Si una de les principals missions del naixement de Ciutadans a Catalunya fou trencar els consensos sobre la immersió lingüística i, en conseqüència, reduir la presència del català a les aules, l'Assemblea per una Escola Bilingüe, un grupuscle amb gent provinent del PP i de la unionista Societat Civil Catalana, va recollir el seu llegat als tribunals. L'entitat ha encapçalat una autèntica croada per erosionar el model educatiu català i convertir-lo en un formatge gruyère perquè el castellà guanye cada cop més espai.
L'organització espanyolista —comandada durant temps per José Domingo, exdiputat de Ciutadans al Parlament de Catalunya i present al naixement de Societat Civil Catalana— ha aconseguit una nova sentència a favor dels seus interessos ideològics: el Tribunal Suprem ha estimat el seu recurs perquè els rètols de les escoles catalanes també estiguen en castellà i no sols amb les llengües pròpies, és a dir, en català o occità, com ho és en el cas de la Vall d'Aran.
Els magistrats de l'alt tribunal espanyol justifiquen que el castellà també ha d'estar als rètols perquè aquest espai «no és irrellevant per a l'ensenyament» i asseguren que «l'exclusió de l'ús del castellà en la retolació en els centres docents sostinguts amb fons públics incideix negativament sobre la llengua vehicular de l'ensenyament o, si es prefereix, restringeix la seua normal potencialitat». «El castellà és llengua oficial en tot Espanya, cosa que significa —entre altres coses— que no pot ser exclosa en les comunicacions entre els poders públics i els ciutadans», rematen.
Aquesta sentència exhibeix per enèsima vegada la regressió dels tribunals espanyols en matèria de llengua, una involució que va engegar-se amb energia a partir de la resolució del Tribunal Constitucional contra l'Estatut de Catalunya. L'òrgan judicial, de fet, fa una interpretació fonamentada en la condició jeràrquica del castellà a l'Estat espanyol i no té en compte cap consideració sociolingüística sobre la necessitat de visualitzar en qualsevol espai una llengua minoritzada i en procés de retrocés en el seu ús, com ara el català.
La decisió del Tribunal Suprem s'emmarca dintre d'un reguitzell de sentències que les instàncies judicials han pres sobre el català a l'escola, en les quals els magistrats s'han vestit de sociolingüistes i s'han tret de la toga decisions sense fonament científic. Una de les més cridaneres és establir un mínim de 25% de castellà, un percentatge articulat sense cap suport acadèmic i extret d'una resolució «del Tribunal d'Estrasburg de l'any 1968 sobre el sistema belga d'ensenyament, on hi ha una mena d'immersió lingüística en francès i flamenc en cada zona de predomini lingüístic», com apuntava a les pàgines d'aquesta revista l'advocat Benet Salellas, amb experiència en litigis idiomàtics.
Les resolucions dels tribunals espanyols sovint ignoren el paper de l'escola com a contrapès —insuficient— perquè les llengües minoritzades resistisquen l'embat de l'hegemonia i la preponderància del castellà. Una preeminència, val a dir, que és resultat, en part, d'un marc juridicolegal discriminatori amb els idiomes de l'Estat espanyol diferents del castellà, que es parlen al 45% del territori estatal. Les togues s'aïllen del context lingüístic. Com si es tractaren de magistrats fervorosos de l'originalisme estatunidenc.
El joc dels magistrats per marcar la política idiomàtica amb interpretacions regressives i desvinculades de cap sensibilitat vers el context sociolingüístic xoca amb la literatura científica i els treballs de recerca de les veus expertes. «L'evidència empírica indica que, en una situació de minorització, la llengua minoritzada ha de comptar amb una presència a les aules superior al 50%», assenyalava Rafael Castelló, professor de sociologia i codirector de la Càtedra de Drets Lingüístics de la Universitat de València, a EL TEMPS.
«Tot el que siga baixar d'aquest percentatge, assegura un retrocés de la llengua», advertia. Quan l'escola és de les poques eines de política lingüística, insistia, s'ha de caminar cap a models d'immersió lingüística o amb gran presència de la llengua minoritzada a la pissarra. Les darreres sentències de les instàncies judicials espanyols no sols posen en perill aquest precepte acadèmic, sinó que contravenen els estudis sobre quins models atorguen millors resultats d'aprenentatge per als alumnes en territoris amb llengua pròpia diferent del castellà.
L'investigador i acadèmic Avel·lí Flors va elaborar un informe pericial sobre els resultats dels diferents models lingüístics a l'ensenyament de Catalunya, País Valencià i el País Basc. La seua recerca mostrava uns indicadors superiors quan s'establien models d'immersió lingüístics —o amb similituds— envers aquells que aposten per una presència més minsa dels idiomes propis de cada territori en els pupitres.
De fet, eren sistemes de guanyar-guanyar: permetien un millor aprenentatge de la llengua autòctona i, de retruc, la competència dels estudiants en castellà no era inferior als models més castellanitzadors. Els tribunals espanyols, però, estan encabotats en marcar la política idiomàtica cap a una altra direcció. Cap a un rumb d'atorgar més espai a la llengua castellana i foradar els pocs espais amb els quals el català comptava amb una certa preponderància.