Faltaven escassament deu dies per a l'adveniment de l'estiu, però el País Valencià assistia al naixement d'una primavera política. El PP havia estat desnonant de la Generalitat Valenciana després de dues dècades de control omnímode i l'esquerra s'havia conjurat per aflorar un nou temps al territori valencià. El Jardí Botànic, símbol de lluites cíviques al cap i casal dels valencians, serviria com a paritori d'un pacte que buscaria capgirar durant vuit anys les polítiques desplegades durant quatre lustres pels populars. El calendari marcava 2015.
Mònica Oltra, protagonista d'aquell pacte batejat amb el nom del jardí i retornada a la primera línia política, ha decidit jugar amb el simbolisme per a engegar la seua primavera com a candidata in pectore a l'alcaldia de València. L'acte, de fet, semblava aixoplugar al conjunt de les forces d'esquerres amb presència al País Valencià: hi havia la coordinadora d'Esquerra Unida del País Valencià i exconsellera, Rosa Pérez, acompanyada del seu número dos, Bernabé Aldeguer; hi havia la comandat valenciana de Podem, Maria Teresa Pérez, i estaven presents els rostres de Sumar en terres valencianes, Carmen Padilla i Xavier López.
A les primeres files, s'hi podia veure els referents del partit d'Oltra dintre de Compromís: Iniciativa del Poble Valencià, com ara l'exconsellera Isaura Navarro, el regidor valencià Giuseppe Grezzi, el diputat estatal Alberto Ibáñez, i el seu coordinador en cap, Carles Esteve. Junt amb els pesos pesants de la formació ecosocialista, apareixien dirigents de la pota ecologista de la coalició, de Verds-Equo, com ara la diputada valenciana Paula Espinosa, i independents amb força ascendència, com ara Joan Ribó, exalcalde de València.
L'única representació de Més-Compromís, la pota més nacionalista de la cooperativa d'obediència valenciana, era Papi Robles, veu dels taronja a l'Ajuntament de València. No n'hi havia cap dels regidors més importants que té l'antic Bloc al consistori de la capital del país. Tampoc hi havia rastre del síndic a les Corts Valencianes, Joan Baldoví, ni d'Amparo Piquer, general de Més-Compromís. Oltra renaixia, encapçalava una primavera esquerrana, sense el caliu de la formació majoritària a la UTE electoral valencianista.
Una brúixola feminista
Amb la introducció de Jorge Ramos, activista per Palestina i professor de la Universitat de València, i sota un sol de justícia, arrencaria un míting organitzat pel Partit dels Treballadors del Brasil. Estava dissenyat per llençar Oltra al ring polític i combatre, junt amb altres líders esquerranes, el denominat lawfare, la utilització dels tribunals per lliurar la batalla política. «Ens plantem davant la violència política i el lawfare», proclamaria Ramos, que recordaria l'exministra anarquista Federica Montseny i el llegat de lluita d'Alejandra Soler, i seria empentat a parlar castellà entre xiulits del públic. «Soc de Pedreguer i de Pernambuco», uniria una xiqueta, alternant el valencià i el portuguès.
«A qui interessa que continuen matant a les dones? A qui interessa que les excloguen de la política?», es preguntaria Janja Lula da Silva, pes pesant del Partit dels Treballadors del Brasil i dona de Luiz I. Lula da Silva, president de l'estat carioca. Amb proclames contra la desinformació i l'augment de l'extrema dreta, faria una crida per a construir la utopia socialista, una arenga a la mobilització centrada a reivindicar «les dones negres, indígenes, trans». «Hem de superar la misogínia, els feminicidis», assenyalava, així com marcava deures als homes perquè assumisquen les seues responsabilitats de construir noves masculinitats.
La seua reivindicació feminista es conjugaria amb una crítica a la «violència política contra a les dones», «a la seua deslegitimació i la violència mediàtica que pateixen». Mencionaria a Oltra com a víctima del lawfare, però també a l'expresidenta argentina, Cristina Fernández de Kirchner. «El lawfare és un dispositiu de control social que afecta les dones. Ens volen disciplinar. És cridaner com s'exerceix aquesta violència política contra les dones feministes», reflexionaria Sira Rego, ministra de Joventut per part d'Izquierda Unida. «Cal polititzar la por», defensaria, així com dibuixaria el feminisme com a «una brúixola estratègica» per a fer política.
