Història de l'independentisme

La realitat de l’independentisme català durant la Guerra Civil

Amb aquesta reflexió sobre l’independentisme català durant la Guerra d’Espanya, acabem la sèrie de la història de l’independentisme català, publicada en EL TEMPS per fer un balanç històric d’aquest moviment que compta, ara, amb més possibilitats d’èxit i més partidaris que mai.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El 1917 un restaurant de Tòquio, oferí als seus clients la primera mostra del que es coneixeria com a sampuru —de l’anglès sample—. Es tractava d’una sèrie de reproduccions de vidre dels plats de la carta de l’establiment a fi i efecte d’atreure possibles clients a través de la vista. D’aquella primera versió, el 1932, ara en cera, sorgiria la creació del negoci fins avui dia on, ara ja de plàstic, els sampuru inunden els aparadors dels milers de restaurants escampats per l’arxipèlag nipó. Del que es tractava era de llançar una bomba de colors, textures i sabors al cervell, molt més enllà de les fotografies en sèrie, descolorides i poc atractives dels plats combinats que, des de fa dècades, omplen cartes i parets de bars i restaurants ibèrics. Però la clau sempre serà si aquella reproducció és veraç o no. Si l’ou trencat camí del bol, aturat en el temps, serà tan fresc com el que se servirà a la taula.

Tot és com es veu en la seva més simple i evident visibilitat? L’emperador-déu Hiro Hito, arribat al tron el 1926 bé que regent des del 1921, era un instrument de l’Estat o l’Estat es derivava d’ell? Fou el responsable primer i últim de la política agressiva del Japó als turbulents anys 30 fins al 1945 en l’anomenada guerra dels Quinze Anys? O senzillament era l’hereu d’una dinastia, un país i unes elits empresarials i aristocràtiques que havien decidit alliberar Àsia de l’home blanc per posar-la al seu servei? La veritat es deriva de la confiança i la realitat de la mirada.

Els japonesos tenen dues paraules que serveixen per valorar la sort dels independentistes catalans durant la Guerra Civil: tatemae i honne. La primera defineix la ‘realitat oficial’, literalment la ‘façana’ d’allò que es veu. Les coses i els fets tal com són segons el discurs oficial. La segona marca els vertaders ‘sentiments’, la ‘voluntat veritable’, allò que es volia fer i dir. Una relació de termes forçats per les convencions socials o giri. El general Douglas MacArthur i les forces d’ocupació nord-americanes, instauraren la veritat oficial (tatemae) que deixava l’emperador, des de 1945, sense qualitat de déu, fora de qualsevol responsabilitat per l’evolució política i militar japonesa des de 1926. Però sabien que la veritat autèntica (honne) era la contrària.

Portaren a la pràctica una tercera apreciació: haragei. En definitiva, l’art de d’expressar una idea tot defensant-ne el seu més absolut oposat. Crearen un cert curt circuit en les convencions (giri). Tot s’havia fet en nom d’un emperador sense poder real? Des del seu Palau Imperial al centre de Tòquio, res no s’havia decidit, en res no s’havia intervingut. Els anys d’Hiro Hito s’havien esllanguit cultivant coneixements sobre biologia. Tot quedà així, i el període Showa, el del seu regnat, s’estengué fins a 1989 mentre el Japó es transformava d’enemic en aliat de Washington.

En tota aquesta dissertació des de l’altra punta del món, què hi pinten els separatistes catalans de finals dels trenta? La història que apareix als manuals escolars o als llibres d’història, més enllà de manipulacions i reduccionismes, és la que es cregué necessàriament oficial. La que calia transmetre a la societat. Evidentment, depenent de qui guanyi les guerres, l’escriurà amb més o menys obertura de mires. És per això que, si parlem de l’independentisme català en el període bèl·lic 1936-1939 —separatisme en el vocabulari de l’època—, caldrà convenir que aquesta opció política ha de ser qualificada de marginal. La tatemae és inqüestionable. No resulta gens sorprenent si tenim en compte la mateixa tònica als anys precedents republicans ni mirant encara més enrere en els orígens del catalanisme cultural i polític.

