—Vostè escriu que La modernitat frustrada és un assaig sobre «els tres segles que col·locaren els valencians en una posició secundària i provinciana en el tauler politicocultural europeu». Per què volia narrar aquests tres-cents anys de postergació fins a la Renaixença?
—L'objectiu del llibre, en realitat, és fer una panoràmica de l'edat moderna des del punt de vista de la història social de la llengua, la literatura i la cultura i de la seua relació amb la mentalitat política. Per què? Pense que és una època clau en la formació de les cultures cortesanes europees, que després van servir de fonament per a la construcció dels estats nació europeus. No sempre ha coincidit, però en el nostre cas es veu molt clarament com es perd un tren per una manera primària de pensar, és a dir, per considerar que la teua cultura, la teua llengua i la teua literatura no poden formar part d'una manera de veure les coses no subordinada a altres centres de poder, com era Castella.
—Sosté que en la història i en l'anàlisi s'han negligit moltes vegades aquests tres segles.
—Quan es furga i s'investiga sobre els països de llengua catalana, moltes vegades veiem aquests segles com a poc atractius. Per què? Perquè veiem que hi ha un procés en què ja no estem en el centre de les decisions o en una posició d'igualtat, sinó que s'adopta una posició subalterna a una cultura cortesana que cada vegada és més potent, com és la castellana. Ara bé, alhora són tres segles d’una altíssima vitalitat per al valencià, en l’àmbit oral, administratiu i literari. És una certa paradoxa.
«La fragilitat del Segle d'Or radicava en el fet que l'esplendor literària es concentrava en dos centres demogràfics, Barcelona i València»
—Els fonaments per a la pèrdua del tren de la modernitat es forgen paradoxalment al Segle d'Or. Hi detecta fragilitats.
—Sí, però són unes debilitats que es veuen quan ho analitzes amb perspectiva. La fragilitat del Segle d'Or radicava en el fet que l'esplendor literària es concentrava en dos centres demogràfics, Barcelona i València. En el moment que hi ha més contacte amb Castellà, amb un poder demogràfic més gran, l'esplendor trontolla. I més quan Castella exerceix una pressió política continuada i s'ofereix com una opció més atractiva per a les elits. Quan veus en perspectiva el segle XV, conclous com es depenia de dos centres molts concrets i amb un pes específic en el Mediterrani, que quedarien exposats si tot canviava. A més, hi havia un altre factor: la cort no està establerta en cap d'aquests dos nuclis, perquè Alfons el Magnànim ja l'havia traslladada a Nàpols.
—Si al Segle d'Or ja es detecta una lluminositat amb peus de fang, l'inici d'aquest procés de subordinació i de cert declivi està marcat per un esdeveniment històric: la unió dinàstica entre Castellà i la Corona d'Aragó en 1479. Quina importància té?
—Hi ha visions molt interessants sobre la formació dels regnes hispànics. Des del punt de vista històric, aquest fet podria haver quedat en res, però no va ser així per tot el que va ocórrer després. Fou determinant perquè es van fer els primers passos per a la construcció d'institucions comunes, tot i que aleshores només era la monarquia, la inquisició o altres que vindrien més tard, com ara la Reial Audiència.
—Fou determinant per l'actitud dels dos monarques? Al llibre, vostè afirma que «Isabel fou Isabel, però Ferran no ho va ser». És a dir, no va actuar de contrapès en favor de la Corona d'Aragó.
—S'observa, clarament, que hi ha una unió de corones que no respon a la manera de funcionar d'adés, on hi havia una posició de desigualtat perquè Castella era molta Castella, però la Corona d'Aragó actuava autònomament. De fet, Jaume I confronta amb Alfons X el Savi per a no ser absorbit. Quan es produeix el matrimoni entre Isabel de Castella i Ferran d'Aragó, es conforma una unió de corones on Castella és qui marca la pauta. Aquest fet es visualitza quan Ferran només passa ací sis mesos del seu regnat.
—El trasllat del centre de poder cap a Castella fa que la cort i les elits substituïsquen a poc a poc el valencià pel castellà, fins i tot com a llengua de conreu literari.
—És un procés molt lent i s'ha d'entendre. Quan parlem d'àmbits d'ús de la llengua, em pareix molt interessant, perquè tu vas veient a quins àmbits es manté forta, a quins, fins i tot, millora i a quins empitjora la seua salut. Es dona un procés en el qual a escala literària el castellà ja tenia un cert atractiu. El té des del segle XV, com també ocorre, per exemple, amb el català o el toscà. Ara bé, a mesura que avança el segle XVI, es veu com hi ha certs àmbits en què la llengua de la monarquia comença a pressionar.
