A tocar de la frontera amb Castella la-Manxa, a escassos vint minuts en cotxe d'Almansa, d'aquella ciutat de record infaust per al valencianisme, irromp Aiora. Enclavada al Vall de Cofrents, la vila està vigilada per un imponent castell i ambientada per un fil roig, que tenyeix el sol dels carrers arran d'una popular llegenda. Una història de convents, monjos i fabules. Una mena de caputxeta roja, però de narració local.
A cavall econòmicament entre el tancament programat de la central nuclear de Cofrents, una de les grans bosses de treball d'Aiora, i l'emergència de projectes d'energia renovable, el municipi fa lustres que s'ha erigit en una aturada imprescindible per als amants del punk-rock. No només per iniciatives musicals com ara el Solana Rock, impulsat al barri més popular de la localitat, sinó pel seu plat fort: el Gazpatxo Rock. Dos dies de rasgueigs de guitarra, pogos continus i música vertebrada per jaquetes de cuir i botes de muntanya, els quals s'han produït aquest cap de setmana.
El matadero, una discoteca local amb una programació d'inclinacions sonores punk-rock, exercia d'escenari del primer dia de festa, com a preludi de la jornada gran. Els encarregats d'inaugurar el prefestival era Mantequilla Voladora, una banda valenciana d'oscil·lacions pop-rock i rock and roll. «El último circo», un dels hits del grup, feren les delícies d'un públic delerós d'acords durs i lletres combatives.
Sujeto K, amb una proposta rock d'aproximacions metal, prengueren el relleu amb força. Amb un directe contundent, símptoma dels anys d'experiència a sobre de l'escenari, retornaren després d'una aturada amb clàssics del seu repertori, com ara «Resujetokate». Tot un aperitiu per a hores i hores de diversió, càntics reivindicatius i lletres marcades per experiències vitals.
Amb l'amenaça d'uns núvols carregats d'aigua, la qual faria acte de presència de manera esporàdica en la seua versió més gèlida i acompanyada de fortes ratxes d'aire, el Gazpatxo Rock obria les portes amb un dels trets singulars d'aquest festival: l'oferiment d'una ració de gaspatxo aiorí a cada assistent. Era, no debades, el moment d'agafar forces, siga amb carn al plat o amb la seua fórmula més simple.
Quan el rellotge marcava les tres de la vesprada, la música adquiriria el seu màxim protagonisme. Awakate, un grup murcià que fa alquímia amb els ritmes llatins, les melodies electròniques i el rap, amb moments d'evocació al cicló musical Zoo, trencaria els esquemes només arrancar. «Per a tota la gent que mai abaixa el cap, ni es posa de genolls», exclamarien davant d'un públic entregat i amb anhels d'engegar una llarga vesprada-nit de vibracions musicals. Era el primer plat d'un gaspatxada musical amb diferents tapes, postres, cafè i, fins i tot, digestiu final.
Els murcians no deceberen en directe: tant el cantant com la trombonista baixaren a la pista per ballar amb el públic, per mesclar-se entre els espectadors com a un més. «La bellesa està en la diversitat», afirmarien per reivindicar una societat plural i, més concretament, els drets de les persones LGTBI, mentre al públic gaudia de sonoritats importades de l'Amèrica Llatina sense prejudicis. «Ballant reggaeton a un festival punk-rock», celebraria amb humor el vocalista.
Amb temes com ara «Rugidos del sur», «Se pega» o «ADN· deixarien engalipats a un Gazpatxo Rock que s'iniciava de manera encesa, ple de melodies caribenyes quan el termòmetre indicava mercuris baixos i la sensació tèrmica era encara més reduïda. Tot un fenomen creixent que compta amb el segell valencià d'Atòmic Studios, del mag Mark Dasousa i promotor de Nebulossa, el grup escollit amb la cançó «Zorra» per representar l'Estat espanyol a Eurovisió.
«A ras de suelo» seria la carta de presentació apoteòsica d'Envidia Kotxina, els següents a pujar l'escenari i fer botar a una carpa plena de gom a gom. Els madrilenys mostraren la seua habilitat escènica, amb un so contundent i depurat de guitarres, impossibilitant que les cames i els braços estigueren parats, deixant per utòpic qualsevol pensament allunyat de gaudir i endinsar-se en aquestes sonoritats d'esperit iconoclasta.
El punk-rock d'Envidia Kotxina entraria directe al cor dels més clàssics de l'escena alternativa amb temes com ara «Día tras día», «Mala patada», «Daños Colaterales» o «El País de Alícia», que serien corejats pel públic. El clima es repetiria quan El Último Ke Zierre, una banda provinent de Borriana (Plana Baixa) i amb diversos sexennis acumulats a concerts i festivals, interpretaren el seu tema més mític: «Tus bragas». No hi havia espectador que no cantara a viva veu una de les cançons més aclamades d'una nit de cabells despentinats, dessuadores cordades als malucs i gots buidats ràpidament per l'emoció sonora.
