fan possible això hi ha el que defineix com una “financerització del mercat immobiliari”. “Amb l’excusa de defensar els interessos dels xicotets propietaris s’acaba beneficiant els grans propietaris”, diagnostica, al temps que critica l’enfocament que li està donant a qüestions com la “suposada ocupació d’habitatges”. “Bàsicament s’ocupen habitatges buits que estan en mans de grans propietaris, s’està tergiversant la discussió”, critica Marrades en referència a la interessada alarma social generada amb aquesta qüestió. Una manipulació de les dades de la qual també es beneficien les empreses de seguretat, que llancen campanyes com si aquest tema fora un amenaça de primer ordre a la propietat dels particulars.
Per a Marrades, en tot cas, és imprescindible canviar l’enfocament. “Cal entendre la política d’habitatge com una política industrial, de foment, per reinvertir en els barris, per fomentar el disseny i la sostenibilitat. Però estem construint com fa trenta anys”, reprotxa. I diu a continuació: “Un país desenvolupat no és aquell on el pobre té un xalet, sinó on el ric té la possibilitat de viure de lloguer. És el cas de Viena, una ciutat en la qual molta gent viu en el sistema públic d’habitatges”.
Marrades troba a faltar plantejaments pensant en el llarg termini i critica el que considera “solucions poc agosarades”, fins i tot per part dels governs progressistes que porten governant ja uns quants anys. “Cal contemplar l’habitatge com una política productiva, no social. Si mires la distribució del PIB del País Valencià i elimines les coses que no depenen de tu, per exemple la factoria Ford d’Almussafes, el sector que té més pes és el de l’hàbitat, tot allò que té a veure amb viure millor, la ceràmica, el disseny o la sostenibilitat. Activitats que, a més no són localitzables. Tenim tots els ingredients per fer-ho”. Es tracta de sectors que podrien facilitar la incorporació de perfils joves? “Absolutament. Les empreses que s’hi dediquen tenen més clar que unes altres la incorporació de gent jove”, respon l’economista.
Aquest enfocament imaginatiu es pot fer extensible als problemes laborals, que s’han d’afrontar d’una altra manera. “L’eixida no pot ser precaritzar encara més. El que s’ha de fer és una combinació entre la dignificació de tots aquells treballs no customitzables que tenen a veure amb la creativitat, el disseny i la sostenibilitat i una retòrica més social, que no estiga basada en un model com Sillicon Valley”.
Un altre repte inajorable, per a Marrades, és “la introducció de mecanismes redistributius, a través d’algun tipus de renda bàsica universal. Es tracta d’una qüestió que està guanyant tracció en el debat públic i que jo veig molt desitjable”, conclou.
Formar-se i estudiar per a un futur incert
Fins ací, el diagnòstic d’un present gens tranquil·litzador. Però cal fer-se també algunes preguntes sobre el que li espera a aquesta generació de la Covid-19. En aquest punt, Liliana Arroyo és bastant taxativa: “Com a sociològica, estic molt preocupada. Augure cinc anys molt durs. Soc mil·lennista i plou sobre mullat: el panorama per a la gent que ara té entre quinze i vint anys és molt fotut. Ara mateix estan estudiant amb un model en qual no creuen. I tampoc no es creuen que estudiant tindran una feina bona. Entre aquesta gent, el nivell de desesperança és molt gran. No tenen esperança en el futur i la confiança en els adults és zero”, diagnostica.
“S’està complint el que deia Greta Thunberg fa dos anys: ‘Adults, ens esteu deixant un món de merda’. És una generació que puja enrabiada però que alhora té voluntat de construir. Els ‘nos’ no els entenen i tiraran pel dret” augura.
Entre altres coses, perquè cal revisar el contracte social, “el New deal ja no funciona, el repartiment de la riquesa no arriba perquè ara pots treballar i ser pobre. És un sistema que no funciona per a ningú. I ens hem d’agafar de nou a la Carta Universal dels Drets Humans, ens hem de replantejar el sistema econòmic, social i cultural, la noció de salut”, diu, sense massa esperances. Perquè recorre a continuació a un argument molt expressiu i visual: “Els adults ens hem cregut els hàmsters del sistema, en comptes de rodar en l’altra direcció, continuem rodant en la mateixa però amb més força. El neoliberalisme impera d’una manera espectacular”.
"Entre aquesta gent, el nivell de desesperança és molt gran. No tenen esperança en el futur i la confiança en els adults és zero"
En paral·lel, hi ha una joventut que pateix les conseqüències i les mesures preses arran de la pandèmia, coses que “han accelerat un caldo que teníem a foc suau”. “No tenim un problema amb els joves, el que està passant és un símptoma que no estan disposats a comprar un sistema en el qual no creuen”, alerta. Arroyo, així mateix, introdueix una clau estricament catalana. “A Catalunya hi ha la frustració afegida, que va en la mateixa línia de les altres, de les promeses no complides, la pastanaga que mai no hi arriba. I es podria trencar la baralla. Aquí tenim la fatiga pandèmica i la fatiga independentista”.
