—Vostè, com a nou president de la Federació Llull, ha anunciat que l'organització es transformarà en una entitat que superarà el marc de l'Estat espanyol i aixoplugarà el conjunt dels territoris catalanoparlants. Com es forjarà?
—Per entendre el salt que hem donat, cal recordar com va néixer la Federació Llull als anys noranta. Després de pràcticament una dècada de contactes entre Acció Cultural del País Valencià, Obra Cultural Balear i Òmnium Cultural per intercanviar problemàtiques en la defensa i promoció de la llengua i de la cultura catalana en els diferents territoris, vam fer un pas endavant i vam decidir federar-se en una nova organització. La idea fundacional era la defensa conjunta de la nostra llengua, la nostra cultura o la nostra identitat davant de qualsevol perill, independentment d'on es produís l'atac.
—Aquesta organització, però, ha acumulat 36 anys d'existència i, ara, heu decidit que calia un salt.
—En efecte, fa ja dos o tres anys, després de 36 anys de complicitats entre les tres entitats, vam iniciar una reflexió sobre si aquest instrument, que és la Federació Llull, ens permetia desplegar al màxim la línia de treball dels Països Catalans, és a dir, llengua, cultura, país i identitat de catalanitat compartida. I se'ns va manifestar que hi havia dos elements que limitaven la potència de la Federació Llull.
—Quins eren?
—El primer és que la Federació Llull, com a instrument jurídic, és una associació sotmesa a la jurisdicció espanyola, la qual cosa ens semblava una anomalia pel fet que totes tres entitats treballem contra la lògica espanyola. I el segon element és que la Federació Llull no abastava la totalitat dels Països Catalans, sinó que abastàvem només els Països Catalans —i val a dir que no tots, perquè hi manca la Franja de Ponent— sota jurisdicció estatal espanyola. Aquest fet constituïa per a nosaltres una segona anomalia.
«La decisió és caminar cap a una organització europea transestatal, és a dir, que no sigui només espanyola, amb la intenció d'abastar, incorporar i representar tots els territoris dels Països Catalans»
—Com voleu superar aquestes dues anomalies?
—La decisió és caminar cap a una organització europea transestatal, és a dir, que no sigui només espanyola, amb la intenció d'abastar, incorporar i representar tots els territoris dels Països Catalans o tots els territoris catalanoparlants que no estaven inclosos. Aquest salt ho vivim com aquell dels anys noranta. Era necessari dotar-nos d'un instrument jurídic més fort per tot el que implica en termes de resiliència, perquè les tres entitats som conscients que treballem en el marc d'un Estat que ens és hostil. La constitució d'un instrument europeu, a més, ens permet enfortir els nostres treballs conjunts i desplegar-nos també a la Catalunya Nord, Andorra, l'Alguer i el deure que teníem pendent, la Franja de Ponent.
—La idea seria replicar el model de la Federació Llull, on hi ha una entitat de referència a cada territori?
—Efectivament, igual que la Federació Llull hi ha una entitat de referència per territori, en aquesta nova organització s'establiria la mateixa lògica. De moment, estem treballant perquè sigui possible tenir presència a la Catalunya Nord, Andorra, l'Alguer o la Franja, però encara no es poden desvelar noms perquè les converses s'estan desenvolupant de manera discreta i perquè cada pas s'ha d'adaptar als estatuts ideològics de cada organització.
—Amb quins terminis us moveu?
—La nostra idea és constituir aquest nou instrument amb les organitzacions de referència dels altres territoris en el termini d'un any. Al voltant del juliol de l'any que ve, hauríem d'haver construït la nova organització, complimentant tots els protocols formals, legals i jurídics que ens reclamen.
—Enfortir els lligams de la comunitat catalanoparlant ha estat l'esperit fundacional de la Federació Llull. Tanmateix, fer aquest pas era més necessari que mai atesa la intensitat de l'ofensiva contra el català i la catalanitat compartida?
—Sí, per qüestions conjunturals, però també estructurals. Les nostres organitzacions treballen en un Estat que ens és hostil. Ara bé, també ho és el francès i l'italià, que, fins i tot, ignora l'existència del català al seu territori. Aquesta hostilitat estructural no és cap descobriment, ni cap lector d'EL TEMPS se'n sorprendrà. Junt amb aquesta hostilitat estructural, ens trobem en un escenari que agreuja la situació. En tenim prova al País Valencià, a les Illes Balears i a la Franja de Ponent.
—Explique's, per favor.
—Hi ha una aliança entre el PP i Vox que ha provocat un enduriment de la via espanyolista contrària a tot allò que defensem els que promovem la llengua catalana, la cultura catalana i la llibertat compartida dels Països Catalans. En un context polític diferent, també passa a la Catalunya Nord, on l'extrema dreta francesa governa a pràcticament tots els municipis. Tenim, a més, la perspectiva d'un possible tomb polític a l'Estat espanyol, amb una majoria del PP, que només podria governar amb el suport de Vox.
