La política transcorre a la mateixa velocitat que escoltem els àudios de WhatsApp. Si l'independentisme ara malda a Catalunya per revifar amb força als carrers i els parlaments, fa només una dècada vivia una embranzida inèdita. Cada diada era una exhibició del nervi nacional del país i una demostració de la voluntat dels catalans d'escollir el seu futur a través de les urnes. L'empipament per la sentència de l'Estatut de Catalunya s'havia transformat en il·lusió per aconseguir la preuada meta de la independència.
Aquest entusiasme va sumar moltes figures procedents de diversos àmbits de la societat catalana, però abans de l'esclafit per l'assoliment de la República Catalana va haver-hi figures que es van erigir en referents de tot un moviment. Muriel Casals, expresidenta d'Òmnium Cultural i militant del PSUC durant els anys de la represa democràtica, va ser un exemple paradigmàtic. Malauradament, fa una dècada va sofrir un tràgic accident que va arrabassar-li la vida. Faltava una de les icones que havia empentat des del teixit cívic cap a la independència.
Resiliència i fermesa nacional
Economista i diputada per la coalició sobiranista Junts pel Sí, era filla d'exiliats republicans. «Nascuda a França, la seva mare era mestra, i el seu pare havia estat un soldat republicà que s'havia exiliat i havia estat deportat al camp de concentració d'Argelers. De fet, era membre de la resistència contra els nazis en la Segona Guerra Mundial», detalla Xavier Antich, president d'Òmnium Cultural. «Arran d'aquests orígens, s'explica la seva capacitat de resiliència», ressalta.
«El seu pare era amic d'Espriu, Joan Oliveres i Josep Tarradellas. La història i les relacions de la seva família ajuden a entendre una personalitat tan rica, una persona elegant, intel·ligent, assenyada, discreta, optimista, franca, tossuda, rebel i molt treballadora», descriu. La força de les seues conviccions marcaven la seua personalitat. «Sota una aparença fràgil i cortès, s'amagava una dona que tenia les idees molt clares», remarca Quim Torra, expresident de la Generalitat de Catalunya i membre de l'equip de Casals a Òmnium Cultural.
Carme Forcadell, expresidenta del Parlament de Catalunya i antiga màxima mandatària de l'Assemblea Nacional Catalana, comparteix diagnòstic: «Era una persona molt compromesa amb el país i amb les idees molt clares». «Té un aspecte físic de fragilitat, una veu dolça i parlava amb molta tranquil·litat», defineix, «però també ostentava molt de coratge i de caràcter». «Era una dona amb una gran capacitat per a generar complicitats i persuadir. Sabia escoltar, però també fer-se escoltar», radiografia Jordi Cuixart, expresident d'Òmnium Cultural.
El salt endavant d'Òmnium Cultural
Cuixart formaria part de la junta encapçalada per Casals. «Ens vam conèixer l'any 2009 a Sabadell i de seguida vam connectar», destaca. Aquesta connexió va possibilitar a poc a poc el salt endavant de la històrica organització catalanista. «Vam tenir molta complicitat. Ella estava d'acord amb la meva convicció de convertir Òmnium Cultural en una organització allunyada dels ajuts públics. La seva presidència va estar marcada per una combinació de gestió austera i d'ambició de país», apunta l'expresident de l'entitat, que destaca la feina anterior de Jordi Porta a la comandància.
Al capdavant d'Òmnium Cultural, s'hi van aplegar figures com ara Marcel Maurí, Rita Marzoa, Marina Llansana, Jordi Bosch, Joan Vallvé o el mateix Quim Torra. «Foren els millors anys del meu activisme, perquè semblava que tot era possible i ho podíem aconseguir», admet l'expresident de la Generalitat de Catalunya. D'aquella etapa, elogia la gestió presidencial de Casals: «Era una persona amb moltes ganes de treballar. Et donava molta llibertat i molta confiança. S'hi treballava molt a gust, amb ella». «Va suportar molt bé les pressions que va rebre en aquell moment», apunta.
En un moment històric per al país, va protagonitzar el gir d'Òmnium Cultural com un actor capdavanter en el combat per la independència. «Muriel va tenir l'encert estratègic de llegir bé on era el país i, especialment, de saber escoltar el que reclamava la majoria de la societat catalana», subratlla Antich. «Amb ella com a presidenta, Òmnium va passar a posicionar-se a favor de l'estat propi i del dret d'autodeterminació, amb l'anomenada Declaració de Santa Coloma de Gramenet, del 2012. Un any després, amb el famós discurs del Concert per la Llibertat al Camp Nou, va donar un impuls formidable al procés independentista», accentua.
