LLENGUA

Toni Mollà: "El model plurilingüe del Botànic és el mateix que Ciutadans defensa a Catalunya"

Va començar a treballar en Canal 9 l’any 1988, abans de l’inici de les emissions, i allí s’encarregà de definir el model de llengua de la radiotelevisió pública valenciana. Avui Toni Mollà és un dels sociolingüistes més respectats del País Valencià. Amb ell parlem de política lingüística, de la reciprocitat de TV3 i À Punt i d’una televisió valenciana que ell considera “anorèctica”. "Ens cal una política lingüística que lligue la llengua a l’avantguarda i no a les arrels", adverteix.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

-La ràdio ha començat a emetre informatius, pas previ per a la posada en marxa definitiva d’À Punt. Vostè fou el responsable de configurar el model lingüístic de l’antiga radiotelevisió valenciana. Què li semblen aquestes primeres emissions?

El que estan fent ara són unes proves, com les que nosaltres fèiem al 88, quan encara les emissions no eren públiques. A mi el que em preocupa, fonamentalment, és que no estic segur que aquest model d’empresa tinga viabilitat, per dues raons: d’una banda, pel model legislatiu que ha eixit de les Corts. Crec que és un model excessivament intervencionista, en el sentit que hi ha massa actors reguladors que han de participar-hi. Per una altra banda, és un model neoliberal, propi de la dreta econòmica i excessivament privatitzat. Qualsevol persona mínimament socialdemòcrata no pot estar-hi d’acord. De fet, des d’un punt de vista socialdemòcrata i keynesià presenta un gran error de plantejament.

Hi ha errors fundacionals, dos pecats originals: l’ordenament legal i el model econòmic de l’empresa. El Govern del Botànic va deixar aquest tema en mans de Podem i aquest n’ha estat el resultat. El que teòricament havia de ser un model participatiu ha acabat donant com a fruit una televisió neoliberal.

 

-Explique-m’ho...

Una televisió amb 55 milions de pressupost difícilment pot tenir impacte en el sector privat per generar demanda. En la meua època, la televisió autonòmica que més pressupost tenia era la basca, amb 150 milions. Un milió de persones parla èuscar, això és menys gent que la que hi ha a la província de València. El seu impacte sobre el sector audiovisual basc és molt relatiu. La radiotelevisió valenciana tindrà la tercera part de pressupost, així que l’impacte molt probablement serà contraproduent: és a dir, es treballarà a costos tan baixos que el que farem serà crear ocupació precària entre els professionals del sector. A més a més, aquest model no permetrà que les empreses creatives i culturals creen múscul econòmic. En definitiva, es generaran empreses gira-sol, que es fan i es desfan mirant a un proveïdor concret. Aquesta realitat és la que a mi més em preocupa.

 

-En definitiva, una televisió low cost...

Sí, així és. Paral·lelament a això, la llei està molt mal feta i està provocant la creació d’òrgans duplicats i triplicats d’intervenció i regulació: que si Consell de la Ciutadania, que si Consell de l’Audiovisual... Crec que políticament el gran error en la tele del Botànic va ser fer una nova llei nova i no obrir la tele amb l’antiga llei. Això hauria estat possible. Si hagueren reobert, s’haurien pogut triar els òrgans de govern amb una llei que, de fet, havia redactat el PSOE el 1984. I una volta reobert i nomenats els òrgans de govern, es podria haver promogut una llei nova.

 

-Diu que és un model “intervencionalista” i “neoliberal”. A primera vista sembla contradictori...

Amb intervencionista vull dir regulador. Quan dic neoliberal em referisc al fet que dona tota la participació a un sector privat que en realitat no té suficient múscul econòmic. Espere, per altra banda, que quan comencen a fer-se contractacions, es facen amb empreses valencianes i no caiguem de nou en el gran error de crear empreses valencianes pantalla per contractar, en realitat, grans grups econòmics espanyols com Mediapro, Movistar o Secuoia, que, segons sembla, ja hi estan mostrant interès.

 

-Un dels aspectes que no li agrada és la creació de diversos òrgans reguladors. Tanmateix, almenys sobre el paper, la raó de ser d’aquests organismes és evitar la intervenció política sobre la televisió. A primera vista és un objectiu lloable.

