El sard

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El sard és una llengua que es troba en la pitjor de les situacions possibles: no només es troba en perill de desaparèixer, sinó que, a més, es troba en perill de desaparèixer sense causar cap escàndol. Fins fa sis o set dècades els parlants del sard no eren, precisament, una «minoria».

La italianització va començar ben entrat el segle XVIII, quan el Regne de Sardenya passà a formar part dels territoris governats per la Casa de Savoia, que tenia la seva cort a Torí. Aquell canvi polític suposà l'inici d'un lent procés d'assimilació lingüística que no afectà la majoria de la població. Però, quan es produí la unificació d'Itàlia, l'assimilació s'accentuà, sobretot quan començà a generalitzar-se l'escolarització en italià. La llengua de l'escola i de l'administració era la italiana. Els pastors i els camperols, però, continuaven parlant en sard als seus fills. De fet, la consistència de la llengua sarda era tan forta que quan el Regne d'Itàlia entrà en la Primera Guerra Mundial, l'exèrcit es va veure obligat a admetre la necessitat de constituir una unitat sarda: la Brigada Sàsser. El primer moviment polític regionalista sard nasqué a continuació i va ser fundat pels excombatents.

Excepte en el període feixista, l'Estat italià no s'ha distingit especialment per dur a terme polítiques directes de repressió lingüística. La Constitució de la República Italiana del 1948 deia en l'article 6: «La República protegirà les minories lingüístiques mitjançant regulacions adequades». Però la veritat és que les «regulacions» no es van arribar a concretar. L'Estatut d'autonomia de Sardenya, del mateix any, no feia ni tan sols referència a les llengües de l'illa. Els partits polítics sards no van considerar prioritàries les reivindicacions lingüístiques. No tenien aquesta mena de preocupacions. Només els preocupava el desenvolupament econòmic de l'illa. De fet, ni tan sols el Partit Sard d'Acció, que feia anys que demanava l'autonomia, utilitzava el sard en les seves publicacions.

Les inversions estatals reclamades pels polítics sards arribaren amb alguns anys de retard. Es construïren grans factories petroquímiques al nord i al sud de l'illa, s'accelerà l'explotació de les mines, s'edificaren hotels i residències a la costa... L'interior començà a despoblar-se. Els joves s'establien a les ciutats del litoral o emigraven a Austràlia, a Bèlgica i Holanda, a Amèrica del Nord... El desinterès dels governs de l'Estat i dels polítics autòctons feia que el procés de substitució lingüística avancés sense entrebancs. La decadència del sard s'anava accentuant. El seu ús disminuïa a les ciutats. Les famílies desertaven i començava a interrompre's la transmissió intergeneracional. L'italià era la llengua de prestigi. El sard era la llengua dels pastors analfabets i dels camperols rústecs.

Finalment, es produí una reacció. Començà una recollida de firmes d'electors. El 1978 es presentà una proposta de llei regional, que no va ser aprovada pel parlament sard fins al cap de tres anys. La llei, que demanava la «paritat jurídica de la llengua sarda amb la llengua italiana», va ser rebutjada al parlament italià. Es perdia el temps de manera lamentable, però el pitjor encara no havia arribat.

Cap al final del segle XX, una llei italiana obria les portes a la introducció de la llengua de cada territori en les institucions oficials i en les escoles. Es tractava d'una obertura tímida. Aparegué aleshores, evidentment, la necessitat d'una varietat codificada, d'un estàndard del sard. El govern autònom designà una comissió d'experts que es dedicà a elaborar aquest estàndard. Els tòpics deien que el sard era una llengua amb una fragmentació singularíssima, amb uns dialectes irreconciliables. En especial, es deia que hi havia dues grans àrees que parlaven varietats molt diferents: la centroseptentrional i la meridional.

La comissió va fer una proposta. L'anomenà Limba Sarda Unificada. El rebuig va ser generalitzat. Un comitè format de manera més o menys espontània elaborà una segona proposta, la Limba de Mesania, que no estigué mancada tampoc de detractors. Passaven els anys i cada vegada es parlava més italià i menys sard. A la fi, el govern autònom nomenà una nova comissió i s'elaborà la tercera proposta, la Limba Sarda Comuna, davant la qual, és clar, no es produí cap esclat d'entusiasme. La gent n'havia acabat prou fastiguejada.

Un dels grans problemes del sard –no l'únic– és el reiterat fracàs en els intents de codificació. Sense un estàndard, la major part dels parlants procedents de pobles o comarques diferents es comuniquen en italià i no en sard. Sense unes normes d'escriptura comunes, els llibres i les publicacions periòdiques en sard només tenen una estreta difusió local. A pesar dels canvis legislatius, l'ús del sard a les emissores de ràdio i als canals de televisió continua sent molt limitat. La presència en Internet és escassa. En l'administració s'usa molt poc i continua trobant resistències entre els funcionaris. A les escoles, l'única llengua efectiva d'ensenyament és l'italià. Els municipis i les institucions poden redactar els documents en sard, però la llei estableix que només tenen validesa oficial els textos escrits en italià. La legislació italiana continua sent un problema i manté el sard en una posició subalterna.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Serra
Xavier Serra