—L'horitzó d'una embranzida estatal contra la llengua catalana i la identitat catalana faria encara més necessari, doncs, l'impuls d'aquest instrument.
—Sí, aquesta possible entesa a l'Estat espanyol dibuixa un panorama en el qual es reforçarien tots els perills i les amenaces per a la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra identitat i per la llibertat dels Països Catalans que ja vivim als territoris catalanoparlants.
«Sabem que ens juguem la supervivència de la llengua i, fins al moment, estàvem lliurant la batalla de manera particular a cada territori»
—Aquesta setmana, precisament, s'ha produït un nou cop al català: el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha instaurat a una escola catalana l'obligació d'ampliar la presència del castellà. Hi ha un desballestament del model català d'escola amb aquest degoteig de resolucions sota l'impuls de grupuscles unionistes?
—El que passa amb el català a l'escola en tots els territoris de parla catalana és un exemple de la suma diabòlica d'aquesta combinatòria: l'hostilitat històrica, continuada i sistemàtica de l'Estat i l'actual conjuntura política-governamental, que porta a avalar unes estratègies jurídiques per part dels tribunals inimaginables fa 20 o 30 anys enrere. En aquest sentit, però, nosaltres pensem, des d'Òmnium Cultural, però també des d'Acció Cultural del País Valencià i Obra Cultural Balear, que estem més forts per defensar-nos davant de les ingerències dels tribunals. De fet, aquesta defensa del català és un principi fundacional de les tres entitats. Sabem que ens juguem la supervivència de la llengua i, fins al moment, estàvem lliurant la batalla de manera particular a cada territori.
—La idea seria estendre aquesta pugna a escala europea?
—Sí, tenim molt clar que aquestes batalles han d'acabar arribant a la justícia europea, ja que dintre de l'Estat espanyol no hi haurà manera mai de revertir aquesta doble dinàmica estructural i conjuntural que porta a menystenir, maltractar i reduir la presència de la llengua catalana a l'escola per la imposició via percentatges, assignatures o el que sigui. Aquesta batalla acabarà a la justícia europea i, per tant, era més necessari que mai dotar-nos d'un instrument perquè el conjunt dels territoris dels Països Catalans tinguem veu pròpia a Europa.
—És escèptic, doncs, amb l'esperada resolució del Tribunal Constitucional sobre el model d'escola catalana?
—Tenir confiança en resolucions favorables per part dels tribunals espanyols seria una acció ingènua que no ens podem permetre. Des d'Òmnium Cultural, sempre hem defensat la presència al català a l'escola com a llengua vehicular i columna vertebral del sistema educatiu. Aquest model compta amb el suport del 80% del Parlament de Catalunya i qualsevol resolució del Tribunal Constitucional que limiti legislativament un acord de la cambra catalana seria una erosió de la nostra sobirania. Ara bé, des de la Federació Llull som molts conscients que cada intent de limitar la presència del català a l'escola en qualsevol indret dels Països Catalans ens involucra a tots, sigui a les Illes Balears, al Principat o al País Valencià. Amb aquest nou instrument, som més forts per enfrontar-nos a aquests atacs a la llengua.
—L'escenari al Principat és d'un desmuntant progressivament del model d'immersió lingüística mentre aquest sistema no s'ha implantat de manera integral, com han advertit diversos estudis.
—És una evidència que el model normatiu no s'ha aplicat de manera estricta durant dècades. Hi ha un model que, efectivament, blindava la presència de la llengua catalana com a vertebradora de tot l'ensenyament, però que, segurament, per relaxació institucional de les institucions que n'havien de vetllar ens trobem amb un deteriorament de la presència i de l'ús de la llengua catalana. D'aquest escenari, no és responsable l'Estat espanyol, sinó també les nostres institucions i els nostres governs.
—Amb l'objectiu d'assegurar una immersió lingüística efectiva a determinades capes de la població, hi ha veus a Catalunya que defensen el model d'una doble xarxa. Seria una solució a explorar?
—Per a Òmnium Cultural, aquesta proposta és un disbarat amb un possible impacte difícilment calculable. Atempta contra el cor de la nostra forma de defensar la llengua, entesa com el principal instrument de cohesió social a Catalunya. L'actual model d'escola catalana, fonamentada en el principi d'una escola en català per a tothom, és una conquesta de país i s'oposa a la idea d'una doble xarxa que segregui l'alumnat per llengua o per l'idioma escollit. El model d'escola catalana ha comptat amb un consens absolut entre, no només de la societat catalana, sinó del Parlament de Catalunya. Fins al moment, qui avalen aquesta idea són opcions extraparlamentàries.
