Qui treballa la terra sap que hi ha feines impossibles per a només dues mans. Que, de vegades, s'ha de cridar a un altre llaurador perquè et preste la seua força a canvi d'ajudar-lo en un futur. És la màxima ancestral de cuidar i ser cuidat, d'honrar als iguals que es guanyen la vida amb la seua suor i el seu esforç. Una oda a la solidaritat entre balladors d'aixades incorporada al diccionari del camp valencià com a «tornallom».
Fidel al seu poble, La Gossa Sorda va recollir l'expressió com a clam de lluita: «Unitat, unitat a pesar de tot. Unitat contra l'abisme», cantaven, anticipant la consigna de les esquerres valencianes d'ençà que van convocar-se les eleccions espanyoles. Unitat a pesar de tot va definir la confecció de Compromís-Front Valencià, la suma del conjunt de les forces progressistes al marge del PSOE. Aquest dissabte, al Parc de l'Oest de València, s'ha reivindicat, justament, una unitat esquerrana il·lusionada en combatre l'abisme —identificat amb una victòria de PP i Vox— i fer història per la possibilitat d'assolir el primer grup parlamentari d'obediència valenciana al Congrés.
Tots els colors de les esquerres
Entre estelades, senyeres coronades i originàries, republicanes espanyoles i de Palestina, sota els acords, precisament, d'aquesta cançó de la Gossa Sorda, Mònica Oltra, exvicepresidenta de la Generalitat Valenciana i candidata de Compromís a l'alcaldia de València, disparava el tret d'eixida: «Bon dia a tota aquesta bona gent. Ací estem una altra volta», deia visiblement emocionada, amb el públic dempeus per aclamar-la després de la seua retirada forçada de la primera línia política arran de la causa judicial que l'assetja.
«Han estat anys molt durs, però sempre heu estat presents. M'heu sostingut i m'heu parat pel carrer perquè no em rendira. I ací estem una altra volta. Amb tots els colors de les esquerres valencianes en una sola única papereta de cara al 29N. Per no trencar-li el cor a ningú quan vaja a les urnes», expressava. «Som l'únic territori a l'Estat espanyol que, com diu la cançó, hi ha unitat contra l'abisme. Perquè el 29N ens juguem el futur de tota una generació», reivindicava al mateix temps que llençava un avís sobre una victòria del consorci PP-Vox.
Oltra es rebel·lava des del faristol contra «l'actual immersió feixista», «contra la indolència amb el patiment aliè», i treia una bandera de Palestina. «Aquells que no es guanyen la vida treballant han declarat la guerra a la vida. Busquen culpables perquè no mirem als de dalt», carregava contra els discursos que assenyalen les persones migrants i obvien la concentració de la riquesa en poques mans. La denúncia de l'eixamplament de les bretxes socials s'ha combinat amb una crítica «a la nostàlgia del bipartidisme: «Quantes vegades va donar-li la raó Pedro Sánchez en el passat cara a cara a Alberto Núñez Feijóo?».

«Si es construeixen tres milions d'habitatges i cada pis costa mig milió d'euros, de qui li serveix a la gent normal? Necessitem barris per a viure i conviure», assenyalava la contradicció de la recepta màgica dels gurús conservadors. L'alcaldable de Compromís a València eixia disposada a disputar camps dels quals s'ha apoderat l'extrema dreta: «Necessitem seguretat, la seguretat que ens dona saber que si tens un problema, hi ha una xarxa pública per a sostenir-nos». Amb les banderes del Front Valencià onejant, rematava de manera estellesiana: «Fa temps que no sols assumírem la veu d'un poble, sinó que som poble i ningú ens farà abaixar la cara el 29N. Amb la cara ben alta, caminant decididament, amb un somriure ampli, omplim les urnes de paperetes de Compromís-Front Valencià».
Ni oblit, ni perdó!
