Els valencians fa temps que paguen com a rics quan la seua renda està per davall de la mitjana. Els balears necessiten recursos per cobrir uns serveis pressionats per la massificació turística i els catalans observen com any rere any el seu dèficit fiscal s'incrementa. Els tres territoris catalanoparlants, sotmesos a un creixement demogràfic poc comparable amb la resta d'àrees de l'Estat espanyol, acumulen greuges arran d'un sistema de finançament autonòmic sense perspectiva mediterrània.
«Costa molt fer-ho entendre a Madrid», confessava fa poc un alt dirigent del Ministeri d'Hisenda. El Govern espanyol del PSOE i Sumar, però, va posar sobre la taula una proposta de finançament que incrementava els recursos per al País Valencià, les illes Balears i Catalunya. Un plantejament forçat per ERC, qui ha supeditat el seu suport al PSC i al PSOE a l'assoliment d'un sistema singular per als catalans, entre altres concessions arrancades a l'executiu estatal comandant pel socialista Pedro Sánchez.
Aquest model, que augmentava els recursos per als valencians, els balears i els catalans, s'ha quedat varat. El Consell de Política Fiscal i Financera va aprovar-lo en setembre amb l'únic vot favorable de Canàries i Catalunya —val a dir que el 50% dels vots els ostenta l'administració estatal i que amb un sufragi favorable la proposta haguera tirat endavant. El text havia de passar el complicat sedàs del Congrés —no hi havia consens dintre de les forces de la investidura—, però va decaure per l'avançament electoral.

Els socialistes espanyols han reivindicat aquest nou sistema com a una de les seues basses electorals. No debades, el valencià Arcadi España, ministre d'Hisenda, va explicar fa uns dies a València les bondats del nou model per a la Generalitat Valenciana i va carregar contra la negativa dels executius autonòmics del PP, oposats per ordre de Madrid a pesar de beneficiar a les seues arques públiques. Siga com siga, la convocatòria d'eleccions estatals ha deixat en guaret la proposta. La renovació del sistema —caducat des del 2014— està pendent de la majoria que sorgisca de les urnes en el 29N.
Víctima de l'electoralisme
Aprofitant l'oportunitat electoral i per a visualitzar les perspectives de catalans, balears i valencians, com també de conèixer altres formes de funcionar a la resta d'Europa, la Facultat d'Economia de la Universitat de València va acollir el proppassat divendres les jornades La governança econòmica a les regions d'Europa: com compatibilitzar equitat i autonomia. Els debats foren organitzats per la Fundació Nexe, l'Associació Cívica Valenciana Tirant Lo Blanc i Coppieters Foundation.
Les jornades van comptar amb tres ponents del País Valencià, les Illes Balears i Catalunya amb experiència en els seus respectius departaments d'Hisenda. Foren de la partida Francesc Gamero, exsecretari autonòmic d'Hisenda de la Generalitat Valenciana; Xisco Oliver, exdirector general de Finançament del Govern de les Illes Balears; i Josep M. Aguirre, exsecretari general de la Conselleria d'Economia i Hisenda de la Generalitat de Catalunya. Tots tres van estar moderats per Clara Ferrando, exsecretària autonòmica d'Hisenda de la Generalitat Valenciana.
La seua advertència d'entrada fou clara: només si el Govern espanyol que isca de les urnes conserva els mateixos equilibris —un escenari improbable, ja que les enquestes apunten a una victòria clara de PP i Vox— la proposta del ministre España podria arribar al parlament espanyol a l'estiu de 2027. Si el nou Govern espanyol no manté el sistema plantejat pel PSOE i Sumar —un fet quasi impossible per l'oposició manifesta d'un PP atrapat per una visió madrilenya i atlàntica— es tornaria, de nou, a la casella d'eixida. Perquè reformar el sistema de finançament autonòmic, sentenciaren, és, eminentment, una qüestió de voluntat política.
Els ponents han posat d'exemple la intransigència de l'andalusa Maria Jesús Montero, qui va ocupar la cartera d'Hisenda, a l'hora de tirar endavant la reforma. «El problema és que es fa un ús electoralista de la qüestió del finançament, quan qui ho paguem som la ciutadania», lamentaven. I ho exemplificaven: si la proposta és socialista i l'autonomia la governa el PP, voten en contra, per molt dolenta que siga la seua situació i encara que augmente la seua disponibilitat de recursos.
Els dèficits de l'arc mediterrani
El fre de la convocatòria electoral a l'Estat espanyol i l'auguri d'una nova majoria força conservadora al Congrés perpetuarà, segons van descriure les treus veus expertes, l'actual escenari: es mantindrà l'statu quo de les comunitats més ben finançades, ubicades a la conca cantàbrica, i les més perjudicades, situades a l'arc mediterrani, amb el País Valencià al capdavant, patiran una sagnia del deute públic cada vegada major, una pujada dels interessos i continuaran amb una degradació progressiva dels serveis públics del benestar. De fet, hi va haver algun expert durant les jornades que va suggerir un canvi de nom: de 'sistema de finançament de les comunitats autònomes' a 'sistema de l'estat de benestar'.