—Ho observa com una renúncia a un model que gaudeix d'un consens a la societat catalana i que durant dècades n'ha donat resultats.
—És un discurs molt perillós perquè assumeix la derrota i la incapacitat de fer de la llengua catalana la vertebradora del país. Impulsar un sistema de doble línia seria renunciar a la possibilitat d'assolir l'ideal nacional d'un sol poble, que ha vertebrat el treball pel país durant dècades per part d'Òmnium Cultural.
—Aquesta embranzida contra el català a l'escola coincideix en una situació d'emergència lingüística, de retrocés de l'ús social de la llengua, especialment entre els joves. Per què s'està produint aquesta regressió?
—El retrocés de l'ús social és fruit de factors molt diversos. En la normalització lingüística, s'ha posat l'èmfasi només en l'accés al coneixement sense preocupar-se de l'ús. Parlar de l'ús i dels percentatges d'ús és una problemàtica relativament nova. Sempre havíem pensat que garantint el coneixement automàticament s'afavoriria el creixement de l'ús, però avui sabem que no és suficient. La llengua catalana, a més, havia actuat com a motor d'ascensió social a Catalunya. Tanmateix, la reproducció de les desigualtats fa que no exerceixi aquest paper. Junt amb aquests factors, hi ha la qüestió demogràfica.
—Endavant, desenvolupe.
—Tots els nostres territoris han crescut força, però no s'ha acompanyat als nouvinguts en el coneixement de la llengua. En el cas del Principat, les dades eren molt alarmants: disposàvem de més de dos milions de persones nouvingudes que estaven predisposades a conèixer o a millorar la llengua catalana i, per contra, l'oferta formativa no arribava a 100.000 places a l'any. Amb aquests recursos, caldrien vint anys per satisfer només la demanda d'accés a la llengua del 2024. Per a nosaltres, és urgent i prioritari revertir aquestes dades. Al final, havíem lliurat l'accés al coneixement de la llengua a l'escola, però ningú se n'havia ocupat d'una part molt important de la socialització dels infants i dels joves.
«Tots els nostres territoris han crescut força, però no s'ha acompanyat als nouvinguts en el coneixement de la llengua»
—La qüestió demogràfica, però, s'ha focalitzat amb l'element migratori des de postures que havien estat allunyades dels missatges habituals del catalanisme. De fet, s'observa una trencadissa dintre del moviment independentista català, especialment per la irrupció d'Aliança Catalana.
—És un perill al cor de la tradició del catalanisme històric i del catalanisme democràtic en tots els territoris dels Països Catalans. Els Països Catalans han fet de la llengua un instrument d'inclusió, integració i incorporació a la identitat, la catalanitat i al país des de fa més d'un segle. És, de fet, una constant històrica. El que defensen aquestes noves forces d'extrema dreta, que bàsicament són xenòfobes i estan ancorades a l'odi a l'estranger, és excloure els nouvinguts del nosaltres. No és res de nou perquè és un fenomen que hem vist a tota Europa i al conjunt de les democràcies occidentals. Ara bé, no el fa ni menys perillós, ni menys alarmant. El nostre objectiu és fomentar i promocionar el català entre tota la població com a element de cohesió social, en contra del pregonat per aquests partits d'extrema dreta.
—El sorgiment de veus i propostes ultres a dintre de l'independentisme s'ha sumat al desencant que hi ha al moviment pel resultat del procés. Hi ha desencís amb els partits i les entitats que, precisament, van encapçalar aquella lluita per l'autodeterminació.
—És una evidència. Des de la nostra perspectiva, però, ja estem una mica en el carreró de sortida. Les formacions d'extrema dreta estan canalitzant bona part d'aquesta ràbia, mal humor i descontentament, que no per comprensible és menys problemàtic. Hi ha un nervi que impregna a tots els populismes de les democràcies occidentals, on fan un discurs de «tots els partits són una merda» i «tot és un desastre». És un discurs indiscriminat que acaba generalitzat i establint aquesta idea de «tothom és igual».
—Un discurs que, de moment, resulta atractiu electoralment.
—En aquesta fase del postprocés, les enquestes apunten a la concentració d'aquest vot irritat en unes formacions que només se sostenen en el contra tot i, especialment, contra els que consideren que no formen part del nosaltres. És l'element que caracteritza a les formacions d'extrema dreta que operen a les democràcies occidentals. És l'odi a la diferència, a l'estranger, encara que siguin catalans que viuen aquí des de fa 30 anys. És un gran disbarat.
—El desencant del postprocés, el retrocés en l'ús social de la llengua i l'auge de propostes populistes es combina amb la percepció d'una ofensiva més intensa per la desnacionalització de Catalunya. L'embranzida de l'espanyolisme s'ha visualitzat amb el triomf de la selecció espanyola masculina al mundial de futbol.