Sonava «No sé ballar», de Naina i La Fúmiga, i la còmica Maria Juan prenia la paraula. Bromejava amb David Ribó, integrant de la llista unitària per València i fill de l'anterior alcalde de la capital del país. Després d'enviar-li un àudio per WhatsApp —Ribó estava absent per un viatge a Xile—, s'il·luminaven les dues pantalles situades als laterals de la tribuna central, on estaven els rostres principals d'aquesta candidatura integrada per Compromís, Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV), Esquerra Unida del País Valencià (EUPV) i Podem.
«Una salutació als companys de Compromís-Front Valencià perquè han aconseguit una única papereta per defensar el País Valencià», pronunciaven des de Nova Canàries. «Molta força. Sabem de la necessitat d'una veu forta a Madrid que defensi els interessos valencians», apareixia al monitor Carme Gomila, cap de cartell d'Ara Més-Front Ampli.Jorge Pueyo, líder de la Chunta Aragonesista, tancava una primera ronda de suport de les llistes sobiranistes i d'esquerres: «Vos estimem, vos querem muito».
La xaranga La Gallina aprofitava l'emotivitat i s'arrancava amb «Bella Ciao», la popular cançó antifeixista italiana. Era el moment d'agrair la lluita insubornable de la família de Guillem Agulló, el jove independentista i antifeixista assassinat pels neonazis en 1993; de recordar que aquesta setmana l'Estat espanyol l'havia reconegut com a víctima del terrorisme. «És un immens honor sentir-nos part de la lluita de Carme, Guillem, Betlem i Carmina. Guillem Agulló, ni oblit, ni perdó!», proclamava Domènec Garcia, president d'ERPV. La gent es posava dreta i aplaudiria repetint el càntic en memòria de l'assassinat pel neonazi Pedro Cuevas, detingut recentment.
«Frederica Montseny va proclamar en 1936 que ja no hi havia ni comunistes, ni anarquistes ni republicans. Que tots eren antifeixistes», recuperava aquella al·locució, entre apel·lacions a defensar «els anhels de sobirania dels pobles». Garcia empentaria a les urnes: «Se'ls està fent llarga la campanya. La nostra mobilització és la seua angoixa». «Omplim les urnes d'il·lusió, alegria i rebel·lia», reforçaria Lara Manyes, número tres de la candidatura unitària per València i dirigent d'EUPV, qui contraposaria «el model del retrocés» del PP i Vox, «el continuista del PSOE» i «aquell que vol avançar en drets i llibertats de Compromís-Front Valencià».

Amb moltes grans empreses assolint rècord en beneficis, apostava perquè «revertisquen en la societat a través d'uns serveis públics dignes» i ressaltava la necessitat de la inversió en ciència. «Els nostres científics no poden empalmar contractes temporals», censurava abans de treure pit per la lluita d'EUPV contra la corrupció, visualitzada en la confirmació de la condemna a l'expresident de la Diputació de València, Alfonso Rus, dintre d'una de les ramificacions de la macrocausa Taula.
«Cal enfortir la representació sobirana dels nostres pobles», pronunciava en valencià Néstor Rego, la veu del BNG al Congrés a través de les pantalles laterals. Oskar Matute, fortament aplaudit pels assistents al míting, faria el mateix com a cara visible d'EH Bildu a les eleccions estatals. L'abertzale apel·laria a edificar una alternativa «contra l'amenaça reaccionària i recentralitzadora» i proclamaria «el dret d'autogovernar-se dels pobles». «Visca el País Valencià. Visquen els pobles!», clouria entre els rostres entusiasmats de la militància més nacionalista.
En defensa de la vida i les famílies
Ignasi Garcia, cap de llista per Castelló amb carnet de Compromís, pujaria a la tribuna. Saludaria a tothom i afirmaria: «Als que venen en rodalia, ja els anirem saludant». Aquella broma denunciaria la degradació del servei: «Avui, dissabte, només hi ha tres trens entre Castelló i Vinaròs». «Estem parlant de 110.000 persones condemnades a només tres trens. Si parlem dels pobles de l'interior, ja no hi ha ni línies d'autobusos», retrauria. Seria el retrat d'un país desvertebrat. «Des del sud, ens volem moure sense haver de passar per Madrid», se sumaria Maria Teresa Pérez, dirigent valenciana de Podem i cap de cartell de la llista unitària per Alacant.
