-Al llibre expliquen que l’expressió “fer l’andorrà” s’entén com “ser prudent”. El resultat electoral, amb la reelecció de Xavier Espot, dona la raó a aquesta frase feta?
-Arnau Colominas: Sí. Fer-se l’andorrà també podem interpretar-ho com “fer-se el suec”. I en aquest sentit, la prudència i el respecte cap als canvis radicals sí que responen una miqueta a aquesta manera de ser.
-Era previsible, aquest resultat?
-AC: Sí. Totalment.
-Cal esperar que, amb la majoria absoluta de Xavier Espot, el procés d’integració en la Unió Europea a través d’un acord d’associació culmine prompte i amb èxit?
-AC: És evident que un dels cavalls de batalla de Demòcrates –el partit de Xavier Espot– en les eleccions ha sigut la integració amb la UE. I les urnes ratifiquen, d’alguna manera, aquest acord. Tot i que des de Demòcrates han promès per activa i per passiva fer un referèndum per ratificar l’acord per part de la ciutadania.
-En el referèndum, cal pensar que guanyaria el sí a l’acord?
-AC: No ho sé. Els andorrans són molt prudents, i per tant caldrà veure els termes en què es planteja el referèndum i copsar l’entusiasme que hi posa la ciutadania.
-Maria Cucurull: Cal dir que l’acord també presenta alguns dubtes. Per exemple, moltes vegades se sent dir que l’acord amb la UE seria molt positiu per a la llengua catalana, però no sembla que hagi de ser necessàriament així. Com a mínim, no sembla que es tingui en compte l’oficialitat del català en l’acord, perquè seria un acord amb un país tercer i quedaria tot tal com està a hores d’ara. Alhora, els andorrans més conservadors, com ara els que reben subvencions pel tabac, no votaran a favor per mantenir el seus negocis, perquè l’acord canviaria aquest escenari econòmic.
-D’altra banda, sembla que a la dreta no li costa massa treball guanyar les eleccions a Andorra. Per què al centreesquerra li costa tant fer forat en aquest país?
-MC: Perquè és un país de dretes.
-AC: És un país conservador i amb caràcter de muntanya. Al final és un país tan petit i amb una economia i un sistema tan propis i peculiars que fins a cert punt és lògic que certes idees d’esquerres els hi costi penetrar.
-Al llibre, de fet, expliquen també que les idees modernes i revolucionàries s’han arribat a plantejar a Andorra, però sense èxit.
-MC: De fet, el discurs és que gràcies als coprínceps, una idea molt conservadora, amb la covid Andorra va poder aguantar gràcies a aquest equilibri, i va poder demanar vacunes a França i a Espanya. Es ven que això és gràcies a la fórmula del coprincipat. Però també és proteccionisme contra unes idees que puguin perjudicar l’statu quo, aquesta neutralitat de “fer l’andorrà”.
-També comenten els interessos que han tingut les dictadures espanyoles de fer-se amb la sobirania del país. Aquesta pretensió ha quedat enrere?
-AC: Sembla que l’emèrit, fins fa poc, insistia a quedar-se amb Andorra...
-MC: L’anterior copríncep (1971-2003), el bisbe d’Urgell Joan Martí i Alanís, va prometre que mai no hi aniria Joan Carles I com a rei perquè li va expressar que volia el coprincipat: interpretava que li corresponia per successió. I Joan Carles I mai no ha posat els peus a Andorra com a rei. L’actual copríncep, el bisbe Joan Enric Vives, mai no el va convidar de manera oficial. Felip VI sí que hi ha vingut, però sembla que no hi té cap interès. La idea de Joan Carles I era que si a França el president de la República havia acabat esdevenint copríncep d’Andorra, a Espanya havia de passar el mateix, i el cap d’Estat havia d’accedir a aquesta posició.
-AC: Cal recordar els bisbes de l’edat mitjana també eren comtes, i quan tot el poder va recaure en la monarquia la sobirania del coprincipat podria haver caigut en mans del rei d’Espanya.
-MC: De fet, el terme copríncep és un concepte recent, abans a l’edat mitjana es deia cosenyor.
-En termes econòmics, Andorra ja va deixar de figurar com a paradís fiscal, però encara és percebut com a tal per a molta gent. Per què?
-AC: Un dia li van preguntar a l’economista Xavier Sala i Martín que qui va crear els paradisos fiscals. Ell, després de pensar-hi molt, va dir que la pregunta havia de ser a l’inrevés: qui va crear els “inferns fiscals”. És el que passa a Andorra: que amb pocs impostos es pot tenir un estat de benestar bo, i això es percep com una cosa dolenta des de fora, quan és el que voldria qualsevol país.
-MC: Els mitjans espanyols han fet molt mala premsa amb allò dels youtubers, titllant-los de mals ciutadans, i s’ha venut com si el culpable fos Andorra, quan resulta que Andorra només és responsable d’oferir uns impostos més baixos que Espanya. Crec que al darrere hi ha molta mala premsa i voluntat de parlar malament d’Andorra. La gent confon pagar un tipus impositiu baix amb un paradís fiscal.
-També parlen, al llibre, de la situació lingüística. A Andorra el català està més viu i tindrà més capacitat de sobreviure que en altres territoris del domini lingüístic?
-AC: Si es fan bé els deures, sí. Si es fan polítiques d’integració valentes, el català està garantit.
-No existeixen aquestes polítiques?
-MC: Ara mateix no. Les enquestes de l’última onada d’usos i coneixements de la llengua és molt positiva. Però la percepció, més enllà de l’estadística, és que a l’octubre-novembre va arribar una onada molt gran d’argentins. Mai no ens havia passat anar a un bar i que no ens entenguin si demanem un cafè en català.
-AC: Ara la immigració és pràcticament només argentina, i es dediquen pràcticament en exclusiva al sector serveis, a donar la cara davant el públic.
-MC: Jo, que soc professora, tinc una companya de Madrid que sabia que havia de saber català i se’n va traure el C1. Això ocorre quan entres a l’administració. Però si els empresaris no exigeixen el català i no es legisla, la cosa canvia. Davant la situació actual, es necessiten polítiques valentes i posar sobre la taula el que passa, no fer veure com que no passa res. I cal fer-ho ràpid, perquè si no es fa s’agafen uns hàbits que després són molt difícils de revertir.
-Els microestats tenen futur en un món tan globalitzat?
-AC: Penso que sí. Veiem que dins la globalització les peculiaritats funcionen molt bé, i no hi ha millor producte quilòmetre zero que un microestat. És una sensació compartida a Andorra, ningú no té ganes de diluir-se a Europa o en països veïns.
-MC: I de fet, el proteccionisme i conservadorisme característics d’Andorra van lligats a això.
-Sent així, com s’imaginen l’Andorra de dins de cinquanta anys?
-AC: Si es fan bé les coses, i si el país va a l’una, Andorra té molt de potencial. Si es fan polítiques valentes, innovadores, Andorra és un camp de proves ideal per noves maneres de tenir una societat millor. I per tant, d’aquí a cinquanta anys pot ser un país punter en moltes coses.
-MC: Voldria afegir, d’alguna manera, que com que sempre se senten determinades coses relacionades amb Andorra, cal dir que per molt que sigui un microestat també té una cultura, una llengua i unes traduccions que donen una idiosincràsia, i que hi ha una essència que es vol preservar, més enllà dels impostos baixos. De fet, més enllà d’això hi ha una societat molt ferma i molt potent.
