La cruïlla del valencianisme polític

Després de dècades lluitant per ser parlamentari pels efectes de la Batalla de València i per l'aclaparadora hegemonia del PP, el nacionalisme polític encarnat per Compromís governa les principals institucions del País Valencià en coalició. Amb un any de gestió a sobre, el decret de plurilingüisme ha mostrat la cruïlla entre adaptar el discurs a la realitat, però cercant no decebre les bases. L'articulació d'un nou relat, sense caure en l'errada d'assimilar el preconfigurat per la dreta, esdevé clau per aconseguir ser referent polític al territori. El debat sobre quina estratègia seguir, a taula.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Governar és decebre, o, almenys, això en diu la cita. Sense arribar a aquest extrem, però causant un gran enrenou a entitats i sindicats properes a Compromís, s'ha presentat el decret de plurilingüisme del Govern valencià. Producte d'un joc d'equilibris entre els desitjos, la realitat social del País Valencià, l'objectiu de potenciar el català i no crear incomoditats al PSPV-PSOE, el nou model lingüístic a l'ensenyament ha fet pública la cruïlla del valencianisme polític encarnat per la coalició: com combinar els teus objectius amb la situació actual del territori, però sense caure al parany del relat traçat per la dreta.

Criticat per organitzacions com ara Escola Valenciana i Acció Cultural del País Valencià (ACPV), i amb més força per sindicats com ara l'STEPV, la secció educativa d'Intersindical, la reacció del Bloc -la pota més nombrosa de les diverses que formen Compromís, i la més nacionalista- al decret, ovacionat al conseller Vicent Marzà al Consell Nacional de la formació, ha deixat palès l'assumpció al valencianisme de la realitat de governar. Però també ha aflorat un vell debat al nacionalisme, després de la fita històrica d'aconseguir el timó de les principals institucions: com esdevindre en hegemònics per evitar l'antecedent del bipartit fallit de Galícia durant la legislatura 2005-2009. Diverses receptes sorgeixen per aconseguir-ho.

Una hegemonia conservadora

Els vells problemes del valencianisme polític per a imposar el seu relat a la societat provenen de la mateixa configuració política del País Valencià. Tot i que Compromís ha sabut adaptar el discurs, anant més enllà del prejudici de només centrar-se en qüestions prioritàries com ara la llengua, la irrupció de la Batalla de València, la reacció de les forces conservadores contra el sorgiment de qualsevol sentiment nacionalista al País Valencià que poguera plantejar una aliança amb la resta de territoris que comparteixen llengua i cultura, va deixar-lo tocat. I va condicionar l'evolució del nacionalisme valencià.

«La Batalla de València va imposar l'univers simbòlic i el marc identitari que pregonava la dreta valenciana, hereva en essència del franquisme. Va tractar-se d'una mena de continuació blaneta del règim anterior, pel que fa al relat i qui ostentava el poder real. Va consolidar el pensament ideològic regionalista, i, per tant, espanyolista», explica Francesc Viadel, sociòleg i periodista valencià. «La dreta va saber apropiar-se de la simbologia popular, a la qual el fusterianisme renuncia. Això, combinant que la identitat dels valencians, malgrat tot, és espanyola, va deixar arraconat al moviment valencianista, en el seu vessant polític», apunta Amadeu Mezquida, politòleg, autor del llibre Valencianisme enfront Espanya (Fundació Nexe, 2015) i assessor a l'Ajuntament de València per Compromís.

«Una imposició del relat, no sense violència, cal recordar els atemptats a casa de Joan Fuster», en paraules de Viadel, a la qual també va ajudar la manca de valentia del PSOE en vertebrar un País Valencià configurat encara per una mentalitat provinciana. «Els socialistes van fer seguidisme de l'UCD, i van ser corresponsables de comptar amb una autonomia de segona. Van pecar de temorosos, davant la reacció del blaverisme», afirma Vicent Flor, sociòleg i autor de diversos llibres sobre el nacionalisme valencià.

La victòria de la dreta i de l'anticatalanisme va ser convenientment aprofitada pel PP. Espentats per un model econòmic amb peus de fang, connectant amb la mentalitat conservadora i tradicional, però alhora d'aires modernitzadors dels valencians i amb l'esquerra desactivada pels efectes del conflicte identitari, el partit de la gavina va esdevindre hegemònic en erigir-se en el partit que millor representava els interessos dels valencians. Els greuges del Govern espanyol de Felipe González amb València i el País Valencià respecte d'altres ciutats i territoris de l'Estat van deixar en safata la victòria al PP. L'OPA a Unió Valenciana va convertir-los en dominadors absoluts del tauler polític.

«El PP va saber assimilar-se al valencià mitjà. No debades, defensava un espanyolisme que combinava amb les tesis del blaverisme, d'un regionalisme ben entès, que no provocava cap conflicte amb Espanya. Un regionalisme de bandera i folklòric», analitza Mezquida. Una estratègia que, sumada a la resta de factors citats, van transformar el PP en una màquina de guanyar eleccions, millorant a cada cita amb les urnes el seu resultat.