El Consell Rector l’han triat els partits polítics. Ens ho poden vendre com vulguen, però al capdavall són polítics que, fins on jo sé, voten en clau política. No hi ha major intervencionisme polític. Quan es va crear el Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) es va fer copiant el Consell Superior de l’Audiovisual Francès per regular tot el sistema audiovisual. Ara, ací hem copiat alguns aspectes, com ara que només té competència sobre els operadors de ràdio i televisió que emeten des de Catalunya. De quins mitjans estem parlant, aleshores, en el cas valencià? La Radiotelevisió Valenciana, l’emissió valenciana de TVE i quatre TDT. Aleshores, què farà el Consell Audovisual? El mateix que ja fa el Consell de la Ciutadania? El mateix que la comissió de les Corts? El que caldria és crear un Consell Audiovisual que tinga competències sobre els operadors que emeten sobre el País Valencià. Els òrgans de regulació que s’han generat ara estan obsolets.

 

-En el seu darrer llibre parla molt dels nous llenguatges comunicatius, de la importància d’aprofitar l’avantatge que dona tota la qüestió digital... Un dels elements polèmics de la posada en marxa de la televisió ha estat la configuració de la plantilla temporal, copada molt majoritàriament pels extreballadors. Vostè, com a extreballador, com veu aquesta polèmica?

Com que hi estic implicat, com a sociòleg hauria de mantenir una certa distància de seguretat sobre l’òrgan que estudie. Com que he optat per no presentar-me a la convocatòria, crec que ja dispose d’aquesta distància. Tant en aquest llibre com en Reset RTVV, mai he volgut entrar en el tema perquè crec que la lluita contra el tancament de RTVV, tant per part dels extreballadors, com per part de la Unió de Periodistes, mai s’hauria d’haver enfocat com s’ha enfocat. A determinats grups que no volen que s’òbriga la nova televisió aquesta pica-baralla els ha vingut molt bé. Ens ha passat com a l’estaca però al revés: hem tirat uns de cada costat i al final la tombarem.

Dit això, m’agrada, com a sociòleg, analitzar el tancament de RTVV com el tancament de la segona empresa del país. Des d’aquest punt de vista, el tancament de RTVV és el tancament més important des dels Alts Forns de Sagunt. La societat valenciana i els mateixos treballadors ho van enfocar segurament només com la defensa d’uns llocs de treball. És una autocrítica que ens hauríem d’haver fet tots. Fou un gran terratrèmol i no haver-la defensat com una reobertura ens fa perdre drets com a treballadors. Per això sempre vaig defensar que l’única manera de fer justícia laboral era fer un tercer ERO pactat en el qual no haguera entrat més gent de la que ha entrat ara. L’última proposta que vam fer nosaltres era de 500 treballadors. I d’entre aquests 500 hauria sigut desitjable que entre 200 i 250 places no foren ocupades per extreballadors. Crec que en la proposta de reobertura que nosaltres presentàvem hauria entrat més gent nova que amb l’actual model.

 

-Creu que el fet que, com passa ara, la plantilla estiga ocupada per extreballadors afectarà d’alguna manera la televisió?

En qualsevol estructura laboral moderna es juga en la combinació de sènior i júniors. És indispensable tenir experiència i joventut. Dit això, crec que ha estat un error plantejar tot aquest debat en termes d’enfrontament entre periodistes. La tele no la fan periodistes només. És, de fet, una indústria on els periodistes no arriben al 12%. Reduir tota aquesta qüestió a un conflicte generacional entre periodistes seria un error.

 

-Cinc-cents treballadors són suficients, a parer seu?

És evident que 2.000 treballadors era una xifra insostenible. En el seu moment jo vaig redactar un pla estratègic per a RTVV. El cap de gabinet del director general em va dir que aquell era el pla estratègic de Joan Ignasi Pla. Després arribà Pedro García, qui em va convocar a una reunió. A les tres o quatre setmanes una empresa de Madrid em va telefonar per demanar-me que em deixara la feina i anara a treballar per a ells en l’execució del pla estratègic. Li vaig dir que no. Aquell pla proposava una refundació de la tele i proposava una nova estructura econòmica, de gestió i de govern.

