L’any 2019 el britànic Guy Ritchie estrenava The Gentleman, un retorn notable a les històries gansterils amb tocs d’humor negre i una posada en escena desenfrenada —potser no tant com als inicis—, amb un repartiment de campanetes i un argument certament atractiu. Diversió anfetanímica en estat pur. Quan uns anys després es va anunciar un spin-off per a televisió, en la plataforma Netflix, cabia esperar que Ritchie ofrenara als seus fans una bona dosi seriada de la mateixa medicina. Entreteniment garantit amb pàtina de qualitat.
La primera temporada, estrenada el 2024, confirmava els auguris. La premissa tenia el seu què: un militar amb títol nobiliari, el duc Edward Horniman—interpretat per l’actor Theo James— tracta de salvar el patrimoni familiar de la ruïna acollint en les seues propietats una instal·lació il·legal de conreu de marihuana. Atesa la seua inexperiència en el sector, s’alia amb el mafiós Bobby Glass —Ray Winstone—, qui dirigeix des de presó, amb un singular règim ple de privilegis, el tràfic de cànnabis a les Illes Britàniques. La seua filla Susie, interpretada per una magnètica Kaya Scodelario, fa de nexe entre el duc i el patriarca cannàbic.
Aquesta temporada va funcionar perquè la història era divertida, pels tocs extravertits marca de la casa —a través del desastrós germà d’Edward, encarnat per Daniel Ings, o del curiós ecosistema del consum de cànnabis— però sobretot per la química en pantalla dels protagonistes principals, als quals James i Scodelario —tota una revelació, la d’aquesta actriu— van dotar d’una barreja irresistible de glamur, elegància i, s’ha de dir, atractiu eròtic sense escenes d’erotisme. De fet, la tensió sexual no resolta era un dels fils conductors d’aquella primera temporada, que no l’únic.
A més d’això, hi havia humor entre fosc i negríssim, hi havia violència, personatges secundaris poderosos, una escenografia imponent —inclogueu també la imaginativa manera de jugar amb els recursos gràfics, molt Ritchie— i, per resumir, huit episodis que, amb caigudes i pujades, es consumien amb la delectació dels plaers culpables. Acabat l’any, però, no molts espectadors —i menys encara crítics— trobe que la inclogueren entre el millor de l’any, lluny de les prestacions de produccions en la mateixa divisió genèrica com Mobland —amb participació de Ritchie en la direcció d’alguns capítols—, Slow Horses o fins i tot Dep. Q.
Un canvi radical de registre
Potser no és la primera vegada que una producció canvia de manera bastant emfàtica de registre, però la segona temporada de The Gentleman és un cas d’estudi. Amb el negoci funcionant a ple rendiment, el guió planteja l’escenari del creixement, amb expansions a Europa que, de manera una mica tòpica i alhora lògica, deriven en relacions amb la màfia italiana, un recurs tirant a fàcil però que permet integrar en el repartiment a Sergio Castellitto. Trama imbricada amb un canvi d’estatus d’un Edward que planteja el seu ingrés en la Cambra dels Lords tot just per fomentar canvis legislatius en el conreu de la marihuana que poden enfortir encara més el seu negoci. En contra del criteri de Bobby Glass, element de tensió que dinamitza la narració. Després d’introduir un flash-forward en què l’elegant, triomfant i atractiu protagonista apareix arrossegant-se per la campinya anglesa després d’un palissa descomunal.

Tractarem de no avançar més argument, però la trama italiana, a més de complicar l’escenari de les relacions amb el patriarca, canvia el paradigma de la relació entre Susie i Edward amb l’aparició d’una tercera persona, la distingida Isabella (Benedetta Porcareli). El duc, a més, experimentarà una evolució que, per moments, remet a Breaking Bad. Una picada d’ull implícita que la presència en el repartiment de Giancarlo Esposito, en un breu però enigmàtic paper, sembla explicitar.
La sèrie s’enfosqueix, es fa més dura, planteja dilemes morals molt més elaborats i colpidors que en la primera sessió. Redimensiona personatges com el del germà, la mare i la germana d’Edward, fins el moment elements decoratius, i, per sobre de tot, el de la fidel mà dreta d’Edward, Geoff Seacombe, l’ex jugador de futbol i més que convincent actor Vinne Jones. L’evolució i les tribulacions d’Edward —i fins i tot de Susie— elreaprofitament d’altres personatges, més la introducció de la trama italiana, amb pinzellades que remeten a la segona part d’El Padrino, armen la dimensió tràgica de The Gentleman, amb elements de dissort i venjança que remeten directament a una bastida de tragèdia grega sense deus pel mig o, si voleu, a una certa dimensió operística.
Aquesta segona temporada, l’artefacte de Ritchie prescindeix quasi totalment de l’humor. Hi ha diàlegs espurnejants i ironies a dojo, però el to és més solemne, més temperat. I quan el britànic tracta d’introduir quelcom que s’aproxima al gag —el bruixot diminut i imaginari que guia les decisions de Glass, per citar un exemple—, el resultat queda fora d’ona, no lliga. L’enduriment de la trama fa més extemporànies els codis típics de la cinematografia del britànic.
La quadratura del cercle és que, tot i aquesta solemnització, la segona temporada resulta igualment entretinguda de veure, els capítols es miren amb semblant avidesa. I el pas evolutiu és que el seu guionista i director ja no pretén enganxar-nos per la via del disbarat, el caos i les ocurrències, sinó a través de moments colpidors i d’una trama que condueix amb solvència de l’enfosquiment al terreny tràgic. Amb una resolució discutible però viable des del punt de vista argumental. Més gruix i consistència per totes bandes.
Una manera intel·ligent per part de Ritchie de fugir de l’autoparòdia, explorar noves vies expressives per a les seues històries i generar expectació sobre quins seran els següents passos evolutius.
THE GENTLEMAN
Creador: Guy Ritchie
Repartiment: Theo James, Kaya Scodelario, Ray Winstone, Vinnie Jones, Daniel Ings, Giancarlo Esposito, Sergio Casttellito, Benedetta Porcaroli.
Temporades: 2
Plataforma: Netflix