«No pot ser que la decisió depenga d'un únic actor: el Ministeri d'Hisenda. Això no va amb el model d'Estat que tenim. «L'autonomia política va vinculada a la financera i no pot dependre d'un ministeri», va exposar Aguirre, qui va argumentar la necessitat de reformar l'actual model de finançament i adoptar altres fórmules d'actualització després de l'experiència d'un sistema caducat des del 2014 i allunyat de les necessitats financeres dels territoris, especialment d'aquells enquadrats a l'arc mediterrani.
L'exsecretari general de la Conselleria d'Economia i Hisenda de la Generalitat de Catalunya amb ERC va defensar que les autonomies haurien de recaptar impostos i liquidar-los amb l'Estat. Seria, a parer seu, una manera d'eixir del bucle infinit que s'estira com un xiclet des de l'any 2009. Catalunya, segons va recordar, va demanar poder gestionar l'IRPF, com s'establia en l'acord firmat entre els socialistes i els republicans. «En la negociació d'ERC amb el PSOE, demanàvem millores per a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, tres comunitats històricament maltractades», va subratllar.
Oliver, qui va ser director general de Finançament del Govern de les Illes Balears durant l'etapa de la socialista Francina Armengol, va apostar per mantenir el principi d'ordinalitat, és a dir, per garantir que una autonomia no altere la seua posició relativa al rànquing de riquesa o recursos per habitant després d'aplicar els mecanismes de solidaritat i redistribució de l'Estat espanyol. «És la qüestió primordial per mantenir un statu quo al sistema de finançament autonòmic i no deixar enrere l'obligació de la solidaritat», va agregar.
L'antic càrrec dels executius de progrès de les Balears va incidir en els efectes de la insularitat per a les arques de l'arxipèlag. I, en conseqüència, de la necessitat de gaudir de més despesa per afrontar les càrregues de la seua condició illenca i alleugerir la pressió que suporten els serveis públics, en un escenari límit per l'allau de visitants i el creixement demogràfic que experimenten les Balears. En l'anterior legislatura, es va aprovar el Règim Especial Balear, que reconeixia fiscalment la insularitat de les Balears.
Gamero, exsecretari autonòmic d'Hisenda a la Generalitat Valenciana per Compromís, va prendre la paraula per rememorar l'infrafinançament crònic dels valencians, una situació que fou reconeguda pels seus homòlegs a la taula. L'exdirigent valencianista va alertar de l'estat crític de les finances valencianes i d'un sistema, de base, mal dissenyat. En el cas valencià, segons va indicar, la foto de la distribució de la despesa pública autonòmica no crescut en sintonia amb la demanda dels serveis. «Les transferències en competències de sanitat i educació són ridícules», va retraure.
El pecat original dels traspassos competencials
Més enllà de la insularitat balear i la insuficiència de fons valencians, catalans i balears, els experts van assenyalar l'existència d'un problema d'arrel en la configuració dels traspassos competencials de la sanitat i l'educació, els quals no van estar aparellats amb les necessàries injeccions financeres. Aquesta manca de recursos s'ha visualitzat en les vagues educatives i sanitàries que s'han produït a Catalunya i País Valencià.

Què passarà en els pròxims mesos amb un nou model de finançament que va aprovar-se en primeria instància pel Govern espanyol i amb moltes autonomies, governades pel PP, en contra? De quina manera es pot reprendre per a no tornar a la casella d'eixida? Els resultats dels comicis del 29N seran decisius per saber quins passos es donaran per canviar un model de finançament autonòmic obsolet i que clama per ser més just, equitatiu i garant del benestar social.
El deute històric i l'asfíxia valenciana
Rafael Beneyto és una de les veus de prestigi quan es debat sobre el sistema de finançament autonòmic. Analista financer, director general de Tributs de la Generalitat Valenciana entre 2019 i 2023 a proposta de Compromís i membre del grup d'experts de les Corts Valencianes sobre la reforma del model, va intervenir a les jornades de la Fundació Nexe i l'Associació Cívica Valenciana Tirant Lo Blanc per disseccionar la proposta del Govern espanyol, guardada a un calaix per l'avançament electoral.
L'expert va ressaltar algunes de les virtuts d'aquest projecte de llei des de la perspectiva valenciana: el reconeixement d'un desequilibri vertical en el finançament de les competències. «Era el moment per fer la reforma a causa de l'augment de més del 100% dels ingressos tributaris estatals entre 2009 i 2026», va expressar. Encara més, va destacar que aquesta nova proposta incorporava la creació d'un fons d'atenció sanitària. Aquests fons hauria de compensar la despesa generada pels ciutadans d'altres territoris que són atesos al País Valencià.
«Ara bé, no es detallava si incloïa l'atenció especialitzada, primària o hospitalària», va puntualitzar. No debades, no tot eren flors i violes amb aquesta proposta. «Som un país amb una renda per sota de la mitjana i han volgut regular aquest desequilibri a través del fons de compensació territorial, un recurs que els acords polítics desvirtuen el que tècnicament es pot fer. La fórmula no és fàcil i aplicar-la ho és encara menys», va apuntar.
Amb tot, la clau de volta seria resoldre el deute històric generat per l'infrafinançament. «El deute del País Valencià està en la base de la situació actual. Si l'asfíxia financera es resolguera a través de més ingressos, no pagaríem la càrrega financera, ni hauríem d'esmorteir els 60.000 milions de deute acumulat per l'infrafinançament», ressalta, com reivindica que l'estat de benestar valencià depèn de la redistribució d'uns recursos que al país de l'olivera no estan arribant.