La pandèmia de la COVID-19 i els últims episodis de destrucció del litoral i de gota freda al País Valencià han posat en evidència els efectes de la crisi ecològica i de l'abús dels recursos naturals.Els efectes d'aquesta crisi poden ser molt perjudicials per a una economia que, com la valenciana, té una forta dependència del turisme". Des del govern del Botànic existeix un debat molt viu al voltant del canvi de model productiu, i qüestions tan rellevants com la jornada laboral de quatre dies, la reindustrialització, la generació de clústers empresarials o la innovació són alguns dels dilemes de la societat valenciana a hores d’ara. EL TEMPS analitza les possibilitats i oportunitats del turisme i l’economia valenciana amb Eva Blasco (Confederació Empresarial de la Comunitat Valenciana), el Secretari Autonòmic d’Ocupació Enric Nomdedéu i els economistes Ramon Marrades i la professora de la Universitat de València Vanessa Campos.
El turisme després de la DANA i la pandèmia: una situació dramàtica
Segons expressa Eva Blasco, presidenta de la Confederació Empresarial de la Comunitat Valenciana (CEV) a València, “el 95% de les empreses del sector són PIMES”. Tenint en compte els precedents històrics més propers, tot sembla indicar que “la majoria de les empreses de l’hostaleria acabaran sent absorbides per grans capitals i fons d’inversió”. Per a aquesta empresària, mentre moltes PIMES “es declararan en fallida entre finals del 2020 i començaments del 2021”, “el procés de concentració dels grans operadors turístics mundials que va iniciar-se amb la globalització i va veure’s afavorit amb la crisi del 2008 es consolidarà més encara”. A més a més, com ocorre en altres sectors, “la presència dels intermediaris és cada vegada major, i aquesta situació deixa amb un menor marge de beneficis les PIMES”.
No obstant això, l’empresària reconeix la importància dels ERTOs per a les xicotetes i mitjanes empreses. Ara bé, admet que “no deixa de ser una inversió a curt termini que no sol·luciona el problema estructuralment”. Ella posa com a exemple una empresa familiar de restauració d’uns 5 treballadors que viu del turisme i que, arran de la pandèmia, està facturant un 20% del que va facturar durant l’agost passat. L’ajuda de l’ERTO permet la família pagar una part de la seguretat social, la llum, l’aigua i part dels segurs, reduint així els costos entre un 30 i un 60%. Ara bé, es pregunta fins quan podran aguantar, tenint en compte que la pandèmia ha posat en escac la mobilitat mundial tal com la coneixíem.
El model del Botànic: continuïtat o alternativa?
Enric Nomdedéu és Secretari Autonòmic d’Ocupació del govern del Botànic, per la coalició Compromís. Per a ell, existeix altre model turístic alternatiu que “ha de tractar de no dependre de factors meteorològics, en molts casos afavorits per la crisi mediambiental i les conseqüències del model de la rajola i el sol i platja”. Així, creu que és “un bon moment per a la reindustrialització, el teletreball i la reducció de la jornada laboral a 4 dies, que és el camí que segueixen els estats del benestar del nord d’Europa”. No obstant això, creu que no existeixen els suficients consensos entre la seua formació i el PSPV per anar en la mateixa direcció: “al PSPV-PSOE li val amb una gestió honrada i raonable, i nosaltres (Compromís), volem canviar el món”, afirma entre rialles. És per aquest motiu que “els tempos del PSPV i de Compromís difereixen”.
Altrament, existeix un problema fonamental dins la coalició de govern que ell mateix reconeix: la mancança de coordinació entre les diverses conselleries i els diferents partits. Aquesta qüestió fa molt complicat “crear un pla conjunt que coordine el repartiment dels fons de la Unió Europea i permeta la unitat d’acció de tot el govern”. A hores d’ara, “no hi ha cap fòrum de debat dins del Botànic i existeixen propostes d’unes conselleries que es contradiuen amb les d’altres”. Per això, el que ocórrega durant les pròximes setmanes “pot ser decisiu per aclarir el rumb que ha de prendre l’economia valenciana durant aquesta legislatura”. Ara bé, el Secretari Autonòmic d’Ocupació es mostra optimista amb l’evolució que prendran els esdeveniments, ja que “debats com el que posa damunt la taula la jornada laboral de 4 dies semblaven radicals fa uns mesos i la pandèmia ha demostrat que eren mesures de sentit comú a Europa”.