Dit això, cinc-cents treballadors per dur una empresa viable i sostenible podria estar bé. Però per a una empresa privatitzada com la que tindrem és una barbaritat. És que aquesta setmana s’ha licitat el servei d’autopromoció a una empresa externa per 90.000 euros! Això no té trellat.

 

-En el seu llibre anomena molt l’"optimisme gramscià", però el veig molt pessimista a propòsit del futur d’À Punt...

No, en absolut! Sempre dic que l’optimisme i el pessimisme són estats d’ànim. No són mirades sociològiques. Terry Eagleton diu que s’ha de tenir fe sense esperança. Cal mantenir una certa mirada freda. Jo desitge amb tot el cor que À Punt funcione bé perquè és important que existisca un mitjà de comunicació potent, no una radiotelevisió valenciana anorèctica, que no tinga la força d’arrossegament sobre el sector privat. Però, dit això, vull que funcione. Ara, el model és un error polític i econòmic. Crec que això no funcionarà bé.

 

-Una de les condicions per a la reciprocitat entre TV3 i la televisió valenciana era la darrera iniciara les emissions. Amb la reciprocitat n’hi ha prou si es vol crear l’espai comunicatiu en català de què parlava Josep Gifreu?

Mai serà suficient. La reciprocitat té dos factors que cal tenir en compte: el factor tecnològic i el polític. El tecnològic ja no és excusa, només cal endollar el repetidor. En aquest sentit, al País Valencià, hi ha dues xarxes, la pública i la privada. Jo sempre he sigut partidari que. si hi ha reciprocitat. vaja per la xarxa pública. Per tant el que cal és voluntat política. Crec que si l’endemà de la formació del Govern del Botànic s’haguera endollat TV3 o ETB o una televisió francesa hauria estat de puta mare. No haver-ho fet és una decisió estrictament política.

La qüestió de la reciprocitat generava en el seu moment algun problema econòmic per una qüestió de gestió de drets, perquè compraven a través de Forta. La quantitat que es pagava depenia de l’audiència de cadascú. És per això que, quan es retransmetia un partit de futbol, es desconnectava el senyal. Era, estricament, una qüestió d’anunciants, per bé que alguna gent no ho volia entendre.

Una altra cosa és que, amb el moment polític que es viu a Catalunya, determinats membres del Govern del Botànic preferisquen mantenir un cordó sanitari. Des d’aquest punt de vista, l’espai comunicatiu nostre és senzillament el mateix que el d’Antena 3 o La Sexta, per tant la informació que ens arriba sobre el que passa a Catalunya és esbiaixada. Al meu parer, no s’entén que no hi haja reciprocitat des del primer dia.

 

-Caldria que existira un òrgan que vehiculara la relació entre À Punt i la Corporació Catalana?

Jo sempre he defensat que fora així, a l’igual que les universitats tenen el Lluís Vives, ens caldria un òrgan on estigueren la televisió d’Andorra, Ib3, À Punt i la Corporació Catalana. Hauria de ser no només un òrgan de tipus culturalista, sinó també econòmic, que fora una central de compres de productes aliens i de coproducció.

 

-Això és viable? Vostè ha explicat en alguna ocasió que en els inicis de Canal 9 hi hagué escepticisme per la banda catalana a col·laborar en aquest àmbit...

Ells eren més partidaris que cadascú fera una cosa i després ens canviàrem els drets. En un moment es va plantejar fer una versió única d’El Padrino, que servira per a TV3 i Canal 9. Amb aquella versió anàrem a parlar amb Francesc Vallverdú i vam arribar a un guió comú, però mai no es va arribar a doblar. Després es va donar la ironia que Casablanca vam haver de doblar-la tota a Catalunya amb actors catalans que imitaven l’accent valencià. De fet, l’únic actor valencià que hi havia era Ovidi Montllor, qui va fer de Sam. Quan Amadeu Fabregat la va veure, va dir que l’únic que no li havia semblant valencià era Sam.

 

-L’anècdota és esperpèntica.

Totalment. Ací ja havíem doblat alguna sèrie, dibuixos... Ja hi havia un cert nivell de professionalitat.


