L'agulla del rellotge s'havia apropat amb delicadesa a les 17.14 h. Els paraigües havien marxat dels carrers de Barcelona i les estelades s'apoderaven d'un escenari que començava a poblar-se de càntics a favor de la independència de Catalunya. Segons la pancarta de les entitats convocants, de les principals organitzades sobiranistes principatines, hi havia més motius que mai per esgarrar-se la veu i sortir al carrer per a reclamar l'autodeterminació del país. Els discursos advertien d'una emergència idiomàtica, de plantar cara a les sentències que esquerdaven la immersió lingüística, però també de la necessitat de revertir l'actual procés de desnacionalització de Catalunya.
Aquesta proclama d'alarma ja havia ressonat al Parlament de Catalunya en diverses ocasions, especialment quan els diputats de Junts per Catalunya, com ara Albert Batet, acusaven l'executiu principatí que encapçala el socialista Salvador Illa d'engegar un viatge allunyat del refermament nacional català. «TV3 és la punta de l'iceberg de l'estratègia de desnacionalització del PSC. TV3 i Catalunya Ràdio no poden formar part ni ser moneda de canvi de la seva estratègia per desmuntar Catalunya», avisava una de les veus parlamentàries de la força independentista.
Arran d'aquestes advertències de les organitzacions sobiranistes i de Junts per Catalunya, una pregunta i una ombra planaven sobre l'escenari polític principatí: està Catalunya immersa en un procés de desnacionalització? «Podríem afirmar que sí, especialment si veiem les dades d'ús social del català, el qual ha experimentat un descens en els darrers temps. Ara bé, no és l'única xifra que ho podria assenyalar: ha disminuït el nombre de gent que se sent únicament catalana a les enquestes, han augmentat les persones que es consideren tant catalanes com espanyoles i, al seu torn, estem veient un increment dels atacs catalanòfobs», raona la sociòloga Núria Alcaraz, membre del centre de pensament i reflexió Nexe Nacional.
«Crec que no podem parlar de desnacionalització. Ho considero una idea equivocada», discrepa Mariona Lladonosa, politòloga, doctora en Sociologia i professora a la Universitat de Lleida. «Observo que hi ha una falsa discussió perquè, en realitat, estem discutint sobre el model de construcció nacional, on l'extrema dreta està pressionant per imposar els seus relats, que fan referència a la desnacionalització i la descohesió. Falta afinar molt els discursos i concretar què volem discutir quan fem al·lusió a la desnacionalització del país», reflexiona.
Les lents del filòsof polític i analitza Jordi Graupera estan graduades cap a una altra direcció: «Tenim cinc fronts de catalanitat. En cadascun dels espais institucionals dels Països Catalans es produeix una dinàmica particular i una de general. La general, tant al País Valencià, a les illes Balears, al Principat, a la Franja d'Aragó i a la Catalunya del Nord, és l'intent deliberat, explícit, polititzat i institucional de les forces polítiques centralistes de l'Estat espanyol i de França de residualitzar al català, de convertir-lo en un element domèstic, que s'aguanti només per la demografia i que, de mica en mica, es vagi diluent fins a convertir-se en un patuès, com l'Occità, i així desaparegui del tot de l'espai públic».
«Dir que açò comença amb el govern dels socialistes és una estratègia política per part de les forces polítiques del Principat, que no troben un discurs ara mateix per justificar el fracàs dels últims anys del qual són responsables», ressalta, a més, com a president d'Alhora, una força política independentista nascuda del desencís amb els partits capdavanters del sobiranisme. «Hi ha molts elements, com ara la manca d'aplicació eficient de la immersió lingüística o l'ús de la llengua en l'àmbit sanitari, que generen inquietud sobre un procés de desnacionalització, el qual fa anys que pateixen amb més intensitat al País Valencià i a les illes Balears», consolida Alcaraz.
El postprocés i el nervi nacional del PSC
La baixada dels decibels de la reivindicació independentista i els avisos sobre la immersió en un procés de desnacionalització coincideixen en l'adveniment d'una etapa política marcada per haver-se girat el full a l'anterior exploració de l'autodeterminació. «Després d'un moment de tensió en el qual va anar més enllà de les forces pròpies, s'ha arribat a un escenari natural: hi ha hagut una mena de pausa, de distensió, que ha provocat l'entrada de Catalunya en una fase marcada per la manca de ganes de fer massa soroll. Cap dels actors possibles de l'independentisme tenen l'energia per tornar a fer-ho», analitza l'intel·lectual Josep Ramoneda.
Junts per Catalunya seria un dels actors immersos en la ressaca del procés. «Té un problema particular: ha de fer una renovació profunda per tornar al lideratge del nacionalisme moderat. I per aconseguir-ho, ha d'emprendre una reconfiguració de l'actual cúpula i tancar l'etapa de Puigdemont, i més després d'aquella tornada que ningú va entendre», assenyala, que dibuixa una ERC «en una situació complexa, amb Oriol Junqueras com al millor lideratge que ostenten i, al seu torn, l'existència de senyals manifestos sobre la necessitat de preparar una renovació per no quedar-se encallats». «El risc d'aquesta situació és que ho capitalitzi Aliança Catalana, que és l'única que, de moment, s'atreveix a fer soroll i, a més, està en sintonia amb l'auge ultra a Europa», subratlla.
