Feia poc menys de dues setmanes que l'independentisme català havia desafiat l'Estat espanyol. L'organització d'un referèndum d'autodeterminació unilateral havia estat una clatellada als aparells d'espionatge espanyols i havia contraposat arreu del món l'estampa de gent volent votar amb la violència de les porres. El procés català estava en els seus moments més àlgids i l'acció de la judicatura espanyola no es demoraria.
Jordi Cuixart, aleshores president d'Òmnium Cultural, i Jordi Sánchez, llavors al capdavant de l'Assemblea Nacional Catalana, eren empresonats. Se'ls acusava de rebel·lió per les manifestacions que es van produir el 20 de setembre de 2017 contra els escorcolls al departament d'Economia per la preparació de la votació d'autodeterminació. A la retina de tothom, hi havia la imatge d'ambdós dirigents civils a sobre d'un cotxe de la Guàrdia Civil. Havien pujat per temperar qualsevol temptació d'exaltació, però serien assenyalats per la justícia espanyola.
La posada en marxa del procés per part de l'independentisme català va inaugurar un cicle de maniobres controvertides des de la judicatura espanyola, especialment, des dels sectors més conservadors. La sentència contra els dirigents polítics i civils fou l'exemple paradigmàtic d'aquella onada per part dels tribunals. Com també ho foren mesures com ara l'aplicada a l'activista Tamara Carrasco, a la qual se la va limitar a no sortir de Viladecans (Baix Llobregat) durant un any.
Mentre Pablo Llarena, com a magistrat del Tribunal Suprem, va enviar euroordres per diversos països europeus amb l'objectiu de detenir l'expresident Carles Puigdemont i frustrar el seu exili, van impulsar-se diverses causes judicials amb peus de fang. Manuel García-Castellón, un magistrat conservador amb un polèmic historial d'investigacions prospectives contra Podem i amistats amb patrons mediàtics de l'extrema dreta, va donar vida al cas Tsunami Democràtic, on va estendre la sospita sense fonament d'un delicte de terrorisme a dirigents d'ERC i Junts per Catalunya, emprenedors catalans, periodistes i activistes d'Òmnium Cultural.
Joaquín Aguirre, un altre togat amb tendències dretanes, va fer mans i mànegues per mantenir en vida la surrealista investigació a Puigdemont per una hipotètica trama russa al procés català. Aguirre va ampliar el perímetre de les indagacions judicials fins a afectar l'expresident Artur Mas o comunicadors com ara Carles Porta. Ambdós procediments judicials coincidien a imputar delictes al líder de Junts per Catalunya que podien desbaratar la llei d'amnistia negociada entre els socialistes espanyols i l'independentisme català.
Tot i haver rebut els indults, ERC i Junts per Catalunya van forçar el PSOE perquè aplicara una mesura que la formació del puny i la rosa s'hi havia negat a implementar: una amnistia al conjunt dels represaliats pel procés. Arran de la influència parlamentària d'ambdues forces independentistes i de la necessitat de suports dels socialdemòcrates espanyols, s'aprovaria una llei que va empipar no sols als sectors conservadors de l'Estat espanyol, sinó a l'aparell administratiu i a bona part de la judicatura. De fet, va haver-hi una revolta contra la llei, amb pronunciaments de força col·lectius d'aquests cossos estatals. Tots semblaven protestar després que haguera agitat la batuta José María Aznar, patriarca de la dreta espanyola.
Tant la investigació del Tsunami Democràtic com la trama russa del procés podien tombar l'amnistia —ambdues causes caurien gràcies a l'habilitat dels advocats de l'independentisme—, però la majoria de la investidura del 2023 va conjugar-se —no sense tensions i estira-i-arronses— i va aprovar la mesura d'exoneració als independentistes represaliats. Tanmateix, el Tribunal Suprem va activar-se: Manuel Marchena, autèntic general de les togues més conservadores, va firmar un escrit des de la sala penal de l'alt tribunal espanyol per qüestionar la legislació validada pel Congrés.
