El País Valencià després de la Primavera Valenciana

Aquest dissabte fa cinc anys de l'última gran manifestació de la Primavera Valenciana. Un lustre després el canvi ha arribat a les principals institucions del País Valencià. Què va significar aquell esclat de ràbia inèdit al territori valencià? Què queda d'aquell esperit reivindicatiu? Què s'ha fet del moviment juvenil que va generar-se? EL TEMPS parla amb un bon grapat de persones conegudes i anònimes que van participar en aquella revolta i que van intentar evitar que la lluita restara en l'oblit.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Mónica Oltra estava dinant enutjada. Feia una estona que havia patit la seua segona expulsió de les Corts Valencianes. Juan Cotino, en aquell moment president de la cambra valenciana, havia decidit que la camiseta amb el lema «no hi ha pa per a tant de xoriç» era incomptable a l'estètica del parlament. Donava igual que en aquells anys la corrupció vinculada al PPCV esquitxara dia sí i dia també les planes dels diaris. De sobte, però, va rebre una trucada. Era Giuseppe Grezzi, encara assessor de l'Ajuntament de València. L'actual regidor de Mobilitat Sostenible va avisar-lo d'un aldarull al col·legi Lluis Vivesde València, a tocar de la plaça de l'Ajuntament. Oltra, com que no podia retornar a la sessió plenària per la seua expulsió, va apropar-se al centre educatiu.

Al mateix temps, un desconegut en aquell moment professor de polítiques amb un programa a una petita televisió, Pablo Iglesias, feia una conferència a la Universitat de València. El sindicat Acontracorrent l'havia cridat a donar una xerrada sobre mitjans de comunicació. A meitat intervenció, però, va aturar-se. Les sirenes de la policia no deixaven escoltar res més. El públic va caminar cap a la finestra per veure que ocorria. Altres, per contra, van mirar el mòbil. Hi havia hagut una protesta educativa de nens menors d'edat. Reclamaven el més bàsic: calefacció, paper higiènic... En plena etapa de les tisorades més dures del Consell d'Alberto Fabra la resposta als crits dels xiquets va ser repressió policial.

Quan Iglesias i la resta de conferenciats van baixar, es toparen amb un mur policial que havia tallat una part de l'Avinguda Blasco Ibañez. Les càrregues de les forces de seguretat no es feren esperar. I només la intervenció de la degana de la Facultat de Geografia i Història va evitar que els cossos policials entraren a la universitat com en el franquisme. Era 15 de febrer de 2012. Sí, just el mateix dia d'un altre moviment d'indignació que escassos mesos havia recorregut tot l'Estat espanyol, el 15M. El clima de retallades i escàndols de corrupció havia derivat en una protesta de grans dimensions al cap d'uns dies. Tot esporàdicament. La Primavera Valenciana, en ple hivern, havia florit.

Les manifestacions van succeir-se. Dia rere dia. La gent se sumava a la protesta per solidaritat, per ràbia, per esperança. La brutalitat policial era contestada amb estudiants amb llibres a les mans. Les declaracions dels responsables de seguretat qualificant d'«enemic» els manifestants alimentaven una mobilització que demanava el cap de la delegada del Govern espanyol al País Valencià, Paula Sánchez de León. Una setmana després va celebrar-se una gran manifestació, convocada dies abans contra les retallades. Va ser la fi oficial de la Primavera Valenciana. Aquest dissabte, es compleixen cinc anys d'aquella gran concentració final. Què queda d'aquell esclat de ràbia col·lectiu? Quina influència va tindre per al canvi polític posterior? Què va significar aquella revolta?

15M a la valenciana

«La Primavera Valenciana va ser un gran esperó, un despertar de la societat valenciana, un encendre la flama», afirma el cantautor Pau Alabajos, al qual se li atribueix el nom de la revolta i que moltes de les seues cançons van convertir-se en himnes d'aquell moviment de protesta. «Va significar creure's que podíem canviar les coses, l'esclat d'una espurna que va unir totes les lluites», opina Josep Nadal, cantant de La Gossa Sorda i ara diputat de Compromís a les Corts Valencianes.

Després de les declaracions del cap superior de la policia al País Valencià, Antonio Moreno, el lema de "no som l'enemic" va ajudar a mobilitzar més gent.

