—L’exposició a l’Octubre té precedents entre altres en la mostra «Paiporta, memòria del fang», del 2024, en el primer aniversari de la dana, o en una instal·lació per a la fira ARCO de 2025 per parlar de la precarietat dels artistes afectats pel desastre.
—En ARCO va ser més aviat una acció, no hi havia cap objecte exposat. Estava jo, amb el meu cos, en el context de la fira. I el fang de la riuada, això sí, amb un simbolisme que no és qualsevol cosa. Les peces de fang amb les petjades es van veure en la Galeria Freijo de Madrid, a propòsit del primer aniversari de la dana. Són les primeres en què em vaig fixar i en les quals vaig veure una clau per començar a fer obra. També van ser les més complicades, perquè hi havia el tema de la consolidació del fang. Arribat el primer aniversari, les peces amb les petjades es van consolidar. En Madrid era bastant diferent, una sala blanca sense res en les parets. L’exposició es va acompanyar d’una tria de testimonis publicats en diferents llibres que es van llegir en veu alta, amb la cronologia més o menys en què es van produir els fets que es narraven. Per acabar amb el so de l’alarma després d’escoltar durant una hora i mitja com de mal ho havia passat la gent. Va ser molt emotiu.
—I què t’havies plantejat mostrar en la nova exposició?
—Per una banda, mostrar les imatges de terra, fotografies que vaig fer dels objectes arrossegats, i les peces de fang amb les petjades dels gossos de rescat, amb el simbolisme que es tracta del propi fang de la riuada. No estan modelades, són petjades reals, hi ha la qüestió de l’empremta. Són peces boniques, en un espai en blanc, però volia afegir els panells amb les palmeres, una peça que s’anomena Contenció vegetal. Aquests elements naturals van ser beneficiosos, en el meu cas, perquè van protegir la nau on hi ha el meu estudi. Les palmeres són reals, formaven part d’un viver i estaven tot just davant de la nau, en la direcció en què venia la riuada. I van fer de filtre, van aturar molta part del fang, però sobretot van aturar mobiliari urbà, cotxes... La meua nau no va sofrir un gran impacte, tenint en compte tot el que va passar, però no és normal trobar tantes palmeres tan juntes. Tot això té a veure amb el debat sobre si l’urbanisme està adaptat al territori, tenint en compte que és una zona inundable. Evidentment, tot el que siga cimentar no li fa bé al territori.
—Els panells inclouen una sèrie de xifres sobre l’impacte de la dana. Són panells de gran format que semblen fets en vinil, però no és això exactament.
—No. És tot impressió, les palmeres són fotografiades, són reals, però també volia treballar amb la qüestió de la transparència. El material concret és glasspack, una impressió digital en un plàstic amb certa rigidesa, que transmet aquella transparència, fa que les palmeres, una vegada impreses, queden molt bé i les puga adaptar a cada espai. Queda tot molt integrat. No hauria pogut muntar un vinil sobre paret.
—L’exposició és un exercici de memòria molt coherent amb un lema que he vist en el teu web i que diu que l’art és una manera de resistència.
—Sí, clar. Per una part, és de resistència, d’enfrontar-se a una realitat que ens ha sobrepassat com a societat i com a individus. Una forma de relacionar-se amb això, acceptar-ho. Ha passat i ho has d’assumir. Després hi ha la part de divulgació i de fer que no caiga en l’oblit. La catàstrofe està documentada, hi ha imatges i fotografies, s’ha fet una tasca enorme, però ací estem parlant d’art contemporani. Jo ho plantege des del material, el fang, un material amb molta plasticitat, propi de les belles arts. L’argila té una força simbòlica impressionant. Després, la petjada dels gossos i els elements naturals era una manera de posar el focus en una realitat que pot passar desapercebuda, perquè et quedes en la imatge impactant.
—Continuaràs treballant el simbolisme del fang?
—És molt difícil parlar del que va passar sense el fang. Mentre estiga treballant aquest tema, estarà present sempre, de manera inevitable. Després no sabem què passarà.
—El mitjà és el missatge. El fet que l’exposició siga en l’Octubre ja té un simbolisme.
—Sí. De fet, quan tenia consolidades les peces de fang, perquè durant mesos no sabia si les podria conservar, si tocaria desfer-les i tornar-les al bancal, em vaig posar en contacte amb les associacions majoritàries de víctimes per a explicar-los el que estava fent. I com ara es llegien els seus testimonis en l’exposició de Madrid, els vaig preguntar la seua opinió sobre com volien que ho enfocara. És molt important quan hi ha patiment humà, persones amb noms i cognoms que encara pateixen, és una forma de respecte. I l’Octubre, històricament, és casa de reivindicacions a la ciutat de València, conec la implicació d’Acció Cultural amb els moviments socials, i quedava molt clar que havia de ser ací també.
Història d’una agenda
La mostra conté una peça nova, amb una enorme projecció simbòlica, una agenda trobada entre els objectes arrossegats pel fang que no es pot obrir, perquè les pàgines estan pegades, i tampoc no se sap a qui pertany. Sí que sabem que era una persona previsora: era una agenda de l’any 2025 quan encara érem a 29 d’octubre del 2024. «Hi havia una projecció vital, uns plans de futur, que es van veure afectats, com ens va passar a molta gent», explica. Lluci Juan la va agafar, amb una base de fang, per poder exposar-la. La peça en si té potència, significa moltes coses, però l’artista d’Aielo de Malferit ha volgut fer un exercici de ressignificació.
Posada en contacte amb l’empresa que fa aquestes agendes, va demanar reproduir l’interior, amb una sèrie de fulls que esperen el visitant en una taula proveïda de retoladors. «La idea és que la gent s’assente ací, després de recórrer la instal·lació, i escriga algun record de la barrancada amb la data aproximada», diu. La idea és fer una recopilació amb tots els testimonis, fent d’un acte personal, com és escriure en una agenda, una acció col·lectiva. Un projecte que Juan va presentar a l’Espai Valencià de Bèlgica en una convocatòria de projectes afectats per la dana i que va ser aprovat.
Tant de bo aquesta iniciativa arribara a la persona propietària de l’objecte.