 

En el seu darrer llibre La llengua de la plaça (Bromera) parla de que s’ha tendit a donar a l’escola massa importància en la normalització de l’idioma i que hi ha altres factors de normalització als quals no s’ha donat tanta importància. Quina valoració fa del model plurilingüe d’educació que ha aprovat el Consell?

L’any 78 jo ja era mestre i ensenyava valencià sense necessitat de lleis. Jo crec que hi ha lleis que l’única cosa que fan és molestar. Els americans no tenen cap llei que consagre l’anglès com a llengua oficial. Dit això: jo he estat molt crític amb la creació de la doble línia perquè considere que atempta contra la cohesió social i divideix la població. El model que han fet ara podria haver sigut útil fa 40 anys. Josep Vicent Marqués deia que el País Valencià és un país amb retard i això n’és una prova. El model que ha aprovat el Botànic és el model que Ciutadans defensa a Catalunya. Això és per fer-s’ho pensar! És un model que en definitiva permetrà fer unes quantes assignatures en valencià.

A més, de nou, ha deixat en mans de la comunitat educativa unes responsabilitats de política educativa i lingüística que són del Govern. No s’ha de carregar al llom dels alumnes, dels pares dels alumnes i dels professors una responsabilitat que no els correspon. L’escola podria tenir una influència forta quan no hi havia tants estímuls externs i socials com hi ha ara. Azaña deia que l’escola era l’escut de la república. I aleshores aquella afirmació valia perquè no hi havia mitjans de comunicació massius. Pensar que tots els estímuls socials es poden contrarestar amb l’escola no té sentit.

Ulrich Beck deia que la institució escolar és com una vella estació de tren per on ja no passa el tren. Crec que és una imatge molt encertada per explicar què passa amb l’escola. L’educació ja no passa només per l’escola. Hi ha tot un nou sistema comunicatiu que no podem passar per alt.

 

-Parlem de política lingüística. Hem passat d’una direcció general, amb el PP, que no promocionava el català, sinó el castellà, a una direcció general que realment vol promoure l’idioma. Quin balanç fa de la feina que s’està fent?

No ho conec massa, però crec que el primer que haurien d’haver fet és fer una política pública i explícita sobre quins factors volen incidir. Em fa la sensació que estan fent pegats. Ara bé, em fa l’efecte que no és una factor imputable a la Direcció General de Política Lingüística, sinó a la direcció política del Govern. No acabe de veure, en cap nivell, un projecte polític de país. Ho detecte en totes les àrees, també en la política lingüística. A voltes tinc la sensació que actuen com una acadèmia d’idiomes: es dediquen molts esforços a regular cursos, posar en el marc europeu els coneixements lingüístics... mentre s’abandonen àmbits on es podria fer una política lingüística forta, com ara en l’àmbit municipal. A mi em sembla molt bé que el meu alcalde contracte el Botifarra i Miquel Gil i a les Sis veus per al poeta. Però això no és política lingüística. Ens estem perdent en el culturalisme. Algunes campanyes institucionals recarreguen en la gent la responsabilitat del manteniment de la llengua. Apel·len a la seua lleialtat lingüística com a condició de la supervivència de l’idioma. Els sociòlegs pensem que el que realment determina els usos i els hàbits socials són les motivacions globals, socials. Hi ha sociolingüistes que més que sociolingüistes semblen mestres d’autoajuda.

 

-En canvi en el llibre vostè apel·la molt a la importància de la societat civil com a mobilitzador. Sembla contradictori amb el que em diu ara...

Al contrari, en absolut. La societat civil inclou tot l’àmbit de la privacitat, tot l’àmbit de les associacions voluntàries i intermèdies i tot l’àmbit del mercat. No estem, per tant, parlant d’àmbits polítics. Sempre defense que necessitem una via cívica cap a la normalització lingüística al marge del que facen les institucions. Considere que és més important l’existència d’Escola Valenciana que la Conselleria de Cultura. O a Catalunya és més important el que fa l’ANC o Òmnium que el que fan els partits independentistes. Els països que han fet un canvi social és perquè han tingut estructures socials fortes. La revolució tranquil·la del Quebec és una revolució social, no política. Però això ens portaria a la gran pregunta: si el canvi polític té sentit per ell mateix --per aconseguir el poder-- o té la finalitat d’aconseguir un canvi social? Recentment Castells deia que havia desaparegut el franquisme social però quedava el franquisme mental. Nosaltres podem aconseguir el poder institucional però continuar en una societat i una mentalitat predemocràtica. O podem tenir un Govern retòricament valencianista i fer polítiques antivalencianes. No ho afirme, sinó que dic que "podem tenir". El Govern que s’ha creat ha de ser per impulsar un canvi social. El seu objectiu no pot ser només tornar a guanyar les pròximes eleccions.