«Quan parlem de violència política, cal mirar molt al Brasil i Amèrica Llatina, a les dirigents i líders en defensa de la terra que han estat assassinades», agafaria el relleu Irene Montero, exministra d'Igualtat i, actualment, eurodiputada de Podem. «La guerra bruta no és l'excepció. És la manera en la qual el sistema es protegeix, el mecanisme que empren les elits per a defensar els seus privilegis. No perdonen els processos de transformació. No perdonen que Mónica apostara per desprivatitzar la sanitat valenciana», encenia a un públic entregat.
Després d'un aplaudiment efusiu, Oltra prendria la paraula: «Estem de cara al sol. De fet, a mi m'agrada que em done el solet a la cara, que no és el mateix que posar-se cara al sol», aixecaria els somriures del respectable. «La violència política, la guerra jurídica, alimenta l'antipolítica. En un moment en què estan jutjant a les elits blanques, a homes benestants i corruptes, veuen a les altres als jutjats. I la reacció és: veus com tots són iguals? Veus com la política no serveix? Si la conclusió és que la política no serveix, ens submergim en el feixisme. Perquè als homes blancs de les elits, la democràcia els molesta, ja que pot posar límits a la seua voracitat d'acumulació», exposaria.
«Qui necessita la política? La política la necessiten els treballadors, els autònoms, els xicotets empresaris. Tots aquells que treballen, que es guanyen la vida treballant. Ens cal construir consciència de classe, aspirar a la utopia socialista per combatre l'actual distopia», argumentaria. I enfront de la guerra jurídica, apel·laria: «Ens rendim o ens alcem? Ens alcem. Amb tot», encoratjaria, de nou, al públic.
Viure (i lluitar) dempeus
En un món marcat pel regnat dels nous emperadors, com ara el nord-americà Donald Trump, Oltra faria una apel·lació a recuperar les normes morals. «Què estem construint? Com ens estem relacionant? No només es tracten mal a les dones, sinó a tot el món. Hem de parar en aquest món accelerat, on les fake news no estan dissenyades perquè te les cregues, sinó per no saber que és veritat i mentida», advertiria. «Hem d'embridar la intel·ligència artificial de manera democràcia. Hem d'enfortir la democràcia, regular l'economia i la tecnologia. Hem de garantir l'accés igualitari a la justícia. Han d'arribar els fills i filles de les treballadores», plantejaria.
«Gràcies al feminisme, no sols apostem per redistribuir la riquesa. També per fer-ho amb les cures, amb el temps», completaria Montero, que atacaria «l'actual règim de guerra». «Qui guanya amb les guerres? Ho fan sempre els mateixos i perden els pobles, perquè els empenten a renunciar a un horitzó transformador. Per això, financen a l'extrema dreta. Ho fan per atacar-nos, com ho han fet amb Cristina Fallarás o Sara Santaolalla», censuraria, entre cites a l'escriptora Maria Teresa de León i la veterana activista Angela Davis.
Oltra tornaria a escena i ho faria per criticar la guerra «on sempre moren els fills dels treballadors i mai aquells que l'han provocada». Ara bé, el seu discurs seria una reedició de la seua apel·lació a lluitar i no rendir-se, com va expressar en el proppassat congrés nacional d'Iniciativa del Poble Valencià. «Les dones traiem la força de l'arrel a la terra. Com els arbres que ens sostenen. Sempre m'han revoltat les injustícies», il·lustrava les seues raons més profundes per a tornar a l'arena política, al combat per les institucions.
«En aquesta distopia, Palestina em dol cada dia. Perquè estic convençuda que és un experiment global, de la indolència a la qual podem arribar. Vivim un extermini televisat. Avui, de fet, llegia un informe de com els franctiradors israelians maten per diversió. Enfront d'aquesta realitat, algú es pot quedar al sofà?», es preguntava. «Clar, tinc por. No soc Superwoman. Tinc por pels meus fills, pel col·lapse ecològic. Dolores Ibárruri deia que més val morir dempeus que viure agenollat. Ara mateix només podem estar dempeus, vius o morts. Perquè li han declarat la guerra a la vida», tancaria. És l'aixecament esquerrà d'Oltra al paritori del Botànic.