Originaris de Tarragona i amb una proposta que mescla influències com ara KOP, Budellam o l'Odi Social, Crim exhibiria la seua potència musical. No deixarien als seus fans sense cap dels seus temes més icònics, i complirien les expectatives de tots aquells amb ganes de combinar la crítica social, el punk-rock més salvatge i una estètica sorgida dels circuits més alternatius d'aquella Catalunya marcada per la lluita antifeixista i el treball de base comunitari.
La denuncia contra les injustícies es tenyiria de violeta amb Mafalda. Les valencianes, en un dels seus concerts de comiat, serien l'espurna a l'escenari contra el patriarcat i un masclisme encoratjat per l'extrema dreta i el reaccionarisme cavernari. «En guerra», tot un himne per a la batalla contra les opressions que pateixen quotidianament les dones, es convertiria en el punt àlgid d'un concert marcat per l'emoció, per la nostàlgia anticipada de saber que les seues guitarres d'aires rock-funky seran guardades en uns mesos en les seues fundes, els micròfons restaran amb la tecla «d'apagat» polsada i les baquetes de la bateria romandran sense repicar contra la pell dels seus tambors. Tot intercalat amb una referència als asturians Desakato, un altre dels grups immers en l'epidèmia de comiats.
Si l'actuació de les valencianes estava dominada pel sentiment d'esprémer cada nota i guardar-la en el record per a la posteritat, conscients de l'adeu anunciat, la sensació es replicaria quan Los Chikos del Maíz pujaren a l'escenari. Ho feren una dècada més tard de la seua darrera visita musical pel Gazpatxo Rock i amb un directe que tenia un protagonista polític ineludible: el vicepresident de la Generalitat Valenciana, conseller de Cultura i dirigent de la ultradreta Vox, Vicente Barrera. «Vicente Barrera, feixista de primera/amagueu la cartera» seria la tornada rapejada de la seua nova cançó, d'un clam contra l'extorero i promotor de la censura contra diverses expressions culturals.
Amb estones de pura bogeria electrònica de la mà del seu DJ, Plan B, les quals estaven farcides de la referència antirepressiva anglosaxona «Fuck the policie», Toni Mejías i El Nega cridarien «Visca Palestina lliure» abans d'interpretar «No pasarán!», un dels himnes antifeixistes del duet valencià. «Contra l'ofensiva de l'extrema dreta. O ens organitzem, o ens mengen vius», exclamarien mentre sonaven «Paraísos artificiales», «Nómadas», «La estanquera de Sainón», «Criptobros» o la nounada «La Siembra», que en la seua versió original canten junt amb les Tribade contra la bombolla dels lloguers que alimenta l'economia rendista i a favor de la tasca del Sindicat de Llogaters.
Abans de l'exposició de rap contra els poderosos, de tatuatge líric de la falç i el martell, emergiria el plat fort de la jornada, un altre grup víctima, en algunes ocasions, de la censura a causa dels seus missatges polític i els seus orígens bascos. Soziedad Alkoholika, amb la seua essència trash metal i hardocore rock, farien vibrar al públic sense contemplacions, amb la capacitat d'evitar que hi haguera cap assistent sense gaudir. Temes clàssics com «Nos vimos en Berlín» es combinaran amb adaptacions, com ara la realitzada de «Política del miedo», embogida i sense els versos rapejats de Violadores del Verso.
A pesar d'irrompre a l'escenari amb la màxima d'anar-hi «directe a la vena», la banda creada a Vitòria deixaria el seu triplet icònic de cançons per a un final del somni per a tot amant del punk-rock i, especialment, de la discografia de Soziedad Alkoholika. Sense fer un pas enrere, ni per a prendre impuls, tocarien «Cuando nada vale nada», «Piedra contra Tijera» i «Mótxalo!», la qual arredoniria una nit de missatges contra l'acte de la tauromàquia.
Les postres de la gaspatxada sonora seria servides per un clàssic de l'escena rock més underground, per a uns Manifa que asseguren una estona de goig i rock and roll, espectacle i música de jaqueta de cuir i pantalons estrets. Plan B, ja a la discoteca Matadero i fora del recinte inicial del Gazpatxo Rock, jugaria la pròrroga amb les seues sessions de pur deliri electrònic d'una partida musical llarga i amb una golejada a favor dels assistents. O en llenguatge gastronòmic: seria la cirereta del pastís -o el digestiu, si ho preferiu- a un gaspatxada musical absolutament deliciosa. Aiora, vila de castells, llegendes i espais naturals, convertida un any més en capital del punk-rock del País Valencià gràcies al Gazpatxo Rock.