«Ens envaeixen les urbanitzacions de turistes blancs i rics. Són aquells que ens lleven les cases», introduiria la referent morada a terres valencianes, qui defensaria la necessitat de desprivatitzar l'Hospital d'Elx-Crevillent, encara en mans de Ribera Salud. «Quan els fons d'inversió o Ribera Salud criden a la porta del Front Valencià, els contestarem que nosaltres defensem les dones, les llogateres, la gent de baix. Som el vot que no et fallarà, aquell que treballa per la gent d'ací. Som la gent de la Mediterrània, aquells que defensarem amb alegria i orgull el nostre País Valencià», prometria entre càntics nostàlgics de «sí, es pot».
La injecció d'optimisme enfront del vaticini de les enquestes s'engrandiria amb la irrupció d'Ada Colau, candidata presidencial del Front Ampli, al monitor: «Podem ser la gran sorpresa del 29N. Juntes podem aconseguir un govern progressista que aturi l'extrema dreta i pose els problemes de les valencianes i els valencians al centre». «Cal un Estat que defense la gent treballadora», consolidaria Toni Valero, coordinador d'IU a terres andaluses. Gabriel Rufián, cap de cartell d'ERC a les estatals, arredoniria els parlaments audiovisuals: «Ens juguem les nostres condicions de vida. Hem de respondre a un moment històric. Molta força!».
Una resposta que Alberto Ibáñez, número dos de la llista per València i figura influent de Compromís, ha articulat des de la batalla terminològica a la dreta i la ultradreta: «Aquells que han votat en contra d'aturar els desnonaments de xiquets no poden defensar a les famílies. Aquells que tenen com aliats a Benjamin Netanyahu [el primer ministre israelià] i Donald Trump no poden defensar la vida». «Com s'atreveixen a parlar de defensar la vida quan aplaudeixen Carlos Mazón, amb una gestió que va provocar 234 morts evitables a la dana», incidia.

Diputat per Compromís al Congrés en la passada legislatura estatal, defensava les mesures arrencades en matèria d'habitatge: «Només qui parla des del privilegi de tenir la nevera plena li poden semblar insuficients». Ibáñez recordava que s'havia acabat amb els privilegis que atorgaven les Golden Visa als rics estrangers — «les cases són per a viure», recalcava —, les restriccions a poder lloguer una habitació a preus superiors de les tarifes sol·licitades per tot un pis o el blindatge de l'habitatge públic. «Expropiarem els pisos de Les Naus d'Alacant, que es van repartir entre regidors i assessors del PP», es comprometia entre crítiques «a l'arribada massiva de creueristes» i una apel·lació «a reindustrialitzar el país».
«Si el PSOE vol els vots de Compromís-Front Valencià, la banca haurà de tornar els 58.000 milions d'euros públics que ens va costar el seu rescat», avisava als socialistes espanyols, als quals retreia que «els tremolaven les cames» amb els fons voltor i la gran banca. «Eliminarem l'impost a la compra del primer habitatge, però fregirem a impostos aquells que volen acaparar-ne», agregaria. Amb un discurs molt social, centrant en l'habitatge i en limitar «els privilegis dels poderosos», incitaria al respectable: «El 29N ens juguem si la democràcia continua dempeus. Organitzem-nos perquè el feixisme no arribe a la Moncloa».
«Mazón, a presó!»
L'espectre de l'expresident Carlos Mazón emergiria pel Parc de l'Oest. «En dues hores de cara a cara entre Feijóo i Sánchez, ningú va fer cap referència als 234 morts en la dana. Quina poca vergonya! Quina falta de decència del PSOE i del PP. No ens representen!», emergiria Àgueda Micó, cap de cartell de Compromís-Front Valencià per València i diputada pels valencianistes en la passada legislatura a la cambra baixa. «No pararem fins que Mazón estiga a la presó», apujaria el to de cara a un públic que corejava «Mazón, a presó!».
