La poesia i la música poden ser cisalles que trenquen forrellats, un cavall de Troia assaltant els castells d'homes casposos, erigir-se en milers i milers de mans alçades per escollir somiar. El combat pot estar immers en cada vers dels fills dels lletraferits, en aquells somriures i plors de les nits de ràdios clandestines, en aquells himnes que proclamaren a l'uníson una guerra contra el silenci polític als escenaris.
El retorn apoteòsic de La Raíz, esgotant entrades a cada concert, és una reivindicació dels temps de lluita sonora, la revitalització d'un fenomen musical que va posar lletres a la ràbia, la marginació, la precarietat i la desmemòria; a una banda que connecta amb la tradició republicana que brolla arreu de l'Estat espanyol. El grup gandienc representa un clam sempre conscient, allunyat de la tendència apolítica que regna a les produccions melòdiques del present.
El concert de tornada al País Valencià de la banda saforenca, concretament a Mislata (Horta), va fusionar les diferents tonalitats de la València combativa, els punys alçats contra les diverses cares de l'opressió. La unió a l'escenari dels germans Sánchez, de Pablo Sánchez —rostre icònic de La Raíz— i Toni Sánchez Panxo—ànima dels desapareguts Zoo—, era un viatge —amb certa nostàlgia— cap als temps de regnat de les sonoritats contestatàries al panorama nostrat.
Ràbia i festa
El conductor primerenc d'aquella excursió als moments d'esplendor de la música combativa valenciana seria Pep de la Tona, la banda de Josep Nadal, excantant de La Gossa Sorda. «Alerta» i «Caminem la nit» inauguraren la jornada de festa i lluita. «No som la platja de Madrid», proclamaria mentre la disbauxa dominava a la pista. Un recordatori a les víctimes de la dana provocaria els primers crits a favor de la dimissió del president de la Generalitat Valenciana, el popular Carlos Mazón. «Ho reiterarem fins que se'n vagen», ressaltaria Nadal.
«Picaina», amb participació del cantautor Jonathan Penalba, acceleraria uns cors que bategaren al passat amb la interpretació dels vells himnes de La Gossa Sorda. «Camals mullats» generaria un esbufec gloriós al públic que es complementaria amb la bogeria ska —alimentada per una dolçaina massa arraconada al circuit de música en llengua pròpia— de temes com ara «Entre canuts» i una desimbolta «La guàrdia».
Els navarresos Zetak prolongarien l'hedonisme combatiu amb la seua música tradicional basca tenyida d'electrònica addictiva. «Estic molt content d'estar amb vosaltres», expressaria en valencià Pello Reparaz, que narraria com va aprendre català i va endinsar-se en el panorama musical en llengua pròpia gràcies a un cosí mallorquí. «Em va descobrir Inadaptats, Kop, La Gossa Sorda i Obrint Pas», va confessar mentre cançons com ara «Deskontrola», «Entre carn i os», «Aralarko Dama» o «Zu» havien convertit Mislata en una autèntica pista de ball sense regles.
«Avui es tanca el cercle», s'emocionaria perquè aquell primer contacte amb la música en català acabaria amb el navarrès compartint escenari amb Xavi Sarrià, que interpretarien «Música, ràbia i amor». «Visca la València combativa», apuntarien paral·lelament a una defensa de la llengua i de la cultura pròpia del País Valencià. «Nosaltres cantem en una llengua no hegemònica. Defensem l'eusquera i les llengües no hegemòniques!», clamaria des de l'escenari, així com agrairia «el tracte econòmic» brindat per La Raíz.
Dents de lleó i cor de poeta
Reviscolada per la saó d'un públic que no els ha oblidat durant els set anys d'aturada, des d'aquell concert multitudinari al recinte de la Marina Sud de València, La Raíz trauria les seues dents i les seues urpes per arrancar amb una energia que, per moments, deixaria pas a l'emoció plorosa. Amb Panxo constantment damunt de l'escenari, intercalant cançons amb el seu germà Pablo, arrancarien amb un carrusel de vertigen: «Muérdeles», «Jilgeros», «Dientes del León», «El lado de los rebeldes»... Una successió dels himnes d'una generació contestatària acompanyada d'un vídeo que repassava la seua biografia melòdica.
«No podíem no intentar-ho. Mai hauríem somiat un retrobament així», expressarien des de l'escenari. «Gràcies per empentar des d'ací», diria Sen-K com a preludi per donar pas a Pablo Sánchez, amb una participació intermitent a la gira de tornada dels gandiencs a causa d'una malaltia. «Estem a València, a la nostra terra. Volia parlar d'aquella medicina que arriba a l'ànima, que em fa oblidar de tot. En aquests dos mesos, m'he adonat de coses un poc inexplicables. Mai vam ser els millors músics, ni tampoc férem les millors lletres, però sí que vam connectar amb vosaltres», va agrair Sánchez.
«El tren huracán» proporcionaria l'estona íntima, d'abraçada amb les persones volgudes i els encenedors al vent; «Suya mi guerra» empentaria a crits antifeixistes de «no passaran», i «Llueve en Semana Santa» provocaria salts i mans en l'aire de segell combatiu. Toni Mejías, de Los Chikos del Maíz i Riot Propaganda, apareixeria en escena per cantar «Donde duerme el chamán», un clam per les lluites contra els paquets d'austeritat a l'Amèrica del Sud. «Radio clandestina» apujaria els decibels i normalitzaria els cercles de ball com els antics rudes.
«En aquest món de subnormals del YouTube que diuen que ho faces tu a soles i que has de xafar al del costat, reivindiquem el comú, uns serveis públics de qualitat. No deixem enrere als nostres majors, als nostres veïns», reflexionaria Panxo fins a incitar els crits per la dimissió de Mazón. «Solo quiero de ti» endinsaria el concert en el seu tren final, coronat per cançons com ara «Rueda la corona», paradigma de la identitat republicana del grup.
Els crits contra l'especulació, les consignes a favor de deixar un món millor i el record d'aquells assassinats pel franquisme serien l'escalfament a un epíleg apoteòsic amb «Entre poetas y presos», una de les joies de la banda saforenca, un càntic en pro de la mobilització civil, de rememoració de la força de la Primavera Valenciana. Perquè La Raíz és un dels símbols d'aquella etapa d'un binomi inseparable entre música i lluita. Perquè La Raíz va edificar himnes per donar veu als fills d'aquells que van enfrontar-se als vells —i també als nous— propagadors de l'odi.