—Les cicatrius de València: De la fúria de l’aigua a la catarsi col·lectiva fa un recorregut per la riuada del 1957 i per la dana del 2024. Aquesta doble mirada permet les comparacions i, sobtadament, s’observa com les autoritats franquistes van actuar amb més prevenció que el Govern valencià del PP, amb més mitjans tècnics i tecnològics.
—No vull endolcir el comportament de les autoritats franquistes, perquè donaven suport i eren còmplices d’un règim antidemocràtic i dictatorial, però hi ha una gran diferència entre ambdues gestions: l'alcalde de València, Tomás Trenor, va jugar-se el coll amb la seua denúncia, perquè vuit mesos després de la riuada encara no havien arribat les ajudes promeses i, en canvi, els actuals dirigents valencians han tingut com a prioritat conservar el seu càrrec.
—El franquisme, de fet, deixa València a la intempèrie. Promet una inversió de 300 milions de pessetes, però els diners tarden moltíssim a arribar. Com aconsegueixen canviar la situació els discursos de Trenor i Martí Domínguez, director de Las Provincias? Era inèdit escoltar aquests missatges en plena dictadura.
—El discurs de Martí Domínguez és una mena de primer avís dels incompliments del Govern franquista. En aquell moment no hi havia autonomies i l’Ajuntament de València no podia assumir una reconstrucció d’aquelles dimensions. En els primers dies, la sensació és que falten mans. De fet, la lluita per netejar la ciutat només s’accelera de veritat després de la visita de Franco, quan ja han passat deu dies de la tragèdia. Ara bé, València tenia més reptes que la simple retirada del fang; estava devastada. El Govern espanyol havia aprovat una ajuda de 300 milions de pessetes just abans de Nadal, però fins al mes de juny no transfereix els primers 100 milions. Ho fa després del discurs de Domínguez a les Falles davant de les autoritats franquistes, després d’alguns articles seus al diari i després del discurs duríssim que pronuncia l’alcalde en produir-se una altra xicoteta riuada.
—Trenor i Domínguez perden el seu càrrec per enarborar aquests discursos tan reivindicatius per a l'època. En aquesta protesta participa una tercera persona: Joaquín Maldonado, president de l’Ateneu Mercantil de València i encarregat d'imprimir 16.000 còpies d'ambdues intervencions. Aquests personatges representen la dreta assenyada de la qual els valencians sovint han estat orfes?
—Maldonado és el gran estendard de la dreta que mai hem tingut. Era, de fet, un amant de la llibertat que donava suport a causes polítiques amb les quals no combregava. Ho feia des del convenciment que tothom havia de dir la seua, i era una tasca arriscada en aquells temps de dictadura franquista. Com a president de l’Ateneu Mercantil de València, una entitat que llavors tenia 8.000 socis i amb una directiva que representava bona part de les elits de la ciutat, va atiar el foc de la reivindicació perquè la gent fos conscient que calia lluitar per les necessitats pròpies. Maldonado té un paper destacat en molts altres moments, com quan presta suport a la dona del periodista Vicent Ventura quan no el deixen tornar del famós Contuberni de Múnic. Maldonado defensa i defensarà causes com la unitat de la llengua, i considera Sanchis Guarner un referent. Ben contrari, doncs, de la dreta que estem acostumats a veure.
—Sense aquests esclats de protovalencianisme que van protagonitzar Domínguez, Trenor i Maldonado, s’entendria la posterior generació d’activistes valencianistes?
—No sabem fins a quin punt és determinant, però ajuda. Tenir referents socials que defensen la necessitat de parlar la llengua i d’assolir una certa normalitat cultural és important. És evident que no tenen la transcendència de Joan Fuster. Ara bé, tota pedra fa paret i l’activitat de Domínguez com a conferenciant de temàtiques valencianes o quan demana no bandejar la llengua pròpia té la seua importància en les noves fornades universitàries. De fet, per a Eliseu Climent, n’era un referent.
—La riuada del 1957 no sols produeix esclats de reivindicació pròpia a València, sinó que deixa ferides sense cicatritzar, com ara la por a futurs desbordaments del Túria. Un temor que es tradueix en la necessitat d’escometre una obra que actue com un mur envers possibles inundacions. Hi ha tres opcions i les autoritats franquistes adopten la més costosa. Per què?
—Era la més segura. L’opció nord no tenia cap sentit perquè era contrària a la direcció del riu i la del centre era viable, però alliberar el terreny que ocupava el riu permetia solucionar el gran problema dels passos a nivell. La idea inicial era establir una estació intermodal al centre del llit del Túria, tot i que acabaria desestimant-se. València era un caos urbà, en bona part des del punt de vista ferroviari.
—L’alternativa escollida seria l’opció sud.