 

-La realitat social del País Valencià permet fer polítiques lingüístiques més ambicioses?

Clar que sí, lingüístiques i també socials. El País Valencià socialment és molt més avançat i madur del que pensen els nostres dirigents polítics. Aquesta ja era la trampa de Ciprià Ciscar, que deia que no havia demanda de valencià. Clar que n’hi havia demanda! Per altra banda sabem perfectament que en les societat capitalistes la demanda es crea a través de l’oferta. I si no crees oferta no hi haurà demanda.

A voltes repetim episodis del passat. Com és possible que tornem a models com els de Puerto Mediterráneo? Als Estats Units fa temps que es parla de la decadència dels models del mall i ací ens entestem a replicar aquests models. Això no té trellat! El model urbà explica moltes coses sobre la configuració social, també sobre la sociolingüística.


-Això ja ho va plantejar Rafa Ninyoles.

I tant! El primer que va tenir en compte els models urbans per explicar aspectes de la sociolingüística. Ell parlava de València com una ciutat reconstruïda, i de les comarques centrals. Són dos models completament diferents. Les comarques centrals s’han vertebrat a través de ciutats mitjanes, que disposen de bons serveis i no tenen els problemes de la gran metròpoli. En canvi, València és la ciutat on la majoria de la gent no viu al barri on va nàixer, la qual cosa fa que es trenquen els vincles socials. València té l’estructura civil que hauria pogut reconstruir això: la xarxa de casals fallers. Malauradament, però, els casals fallers han jugat un paper més aviat reaccionari. Per tant el que tenim és una estructura política que no ens afavoreix i una estructura civil que va a la contra.

Kike Amonarriz és un gran sociolingüista basc. Ell explica el retrocés de l’èuscar per causes polítiques. I jo sempre li deia: "Agafa un mapa de Guipúscoa i mira on s’ha mantingut l’èuscar: allà on no arriba el tren ni la carretera". Per tant, al meu parer, hi ha una causa socioeconòmica de desenvolupament en l’abandonament de la llengua. Si et fixes en l’Horta Nord, la llengua s’ha mantingut a Massalfassar o Vinalesa, allà on no arriba el tren. És a dir, on no ha arribat determinat desenvolupament, la llengua s’ha mantingut més bé.


 

-Aquest, però, és un missatge força perillós! És com vincular pervivència de la llengua a subdesenvolupament.

Sí, és un missatge perillós. Però, atenció, jo no ho defense, sinó que ho constato. Vicente Badia Marín, de Lo Rat Penat, en una conferència cap al 1965 sobre el redreçament del valencià, va dir que els valencians que han mantingut la llengua és perquè no han tingut ocasió d’abandonar-la. Pot sonar bèstia, però ha sigut una llei social al País Valencià.


-En resum: a menys infraestructura, més llengua.

Crec que si continuem en l’estructura tradicional de l’aïllament, no farem res. Nosaltres hem de defensar un model de política lingüística que lligue la llengua a l’avantguarda i no a les arrels. I això ho dic a pesar que jo sóc de les arrels: m’agrada el cant al ras, sóc de poble xicotet, m’agrada l’excursionisme. Jo sóc un indígena prototípic, però m’agrada el jazz. Hem de fer que la llengua siga un vehicle d’accés a la universalitat cultural. Això ja ho van entendre la generació de Miquel Gil o Al Tall. És el que els italians van anomenar la riproposta: a partir de la tradició cal buscar la modernitat. La tradició ha de ser una palanca d’impuls, no un pou. El que passa és que ací hi ha molt de yuppie que es pensa que la modernitat és matar la tradició. I això és fals.


 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.