'Model Cotino': negoci a costa dels més vulnerables

Amb l'excusa de la necessitat de crear places a les residències, Rafael Blasco va traure's de la mànega un model que va acabar sent molt rentable per a adjudicatàries amb vincles amb el PP. Irregularitats múltiples, tracte de favor a empreses com la del nebot del conseller que va ocupar aquesta responsabilitat, Juan Cotino, i un mal servici van caracteritzar l'anomenat 'model Cotino'. Eliminat per Mónica Oltra, una comissió parlamentària investiga la trama que va operar al darrere d'aquest servei convertit en suculent negoci.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Als primers anys de construcció del règim del PP al País Valencià no sols van impulsar-se grans esdeveniments i grans projectes que van resultar força ruïnosos per a l'erari públic. Amb Eduardo Zaplana com a president de la Generalitat Valenciana, van crear-se moltes oportunitats de negoci en sectors com la sanitat, la ITV o les residències que van servir per a beneficiar a empreses vinculades amb menor o major mesura amb el partit que ostentava el Govern valencià.

Si la idea de començar a privatitzar la sanitat o la inspecció dels vehicles va posar-se en marxa quan Zaplana feia poc que restava al capdavant del Consell, l'impuls d'un model de col·laboració públic-privat als centres de persones majors o dependents va realitzar-se l'any 2001. Va ser la solució de l'aleshores conseller de Benestar Social, Rafael Blasco (empresonat actualment pel cas Cooperació), per a resoldre una suposada demanda de places a les residències. Un truc administratiu que va derivar en un autèntic negoci exclusiu per a determinades empreses amb vincles familiars amb el conseller de la matèria, Juan Cotino, i que van patir fins a l'arribada de l'esquerra al poder els usuaris.

La gran idea de Blasco

Amb la bombolla de la rajola esperant el seu auge, les previsions demogràfiques del País Valencià en 2001 apunten a un creixement futur molt fort. Un envelliment que comportarà, si els càlculs no fallen, en la necessitat de crear 9.000 places de residència. I per evitar que aquestes previsions acaben generant un major problema, Blasco s'inventa una solució: la creació d'un nou model de residències. S'anomenarà model d'accessibilitat social. Després serà conegut com a 'model Cotino'.

«En aquell moment existia una manca de residències al País Valencià. De fet, per accedir a una plaça es feia a través de prestacions. O bé de la vinculada al servei o bé utilitzant un bo», afirma Mònica Àlvaro, diputat de Compromís a les Corts Valencianes. Una mancança que Blasco soluciona amb un contracte administratiu especial de prop de 500 milions d'euros. Aquest preveia la construcció de 73 residències dividides en deu zones. Atorgat per a 15 anys, aquest admetia dues pròrrogues de cinc anys als contractes adjudicats.

«El contracte s'elabora d'acord amb el mapa gerontològic, el document que recull les places que feien falta crear a cada zona», indica Concha Andrés, diputada del PSPV-PSOE al parlament valencià, que critica: «Tot i que és un fet que feien falta places i hi havia una mancança, la justificació per crear aquest contracte no era suficientment sòlida, ja que ni sabíem ni sabem qui va elaborar aquest mapa que va servir de full de ruta per engegar tot el model».

Un projecte que compta amb una particularitat. «En lloc de crear places públiques s'aposta per un model concertat que, en principi, nosaltres compartim. Al plec inicial, l'administració es reserva un terç de les places de cada residència, que es concertaran. És a dir, l'empresa té aquestes assegurades i ha de jugar, ha d'assumir un risc buscant com omplir la resta del centre», explica David de Miguel, diputat de Ciutadans al parlament valencià.

La gran dimensió del contracte i el requisit d'aportar els terrenys on s'havia de construir les residències fan que el negoci sols siga sucós per a empreses de gran volum. «El plec de condicions donava un gran avantatge a les empreses de construcció, ja que es parlava de la construcció i assignació de places. I les mercantils encarregades de grans edificacions estaven molt més familiaritzades per dur endavant aquesta tasca», censura César Jiménez, diputat de Podem a les Corts Valencianes.

Un plec de condicions, a més, que està al punt de mira. «El contracte, va fer-se molt ràpidament, al contrari que sol ocórrer a l'administració, i menys amb un plec d'aquestes característiques», comenta Andrés. «Tot i que hem preguntat, no sabem qui va fer el plec. Sols Tina Sanjuán va dir que s'havia reunit abans amb empreses. Però tots ho neguen», diu De Miguel, per a apuntar de nou Andrés: «Si no va fer-lo ni el servei de contractació, ni el servei jurídic, ens queda la sospita que va realitzar-lo algun bufet extern. Que, clar, imaginat que després aquest haja assessorat aquestes empreses...».