Casals no sols va tenir un paper determinant en aquell viratge de reivindicació independentista, sinó que va dotar d'un corpus ideològic el seu discurs nacional. «Va integrar la lògica de Paco Candel i Josep Benet a l'entitat, de treballar a favor de la cohesió social amb independència de l'origen de cadascú. És a dir, va defensar la cohesió social com un element essencial del catalanisme», desgrana. L'expresidenta d'Òmnium, com assenyala l'actual mandatari de l'entitat, «va reivindicar l'independentisme com a part d'un moviment històric de profunda tradició democràtica, fonamentat en el respecte als drets civils, polítics i nacionals». «Va instaurar els Països Catalans com a marca nacional. Deia que no hi havia nació, si no era completa», afegeix Cuixart.
«L'Òmnium d'avui és fill de Muriel: fou ella qui va empentar perquè l'entitat tingués aquesta voluntat d'incidència política i la disposició de seure amb tothom, de dialogar, d'escoltar, de buscar consensos els més amplis i transversals possibles», analitza Antich. I remata: «A Muriel li atribuïm la frase que "Òmnium serà l'últim pont quan no en quedin"». «Aquesta voluntat de fer de ponts entre sensibilitats diferents, d'aglutinar i vertebrar sensibilitats diverses i de catalitzar-les, de provocar que actuem plegats, és una mica la gran herència de Muriel a Òmnium», incideix.
La força de la unitat
La capacitat per convertir-se en una dirigent de consens a l'independentisme va forjar-se gràcies a la seua recerca de la transversalitat i la unitat. «Ella tenia clar que el sobiranisme i l'independentisme havia de ser de tots», indica Cuixart. «Va ser capaç d'apel·lar a moltes sensibilitats. Tenia molta empatia, escoltava molt la gent i feia sentir bé a tothom, encara que després tenia les seves conviccions, les seves idees i defensava els seus posicionaments. Va aconseguir que la gent se sentís representada i que es percebés com una figura apartidista, que transcendia els partits», raona Elisenda Paluzie, expresidenta de l'Assemblea Nacional Catalana.
«És una d'aquelles figures que representa un moment en el qual molta gent de la societat civil es va sentir interpel·lada a participar de la política en majúscules, de les grans ambicions pel país. Després, però, diguem-ne que la política de partit ha malbaratat aquella embranzida», contrasta. Fins i tot, l'expresidenta de l'Assemblea Nacional Catalana remarca que «va saber anar més enllà dels interessos corporatius d'Òmnium». «Sempre va prioritzar l'interès general», reforça.
Forcadell, que va compartir amb Casals hores i hores de lluita per la independència als carrers, coincideix: «Ella va treballar molt per la unitat. Pensava que s'havia d'anar junts —la societat civil, les institucions, els partits polítics—, perquè sense la unitat no aconseguiríem la independència». Casals conjugaria l'aposta per la unitat a parar l'orella per saber quines eren les inquietuds de la ciutadania: «Tenia molt clar que ens calia escoltar la gent». «En aquest moment de desconcert i on, a més a més, les idees s'han radicalitzat molt, crec que ens falta diàleg, escoltar i saber arribar a acords».
«Va tenir l'encert de saber atraure amplíssimes capes de la població per a constituir un moviment que semblava imparable, i que ho va ser fins a l'1 d'octubre del 2017», incorpora Torra. «Muriel ens deixa un llegat de determinació i la convicció que la independència no és sols possible, sinó que és necessària», assenyala. L'altra herència és l'aposta per unir la lluita contra les desigualtats i el combat nacional: «Hi ha una frase seva que m'agrada molt, la qual diu que "per tenir un estat del benestar, cal tenir un estat". Va saber unir ambdós eixos, el social i el nacional. Afirmava que no és possible resoldre els problemes reals de la gent si no hi ha una lluita nacional».
En aquest moment d'auge dels discursos d'odi i de les opcions ultradretanes, fins i tot a Catalunya, l'actual president d'Òmnium Cultural agrega una altra lliçó que va proporcionar la catedràtica Casals: «Hem de tenir molt present que els avenços més importants cap a l'alliberament nacional s'han produït quan l'independentisme ha estat capaç de buscar i de liderar els grans consensos de país sense deixar ningú enrere».
«Aquesta herència és la que avui ens fa treballar a Òmnium per la construcció nacional de Catalunya i els Països Catalans, amb una idea nacional inclusiva, integradora, diversa, capaç d'incorporar la catalanitat i la llengua catalana a gent vinguda d'arreu», reivindica. I tanca: «En definitiva, es tracta d'una aposta per un catalanisme democràtic, integrador i no excloent, per un independentisme que no renuncia a l'ambició de les majories». És la petjada de l'enyorada Muriel.