Altrament, no es pot deixar fora de les implicacions de futur el model educatiu que s’ha viscut durant la pandèmia. Pel que fa als petits, Maria Rodó Zárate creu que durant el confinament estricte es va trencar “un pacte implícit”. “A les criatures les ha de cuidar algú, l’escola també té una funció social. I el confinament va trencar això, va ser una mica que tothom s’espavili com pugui, una privatització molt clara d’aquest servei”.
“Era molt important obrir les escoles. Com també pense que tancar les universitats és una cosa molt negativa, té conseqüències molt grans pel que fa a la interacció social. El món universitari també ho ha passat molt malament”, argumenta. Una situació que, de perllongar-se, podria tenir efectes nocius.
De l’experiència, amb tot, també es podrien extraure lliçons positives. Enric Senabre creu que es “prestigiarà la presencialitat”. “Els joves s’han adonat de la importància de dirigir el seu propi estudi, però també de com d’important és la presencialitat. No podem oblidar l’efecte emocional de l’educació, una cosa que sense el grup no es dona”.
Senabre reconeix que alumnat i professorat ha fet una immersió positiva en nous sistemes de comunicació, però no creu que el futur de l’educació estiga en aquest paradigma. “Potser anirem a grups més reduïts i a una formació més personal”, assenyala. Un sistema mixt? “Més aviat un sistema presencial amb un reforçament a través de les plataformes digitals. La gent de primària i secundària que alterna presencialitat i educació a distància està farta”, assegura.
Pel que fa a l’ensenyament universitari, per a Senabre ha quedat clar que no es pot atendre tot, “la presencialitat i la distància”. “Quan en educació pretenem matar dos pardals d’un tir solem errar el tret. Una classe és un acte quasi sagrat. Pots posar una càmera i fer classe, però si no estàs en directe no estàs vivint-ho. No podem oblidar que l’educació és emocionalitat. A distància, és més difícil de transmetre això”.
En qualsevol cas, Senabre creu que el sistema educatiu de la pandèmia “podria haver fet més del que ha fet. A les classes hem continuat amb els mateixos currículums. Fins i tot es negava el que estava passant, vivíem una realitat fictícia. No hem emprat l’escola per reflexionar sobre el que estava passant. El llibre el vaig fer per això”, assegura.
Tot just en el seu volum Generació C. Conviure amb la pandèmia, dirigit als joves, aquest professor d’ètica i filosofia, era una manera de fer una pensada sobre el que s’estava vivint. Així, en la línia del que expressaven Marta Segarra i Ingrid Guardiola, Senabre combatia el concepte de nueva normalidad i apostava per demanar dels joves començar a repensar un futur. “Tot açò tindrà uns efectes, però quan comencem a eixir hem d’anar pensant sobre el que volem. No es tracta de pintar un món de color de rosa, però cal parar i reiniciar, pensar un futur alternatiu”, argumenta.
Aquest futur ha de partir necessàriament de la negació del que no ha funcionat. “Hem de fugir de repetir els errors i tot allò que s’ha mostrat ineficaç, com ara l’exacerbació del neoliberalisme i de l’individualisme. Quan tinguem perspectiva, tot esclatarà, però no sabem si serà cap a un món més alternatiu o cap a un desert dominat per la ultradreta”.
Senabre confia en un traducció política cap a l’esquerra, com va passar amb el 15M. I es mostra molt optimista respecte del que poden fer els joves al respecte, enllaçant amb la reflexió de Marta Segarra, del principi d’aquest reportatge. “Crec que aquesta generació no transigirà amb els problemes ecològics o amb la importància del sector públic. Dis-me optimista o utòpic, però crec que és un corrent que esclatarà en uns anys”.
L’esperança de Senabre en la Generació C de què parla el seu llibre es basa en la pròpia experiència. “Quan he posat el text a prova, he vist molta més coherència que en la majoria dels adults. Els joves tenen molt mala premsa, però és a causa del salt generacional”.
No obstant això, aquest docent és conscient de les dificultats, del panorama que es presenta a causa sobretot de la davallada econòmica. “Utilitzaran tots els mecanismes habituals de la doctrina del xoc”, diu en referència a les teories bastant testades i confirmades de Naomi Klein. Plantegem aleshores si els joves ja estan en una posició de no caure en determinades trampes, de no transigir. A l’altra banda de la línia telefònica es fa un silenci llarg. “No sé què dir-te. Tant de bo tingues raó i els joves siguen menys impressionables”, expressa finalment en to desideratiu.
En qualsevol cas, aquest món imperfecte i contradictori creat pels adults ha esclatat en els morros dels joves. A causa d’un virus que el que ha fet és subratllar tot el que no funcionava, els aspectes lesius sobre els quals no es volia parar atenció. La Covid-19 és un detonant que ha posat sobre la taula les disfuncions d’una societat que caminava a tota velocitat en direcció a un mur. Que no s’havia parat a pensar en quin futur estava deixant a les futures generacions. I els més afectats pel futur ignot, comencen a reaccionar i revoltar-se. És hora d’escoltar-los, de donar-los veu. I vot.