Amb aquestes condicions, poques empreses xicotetes aconsegueixen guanyar alguns dels llots oferits al concurs públic. De fet, Gerocentros del Mediterráneo -ara denominada Savia després de diversos canvis accionarials- aconsegueix fer-se amb 3.396 places de les 9.000 licitades, repartides en 29 residències. Una unió d'empreses formada per Lubasa, Sedesa -l'empresa de la família Cotino-, Cyes, Ortiz e Hijos, Construcciones Luján -totes aquestes sota sospita per finançar suposadament de forma il·legal al PP valencià-, Torrescámara, Proisa, Doalco, Ecisa i G y C. Una mercantil que després acabarà sent propietat d'Ortiz i del nebot de l'ex-conseller Juan Cotino, Vicente Cotino. També passarà per l'accionariat altra constructora amb les mateixes sospites a sobre: Hormigones Martínez.

Monopoli i tracte de favor

Tot i les sospites que rodejaven el procés, el negoci oferit no era del tot sucós. De fet, les millores que establia els plecs de condicions asseguraven un cert benefici per als usuaris. Però tot això va canviar sis mesos després, quan va aparèixer el primer document que va posar la primera pedra per fer del negoci de les residències una inversió ben rendible. Es tractava del «Document interpretatiu del conseller Blasco».

Aquest feia una revisió del plec de condicions que obria la porta al fet que les empreses adjudicatàries gaudiren d'un segon terç de les places finançades pel Consell i, fins i tot, que el 100% foren concertades. És a dir, que el negoci estiguera assegurat per part de l'administració pública. Un document, però, que no compta amb l'informe jurídic previ pertinent, que no va donar audiència a les empreses implicades, no va sotmetre's a l'escrutini del Consell Jurídic Consultiu i no va notificar-se al registre de la conselleria.

«Tot i que té la signatura de Blasco, no sabem realment qui el va fer», qüestiona Jiménez. «Es tracta d'un document força estrany per una raó: Blasco havia delegat totes les competències de contractació i de firma dels informes en el secretari general de la conselleria. Però en aquest cas sí que ho va firmar ell personalment», apunta Andrés. «El document de Blasco crea unes expectatives de negoci que amb el plec no es tenien. Resulta molt estrany aquesta interpretació realitzada sols sis mesos després d'adjudicar el contracte. Volem saber si va fer-se alguna promesa a les empreses», indica De Miguel.

Si el document de Blasco va ser el primer pas per crear un negoci exclusiu per a les adjudicatàries que havien guanyat el concurs -especialment Savia, ja que moltes altres de més petites van experimentar continus canvis accionarials-, l'arribada de Juan Cotino a la conselleria va apuntalar els fonaments per convertir el sector en un vedat pràcticament particular de l'empresa amb vincles familiars.

Cotino va introduir al pla diversos centres que van posar-se en funcionament fora de termini, un fet que significava la resolució del contracte; va convertir les residències de Savia en centres concertats, assegurant així el cobrament de les places; va ampliar el nombre de places finançades des d'un terç al 100%; va incrementar a través de procediments negociats sense publicitat el preu de les places, de resultes d'un recurs que va guanyar l'empresa lligada al seu nebot i que la Generalitat Valenciana no va recórrer -la resolució va fer guanyar a Savia quasi un milió i mig d'euros-; i va augmentar per damunt de l'IPC el preu de les places corresponents al contracte inicial.

Unes modificacions que van consolidar el negoci de Savia, que copava prop d'un 40% de les residències del model impulsat per Blasco. Però que per als caps visibles, els empresaris Enrique Ortiz, Vicente Cotino i Arturo Alario pareix que no era prou. Segons trauen a la llum les gravacions interceptades a Ortiz al cas Brugal, van omplir les seues residències amb pressions als treballadors municipals i gràcies als contactes polítics que tenien al més alt nivell, ja que es van desviar usuaris dels geriàtrics públics als seus. Aquests, a més, van estar de gom a gom gràcies als diners dels dependents, segons les cintes. El seu control era tan absolut que, fins i tot, van voler vetar a Cleop perquè participara en el negoci amb la residència de Xàtiva, una de les jugades més fosques que va haver-hi al voltant d'aquest sector.

Una suposada trama que també va practicar el joc de la porta giratòria. Un membre de la mesa de contractació després va acabar en La Saleta. O un lletrat del CJC que va redactar un dictamen en favor del segon terç, treballava a les vesprades a la patronal de les residències del 'model Cotino', Aecas.

Paradís per a les empreses; malson per als usuaris

Amb tanta permissivitat per part de l'administració, les irregularitats van ser una constant. I una de les primeres a produir-se va ser en l'obtenció dels terrenys. «Les constructores van intentar que el principal cost, els terrenys, els sortira el més barat possible. I així van aconseguir cessions d'ús públic a través de declaracions d'interès públic o concessions demanials que van fer-los estalviar-se molts diners», censura Àlvaro.