«Illa, de moment, compta amb recorregut per anar fent, però haurà d'elaborar un discurs quan es reanimi l'escenari polític. No s'ha d'oblidar que la qüestió nacional i l'independentisme encara és present, malgrat estar en una etapa política plana. El país està en un moment de stand-by», radiografia. «Hem d'entendre que el creixement electoral del PSC va produir-se sobre la desfeta de Ciutadans, que negava l'existència de la nació catalana. Si comprenem aquest escenari, veurem com els socialistes estan presents i són actius en aquest procés de desnacionalització», apunta Borja Aitor Arriaga, politòleg i director de comunicació. «Hi ha fets simbòlics que ho assenyalen, com ara que Illa no es presenti a les seves xarxes socials com el 133è president de la Generalitat de Catalunya», exemplifica.
Aquest context polític generaria una estructura dels socialdemòcrates catalans menys incardinada al catalanisme. «La tradició històrica dels socialistes catalans ha mutat cap a posicions més estatals, és a dir, s'ha experimentat un procés d'espanyolització en comparació amb el que representava històricament el PSC», descriu Lladonosa, que observa com Illa ha optat per «mantenir un perfil baix políticament en relació amb el fet nacional, seguint una mica el panorama i el relat del discurs polític generalista del PSOE a Madrid». «Ara bé, cerca sostenir un cert equilibri amb les forces de caràcter més catalanista», puntualitza. «Ens trobem en una etapa de retrocés nacional perquè ens governen els socialistes amb el tarannà més espanyolista de tots els temps», interpreta Graupera.
Una política (lingüística) de país
Les denúncies de desnacionalització, fonamentalment provinents des de les files de la nau independentista que comanda Carles Puigdemont, tenen TV3 com a destinatari prioritari, una televisió pública de referència i amb un fort prestigi social adquirit durant anys que s'ha situat sota qüestió. «Considero que hi ha una manca de visió nacional a TV3 en com es constitueix la informació. Tanmateix, s'ha d'apuntar que recentment hi ha hagut més estratègies de promoció en la creació de continguts en català, però el problema és que arriba tard», lamenta Alcaraz. «No observo cap procés de desnacionalització en les decisions corporatives de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals», contraposa Arriaga.
El problema estaria a la política lingüística audiovisual perquè el català estiga present en els espais d'esbarjo del jovent. «Hi ha un problema en la socialització lingüística dels joves: la meva generació va créixer junt amb TV3, on els continguts eren en català, i com la televisió molava, el català era la llengua de moda i, en conseqüència, socialitzàvem en la llengua del país. En l'actualitat, és diferent: les xarxes socials són l'espai de socialització dels joves, i molts dels influenciadors han optat pel castellà perquè poden ser més virals. Aquesta situació fa que la llengua de socialització sigui el castellà. En els darrers temps, s'han fet esforços perquè el català estigui més present a les xarxes, però, malauradament, fem tard», remarca. «Les polítiques lingüístiques són de mínims i no tenen capacitat sancionadora per a qui vulneri les lleis», agrega Alcaraz.
«El discurs de salvament de la nació que més està seduint a la gent és el reaccionari i racista d'Aliança Catalana, la qual cosa suposa caricaturitzar aquells que mostren preocupació per la desnacionalització de Catalunya. S'ha de combatre aquest discurs racista amb mesures integradores que vagin més enllà, les quals ataquen la segregació social. Sense polítiques socials, no hi haurà marge, realment, per aturar la desnacionalització, així com per recuperar la llengua», argumenta. És el debat que genera a Catalunya les advertències sobre l'ombra planant de la desnacionalització.
Viatge pels «fronts» nacionals
Les alarmes sobre un procés de desnacionalització no sols sonen a Catalunya, sinó que fa temps que estan activades a la resta de territoris catalanoparlants. «Al País Valencià, per exemple, ens trobem amb zones amb una vivència institucional i social de la valencianitat, de la catalanitat, que és articulada per alguns sectors del PSPV i, especialment, de Compromís. Ara bé, hi ha la influència de Vox i del PP, que és salvatge, analfabeta i agressiva contra la valencianitat», dissecciona el filòsof Jordi Graupera. «Les veus valencianistes apunten que al País Valencià cal articular una oposició explícitament nacional», agrega. I compara: «A les illes Balears és una mica diferent, ja que tenim un equilibri semblant entre PP i Vox, però una força cívica catalanoparlant més forta».
«En el cas de la Catalunya del Nord, ens trobem amb un problema de residualització de la llengua i una extrema dreta governant que és molt anticatalana. Tanmateix, comença a haver-hi brots de resistència política, que és una novetat perquè tradicionalment la resiliència s'ha concentrat en l'àmbit cultural i educatiu», desgrana. A la Franja, però, la situació és menys favorable per a la llengua catalana: «La intenció d'Aragó és destruir el català en aquelles comarques». Tot un viatge pels diferents fronts nacionals.