—En quins àmbits s'exerceix aquesta pressió?
—Per un costat, hi ha la impremta, perquè la monarquia és un mercat. També tens la cultura, on hi ha un altre mercat i, a més, tens el centre de poder i la cort, al voltant de la qual es mouen tota una sèrie de personatges que constitueixen la cultura cortesa. Hi ha, al seu torn, els àmbits de comunicació de les capes altes, públics i privats, que també es comencen a contaminar per emmirallar-se amb aquest poder de la monarquia. I, alhora, tens l'ús administratiu i popular en què el valencià ocupa una posició pràcticament monolítica. És important no fer reduccionismes com el de l'etiqueta de decadència i tenir presents tots els àmbits lingüístics. L'edat moderna és una època d'alta vitalitat de la llengua.
—En aquest lent procés de substitució lingüística als ambients cortesans, les dones foren les més tossudes en el manteniment de la llengua.
—Això s'ha dit, perquè a l'obra El Cortesano, de Lluís de Milà, hi ha fragments dels quals s'extrau que, almenys en les capes altes, mantenien més la llengua les dones que no els homes. Aquesta interpretació deriva d'un comentari que fa la dona de Ferrandis d'Heredia a Germana de Foix. Aquest canvi lingüístic, però, no és sobtat. S'observa a les cartes del noble Català de Valeriola, que va viure la segona part del segle XVI. Ell escriu un dietari íntim majoritàriament en català. Quan ha de reproduir diàlegs amb gent de la cort, ho fa en castellà.
—Aquesta substitució lingüística progressiva té un impacte a la mentalitat política de les altes capes valencianes?
—És una clau que no he abordat amb profunditat, però al llibre sí que s'introdueix la idea que aquest procés va lligat a un canvi en la mentalitat política: es passa a pensar en el Regne de València i la cultura valenciana —i, alhora, ocorre en la catalana— d'una manera secundària i subalterna. És a dir, es pensa la modernitat en un marc cada vegada més castellanitzat i en els valencians com a una part perifèrica d'una cosa molt més gran i formulada en una altra llengua. A finals del segle XVI, ja s'identifica autors com ara Francisco de Quevedo amb l'etiqueta «dels nostres escriptors» o a les biblioteques la tradició medieval catalana comparteix prestatgeria amb la nova literatura castellana. Aquesta qüestió és clau.
«Amb el pas del temps, les formulacions castellanistes i imperialistes per part de Castella són cada vegada més clares i es veurà de manera inequívoca amb la construcció de l'estat nació espanyol»
—Per què?
—Perquè, en aquest moment, s'està conformant tot un seguit de mapes europeus de pertinença i ideologia, que derivarà en una visió política d'existència dels espanyols, els italians o els alemanys. Els estats previs o aquells encara en funcionament començaran a esvair-se. Hi ha unes cròniques d'un austriacista on es queixa al segle XVIII de com Espanya, entesa com una geografia, s'identifica amb Castella. Amb el pas del temps, les formulacions castellanistes i imperialistes per part de Castella són cada vegada més clares i es veurà de manera inequívoca amb la construcció de l'estat nació espanyol.
—Al segle XVII, a més, es produeixen les últimes convocatòries a Corts del monarca. Quina era l'actitud aleshores de la classe dirigent valenciana?
—Atresoren aquesta mentalitat de l'enemic cultural. Políticament, però, l'actitud ve determinada moltes vegades per la força que es tenia en aquell moment. Per exemple, els representants valencians que acudeixen a la convocatòria a Corts de 1626 reben moltes queixes per part del poble. Hi havia factors de debilitat, com ara l'expulsió dels moriscos o la mateixa capacitat de la Generalitat Valenciana, que no tenia la força de la Generalitat de Catalunya. Al segle XVII, no hi ha al País Valencià una revolta nacional comparable a la dels segadors a Catalunya. A la guerra de Successió, de fet, hi ha un component més social al País Valencià i no tan nacional com a Catalunya.
—En aquell moment, ja es concebia la literatura valenciana com un apèndix de la castellana, de l'espanyola.
—Sí, i és cert que hi ha un emmirallament amb els models castellans, especialment a l'alta literatura i, fins i tot, en certes composicions populars. Malgrat la subordinació, és genuïna pels referents que ostenta, les temàtiques. Hi ha una línia pròpia: una literatura pròpia. La llengua continua tenint molta vitalitat als àmbits populars, però la pressió castellanitzadora ja és molt forta a l'alta literatura i, també, a escala política.