Un esclat de ràbia, però, que va tindre com a actors principals els jóvens, especialment, aquells que estaven encara a l'adolescència. «Són els autèntics protagonistes. Els que s'enfronten, com si estiguérem, en temps de Franco, a la brutalitat de la policia. Protesten d'una forma exemplar en un col·legi que pateix un ambient de guerra pràcticament», afirma Josep Lluís Navarro, en aquell moment cap d'estudis de l'Institut Lluís Vives. «Els xiquets van donar-nos una autèntica lliçó als més majors. Jo recorde que el meu fill, que en aquell moment tenia 9 anys, va demanar-me com a regal d'aniversari la dimissió de la delegada del Govern espanyol. No era normal això», narra la vice-presidenta de la Generalitat Valenciana, Mónica Oltra, que també va patir la violència dels cossos de seguretat.

«Va ser un patiment i una esperança a l'hora. Jo anava a un homenatge que feien a Joan Fuster a l'edifici La Nau, de la Universitat de València. I, de sobte, van avisar-me de les protestes. El meu fill va estar detingut. I quan va sortir, va dir que no podíem anar-se'n sense els seus companys. Va ser una lliçó de solidaritat», comenta Gemma Pasqual, escriptora i vice-presidenta d'Acció Cultural del País Valencià. «Va ser tot molt confús. Ens van acorralar en una autèntica gatonera. Estàvem desprevinguts. I només reclamaven els nostres drets pacíficament. Res més. Va ser una presa de consciència a marxes accelerades», relata Clara, ex-estudiant del Lluís Vives que va participar de la Primavera Valenciana.

Amb estudiants víctimes de l'excessiva repressió de l'Estat, les imatges de protesta i de desallotjaments forçosos del 15M van aparèixer a la memòria col·lectiva de tothom. La semblança entre ambdós moviments era més que evident. «Eren dues expressions de ràbia amb trets semblants. Fins i tot, diria que podria considerar-se un 15M a petita escala», afirma Clara. «Va anar més enllà del 15M. Si aquest moviment va significar un despertar, la Primavera Valenciana va suposar la generalització del malestar», indica Navarro.

Per a Mireia Biosca, en aquell moment estudiant universitària i membre d'Acontracorrent, i actualment coordinadora de València en Comú, «va ser un 15M a la valenciana». «Només feia falta una espurna per encendre la flama. Les causes de corrupció i les retallades eren bestials. Qualsevol fet podia desencadenar una reacció així», afegeix. «És cert que va compartir trets com ara la utilització de les xarxes socials, però la Primavera Valenciana va ser una reacció genuïnament valenciana. Hereva de les lluites pel territori i contra la corrupció que durant anys no havien quallat en cap despertar important», contraposa Nadal.

Un règim nuet

Perquè, en efecte, var ser la primera demostració de força contra un govern del PP. Durant les dues dècades d'executius populars cap manifestació havia aconseguit qüestionar d'aquella manera un govern. Cap mobilització de l'oposició ni de la societat civil valenciana havia aconseguit l'impacte de sortir en portada en tots els mitjans internacionals. «Aquell context de corrupció era insostenible. I la gent, de sobte, va començar a reaccionar», diu Amparo Fortuny, que va dirigir el documental Estudiar en Primavera, que tractava, precisament, sobre aquesta revolta. «La imatge dels estudiants aixecant llibres davant dels antiavalots ho defineix tot. És una estampa que perdurarà i que d'alguna manera va definir-lo».

«Tot i que havia succeït el 15M, va ser una reacció sobtada. Va mostrar al món durant dies les vergonyes dels vells governs del PP. Això era històric», expressa el dramaturg, director i guionista Gabi Ocha, que va escriure l'obra teatral Vives, que narra la Primavera Valenciana i reflexiona sobre la seua incidència. «Era un cop d'energia més gran que el 15M, fins i tot. La demostració que, com diu el poeta Vicent Andrés Estelles, ho podíem tot», apunta Ochoa.

«Va visualitzar l'altre País Valencià. Va ser una allau de ràbia amb la intenció de canviar-ho tot. Va mostrar l'alternativa el País Valencià alternatiu als grans esdeveniments i a la corrupció del PP», assenyala Xavi Sarrià, cantant d'Obrint Pas i editor de Sembra Llibres. Una opinió que comparteix Oltra. «Va ser el principi del fi del règim del PP. La demostració més visible de l'abús de poder que s'havia donat en aquest País. Va suposar l'embrió del canvi, un pas que va anar més enllà del 15M. El convenciment, a pareu meu, que la victòria del canvi era possible. Que podíem enderrocar al PP».

