Un soroll estrident emergia enmig de la tragèdia. Els mòbils sonaven i tremolaven mentre ja feia estona que un torrent infernal havia inundat de dolor, temor i llàgrimes incessants bona part dels municipis propers i veïns de l'anomenat barranc del Poio. L'aigua s'havia emportat amb una violència despiadada somnis i biografies, records i amors. Era un malson del qual no es podia despertar, la pitjor catàstrofe d'aquest segle a les comarques valencianes. Una barrancada immisericorde que arrabassava la vida de 228 persones.
L'endemà d'aquella dana terrorífica va ser una eclosió d'incredulitat i devastació. La ràbia esclataria més tard, i ho faria des d'uns municipis enfangats, deixats a la intempèrie i desproveïts de qualsevol horitzó d'esperança. Quan es compleixen nou mesos després d'aquella tragèdia, la indignació persisteix perquè la ferida de la gestió d'aquella dana encara resta ben oberta i la reconstrucció pregonada avança sense la urgència anhelada. De fet, aquest dimarts se celebra la novena manifestació per demanar la dimissió del president de la Generalitat Valenciana, el popular Carlos Mazón, atrapat per les incògnites irresoltes de la vesprada del 29 d'octubre.
Paral·lelament a la protesta del carrer, vehiculada a través de grans manifestacions i de reaccions de malestar espontànies quan el comandant en cap dels valencians ix del Palau de la Generalitat Valenciana, la jutgessa Núria Tobarra instrueix una causa que busca esbrinar els responsables penals de la tragèdia. O dit d'una altra manera: intenta saber per què i per culpa de qui l'alarma va arribar als telèfons de la gent quan l'aigua havia arrasat amb desenes i desenes de vides.
L'últim informe de la Guàrdia Civil qüestiona el paper de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer i el PP ha aprofitat l'avinentesa per a reforçar la seua tàctica d'assenyalar com a culpables els organismes dependents de l'administració estatal, és a dir, tant l'òrgan que dirigeix Miguel Polo com ara l'Agència Estatal de Meteorologia. A pesar d'aquesta darrera anàlisi de la benemèrita, el moll de l'os per a la magistrada persisteix en conèixer perquè es va enviar tard aquella alarma, la qual estava pensada per a un possible trencament de la presa de Forata i no per a la riuada que negava els municipis del barranc del Poio.
La clau de volta de la investigació judicial, segons coincideixen les fonts consultades per aquesta publicació, està en les declaracions de tres tècnics: Immaculada Piles, cap del servei d'Emergències de la Generalitat Valenciana; Jorge Suárez, sotsdirector d'Emergències de l'administració valenciana, i José Miguel Basset, antic inspector en cap del Cos Provincial de Bombers. Les seues compareixences als jutjats marcaran el rumb de la instrucció que desenvolupa amb diligència i contundència la togada Tobarra.
Una instrucció acotada
Amb una celeritat inesperada pel precedent de la pantanada de Tous i pels entrebancs que s'hi van trobar en el passat les víctimes de l'accident del metro de València de l'any 2006, la magistrada ha dissenyat amb rigor els contorns de la recerca judicial. Enfront de les peticions d'acusacions ultradretanes i de grups de pressió ultraconservadors, ha rebutjat la imputació de la delegada del Govern espanyol al País Valencià, la socialista Pilar Bernabé. Ho ha fet perquè la dirigent socialdemòcrata manca de les competències de protecció civil, les quals són exclusives de la Generalitat Valenciana com a administració autonòmica.
En anteriors interlocutòries, la jutgessa ha assenyalat que «els responsables de la Generalitat Valenciana no podien al·legar desconeixement» del sistema d'informació de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer i s'ha oposat a la imputació al president d'aquest organisme hídric, Miguel Polo. Arran de l'informe del cos armat que alimenta els dubtes sobre l'actuació d'aquest òrgan, els populars han incrementat la campanya contra Polo amb l'objectiu de traslladar la responsabilitat d'aquella jornada a entitats dependents del Govern espanyol del PSOE i Sumar.
La vella recepta d'assenyalar el tècnic
La jutgessa de Catarroja (Horta Sud), que ha mostrat una sensibilitat inaudita amb les víctimes en els seus escrits, els quals s'han apropat sovint a la literatura, va establir una mena de parallamps enfront de la previsible estratègia que desplegarien els diferents càrrecs de l'administració Mazón, així com aquells dirigents conservadors que comparegueren com a testimonis. «Resulta estrany que es pretenga descarregar en els tècnics el contingut del missatge», afirmava la togada en una de les seues interlocutòries com a una mena d'anticipació argumentativa enfront de la línia narrativa elaborada des de la formació de la gavina.
Tant l'exconsellera encarregada de les emergències, Salomé Pradas, com ara el seu número dos d'aleshores, l'antic zaplanista Emilio Argüeso, van insistir en les seues compareixences com a imputats que els verdaders gestors de l'alarma van ser els tècnics. Ambdós van desvincular Mazón de la gestió de l'alarma, així com van espolsar-se les seues responsabilitats cap a dos noms: Suárez i Basset. Una tàctica que va calcar fil per randa Vicent Mompó, president de la Diputació de València del PP. En una declaració absolutament contradictòria amb la versió oferida al programa televisiu Salvados, va sostenir que «eren els tècnics qui dirigien el Cecopi», això és, el comitè de direcció i coordinació de l'emergència.
L'alineació discursiva de Pradas, Argüeso i Mompó situa en un terreny esvarós Suárez i Basset, que apareixerien com els principals assenyalats. Junt amb els testimonis que s'han succeït de treballadors d'emergències, que han qüestionat el desconeixement al Cecopi de l'allau de telefonades demanant auxili, els tècnics d'alt rang són els qui poden determinar la direcció de la causa judicial. Les seues declaracions disposen de moltes paperetes per a decidir el rumb d'una investigació que conviu amb el dolor i la indignació nou mesos després d'una catàstrofe que va glaçar el cor dels valencians i les valencianes.