—La castellanització literària, la subordinació de la literatura valenciana al model de Castella, conflueix amb la guerra de Successió, on se suprimeixen les institucions pròpies i es margina absolutament el valencià. Quin impacte té en la pèrdua definitiva del tren de la modernitat literària?
—El més objectiu és la sorpresa que crea la supressió dels furs en certs sectors borbònics i en els cercles austriacistes temperats. No debades es posa fi a tot l'ordenament jurídic previ i tradicional, la qual cosa té unes conseqüències lingüístiques per l'eliminació de les últimes trinxeres cultes. Malgrat la pressió castellanitzadora en l'àmbit literari, el valencià continuava usant-se administrativament en molts àmbits. És cert que hi havia hagut renúncies i pressions abans de la guerra de Successió, però l'enfonsament de tot un edifici es nota, i es va notar.
—Desenvolupe.
—Lingüísticament, es dona una passa més amb el desclassament de la llengua. El valencià perd categoria. Ja hi havia un desequilibri anterior en els àmbits d'ús i en la visió de la llengua. Arran dels decrets de Nova Planta, es desequilibra totalment. La llengua queda reclosa a l'àmbit privat i, particularment, oral. A l'àmbit escrit, hi ha un desert en la línia dietarista molt significatiu, singularment en contrast amb Catalunya. El valencià viu refugiat en l'oralitat pública i privada. Tanmateix, ha de quedar clar que no tots els mals vingueren d'Almansa: ja n'hi havia abans i altres van vindre després.
—Vostè explica al llibre que la vitalitat de la llengua al carrer i a les classes populars va ser clau per a l'aparició de la Renaixença. Aquest revifament valencià corregeix el tren perdut de la modernitat en els segles anteriors?
—Es frustra la via d'una llengua com a base d'un corpus polític amb una cultura cortesana moderna. Ara bé, hi ha una modernitat que no es frustra: la llengua és moderna en el segle XVII i en el XVIII a l'àmbit popular perquè es reprodueix generació rere generació. Tot i això, el pes de perdre el valencià com a llengua de cultura va implicar un treball posterior impressionant de redreçament. A Catalunya, es va donar un escenari similar, però la qüestió política explica la diferència de velocitat que va haver-hi a la Renaixença en comparació amb el País Valencià. La hipoteca de la modernitat frustrada va pesar molt als valencians.
«El País Valencià viu, però amb una llengua descartada com a base per a construir l'edifici de la modernitat liberal»
—El valencià es va convertir en una llengua de segona, allunyada de qualsevol àmbit públic de prestigi i de govern.
—Quedava a les capes burgeses, tant a les més liberals com a les més moderades, el record i la nostàlgia de l'època foral, la memòria col·lectiva del Regne de València. Per tant, País Valencià viu, però amb una llengua descartada com a base per a construir l'edifici de la modernitat liberal. Els liberals gasten la llengua per utilitarisme, per a fer-se comprensibles davant del poble. A les Corts de Cadis, ja molt de temps després, la llengua ni apareix. Si volem veure el got mig ple, és impressionant el que s'ha aconseguit amb aquella hipoteca tan enorme.
—Perquè, malgrat aquesta hipoteca, s'ha redreçat la situació lingüística
—Sí. I més si observes la deriva històrica d'altres països que també van perdre el tren de la modernitat i després no van poder pujar al dels estats creats a la llum del romanticisme i les revolucions del segle XIX. Crec que és molt valorable el que s'ha aconseguit lingüísticament després d'aquelles hipoteques. Entenc que ara estem tots molt pessimistes, però no hem de perdre la perspectiva.
—Ara tens una situació inversa: s'ha redreçat la llengua en molts àmbits cultes i administratius, però hi ha una minva de l'ús social.
—Si a l'edat moderna veiem una vitalitat brutal en l'escala lingüística llevat d'alguns àmbits, ara estem en l'escenari contrari. Ara tens una llengua que ha guanyat molts àmbits perduts des de fa temps, però que comença a patir en el seu salvavides principal: el múscul popular. I ho fa per qüestions socioeconòmiques i demogràfiques. Per posar només un exemple, com afecta l'arribada d'un milió i mig de persones en vint anys al País Valencià? Moltíssim. Com afecta una invasió postguerra civil? També moltíssim.