«Sense Compromís, no s'haguera fet cap comissió d'investigació de la dana al Congrés, ni haguera comparegut Mazón», ressaltaria sobre el paper dels valencianistes a la cambra espanyola. De fet, defensaria la seua obediència valenciana: «No només som valencians, sinó que n'exercim cada dia al Congrés. És la diferència entre la resta de partits i nosaltres», esgrimiria, qualificant de «criminals» als dirigents del PP que van gestionar la dana. «No sols tenen la poca vergonya de mantenir-lo com aforat, d'haver-li apujat el sou i haver-li regalat un pis a Alacant. Feijóo, fins i tot, es planteja que puga continuar. Què sap Mazón de la corrupció del PP? Els té enganxats per corruptes», teoritzava mentre apareixia una pancarta que assenyalava Feijóo i l'excap del Consell.

Al caliu dels crits per «una educació pública, de qualitat i en valencià», buscaria retratar al PSOE en la defensa del valencià a l'escola. «Nosaltres vam plantejar un recurs d'inconstitucionalitat contra la llei Rovira, que va contra la nostra llengua. Vam tenir el suport de les esquerres, de les forces sobiranistes, però el PSOE ens el va negar», il·lustraria. Micó empentaria als candidats al Congrés i al Senat a posar-se dempeus. Reivindicaria els seus perfils i tancaria —també — de manera estellesiana: «No podran res davant un poble unit, alegre i combatiu». «Visca el País Valencià», remataria amb el públic responent «visca» i «Mediterrània», de la Fúmiga, de fons.
«Baldoví, president! Baldoví, president!»
«Amb tots vostès, un president», presentaria la còmica Maria Juan a Joan Baldoví, portaveu de Compromís a les Corts Valencianes i presidenciable dels valencianistes al País Valencià. Baldoví, empentat per un públic que el reclamava com a pròxim president valencià, explicaria que van posar-li «Joan» en honor al seu oncle, qui va morir d'un tumor cerebral. Per a pagar-se l'operació, el seu avi va haver de vendre un bancal. Anys més tard, un dirigent de Compromís a la Marina Alta s'enfrontava a un problema de salut: van operar-lo sense haver de pagar ni un cèntim. «PP i Vox ens volen retornar als temps del meu oncle. Volen convertir la sanitat, l'educació i les pensions en un negoci per a uns pocs», advertia.
«El 29N no se celebren unes eleccions més. Són les més importants d'ençà que vam recuperar la democràcia. Ens juguem l'estat del benestar que hem conegut fins ara. Els bàrbars han perdut la vergonya i ja parlen de passar la motoserra als nostres drets i les nostres llibertats», descriuria. «Als valencians, però, ningú ens ha de contar què passa quan governa la dreta i l'extrema dreta. Cada dia patim les seues retallades, la seua corrupció, la seua negligència criminal, que va causar 234 morts a la dana», lamentava.

Baldoví, tanmateix, plantejava un antídot contra els reaccionaris. «Tenim la seua kriptonita: el nostre vot. Però no és només un vot a la contra, sinó a favor de fer polítiques valentes per limitar el preu dels lloguers, defensar els nostres mestres, garantir la igualtat d'oportunitats i tenir una veu valenciana a Madrid que defense els nostres interessos», argumentaria. El vot a Compromís-Front Valencià seria, segons el referent valencianista, «un vot a favor de la nostra agricultura, les nostres taronges, el nostre arròs i la nostra fruita». «Ens juguem la vida», reiteraria.
«No hi ha cap excusa. Hi ha una única papereta que arreplega l'esperança, que abraça tots els colors del roig, del verd, del taronja, del groc, de l'Arc de Sant Martí. Una papereta que frena els ultres i empenta pels interessos valencians. Fem història: el grup parlamentari valencià és a tocar», tancaria el míting amb «Monstres i gegants», de la banda alzirenca, ressonant als altaveus. És la crida de Compromís-Front Valencià: una apel·lació per derrotar «monstres i gegants» des de, com diu La Fúmiga, la ràbia del no passaran.