Tot i això, fou Llarena qui va disparar el míssil judicial més lesiu per a l'amnistia: s'hi va oposar a exonerar de manera total a diversos dirigents independentistes amb l'argument que el delicte de malversació no encaixava dintre del perímetre d'aquesta mesura de gràcia. El togat observava un hipotètic enriquiment personal, un benefici de caràcter patrimonial, en haver-se emprat suposadament diners públics per a organitzar el referèndum català. Aquesta pràctica, segons la seua interpretació, afectava negativament els interessos financers de la Unió Europea.
L'independentisme va contraatacar als tribunals: va esgotar tots els passos per acabar traslladant al Tribunal Constitucional —que disposava d'una majoria progressista— la disputa jurídica sobre l'encaix de la malversació a l'amnistia. La batalla entre el Tribunal Suprem, personificada per Llarena, i l'expresident Puigdemont, l'exvicepresident Oriol Junqueras i els exconsellers Jordi Turull, Dolors Bassa, Toni Comín, Lluís Puig i Raül Romeva tindria la seua seqüela a la justícia europea. Tradicionalment, els tribunals comunitaris s'havien situat del costat dels sobiranistes.
Després del senyal positiu d'un informe favorable de l'advocat general del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, l'òrgan judicial comunitari validà l'amnistia. La sentència era un revés amb la mà oberta contra el Tribunal de Comptes espanyol, Societat Civil Catalana i, de retruc, a les tesis de Llarena. El magistrat conservador ja havia vist com el Tribunal Constitucional havia declarat la mesura de gràcia dintre dels contorns de la carta magna espanyola, però advertia de futures dilacions i dibuixava un conflicte obert amb les decisions de l'òrgan presidit pel progressista Cándido Conde-Pumpido.
El sector conservador estava disposat a convertir l'amnistia en un atzucac encara més prolongat. De fet, el català José María Macías, un dels principals ariets de la dreta judicial a l'Estat espanyol, va redactar una ponència que rebutjava el recurs de Turull envers l'aplicació de la mesura de gràcia al delicte de malversació. Aquest moviment quedaria neutralitzat per la majoria progressista del Tribunal Constitucional: ordenaria l'elaboració d'una nova versió favorable a l'actual secretari general de Junts per Catalunya. En donar-se aquesta interlocutòria, es creava un precedent judicial, es fixava doctrina constitucional i tots els afectats — Puigdemont, Junqueras, Bassa, Romeva, Puig i Comín— quedaven exonerats.
L'aplicació total de l'amnistia, però, no era immediata i, a més, depenia, en última instància, del Tribunal Suprem. Des de la resolució favorable fins a la seua publicació íntegra, transcorrien de deu dies a gairebé dues setmanes. A partir d'aquell moment, era l'alt tribunal espanyol qui havia d'implementar l'amnistia. Tot i que s'esperava que Llarena plantejara batalla, fa setmanes es va filtrar que treia la bandera blanca. Dit i fet, aquest dimarts el Tribunal Constitucional votava a favor del recurs presentat per Bassa — era la següent a la llista després de Turull i la seua ponència estava redactada pel president progressista Conde-Pumpido— i es donava llum verd a l'amnistia total.
Com si es tractara d'un efecte dominó, Llarena aixecava l'ordre de detenció contra Puigdemont, Puig i Comín i apropava la tornada dels exiliats a Catalunya. És cert que el magistrat conservador ha d'avaluar el text íntegre per aplicar de manera formal l'amnistia, però la retirada de la instrucció per capturar a l'expresident i als dos exconsellers indica que la implementació definitiva de la mesura de gràcia és, a priori, una simple qüestió de temps. Amb l'assoliment de l'amnistia, l'independentisme guanya el pols a la dreta judicial espanyola.