Més enllà de considerar que, a la llarga, tot nacionalisme acaba passant de l’etapa autonomista a la sobiranista —sí?—, els que proposaven la creació d’una república catalana independent foren més aviat escassos. Els sectors liderats per Estat Català, un cop escindit d’ERC a poques setmanes de l’esclat de la guerra, amb les incorporacions de sectors com Nosaltres sols! o el Partit Nacionalista Català (PNC), juntament amb entitats com Palestra o el Bloc Escolar Nacionalista (BEN) i la Federació Nacionalista d’Estudiants de Catalunya (FNEC) n’eren els representants. Estat Català, bé que delmat per la gestió del discurs derivat del 6 d’octubre de 1934, assassinats els germans Badia, i amb el seu líder —Josep Dencàs— havent de fugir acusat de feixista, aconseguí crear un espai en moderat creixement durant les primeres setmanes de revolució anarquista que seria tallat en sec. Després tot se n’anà en orris.

Punt i final. I ja està. Com escriuria als anys 70 el que fóra director del Diari de Barcelona en mans d’Estat Català, Manuel Cruells: “No hi va haver cap actuació separatista a Catalunya durant la Guerra Civil espanyola”. Algunes figures individuals, fets aïllats. Agents a França i desmentits a la premsa. Tanmateix, situada aquesta realitat, el que potser resulta més interessant és saber el perquè d’aquesta mínima transcendència. Explorar si hi hagué un honne. Si la classe política catalanista cultivà les convencions socials establertes amagant una veritat incòmoda o si la manca d’aquesta dualitat explica la poca influència d’aquell corrent. Hi hagué qui oposà una façana que no deixava veure l’interior d’un edifici on es tramaven visions radicalment diferents? Si ens acostem al període de la Guerra Civil espanyola no podem esquivar un element cabdal: la internacionalització de la contesa.

Bé que per problemàtiques internes, la guerra d’Espanya es va jugar als despatxos dels ministeris d’Exteriors europeus i americans, a les cancelleries i als caps dels presidents de Govern democràtics i dels dictadors de l’època: Hitler, Mussolini i Stalin. En aquesta partida de pòquer on alguns arriscaren més que uns altres, Catalunya fou un peó de molta rellevància però d’escassa utilització. De fet, podem reduir-ho tot a una afirmació que ens explica la marginalitat de l’independentisme: els catalanistes d’ERC principalment, no s’atreviren a fer el salt a l’estadi següent. A trencar les convencions (giri). La premsa internacional, així com els serveis diplomàtics, n’anaren plens durant tres anys. El Principat gaudia d’un escenari propici per a segregar-se d’Espanya. L’opció, vinculada a la geopolítica europea i al lloc especialment interessant on estava el territori català hi donaren un espai mai pensat. França se sentia presa d’una tenalla provinent de l’est alemany, del sud-est italià i del sud ibèric espanyol. Si Franco guanyava, la République quedaria a mercè dels atacs aeris per tots els flancs. Catalunya, dins de la Península, amb una costa molt interessant, podria trencar aquest cercle i facilitar les comunicacions navals amb les colònies de l’Àfrica del NordFrancesa. Com descriuria poèticament anys abans J.V. Foix, entre Espanya i França, el cas català s’hauria de resoldre en l’arena internacional.

Calia un aliat, un protector. El gruix dels actors europeus, democràcies i dictadures, cregueren amb fonament que Catalunya faria un gir a la seva història de la mà d’alguna potència. De fet, ho pensaven des de 1931 sense cap mena de dubte: allà hi havia molt d’honne amagat en una façana d’oficialitat tatamae que feia que ningú a Catalunya pogués ni insinuar una sortida de la guerra en solitari. L’Estatut de 1932, octubre de 1934 i els primers passos de la guerra de 1936 anaven en aquella direcció, creien. Dessolidaritzant-se de la República, era tabú. Ho van creure tants altres pocs anys enrere. Per exemple, José Antonio Primo de Rivera i Francisco Franco, que ja havien parlat de la qüestió el 1934 a pocs dies dels Fets d’Octubre. El primer creia que la conjunció d’un aixecament socialista amb el factor nacionalista català conduiria la Generalitat a la separació que, segons opinava, ja devia estar parlada amb el Govern francès.