—La reconducció del riu pel sud era la més natural i la més fàcil d’executar per al règim a través de l’expropiació de terrenys d’horta de les poblacions veïnes a València. Era una obra molt cara que es construeix amb l’objectiu de salvar València. No debades consta d’una lleugera inclinació cap a l’Horta Sud, de manera que l’aigua desaiguaria cap allà si arribara al punt de vessament.
—Per tant, aquesta infraestructura salvava València, però tenia contraindicacions: expropiava terrenys que servien per a esmorteir la fúria de l’aigua; condemnava l’Horta Sud en cas d’omplir-se el nou llit i possibilitava que aquesta zona es convertira en el pati d’infraestructures, així com l’impuls dels interessos del port de València.
—Era una jugada redona. S’ha de tenir en compte que, en aquell moment, els municipis de l’Horta Sud, llevat de Catarroja i Torrent, tenien molt pocs habitants. Es considerava que aquell nou llit del Túria era necessari, però creava una mena de mur. De fet, fins fa tres anys, els únics ponts que connectaven València i l’Horta Sud eren per a vehicles i trens, no per a vianants.
—Aquesta infraestructura acabaria sent pagada en part pels valencians, amb sobrecàrregues impositives.
—Sí. La seua aprovació va lligada a unes obligacions inamovibles per a l’Ajuntament de València i la Diputació de València, que, en el context d’un estat absolutament centralista, han de contribuir amb el 20% i el 5% del cost, respectivament. S’estableix per llei que sota cap circumstància hi aportaran menys d’aquests percentatges, quan la situació econòmica era com era.
—És, per tant, un doble càstig: a la destrucció de la riuada, els valencians són condemnats a abonar una bona part de la reconstrucció, tot i que el seu teixit econòmic ha quedat ben tocat per la catàstrofe.
—Efectivament, i del 75% restant, finançat per l’Estat, els valencians també hi eren contribuïdors com a part d’Espanya.
—La sensació de doble càstig també és present a la riuada del 2024: a la devastació, se suma una certa absència de les administracions en els dies immediatament posteriors. Com es paeix que en ple segle XXI, amb la tercera ciutat més important de l’Estat espanyol situada a escassos kilòmetres i els recursos disponibles de la Generalitat Valenciana i del Govern espanyol, foren incapaces de repartir menjar, proporcionar aigua i facilitar els medicaments essencials?
—Costa de creure i, segurament, a les persones afectades cap explicació els serà vàlida. Primer de tot, cal tenir en compte que l’impacte de la dana va ser molt superior a la riuada del 1957. En el cas de la dana, vam veure imatges terribles a Utiel, Xiva, Algemesí i en molts pobles de l’Horta Sud. L’Estat té molts mitjans i la Generalitat també té capacitat, però arribar l’endemà mateix a totes les persones no era una meta fàcil. Dit això, entenc la reacció de molts ciutadans: paguen impostos i davant de la pitjor situació que han passat mai, ningú no els ajudava, tret dels voluntaris.
—És una sensació decebedora que se suma a una mena de joc polític entre administracions: l’estatal i la valenciana.
—En els primers dues, Mazón reconeix la tasca de l’Estat i diu que s’estan coordinant molt bé amb el Govern espanyol. Ara bé, aquesta coordinació només dura 48 o 72 hores. Després d’allò, veient que no van salvaguardar la vida de la gent en el dia D, comencen a haver-hi dubtes sobre la capacitat de la Generalitat Valenciana per a liderar una tragèdia així. De fet, Feijóo insta Sánchez a assumir les competències de la Generalitat, però el Govern espanyol sempre s’hi nega. Mentre la gent està en una situació molt precària, amb pillatges a la nit i piles de cotxes als carrers, hi ha la sensació que ningú no es vol fer càrrec de la situació. És una de les grans decepcions d’aquesta crisi. L’Estat autonòmic, més eficient que un de centralista, demostra una operativitat manifestament millorable.
—Però no seria una qüestió més dels gestors que no del mateix sistema autonòmic?
—Sí, és innegable la ineptitud de tot el Consell durant el dia dels fets.
—També és crític amb l’actitud del PSOE i del Govern espanyol.
—Tinc la sensació que el PSOE va fer un càlcul polític: en comprovar que la desfeta era enorme i la responsabilitat d’enviar massa tard l’alerta era innegablement del Govern valencià, amb un president que no estava on havia d’estar, tracten que Mazón es vaja coent a foc lent. Aquest càlcul polític es produeix quan hi ha gent que fa cues eternes per aconseguir menjar. Sánchez, amb un discurs tergiversat convenientment, però que tampoc s’allunyava tant de la frase que es va difondre, aquella de «si quieren ayuda, que la pidan», peca de falta d’iniciativa. No pots entrar en un debat competencial en aquell moment. És inconcebible que, després d’aquelles dues primeres visites, les del 31 d’octubre i el 3 de novembre, només haja trepitjat València en dues ocasions i en dues més per a actes de partit. Entendríem que una cancellera alemanya amb un desastre d’aquestes dimensions estiguera mesos i mesos sense visitar la zona afectada per una catàstrofe? Com és possible que Mazón i Sánchez no hi hagen anat de manera periòdica?
