—Aborigen representa una maduració i una transformació sonora envers els anteriors discs. Per què heu apostat per donar-li una volta a l'estil musical d'Auxili?
—Esteve Tortosa: Tots els artistes volem evolucionar i millorar la nostra obra. L'art hi és per a desconstruir-lo. Ens hem fet majors, escoltem altres músiques i volíem passar-nos-ho bé en la composició. Els anteriors quatre discs d'Auxili eren molt orgànics, amb una sonoritat molt reconeixible, i ens feia falta obrir una miqueta el ventall i jugar amb altres músiques.
—Félix Cortés: Es tracta d'una actualització com a grup, influenciada pels nous referents. Guaret, l'anterior disc, va ser d'alguna manera continuista, perquè estava lligat al moment posterior a la pandèmia. En aquest moment, però, necessitàvem provar amb altres sonoritats, assajar amb altres estils.
—Us venia de gust jugar musicalment de cara a la pantalla i no tant al local d'assaig?
—E. Tortosa: En els nostres inicis, els referents eren molt bandístics. De fet, som un grup amb nou persones a l'escenari que ens agrada fer música orgànica. Tanmateix, i després de quatre discs, de vora cinquanta cançons, volíem fer temes diferents sense perdre la nostra identitat, ni les nostres arrels. Sempre ens hem passat moltes hores al local i ara, com bé dius, volíem provar a la pantalla, adaptar les noves tendències musicals i els nostres referents internacionals al nostre terreny.
—F. Cortés: En aquest disc, hi ha una xicoteta dosi del que som tota la vida. Cançons com ara «No cou, no pica», «Au, mone!» o, fins i tot, «Jo tinc» i «Serem la nit», amb un rotllo més trap, representen la nostra essència. Poder fer reggaeton, dancehall o funky carioca, com hem fet en aquest àlbum, però sempre ens ho enduem a la nostra marca sonora.
—E. Tortosa: Un grup de música s'ha de consolidar i en Auxili ens hem passat durant quatre discs recalcant què érem i el nostre estil, fent el nostre públic fidel. Hem sabut fer que la gent identifique les nostres cançons. Quan ho hem aconseguit, ja podíem eixir de la nostra zona de confort. Ja tenim la seguretat per poder provar coses noves atès que la gent sap a què sonem.
—F. Cortés: No s'ha de menystenir el context. Cada àlbum està lligat a un moment determinat: Guaret al retorn després de la pandèmia, Tresors al context polític d'aquells anys, Instants cremats a les nostres vivències...
—E. Tortosa: Si en Guaret haguérem fet aquesta transformació, després de dos anys d'aturada, amb canvi en els membres del grup, no s'hauria entès.
—F. Cortés: El moment era ara perquè ens abellia saber com sonava un dancehall matraquer nostre, un reggaeton amb el nostre segell.
—Heu parlat del context dels altres discs, però què us ha empentat a publicar Aborigen.
—E. Tortosa: Era el tercer any de concerts des de la tornada amb Guaret i, realment, teníem la necessitat de treure música, d'expressar moltes coses a través de les nostres cançons.
—F. Cortés: Quan publiquem Guaret, ja tenim clar que en el pròxim disc hem de pegar una volta a la nostra sonoritat. «One shot», llençada fa un any, ja va ser un avís. Per a elaborar la cançó, vam contactar amb Toni Fort Pollet, de Zoo, i ja vam dir: «En aquest tema, no muntem la bateria i apostem per sons electrònics». A més, la col·laboració amb Santa Salut ens donava molt de feedback per a avançar amb temes més hip-hop. Va ser com a una mena de tret de sortida de les sonoritats que han vingut després.
—E. Tortosa: No ens enganyem tampoc, eh? Hi ha una part d'ego. La gent que està fent un reggaeton que còpia el mainstream i fa un reggaeton amb poca idiosincràsia. Nosaltres volíem explorar-ho a la nostra, sense caure amb l'estil mainstream que sexualitza i està impregnat de masclisme. Ens abellia provar amb aquest estil, però amb el nostre segell. Per què no ens equivoquem: no som un grup de reggae pur.
—F. Cortés: La paradoxa és que en el disc menys reggae, hem fet la cançó més reggae, que és «No pica, no cou», amb Adala. Forma part del context de contradicció i de l'eclecticisme d'Aborigen.
