Octubre és un mes gravat amb foc a la història nacional de Catalunya. Un 6 d'octubre de 1934 es va proclamar l'Estat català dintre de la República Federal Espanyola per part de l'aleshores president de la Generalitat de Catalunya, el republicà Lluís Companys. I fa nou anys va engegar-se amb un referèndum d'independència que va desafiar els poders profunds de l'Estat espanyol i va concloure amb la declaració de la República catalana. Aquell intent d'autodeterminació seria segat per l'aplicació de l'article 155 de la Constitució espanyola, que va comportar l'empresonament i l'exili dels dirigents polítics i civils que van comandar el procés.
Quan fa 92 anys d'aquell moviment sobiranista de Companys, el Tribunal Constitucional prendrà una decisió que agitarà el tauler polític català. Si no hi ha cap giragonsa inesperada, el 6 d'octubre es donarà via lliure a l'amnistia total dels líders del procés i, en conseqüència, es facilitaria la tornada de l'expresident Carles Puigdemont de l'exili a Bèlgica. Aquest dimarts, de fet, la majoria progressista del Tribunal Constitucional ha fet el primer pas per activar aquest escenari: ha rebutjat la ponència del català José María Macías, un dels ariets de la dreta judicial espanyola, que negava l'amnistia pel delicte de malversació a Jordi Turull, secretari general de Junts per Catalunya.
La força del TC i la capitulació de Llarena
Després que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea avalara legalment l'amnistia, l'òrgan jurídic espanyol s'havia convertit en el segon camp de batalla per l'aplicació de l'exoneració penal als dirigents represaliats pel procés. Arran de la negativa del Tribunal Suprem, amb el magistrat conservador Pablo Llarena al capdavant, de considerar el delicte de malversació dintre de l'amnistia, els afectats van emprendre una allau de recursos a la instància superior. Puigdemont, l'exvicepresident i líder d'ERC, Oriol Junqueras, i els exconsellers Turull, Dolors Bassa, Raül Romeva, Lluís Puig i Toni Comín varen al·legar al Tribunal Constitucional.
La majoria progressista del tribunal ja havia declarat constitucional la llei d'amnistia i, per tant, s'albirava que resolgueren a favor dels recursos. Tanmateix, hi havia un hipotètic tercer espai de lluita per l'amnistia: el Tribunal Suprem. En unes jornades jurídiques a Granada, Llarena va assenyalar l'any passat la seua oposició inequívoca a bloquejar l'exoneració. No es descartava que es guardara alguna carta a la toga i jugara a eternitzar més la seua implementació. L'amnistia estava immersa en un atzucac que, de sobte, es va resoldre quan el jutge conservador va obrir la porta a la seua aplicació si el Tribunal Constitucional validava l'encaix de la malversació.
Aquest tomb judicial de l'artífex de la persecució judicial a Puigdemont ha canviat l'horitzó. Amb la majoria progressista havent-hi tombat la ponència sobre el recurs de Turull, el Tribunal Constitucional ha fixat el pròxim ple per al dia 6 d'octubre. En aquella jornada, es debatrà i es votarà una versió corregida de l'apel·lació del dirigent de Junts per Catalunya, on es validarà amnistiar-lo també pel delicte de malversació. Fins i tot, es podria decidir el recurs de l'exconsellera Bassa, amb un resultat idèntic a l'assolit per Turull —el ponent és, en aquest cas, Cándido Conde-Pumpido, president del Tribunal Constitucional, de tarannà progressista.
Els comandants del procés amb l'amnistia bloquejada no hauran d'esperar, a priori, a la resolució individual de cada recurs. La decisió tindria un efecte dominó: obtindrien la plena exoneració penal. Ara bé, l'aplicació de l'amnistia encara trigarà: fins que el Tribunal Constitucional no publique de manera íntegra la sentència —la qual sol tardar entre deu dies i dues setmanes—, el Tribunal Suprem no mourà fitxa. Serà, en aquell moment, quan s'aixeque l'ordre contra els exiliats, és a dir, Puigdemont, Comín i Puig, i la resta de dirigents del procés, això és, Turull, Junqueras, Bassa i Romeva, queden totalment alliberats de cap responsabilitat penal.
El sotrac Puigdemont
El retorn dels exiliats i, particularment, de Puigdemont capgira l'escenari polític a Catalunya. Al marge si la seua tornada es pot encabir dintre d'alguna de les dates simbòliques de l'embat independentista del 2017, com ara a la data de proclamació de la República Catalana, la reaparició sobre el terreny de Puigdemont pot ser un revulsiu per a Junts per Catalunya i una embranzida al seu lideratge polític, on la distància forçada de l'exili li podia restar capacitat d'incidència. L'expresident podria erigir-se en cap de l'oposició i combatre a peu de carrer —i des del Parlament de Catalunya— els intents d'Aliança Catalana de foradar al seu electorat.
Paral·lelament al revifament de la qüestió nacional i al capital simbòlic que podria recuperar Junts per Catalunya amb el seu comandant havent regressat de l'exili, Junqueras tindria l'oportunitat de consolidar-se com a candidat d'ERC a la Generalitat de Catalunya. La implementació de l'amnistia total diluiria la seua inhabilitació i li permetria agafar les regnes del projecte republicà com a futur líder a les urnes. Nou anys més tard, Puigdemont i Junqueras recuperarien un lideratge frustrat per l'empresonament i l'exili forçat arran de les actuacions de la justícia espanyola.
Amb les entitats civils independentistes preparant una nova envestida per al 2027, quan fa una dècada de l'etapa més intensament nacional del procés, l'octubre d'enguany albira una reconfiguració del camp de joc a Catalunya. Es tancaria l'etapa de repressió contra l'independentisme derivada del procés i s'obriria una altra època encara pendent d'escriure's, on el jovent amb consciència sobiranista sembla haver-se desempallegat del desencant del postprocés.