Un País Valencià millor

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quan l’expresident valencià, Francisco Camps, es vantava d’haver posat “la Comunitat Valenciana (sic) en el mapa”, molt poca gent s’atrevia a dir en veu alta que era el mapa de la corrupció. O la corruPPció, si em permeten la llicència. La penitència dels valencians per votar acríticament i majoritària el PP durant dues dècades passa per acceptar els acudits que parlen de la corrupció com una tradició nostrada, tan pròpia com la paella, l’arròs amb crosta o la quallada morellana.

La culpa pot centrar-se en els votants però, a l’estil Piqué, ben bé podríem cridar allò d’“Eduardo, contigo empezó todo”. I allò que va començar van ser dues dècades negres que arribaren al punt d’esplendor amb Camps —Paquito, per als companyons del Club de Tennis de València, els mateixos que li deixaren una tifa humana al vestidor— que, per acció o omissió, va permetre que el PPCV es convertira en una autèntica xarxa criminal.

L’afirmació no mereix ja el tractament pal·liatiu de presumpta perquè, com és sabut, hi ha una sentència de l’Audiència Nacional que acredita el finançament irregular del PP valencià. Els populars van obrir de bat a bat les portes del País Valencià al Grup Correa, mitjançant la mercantil Orange Market, que es va convertir en el pal de paller de la trama Gürtel i en un paradís per als corruptes. La Generalitat els acollia, els malcriava, els imbricava en el funcionament intern i els alletava de la mamella pudenta del lladronici. Ara, en canvi, el País Valencià és notícia per ser el primer lloc a acollir els refugiats refusats per la ultradreta italiana i esdevé un oasi de dignitat enmig de l’Europa cega, sorda i muda davant la tragèdia humanitària.

Abans érem la terra de Gürtel, Brugal, Emarsa, el cas Blasco, Urdangarín i Nóos, CAM, Bankia, els sobrecostos de la Ciutat de les Arts i les Ciències, el nou Mestalla sense acabar, els diners de les ONG per comprar pisos, la caixa B del PP i el dopatge electoral, Ricardo Costa i no sé quants grams de caviar, els Louis Vuitton de Rita Barberà, els sobres amb bitllets de 500 de mà en mà per l’Ajuntament de València, els negocis privats amb diners públics en les residències de la tercera edat, els passejos en Ferrari i en iot, la Fórmula 1, el cas Fabra, els bitllets de loteria per blanquejar diners i un llarg etcètera impossible de reproduir en un article humil de (tan sols) 4.500 espais i escaig; ara, en canvi, podem anar amb el cap ben alt. Amb un Botànic que, com tothom, té defectes, que si el comboi autocomplaent, que si la por de què diran... però amb el cap ben alt, al cap i a la fi. El País Valencià, en definitiva, és un lloc millor.

Abans teníem un Canal 9 podrit, arruïnat, periodísticament infame, una de les radiotelevisions més manipulades d’Europa, on l’oposició era inexistent, la realitat es deformava a l’estil del 1984 orwel·lià i que va arribar a la quota més gran de vergonya i misèria amb la cobertura de l’accident del metro. Avui, tenim À Punt, una nova oportunitat per començar de zero, malgrat que alguns noms i cares de l’època anterior haurien de fer-nos enrojolar una mica. Amb tot, el País Valencià és un lloc millor.

Abans cantar i escriure en valencià era gairebé un acte de rebel·lia, un camí cap a la marginalitat, una mena d’acte heroic; avui comencem a posar els nostres músics i escriptors on toca. Abans defensar la llengua, la cultura i la relació amb la resta dels Països Catalans era motiu per ser titllat d’antivalencià i traïdor a la pàtria; avui, encara que siga tímidament, avancem cap a la normalització de tot plegat. Perquè el País Valencià és un lloc millor.

Ben cert resulta, però, que tres anys de Botànic han estat insuficients —i, fins i tot, decebedors— en molts aspectes. La ingerència dels tribunals espanyols i la judicialització de la política d’un PP que tampoc sap fer oposició lleial i constructiva han impedit avançar en matèries com el plurilingüisme o el requisit lingüístic per als funcionaris. S’ha fet revertir, en canvi, la privatització bastarda del sistema sanitari, però continuem coixos en matèria de transparència, economia sostenible (amb l’impuls de sectors més enllà del turisme de sol i platja) o en fer un colp de puny definitiu sobre la taula en la relació amb l’Estat espanyol.

És per això que cal continuar fiscalitzant el Botànic perquè no s’oblide d’on ve i per a què el van votar milions de valencians. Perquè hem passat d’un Govern clarament antivalencià i amb pràctiques pseudomafioses a un que necessita crítica, una bona sacsada i una punxada al cul de tant en tant per no acovardir-se. Perquè no hi ha cap dubte que el País Valencià és avui un lloc millor però ha d’aspirar a ser-ho encara molt més si no volem tornar a la foscor i la podridura.
 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Antoni Rubio
Antoni Rubio