Va ser un gran èxit propagandístic de la dictadura de Francisco Franco. De fet, fou l’operació d’imatge interior i internacional més important que mai va fer el règim. I alguna cosa més també. La visita del president nord-americà Dwight David Eisenhower —conegut popularment i mediàticament com a Ike— a Madrid, ara fa seixanta anys, suposà un vertader aval polític i diplomàtic per al franquisme, que d’ençà de la finalització de la Segona Guerra Mundial havia quedat aïllat per mor de la seva aliança amb els règims nazi i feixista.
La visita d’Ike culminava la dècada de la progressiva normalització internacional de la dictadura espanyola. Després de la Guerra Civil (1936-1939) Franco s’alineà amb l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista. A pesar del canvi interessat d’estratègia quan veié que aquestes potències perdrien la Segona Guerra Mundial (1939-1945), els vencedors no li perdonaren l’arrenglerament amb Berlín i Roma. De res no li serví invocar la neutralitat oficial que durant el conflicte el seu Govern va decretar. A la resolució 39 de l’ONU, emesa el 1946, es dictaminà que mentre durés el règim de Franco Espanya no podria entrar a les Nacions Unides. Les raons eren clares: “es tracta d’un règim feixista” que “ajudà de forma considerable les potències enemigues” durant la Segona Guerra Mundial, com per exemple va fer “amb la División Azul” —un cos militar franquista format per voluntaris i forçats que anà a combatre contra l’URSS, enquadrat en l’exèrcit nazi que envaí el 1941 el país comunista— i, en conseqüència, l’ONU negava l’entrada a la dictadura espanyola.
Ben aviat, però, Washington canvià d’opinió. El 1950 l’Administració del president Harry S. Truman, enmig de la creixent tensió amb l’URSS, decidí que Franco podia servir els interessos nord-americans. Tot i que en públic seguia criticant la dictadura espanyola, per sota permeté que l’ONU declarés aquell mateix any que s’aixecava el veto a Espanya. Tot seguit, Truman ordenà l’acostament al franquisme, després d’un parell d’anys de contactes informals sempre molt discrets. Què estava passant? Doncs que els estrategs nord-americans valoraven força la importància estratègica que podrien tenir establiments militars permanents a Espanya. L’èpica de la victòria de les forces democràtiques contra el nazisme i feixisme, tal com s’assegurava que havia estat la Segona Guerra Mundial -contra l’evidència que l’URSS era una dictadura—, anava quedant enrere a mesura que s’imposava la lògica de l’enfrontament amb el gegant comunista.
Enmig d’aquest nou context, el 1953 se signava el Pacte de Madrid entre la dictadura de Franco i els representants del Govern dels Estats Units, a través del qual la potència nord-americana podria instal·lar a partir d’aleshores a Espanya importants bases militars i establiments diversos d’interès estratègic —centres d’escolta i espionatge per ràdio de l’Europa oriental, de radar...— a canvi de finançament i venda de material militar, entre d’altres; però, sobretot, el que importava al règim franquista era el suport diplomàtic que suposava aquell acord. Al cap de dos anys, el 1955, Espanya recollia els fruits del pacte amb els Estats Units quan entrava a l’ONU. I quatre anys més tard, amb la famosa visita del president Dwight David Eisenhower a Madrid, el 21 de desembre de 1959, s’oficialitzava, per si a algú li quedava cap dubte, que el règim franquista era amic del país líder del bloc occidental.
La visita
Eren les 16:23 quan l’avió nord-americà amb l’indicatiu —adoptat el 1953— Air Force One aterrava a la pista de l’aeroport militar de Torrejón de Ardoz, a Madrid, usada també per la força aèria dels Estats Units d’ençà del Pacte de Madrid. A peu d’escala esperava Francisco Franco. Rere el dictador se situava una nombrosa representació del seu règim: el Govern en ple, procuradors en Corts, jutges, militars, governadors civils, bisbes... No hi faltava ningú. No era estrany. Que Eisenhower visités Madrid suposava “una victòria política, a més de propagandística, per a la dictadura de Franco, no hi cap dubte”, explica el catedràtic d’Història de la Universitat de Barcelona Pelai Pagès. Per això el règim havia preparat amb molta cura la visita de qui no sols era el president nord-americà sinó també una de les cares de la victòria aliada a la Segona Guerra Mundial. Havia estat comandant en cap de les forces aliades a l’Europa occidental, cosa que encara feia més simbòlica la visita, a ulls del franquisme, perquè d’alguna manera venia a esborrar el paper de Franco com a aliat del nazisme i del feixisme. “La visita va ser entesa pel règim com la gran oportunitat propagandística” per deixar enrere aquell paper tan incòmode, recorda Pagès. Les cròniques ensucrades de l’acte a càrrec de la premsa del règim així ho demostren. Com era el cas de l’ABC, per exemple, que parlava de la sintonia entre els “dos generals”. Aquesta menció a la condició militar de tots dos es repetia a molts mitjans espanyols. Com si els agermanés i permetés oblidar el petit detall que un dels dos generals combaté contra Hitler i Mussolini i l’altre es va aliar amb els dictadors alemany i italià.