Quan esclatà la guerra, tothom pensà el mateix. Tingueren múltiples ocasions i escenaris diversos per fer-ho, però fos per fidelitat republicana espanyola o per por de la reacció dels anarquistes (CNT-FAI) o dels comunistes (PSUC-UGT), no travessaren el Rubicó. Ho explico de manera clara en el llibre Une Catalogne indepéndante?Geopolítica europea i Guerra Civil Espanyola (1936-1939) i en l’exposició homònima que es pot visitar al Memorial Democràtic de Barcelona entre setembre del 2017 i febrer del 2018. Com dèiem, tot s’exemplifica amb unes breus referències: l’11 de novembre de 1936, amb Madrid a punt de caure en mans dels rebels, Josep Tarradellas proposà a la reunió del Consell de Govern de la Generalitat d’estudiar la constitució de Catalunya com a territori independent si la capital republicana era ocupada per l’enemic. Joan Comorera, cap del PSUC, s’hi negà. Pocs dies després fracassava l’intent de cop d’Estat anomenat afer Rebertés a partir del qual es pretenia expulsar Lluís Companys de la presidència de la Generalitat i provocar un xoc directe amb els anarquistes en pro de sostreure Catalunya de la guerra proclamant la seva sobirania. Es tractava d’atacs de sinceritat, d’honne?

Un fet va ser proposat directament en els fòrums governamentals mentre que l’altre va ser ordit en secret amb la implicació de sectors diversos d’Esquerra i, especialment, d’Estat Català liderats pel president del Parlament Joan Casanovas. Però no eren les úniques referències ni les més transcendents. A poques setmanes del final de la Guerra Civil, el delegat de la Generalitat a París i Ginebra, el menorquí i francòfil Nicolau Marià Rubió i Tudurí —germà del diputat d’ERC i exdirector de La humanitat, Marià— redactà una nota que no s’arribaria a cursar mai i que resumeix l’assumpte. Tot restà al caire del precipici.

Mentre al Japó ningú pensa que l’atac a Pearl Harbor podria haver-se substituït per un atac al nord, contra l’URSS, a Catalunya/Espanya ningú pensa en un sollevament nacionalista català, aixecament, declaració, acte de força de la Generalitat contra l’executiu de Juan Negrín. En el context de les diverses converses obertes amb membres del Govern francès, Anatole de Monzie —ministre de Treballs Públics—, així com dels cercles propers al Foreign Office britànic —en col·laboració amb el PNB basc— Rubió i Tudurí arribà a escriure el 21 de novembre de 1938 en el tercer punt del memoràndum “Una possibilitat catalana per a accelerar la pau a Espanya”: “Catalunya té una gran necessitat de pau. Davant d’aquest fet estaria disposada a contribuir-hi amb el més gran esperit de sacrifici.” I afegia en el punt quart: “És evident que si el Govern de Catalunya que presideix el Sr. Companys pogués ser portat a fer un gest contra el Govern Negrín, els excessos de poder del qual han creat una hostilitat implacable respecte a l’opinió catalana —la guerra trobaria la seva fi immediatament. Aquest gest, el Sr. Companys no pot fer-lo sense la col·laboració de les potències directament interessades al restabliment de la pau a Espanya”. La nota, recordem, no cursada, era la punta de l’iceberg dels contactes iniciats mesos abans i que no acabaren de posar sobre la taula la segregació catalana, sinó una Confederació Espanyola en la qual Franco acceptaria no poder exercir cap poder real sobre el Principat. La independència de facto però no de iure. Una mena de sampuru on els colors semblaven una cosa però a l’interior del plat, amagat de la vista real, se n’hi podia trobar una altra.

De fet, costà molt trobar algú que parlés d’independència, encara que l’honne de fons fos aquest. Tot i que la diplomàcia i la premsa occidental n’anessin plenes. Per tant, la qüestió no és tant d’escriure una història de l’independentisme català durant la Guerra Civil com d’entendre i analitzar per què no es produí un pas decidit del nacionalisme d’esquerres, autonomista i federalista, i progressivament confederalista, cap a l’objectiu sobiranista. Especialment, de ple en el clima d’ocàs que anunciaven els portaveus catalanistes en cas de victòria franquista. Si Franco guanyava, significaria un Finis Catalanoiae? La qüestió era precisament aquella: per què no morí amb tot, com un kamikaze, el catalanisme? A principis del conflicte el periodista i posteriorment diplomàtic polonès Ksawery Pruszynski escriuria: “Avui la qüestió catalana ja no existeix, perquè la burgesia moderna que la va plantejar i va lluitar per resoldre-la no va aconseguir solucionar-la quan el liberalisme i la burgesia estaven en la seva plenitud”. I encara hi afegia tot resolut: “La qüestió catalana ja no existeix, perquè a la nova classe obrera li resulta aliena”. Arribats a l’estiu de 1936, per molta força que tingués l’anarcosindicalista, aquesta no fou la realitat. Però amb el pas de les setmanes, mesos i anys, i provenint d’un altre enemic com era el franquisme en formació, sí que seria el final que esperava al nacionalisme català.