La innovació, un factor clau
Ramon Marrades és un economista urbà. Des del 2015 fins el 2019 va fer de director estratègic del Consorci València 2007, ens gestor de la Marina de València. El seu projecte va tractar de canviar el paradigma: de ser un espai per a turistes, centrat en grans esdeveniments internacionals a convertir-se en un espai per a tota la ciutadania, per passejar, per gaudir de l’oferta cultural i d’oci o per practicar esports i activitats nàutiques per a la gent. Per a aquest economista, sempre a cavall entre l’urbanisme, l’economia i la innovació, “el turisme genera una quantitat molt gran de disfuncions”, “no sols en economia, sinó en el conjunt dels ecosistemes socials”. Així, exposa, la pandèmia ha permés que aquestes disfuncions foren més fàcils de veure, i “per això es veu als comerciants dels centres de ciutats com Madrid demanar ajuda o es veien carrers en què ningú aplaudia als sanitaris perquè totes les vivendes estaven destinades al turisme”.
Una de les claus rau, per a Ramon Marrades, en canviar la visió i el concepte imperant del turisme, i substituir-lo per “un turisme menys hostil al territori, cada vegada més interessat en allò que ocorre als indrets que es visiten”. Per això cal “deixar de pensar en turistes i començar a pensar en visitants”, i posa com a exemple a l’estudiant d’intercanvi o a un treballador que viu durant un temps, que “viu a la ciutat, s’arrela a aquesta, consumeix cultura, restauració i forma part de la seua vida i la seua història”. Per tant, “quan el turisme es produeix perquè les ciutats tenen llocs i esdeveniments que resulten interessants per a la gent que viu a aquestes, el turisme té moltes menys externalitats negatives”. En canvi, “quan es destinen infraestructures específiques per al turisme i no per a la gent que habita un territori, l’estructura econòmica és molt més fràgil”, afig. En un context de qüestionament de la globalització i de l’ordre mundial, “pertànyer a una Europa connectada i amb molta densitat poblacional i productiva, pot consolidar el País Valencià com una destinació atractiva per a turistes més arrelats al territori”.
Altrament, un dels debats que es planteja Marrades és un canvi d’orientació en les ajudes que es destinen al turisme: “no té massa sentit donar suport a sectors econòmics per tractar de salvar activitats econòmiques que estan en fallida”. És per això que, per a ell, “les ajudes haurien d’estar vinculades al futur i a una transformació del model econòmic i productiu”. Alguns exemples que posa són “les mesures de millora de l’eficiència energètica, que afavoresquen la digitalització, un canvi de mobiliari, la innovació amb un horitzó sostenible i de proximitat, i que aquests projectes estiguen lligats a projectes com el de València Capital Mundial del Disseny al 2022”. Ara, exposa, “existeix una oportunitat important per reconduir la inversió pública i privada cap a sectors més productius i mesures que afavoresquen la vivenda, sobretot de lloguer”.
Diversificar l’economia, però...com?
Per a Vanessa Campos, professora d’Economia i co-directora del Màster d'Estratègia d'Empresa a la Universitat de València, ara “existeix al País Valencià una classe política més honrada i millor gestora, però incapaç de canviar el model productiu valencià”. Així, “al País Valencià segueix existint un model turístic hereu del Desenvolupisme franquista”, que no genera pràcticament valor afegit i que competeix de manera directa amb països com Tunísia, on els salaris i costos són molt més barats”. Si a això li afegim una reconversió industrial als anys 80 a l’Estat espanyol que “va acabar amb les empreses públiques que no eren rendibles però no va generar cap mena d’alternativa”, el punt de partida esdevé complicat. Ara bé, allò que té clar aquesta economista és que "la reconversió del sector s'ha de fer amb el sector turístic i mai contra el sector"
Segons aquesta economista, el sector del tèxtil valencià, “que va ser part de la revolució industrial del segle XIX” té la suficient capacitat i el suficient talent per adaptar-se, reinventar-se i generar valor afegit. Exemples com el del clúster sanitari valencià que va nàixer arran de la pandèmia, configuren “un escenari interessant”, on coexisteixen “la innovació i la generació de llocs de treball de qualitat”. Així, una de les claus estaria en “començar a produir de manera sostenible, creant valor afegit i potenciant l’economia circular”. Per tant, per començar a canviar el paradigma econòmic el sector agroalimentari podria ser un altre element clau. “La nostra terra dona uns fruits apreciats internacionalment, però hem de ser suficientment intel·ligents per a saber transformar la matèria primera: per anar més enllà de l’exportació”.
Tant és així, que, a partir de les matèries primeres que es generen, “podria fabricar-se molt de menjar, però també podrien potenciar-se sectors derivats com el de la cosmètica”. Com més es transforme la matèria primera, per tant, “més ingressos es poden obtenir de l’exportació valenciana”, afig Vanessa Campos. Aquests exemples configuren un possible inici per a una transformació valenciana del model productiu, un que avance “cap a una ocupació més estable, llocs de treball de major qualitat i, altrament, més especialitzats, com els treballs a laboratoris o químics”. Un nou paradigma laboral que “posara fi a la precarietat” i a la “dependència amb respecte del sol i la platja”.