—E. Tortosa: Com amb la connexió amb Carles Caselles [veu dels Smokings Souls]. Sobta que la col·laboració entre Auxili i Smoking Souls siga un trap. Ara bé, és un trap gens de malotes, sinó que és bonic i parla des del cor.
—Al llarg de la conversa, heu repetit constantment l'existència de noves influències, de nous miralls musicals. Quins artistes o grups us estan marcant més en aquesta nova etapa?
—E. Tortosa: La veritat és que fa temps que consumisc poca música cantada en la nostra llengua. Estic atent a les novetats i les escolte, però a casa opte per artistes internacionals. No ens podem inspirar només en artistes que tenim al costat de casa, i més quan ja has consolidat un projecte. Sempre hem escoltat molt de reggae, molta música jamaicana. Últimament, tanmateix, escollim més hip-hop internacional, trap, reggaeton. Es tracta de sonoritats que intentem dur al nostre terreny. No estem parlant de copiar, sinó d'agafar referències.
—F. Cortés: Un exemple és «Valencianotalibans». La idea ix d'un tema de l'estatunidenc Kendrick Lamar, que es diu «Loyalty». Aquest raper explica que, per a fer la cançó, van agafar «Twenty four magic» de Bruno Mars, van tallar-la a trossets i van fer un sample. Nosaltres vam aplicar la mateixa tècnica amb «Amparito la filla del mestre», un tema tradicional valencià.
—E. Tortosa: Hi ha influències com ara Rosalia, o, almenys, en la seua manera de tractar la tradició, com quan nosaltres et posem una reinvenció de la Xata Merenguera a mitjan disc. De fet, aquest segell aborigen, d'adaptar sonoritats actuals als ritmes i les temàtiques de la terra, també l'hem vist al darrer treball de Bad Bunny. Teníem com a objectiu arribar a altres generacions, a fornades que escolten altres músiques per tractar de poder despertar consciències.
—Aquest propòsit de mantenir viva la música combativa, d'empentar les noves generacions a practicar una música compromesa, està present a «Serem la nit». La cançó descriu una escena allunyada del gen lluitador. Què volíeu expressar sobre el circuit musical valencià, marcat per l'allau de retirades?
—E. Tortosa: Volíem expressar que ens sentim un poc sols a l'escena. Cantem, justament, als nostres amics dels Smokings Souls que, almenys, els tenim a ells. Ara bé, ho vam escriure quan encara no sabíem que s'ho anaven a deixar [rialles]. Després de fer la cançó, va ser un poc: «Nosaltres també diem adeu». I nosaltres: «No tio».
—F. Cortés: La cançó també té reservat un missatge per a tota aquesta gent que està per vindre, de dir: «No estem sols si ells hi són presents». Forma part d'aquesta ànima contradictòria que té Aborigen. Recorda que ho expressem a través d'una cançó on cantem «si tornem a fer com abans» mentre practiquem un trap amb Smonking Souls! [rialles]. De rerefons, el missatge que volem transmetre no és fer musicalment com abans, sinó importar d'aquells temps una actitud combativa, una visió de les coses. Ho deixa clar Carles [Caselles] a la cançó: «Tornarem a fer com fèiem ahir, amb el nostre crit, amb les veus d'avui».
—E. Tortosa: És cert que hi ha un missatge un poc pessimista quan diem «igual guanyem, igual no», però al final de la cançó ressaltem que segur que hi ha relleu. De moment, no veiem a l'escena aquests grups de protesta. Ara bé, sabem que la vida és una roda, que quan la gent jove no tinga un altaveu per denunciar la vulneració del dret a l'habitatge o l'atac al valencià, ho faran.
—Vos preocupa aquesta onada de retirades a l'escena musical valenciana?
—E. Tortosa: Ens preocupa perquè és una realitat i perquè sembla que el missatge de protesta haja caducat. I ocorre quan s'estan cancel·lant programes de ràdio, que eren dels pocs espais que teníem com a grups; quan s'estan posant, de nou, barreres a la nostra llengua; quan ens tiren dels nostres barris amb els preus de l'habitatge. No pot caducar el missatge de protesta quan estem en aquesta situació. Podem parlar d'amor i d'alegria, i nosaltres ho fem també. La indústria catalana, de fet, és molt bonica, però no veiem la valenciana de la mateixa manera. Veiem que vam viure un oasi anys enrere sense tenir la força del circuit català, i que no podem abandonar la música de protesta. No tenim la mateixa realitat institucional, ni sociopolítica, ni tampoc mediàtica. No podem callar perquè, si ho fem, morim.