Si això era així, què impedí una darrera alternativa? La por de la guerra civil interna catalana? Allò que es produiria el 1937? Ho plantejà després de la guerra el separatista Ramon Arrufat —antic militant del primer Estat Català, d’ERC, dels Elements d’Estat Català i del PNC sota l’heterònim Pelayo Meléndez Solá, en el seu llibre del 1946, La unidad hispánica. España y Cataluña 1892-1939, una mostra evident de haragei. Si en aparença es mostrava amb total claredat contrari a l’independentisme, en realitat estava plantejant els camins que calia recórrer en el passat. Entre els quals, la fixació per la manca de capacitat del catalanisme d’esquerres d’analitzar l’escenari obert el 1936 en plena disputa europea entre França i Itàlia. I en segona instància, amb la intervenció de l’Alemanya nazi i la Gran Bretanya. Ningú, pel que deia Arrufat, es plantejà una mirada geopolítica al mapa continental amb ulls “separatistes”. Ell, que ho havia plantejat des de 1937, juntament amb noms com Joan Massot o Daniel Cardona. Separatistes convençuts que no deixaren de ser testimonials. Especialment, en vista de la intervenció soviètica i per la seva expansió.

De fet, la nota no cursada pel gran dels germans Rubió i Tudurí, com també els contactes a Londres de Josep Maria Batista i Roca (abans d’altres Manuel Carrasco i Formiguera), insistirien en les possibles accions de la Generalitat en contra de la posició comunista a Catalunya i l’Espanya republicana. La cosa era clara. L’oportunitat, ressenyada per tothom a Occident i Orient, fou temuda per uns —el Vaticà, Londres, la Wilhemstrasse a Berlín o el ministre d’Afers Exteriors japonès que, parlant d’una possible Catalunya independent soviètica, la ficaria en el mateix sac que el moviment comunista xinès de Mao en lluita amb l’expansionisme nipó des de 1931—, i valorada per d’altres. Al cap i a la fi, vist amb els diaris davant, des de la premsa estoniana a la australiana passant per The Times o Le Figaro, o amb els documents, informes de la marina militar francesa i italiana, les pors de l’ambaixador nazi a París o l’acció del cònsol soviètic a Barcelona, Antonov-Ovseenko, tot sembla debatre’s en una certa imatge pròpia d’un sampuru d’ou, trencat, caient, però suspès en el temps. Tothom ho veié clar, però no arribà mai a trencar-se, obrir-se, començar a caure i arribar allà on se li pressuposava l’objectiu.

La pregunta resulta evident: quins escenaris preveien els catalanistes d’esquerres —Cambó i la majoria de la Lliga Catalana ja havien escollit Franco amb més o menys fàstic?. Es pensà en l’avenir, a actuar, a prendre part en el curs de la història? O es deixà tot a una segura derrota, una lamentació continuada i un exili més que previsible? Hi havia gruix, pensament estratègic, en el nacionalisme català? Segurament, la complexitat de la societat industrial-agrària catalana del moment dificultà la centralitat única de la qüestió nacional —tot i que en unes altres latituds els problemes també existissin, Irlanda, els països bàltics o Txèquia. La diferència, potser, la manca de percepció general d’un Estat, l’espanyol, entès com a ocupant i opressor. La voluntat catalana i catalanista de transformar i dominar Espanya, mancada de suficient força, continuà essent predominant davant de la porta que s’obria en l’altre sentit. Potser, l’annexió francesa de Catalunya del 1641 i 1812 s’hauria culminat. Aquell fou un moment propici per a la mort del catalanisme i el naixement d’un independentisme majoritari, ho fou circumstancialment, a l’exili dels anys 40, però sense deixar petja a l’interior del país. Quan hi ha cruïlles històriques, moments on cal prendre decisions, és quan es marca la diferència, no prenent-les també.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.