No debades, acreditar la disponibilitat dels terrenys en sis mesos va ser una tasca força difícil per a aquestes empreses, malgrat ser una condició clau al plec. La majoria van incomplir aquest requeriment que era motiu de resolució del contracte, però no van ser sancionats. Al contrari, van rebre pròrrogues de més durada del que normalment s'estableix en aquests procediments per a trobar-los.

El mateix va passar amb els terminis de construcció de les residències. Van incomplir-se majoritàriament sense cap amonestació o decisió contundent. «Les empreses tampoc van complir amb les plantilles de sanitaris exigides», critica Àlvaro. «No complien amb les hores de metge ni de res. Si havien de comptar amb 30 auxiliars, en solien tindre 18. Com les sancions eren de poca quantitat -d'uns 350 a 6.000 euros-, els compensava més estalviar-se aquests sous. I tot, amb unes conseqüències molt perjudicials per als usuaris», denuncia Andrés. «Van incomplir-se tots els plecs. Les sancions estaven subjectes a una discrecionalitat absoluta», afirma Jiménez.

«Les conseqüències de la falta de personal provocaven episodis molt denigrants per als usuaris. En la residència de Dénia, els feien despertar-se a hores intempestives per poder portar-los a tots a desdejunar davant la falta de gent», narra De Miguel, que denuncia: «l'exclusivitat del sistema vulnerava la llibertat d'elecció, ja que tot i haver-hi residències més prop, la conselleria t'indicava a quina havies d'anar». «Utilitzaven suspensions que no estaven homologades, usaven bolquets en persones que no els necessitaven... El tracte, si veus les denúncies particulars, era inhumà», remata Andrés.

La fi del model

Tot i que hi havia sentències del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) i informes de l'Advocacia de l'Estat que van qüestionar el model, va ser un informe de l'Advocacia de la Generalitat Valenciana qui va dinamitar-lo. Arran d'un informe realitzat per valorar la llei d'emprenedors, l'Advocacia demanava la nul·litat del model.

Al document, criticava que s'havia modificat l'objecte contractual -amb la interpretació de Blasco primer, i la cobertura legal de Cotino després- en clar benefici per als adjudicataris sense tramitar-se pels procediments administratius establerts; que el model podia atemptar contra els criteris d'igualtat i lliure concurrència en concedir «un injustificat tracte de privilegi a uns empresaris contra altres»; i que la resolució de Blasco no va tindre altre objectiu que el de concedir «un tracte privilegiat als contractistes de l'administració respecte a tercers empresaris. També posava en dubte el finançament del 100% de les places mitjançant negociats sense publicitat.

Amb un contra-informe del CJC, el model va morir quan Mónica Oltra va entrar a la conselleria d'Igualtat i Polítiques Inclusives. Malgrat que va heretar alguns contractes lligats que no va poder evitar que foren adjudicats encara d'acord amb els criteris del model Cotino, Oltra prepara un nou concurs per tal de dictar la mort del projecte impulsat per Blasco. Amb 500 vacants en residències municipals, la idea de la conselleria és traure a concurs 3.300 places. «Però tot amb un procediment obert, perquè totes les empreses interessades puguen presentar-se en condicions d'igualtat i lliure concurrència», apunten des del departament d'Igualtat i Polítiques Inclusives.

Uns canvis que han provocat que tant OHL com Savia acaben posant a la venda les seues residències. Sense l'existència d'un model que assegure beneficis tan rendibles el negoci ja no interessa al grup encapçalat actualment per Ortiz.

Mentre el Consell firma l'epíleg del model, a les Corts Valencianes s'ha creat una comissió d'investigació per tal de trobar responsables polítics de la trama i descobrir tots els detalls d'aquesta. Amb Ciutadans, Compromís, PSPV-PSOE i Podem treballant coordinats en aquest tema, les sensacions dels diputats que hi participen són de replantejament dels objectius davant la falta de participació dels compareixents. Tot i que Andrés es mostra confiada: «Podrem aportar molta documentació que pot tindre conseqüències legals». Un punt d'optimisme que no comparteixen els altres membres, excepte pel que fa a la jugada fosca de la residència de Xàtiva.

Amb la denúncia de l'ex-diputada d'Esquerra Unida, Esther López, arxivada per aquest tema, Andrés assegura que «si tornem a denunciar, serà diferent. Ara tenim molta més documentació. I podem bastir un escrit millor que el que va aportar López, que va ser molt encomiable, ja que durant l'època del PP no van facilitar-los quasi documents. Però que amb tota la documentació que tenim ara, és diferent». Les interioritats del negoci a costa dels més vulnerables, al descobert.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.