—L'espanyolisme utilitza qualsevol moment i excusa per enfortir-se. La selecció espanyola ha estat sempre un instrument d'espanyolització dels territoris dels Països Catalans. Sabem de la potència de la batalla cultural, de la creació d'imaginaris simbòlics, sobretot quan són exitosos en termes esportius. Hem viscut aquest procés amb autèntica preocupació perquè, efectivament, ha servit una mica per rearmar algunes qüestions que durant uns quants anys sembla que no estaven més que latents, però no pas emergents.
—Li ha preocupat, per tant, l'exhibició de símbols espanyols a Catalunya arran del triomf de la selecció espanyola masculina?
—La selecció espanyola és un instrument amb una capacitat extraordinària i efectiva per omplir ciutats i països com els nostres amb banderes que representen un Estat hostil, que maltracta fiscalment els territoris, la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra identitat. Aquesta eufòria esportiva, en el fons, no és més que una operació política espanyolitzadora.
«Sempre hem defensat que l'aposta per un estat propi no és només formal, teòrica, jurídica o legislativa, sinó que té com a objectiu millorar les condicions de la vida de la gent»
—Més enllà de les demostracions d'espanyolisme arran d'aquesta victòria futbolística, observa un risc més elevat de desnacionalització al país?
—Com és un procés que fa més de 300 anys que dura, tampoc no és que sigui més que en comparació amb unes altres èpoques. Li està parlant una persona que mai va tenir una classe en català en tota la seva trajectòria acadèmica, des del parvulari fins a la universitat. Venim d'èpoques amb un Estat que actuava com a una piconadora contra la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra identitat. Permeti'm agafar un poc de perspectiva.
—Per descomptat.
—Si ens ho mirem amb una mirada més àmplia, hauríem de ressaltar la capacitat de resiliència, perseverança i protecció de la llengua, la cultura i la identitat pròpia a tots els territoris dels Països Catalans. Ho deia Josep Termes per a Catalunya, però és extensible als Països Catalans. El que passa als Països Catalans és un miracle a escala europea: tenir una realitat tan forta i tanta viva quan durant 300 anys has tingut uns estats que han pretès aniquilar la llengua, destruir la cultura i esborrar la cultura. Aquesta realitat és més indici de la fortalesa de la gent dels països catalans, de la societat civil organitzada, que no pas del mal de l'estat que voldria evitar-la.
—Tot i aquesta capacitat de resistència, l'embranzida espanyolista hi és.
—És cert: continua havent-hi un procés d'espanyolització que no s'ha aturat mai. És un procés que compta amb moments d'un cert reflux i calma, però, en l'actualitat, per la suma dels problemes estructurals de l'Estat espanyol i francès i la conjuntura governamental que s'està produint en tots els territoris de parla catalana és més visible, més hostil i més agressiva. Ara bé, la batalla pel país persisteix.
—Amb l'objectiu, just, de tornar a reviscolar les grans mobilitzacions independentistes, han presentat una campanya per a la diada catalana on es recupera el simbolisme del color groc. La idea que es percep és aprofitar l'actual crisi dels serveis públics, la indignació per la gestió de rodalies, la continuïtat del dèficit fiscal o la persistència en les denúncies de discriminacions lingüístiques per canalitzar-ho a través de la via per la independència.
—Sempre hem defensat que l'aposta per un estat propi no és només formal, teòrica, jurídica o legislativa, sinó que té com a objectiu millorar les condicions de la vida de la gent. Davant de l'erosió dels sistemes públics, les dificultats que afecten l'educació, la sanitat, l'habitatge o les infraestructures, queda palès que és molt complicat vehicular les nostres demandes dintre d'aquest estat.
—Setmanes enrere, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va avalar l'amnistia. Tanmateix, sembla que la seua aplicació per als dirigents del procés encara trigarà. Fins i tot, dependrà de la voluntat del Tribunal Suprem.
—No deixarem de subratllar una situació que ens sembla una anomalia a escala europea: en qualsevol estat democràtic on es respecta la separació de poders, els tribunals el que fan és complir la llei. En l'Estat espanyol, amb la llei d'amnistia, ens trobem amb una situació sorprenent, absolutament anòmala, que no té comparació ni analogia a Europa: els tribunals són els primers responsables a no complir la llei i, per tant, de no aplicar-la. Simplement, i com ho sabem per les seves manifestacions contràries, han decidit políticament demorar-la i obstaculitzar-la amb l'ús de tota mena d'artefactes jurídics, com ara demanar qüestions prejudicials als tribunals europeus. Aquesta situació no es dona a cap estat d'Europa.