La Primavera Valenciana va deixar al descobert la violència policial. La reacció desproporcionada va fer que els mitjans internacionals es feren ressò.

Aquella sensació va desencadenar que la solidaritat s'estenguera arreu de tot el País Valencià. I, fins i tot, a altres indrets de l'Estat. El temor a una revolta social que fora més profunda que el terratrèmol del 15M va provocar una reacció desmesurada de Delegació del Govern espanyol. I que en lloc d'apagar focs, va avivar-los. «Com vam veure després amb el tancament de RTVV, el País Valencià va convertir-se en un camp de proves de les polítiques estatals», apunta Alabajos. Biosca apunta en la mateixa direcció: «El País Valencià va provar la recepta posterior de la llei Mordassa per aturar la protesta social. Vam patir l'aplicació de les mateixes polítiques sucuritàries».

Motor del canvi?

La manifestació celebrada un dissabte com aquest fa cinc anys va posar fi a la Primavera Valenciana. Com quan el desallotjament de la plaça de Sol, a Madrid, fa posar el punt final al 15M. Tot i l'influx de canvi dels indignats, Mariano Rajoy va guanyar per majoria aclaparadora mesos després les eleccions estatals. I tot la sacsejada al tauler polític espanyol de Podem, inspirat en la força de canvi del 15M, el PP continua a La Moncloa.

Al País Valencià, no. La Primavera Valenciana va espentar pel canvi a les institucions del territori. «Va ajudar a tombar una estaca corcada de fa temps. Però tampoc m'atrevisc a afirmar que sense aquesta revolta no hi haguera hagut canvi al País Valencià. Ara bé, aquest moviment com el 15M abans i el tancament de RTVV després hi van ajudar», afirma Nadal. Pasqual encara és més escèptica: «El canvi crec que s'haguera donat igual». I Sarrià diferència entre les institucions i el carrer: «Cal separar ambdós espais. Mentre al carrer s'apostava per canviar-ho tot, a les institucions, com és obvi d'altra banda, el canvi és més suau i pausat».

«Difícilment s'haguera pogut donar el canvi polític sense un fet com la Primavera Valenciana», rebla Oltra. «La fisonomia, el discurs i els ritmes del canvi que s'està produint a les institucions valencianes beu de l'esperit de la Primavera Valenciana. I sense aquell esdeveniment ara res seria igual», remata. «Va suposar una mobilització clau, un impuls determinant per al canvi de govern i per a partits com ara Podem o Compromís», defensa Navarro. Amb tot, crítica que «el canvi s'està produint massa a poc a poc. I llevat de certs gestos i fets simbòlics, no s'estan capgirant les polítiques del PP. De fet, no va haver-hi cap suport a l'acte que vam fer per recordar la Primavera Valenciana».

Independentment de la influència sobre el canvi polític, per a Clara la Primavera Valenciana «és un record inesborrable», del qual va «aprendre molt». «És cert que quan pense en aquells moments recorde la confusió i la ràbia pel tracte policial, però això ens va conscienciar. Va ajudar-nos a mobilitzar-nos, a saber reclamar els nostres drets, a ser més crítics», conta.

Tot i que el moviment estudiantil de Lluís Vives va desmantellar-se prompte perquè estava encapçalat per alumnes de segons de batxillerat, Biosca assenyala que «tot allò va articular-se en un teixit reivindicatiu on destaca l'assemblea del Micalet o els col·lectius contra la llei Mordassa». Un petit llegat associatiu i de compromís. Una espurna i un record a la memòria col·lectiva dels valencians. Una protesta que va deixar que res és impossible. O com diu Fortuny: «De la Primavera Valenciana no només queda la novel·la Primavera encesa de Vicent Borràs, l'obra de teatre acabada d'estrenar Vives de Gabi Ochoa, la música de Pau Alabajos o el nostre documental Estudiar en primavera. També resta el compromís, la solidaritat, l'inconformisme, la capacitat crítica, les ganes d'aprendre, de créixer, d'expressar-se, d'innovar i de donar-li a la nostra cultura el valor que es mereix».

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.