Mentre els populars eren imbatibles i el treball d'oposició del PSOE quedava soterrat per les seues cuites internes, el nacionalisme valencià va anar evolucionant a poc a poc que el conflicte identitari va refredar-se. De l'aposta per la tercera via política primer i el seu intent de reconversió de partit frontissa més escorat a la dreta, el valencianisme representat al Bloc va passar, després del fracàs del primer Compromís, a articular una fórmula que va saber aprofitar-se de les escletxes que oferia la descomposició del règim del PP. El canvi de discurs i el magnetisme de Mónica Oltra van aconseguir trencar el sostre de vidre del Bloc i irrompre amb força l'any 2011 i convertir-se en peça clau del canvi polític l'any 2015.

Que a determinades enquestes Compromís sortira com al partit que millor representava els interessos dels valencians era un símptoma clar que la situació s'havia capgirat, que el final del PP estava prop. «El valencianisme, que naix lligat a la reivindicació identitària i lingüística, madura. I ara entrellaça sense renunciar a aquestes dues banderes, la qualitat de vida. Aquesta és la clau del seu 'èxit'», argumenta Flor. Mezquida s'expressa en la mateixa línia: «En un moment d'incerteses, on els conceptes de justícia, política i democràcia estan qüestionats, Compromís aporta seguretat. I ho fa amb un discurs transversal, que permet que persones de dretes et puguen votar. Que el valencianisme assumisca que només amb bandera i llengua no hi ha construcció nacional possible ha estat clau».

Hamlet al govern

Amb diversos tocs electorals a les forces del Botànic, i amb Compromís, especialment, veent com les expectatives electorals els deixen un gust agredolç per l'errada de les seues estratègies i aliances durant els passats comicis espanyols, el valencianisme polític es troba a la cruïlla del poder per a assegurar el canvi durant més legislatures, i evitar que la primavera s'asseque en quatre anys. Un objectiu que requereix traçar un nou relat que acabe desgastant a la dreta.

«El valencianisme no pot deixar de banda la lluita ideològica. És igual o més important que gestionar correctament. Amb l'anticatalanisme desactivat pràcticament, cal seduir les ments dels valencians. Jugant amb els tempos correctament, però sumant voluntats al projecte. Al segle XXI, els discursos són menys essencialistes», defensa Flor, per a sentenciar: «Cal anar en aquesta direcció si el nacionalisme vol superar el marc establert per la dreta».

Conscient que el decret de plurilingüisme és el paradigma de com anar avançant cap als objectius a llarg termini, però mantenint els equilibris per a no cremar-se al poder, Mezquida raona que «s'ha d'anar a poc a poc. Zaplana no va aplicar, de seguida, tot el seu programa de màxims. Va contemporitzar. Cal anar passa a passa convencent als valencians fins a arribar a l'atzucac de la fatalitat del País Valencià, com planteja Benedict Anderson. Al punt que la reivindicació de la identitat valenciana siga hegemònica. De moment, però, encara estem a l'inici».

Amb qüestions pendents sense resoldre al valencianisme encarnat per Compromís com ara les relacions de futur amb Podem i el risc «d'acabar subordinat als interessos de Madrid», segons Mezquida cal anar creant un nou relat identitari consistent en agrupar «elements aïllats com ara l'infrafinançament, la reivindicació del Corredor Mediterrani, etc.». Una qüestió essencial per a Flor, que avisa: «El canvi polític l'any 2015 no va ser definitiu, va ser provisional. S'ha de lluitar perquè aquest es consolide, ja que, de moment, no ho està».

Viadel, per contra, observa riscos en el nou discurs transversal del valencianisme, sense oblidar «els condicionants polítics». «S'està adaptant el relat autonomista, com una mena de neoregionalisme. Es pregona un valencianisme de comboi, panxacontent. Que sembla recuperar el discurs de l'autoestima dels valencians de Zaplana. El vídeo de l'orgull de ser valencià és un exemple. Cal virar cap a un valencianisme crític amb Espanya. En cas contrari, acarem predicant un relat prestat per la dreta», alerta.

Demanant una política més decidida, tot i que conscient de la realitat social del País Valencià, Viadel afirma que el nou valencianisme d'una banda, «ha banalitzat el passat de la Batalla de València», però, d'altra, «actua com si estiguera temerós que l'anticatalanisme torne a remoure». «Sembla que tenen pànic a això. Cal predicar un valencianisme més reivindicatiu amb Espanya, cal foradar el marc conceptual de la dreta, encara hegemònic. És prioritari traçar un relat alternatiu amb força», defensa.

Un dels fets claus per a superar l'hegemonia de la dreta, és trencar la barrera edificada pel PP amb Catalunya. Amb la normalització de les relacions gràcies al tarannà valencianista del president socialista de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, cal «obrir el debat català», demana Viadel. «Està segrestat. I cal parlar-ne sobre la qüestió amb tota normalitat».

Amb tres anys encara fins a les pròximes eleccions valencianes, el nacionalisme representant per Compromís té el repte de consolidar el canvi polític. De l'habilitat d'Oltra, com a actiu imprescindible de la coalició, del resultat de la batalla ideològica i la seducció del relat del valencianisme i la combinació entre realitat i desitjos es debatrà la sort electoral del nacionalisme. El valencianisme a la cruïlla del poder.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.