—F. Cortés: El País Valencià no és Catalunya. Ací hi ha moltíssima feina a fer lingüísticament, així com a escala sociopolítica. Hi ha moltes coses que a Catalunya es donen per normalitzades, com ara la llengua, i encara que tenen els seus problemes i les seues queixes, no és comparable a l'escenari que experimentem al País Valencià. Ací tenim un fort component d'autoodi, gent que odia la llengua, la qual cosa és una de les coses més estúpides que hi ha.
—E. Tortosa: És que cantem en valencià per a fotre! [diu amb ironia].
—F. Cortés: D'aquesta actitud, va néixer el sainet musical «Valencianoalibans», per retratar aquells que diuen que imposem la llengua.
—E. Tortosa: Que li pregunten al meu avi què li feien per parlar en valencià i després que em tornen a parlar d'imposició...
—«Valencianotalibans» està marcada pel hip-hop o «Empastre» pel reggaeton. L'aposta per noves sonoritats era deliberada o hi havia un punt d'adaptar-se en el transcurs del procés del disc?
—F. Cortés: No ha estat massa buscat. Ens ha eixit segons fèiem l'àlbum.
—E. Tortosa: Sí que és cert que teníem ganes de fer un reggaeton. Les col·laboracions, en canvi, han sorgit d'acord amb les necessitats de cada cançó. No es tractava de forçar cap encaix, sinó que ho feren amb naturalitat.
—F. Cortés: No hem tractat de buscar la radiofórmula.
—E. Tortosa: No fem reggaeton per a buscar reproduccions, sinó per a passar-nos-ho bé.
—Sobta que en grup de reggae no haguera provat abans de fer un dancehall sintètic...
—E. Tortosa: A nosaltres també ens sobta i, per això, l'hem buscat [rialles]. He de dir que ho havíem intentat abans, però, com som una banda, sempre ens sortien temes més orgànics. Pensàvem amb un reggaeton o un dancehall a casa, i quan anàvem al local, sonava la bateria i acabava sonant orgànic. En aquest disc, ha estat diferent. Quan arribàvem, dèiem: «Gustau [Garcia, l'home de la percussió al grup], tio, no muntes la bateria. Posem-li un bombo sintètic».
—F. Cortés: Al final, és: vols un dancehall matxucador? Doncs has d'emprar els instruments que has d'emprar.
—E. Tortosa: Per a fer-ho, i s'ha de remarcar, ens hem envoltat d'altres productors. Hem continuat comptant amb el nostre Joan Marc per als temes més reggae, més made in Auxili, però també hem treballat amb Pollet i Ferran Gisbert, que ha produït grups com ara Lory Meyeres i Arde Bogotá. Al remat, la música electrònica beu d'estils com ara el reggae, el dub.
—F. Cortés: A veure, el reggaeton és Dady Yankee ficant una base de reggae [diu entre rialles].
—A pesar d'aquesta aposta per noves sonoritats, el single escollit és «Aborigen», que és una mena de punt intermedi entre els dos universos melòdics d'Auxili.
—F. Cortés: Exacte! Té aquest equilibri, aquesta transversalitat. Des del primer moment, vam tenir clar que havia de ser el single. De fet, era la millor ambaixadora del concepte aborigen del disc, d'aquesta adaptació de la tradició als temps actuals.
—E. Tortosa: Era perfecta perquè l'estadi intermedi entre el reggae i l'electrònica és un afrobeat. A més, la lletra evocava l'aborigen de la terra, les nostres arrels, les organitzacions socials que ens ha fet créixer, les nostres famílies, els nostres amics. «Aborigen» era ideal perquè fusionava l'amor i la política, encara que sense alçar la bandera, ni expressar directament: «Visca els Països Catalans!».
—L'última cançó del disc, «Au, mone!», inquieta. Fa pensar en una retirada.
—E. Tortosa: Deixa aquest regust de preocupació pel context que ens envolta, per una temporada amb els comiats de Mafalda, Funkiwi's, Xavi Sarrià, El Diluvi, Pupil·les, Zoo. Però no és més que una cançó per acomiadar el disc i ja està. No hi ha cap missatge encriptat. Hi ha Auxili per a estona.