—Com pot traduir-se políticament aquest malestar? Encara està viu, com una ferida sense cicatritzar...
—Per poc que parles amb gent de les zones afectades, s’intueix un malestar important amb el PP i el PSOE. Hi ha un desencís enorme que en alguns casos es traduirà en abstencionisme, i en d’altres, en un vot cap a l'extrema dreta, en preteses solucions màgiques que, paradoxalment, ens han conduït on som. El negacionisme climàtic o titllar de «xiringuito» la Unitat Valenciana d'Emergències tenen un preu.
—Per què una força valencianista com Compromís no podria capitalitzar aquest descontentament?
—El discurs de Domínguez l’any 1957 anava precisament en aquella direcció: l’Estat no ens presta l’atenció que mereixem, els valencians aportem moltes divises i en rebem poques. Ara bé, plantejava també un examen de consciència als valencians. Un examen que, segurament, hauria de fer Compromís. Tenien una finestra d’oportunitat per a créixer electoralment, amb un president valencià desaparegut en combat quan la gent més el necessitava i un president espanyol que semblava contemporitzar. Davant aquest escenari, Compromís focalitza tots els atacs en Mazón. És evident que hi ha més afinitat ideològica amb Sánchez, però, com va passar en la riuada de 1957, els valencians no podem eixir d’aquesta crisi sense l’ajuda del Govern espanyol. Encara més amb l’infrafinançament perpetu que patim.
—La coalició valencianista canvia d’actitud en demanar la compareixença de Sánchez a la comissió d’investigació del Congrés.
—Sí, és en aquest moment, massa tard, quan Compromís es desperta. No sembla normal que davant la magnitud d’aquesta catàstrofe, amb tantes preguntes com genera, un partit valencianista no reclamara la compareixença de Sánchez. Compromís hauria d’haver exigit al Govern espanyol que informara i rendira comptes periòdicament sobre el seu paper en la reconstrucció. Tampoc no és comprensible l’actitud del PSOE. Temen que la compareixença de Sánchez l’equipare amb Mazón, però no hi ha aquest risc. Malgrat el relat del PP per assenyalar l'AEMET i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, tothom responsabilitza Mazón i el Consell del 29 d’octubre. Això sí, a partir de l’endemà, hi ha un grau de responsabilitat inqüestionable del Govern d’Espanya.
—Abans parlava d’aquell examen de consciència que va demanar Domínguez. En aquesta ocasió, i en comparació amb tragèdies com l'accident del metro del 2006, la societat valenciana sí que ha respost al carrer amb manifestacions històriques.
—Són tragèdies molt diferents, però és cert que aquesta vegada sí que hi ha hagut una indignació que s’ha visibilitzat als carrers. Això parla molt bé dels valencians. Hi ha una part de la societat que està viva, vol respostes i pensa exigir-les. I encara que les manifestacions reunisquen darrerament menys gent, no s’ha d’interpretar com que la resta de gent ja ho ha perdonat o que s’ha rebaixat el nivell d’indignació. Convé recordar que el 80% dels ciutadans no entenen que Mazón continue com a president de la Generalitat Valenciana. Ara bé, una gran part de la societat valenciana, no hauríem d’oblidar-ho, assigna responsabilitats compartides a Mazón i Sánchez.
—Malgrat la força de les manifestacions de la societat civil i dels col·lectius de víctimes, en una societat més madura s’hauria sostingut la permanència de Mazón al capdavant del Consell?
—En una societat més madura, amb una capacitat crítica, hauria estat més difícil. Al País Valencià no sols continua en el càrrec, sinó que alberga opcions de repetir com a candidat a les eleccions del 2027.
—S’apropa l'aniversari del primer any després de la dana i al llarg de l’estiu s’ha reproduït un escalfament del mar que vaticina una temporada complicada de gotes fredes. S’estan adoptant les mesures de prevenció suficients per a evitar noves tragèdies?
—No s’ha executat cap actuació hidràulica de gran magnitud que evite una tragèdia d’aquestes característiques, en cas que hi haja de nou una manca de previsió governamental i una concatenació de factors meteorològics propis d’una tempesta perfecta. Tanmateix, no hem de caure en l’alarmisme. Aquell episodi de pluges va ser anòmal, amb registres bestials a Carlet, Xiva, Torís o Bunyol. A Torís, per exemple, van caure 184 litres per metre quadrat en una hora. És una autèntica bogeria... És summament complicat que es repetisca una cosa així, però hem de ser conscients que pot tornar a ocórrer, com ja va succeir el 2019 al Baix Segura i Ontinyent. El País Valencià reuneix les condicions climàtiques i orogràfiques idònies, a les quals se suma el còctel explosiu que representa el canvi climàtic.