Des del moment que Madrid va rebre la confirmació que seria inclosa en la gira europea que faria Eisenhower, i que acabaria al Marroc, Franco ordenà la màxima atenció a l’esdeveniment. Fruit d’aquesta ordre, la visita fou el gran esdeveniment amb què RTVE es foguejà: “La ràdio i televisió oficial, que s’havia inaugurat tres anys abans, s’hi dedicà amb cos i ànima, fent moltes hores en directe”, diu l’historiador. No debades era la primera visita d’un cap d’Estat estranger a la dictadura espanyola i la primera vegada que Franco es reunia amb un homònim seu d’ençà de la trobada amb Adolf Hitler a Hendaia el 23 d’octubre de 1940.
En sintonia amb l’interès del dictador, tots els mitjans de comunicació privats de l’interior es veren també obligats —igual que els oficials— a glossar el gran esdeveniment —l’ABC li dedicà unes 25 pàgines— com si es tractés d’un enorme triomf per a Franco. I ho era. El catedràtic d’Història Contemporània citat explica que “va ser un gran triomf polític perquè així Franco superava formalment l’aïllament internacional i alhora demostrava a la minvada oposició que era fort. És cert que ja des de principis de la dècada els interessos dels Estats Units l’afavorien [a Franco], i per això havia aconseguit signar el Pacte de Madrid amb els Estats Units i l’entrada a l’ONU, però la visita suposava oficialitzar no sols que la dictadura era aliada dels nord-americans, cosa que ja se sabia, sinó que d’alguna manera comptava amb la seva consideració política i, per tant, allò va ser una bufetada per a l’oposició i ajudà a la consolidació del règim”.
Més de mig miler de periodistes seguiren la visita d’Eisenhower, les autoritats franquistes prepararen una quinzena de cabines de locució, més d’un centenar d’aparells telefònics amb línies assegurades tant amb l’exterior com amb les capitals provincials més importants de l’interior, es reuniren desenes de càmeres de cine i televisió... Mai no s’hi havia vist res igual, a Madrid. El règim, per una altra banda, va treure als carrers nens de les escoles, obrers de les fàbriques, treballadors d’altres empreses, funcionaris... tothom havia de ser a la via pública aclamant el president nord-americà i el dictador durant la desfilada que protagonitzarien. Per a Franco era una mena de bateig internacional després de catorze anys d’aïllament. Més d’un milió i mig de persones es reuniren als carrers de Madrid per assistir a l’esdeveniment, segons les cròniques. Tot i donar per fet que els mitjans exageraven, és segur que va ser una gernació la que actuà d’extra en aquella posada en escena dissenyada fins al més mínim detall pel règim. Les vies madrilenyes Castellana, Gran Vía i Princesa estaven decorades amb més de 50.000 banderes dels dos països, s’hi erigiren quatre enormes arcs cerimonials fets amb flors. Llums especials omplien arreu el recorregut que havia de fer la comitiva. “Madrid ha tingut per un dia el glamur de Broadway”, escriví Benjamin Welles a The New York Times.
Els grans mitjans dels Estats Units destacaren tota casta d’anecdotari i s’oblidaren del passat de Franco com a aliat de Mussolini i Hitler. El ja citat NYT feia especial menció que “Ike és rebut per una gernació a Madrid, la recepció popular més gran des de la seva visita a l’Índia”. I The Washington Post posava l’esment en el fet que el dictador i el president “recordaren el paper d’Espanya en la fundació del Nou Món”. Ni una paraula inconvenient. Res de recordar la Guerra Civil, la Segona Guerra Mundial, la División Azul... És cert que hi hagué alguns mitjans internacionals que criticaren la visita per ser la confirmació del viratge de la política exterior de Washington respecte a la dictadura franquista, “però en realitat era ben igual el que digués aquesta premsa, Franco havia assolit el seu gran èxit propagandístic i polític, que era el que buscava”, conclou Pelai Pagès.
Aquella visità va ser molt breu. Ni vint-i-quatre hores durà. Després de la desfilada amb Franco a la mateixa tarda de l’arribada, Ike es retirà a descansar un parell d’hores al palau de La Moncloa, que li havien preparat durant mesos tot i que només hi faria nit aquell dia, després assistí a un sopar de gala en el seu honor celebrat al palau d’Orient, tornà a dormir a La Moncloa i l’endemà compartí un desdejuni de treball amb el dictador espanyol per partir, tot seguit, escopetejat cap al Marroc, on donà per acabada l’extensa tournée que havia protagonitzat per tot Europa.
Malgrat la brevetat, aquella visita donà legitimitat al règim. O així ho va entendre el franquisme, que la sabé explotar al màxim. D’alguna manera també fou el símbol de la nova Espanya que s’albirava i que el règim intentà vendre durant els anys seixanta: el consumisme substituí els deliris autàrquics, el turisme omplí de divises el país... però, això sí, com sempre se seguí perseguint dissidents, empresonant-los, torturant-los i reprimint-los sense manies.