Queia la calor i a la comarca de la Safor s'esbombaven els ritmes. Una motet clamava contra els anys perduts de confusió vital, contra els dimonis que anaven per dins cridant sobre l'esgotament dels grans referents de l'escena musical valenciana en llengua pròpia. Tot eren dubtes, d'una depressió que venia i una eufòria que marxava. Però entre les brases, amb set de vida i sense ganes de fama, naixia un grup incomparable: era Zoo.
El calendari marcava 2014. El productor Mark Dasousa i Panxo, ànima del projecte, encendrien amb «Estiu» un correfoc de metxa llarga, una revetlla incendiària de corbelles, ravals, llepolies i tobogans. Hi hauria trofeus i ovacions, coliseus dempeus aplaudint; una banda que trencaria registres, enfonsaria barreres i demoliria qualsevol mur per a un grup que s'expressava en valencià. Zoo conquistaria altars a pesar d'abjurar de sotanes i crucifixos, faria de la ironia una eina d'agitació i propaganda, una exaltació irrepetible als bojos del goig i la paraula.
La banda de la Safor deixava els escenaris quan tothom besava per on xafava el monet, quan tothom tenia la boca feta aigua feta riu amb el seu verger de cançons delicioses. I ho faria al seu bressol gandienc, al Pirata Beach Festival. Arnau Giménez, Marcos Úbeda, Natxo Císcar, Hèctor Galan, Toni Fort Pollet i Panxo interpretaven aquest dissabte l'epíleg musical del grup, un adeu de retorn no previst, un fins sempre carregat de buidor, llàgrimes, suor i enyorança, de mirar pel retrovisor aquell moment en què trobàrem aquella eixida d'actes impurs, de ferides tancades i de sentir-nos rebels i consentits. O dit curt i ras: observarem amb nostàlgia els temps de quan érem feliços.
L'últim somriure, la darrera gota escampada d'un verí que ha atrapat a generacions i generacions, a joves i vells, a majors i adolescents, va produir-se en irrompre un cant d'aquells que no obliden la cara del carceller. Era «Tir al ninot» el tret de sortida d'una actuació carregada de focs d'artificis, bengales al més pur estil grada d'animació balcànica i coets importats dels jocs de pólvora que encenen l'ànima mediterrània dels valencians. Estelades, senyeres i càntics antifeixistes serien la decoració a la pista quan ressonava «Impresentables», amb una picada d'ull de Panxo a la seua militància granota: ja no parlava del València CF com a la lletra original, sinó que ho feia del seu benvolgut Llevant UE.
Si Zoo va emergir com a una banda estrelar, que acollia una selecció de músics provinents dels grups que havien regit el panorama musical del País Valencià —Obrint Pas, La Gossa Sorda, Aspencat, Orxata Sound System—, en els seus darrers compassos va mantenir-se fidel a l'homenatge constant a les bandes que havien obert pas i havien picat la pedra de la resistència musical. «Camins», un tema original dels astrals Obrint Pas, va exercir —qui sap si amb voluntarietat— d'acte de gratitud, de cordó umbilical d'un circuit edificat sempre a la contra i al crit de guerra d'endavant.
«Bona nit, Gandia. Bona nit, País Valencià», havia exclamat Panxo per a donar pas a la veu nacional de tot un poble, el símbol viu de les arrels conservades amb perseverança guerrillera: «És un honor presentar al Molt Honorable Pep Gimeno 'Botifarra'», expressaria el rostre de la banda perquè el cantant de Xàtiva (Costera) s'arrencara amb «La flor de la farina», amb uns versos de geolocalització a la Vall d'Albaida i a les entranyes místiques del Comtat. «Gràcies per cantar en valencià», confessaria Gimeno des de l'escenari. «Gràcies pel viatge de dues hores des de Benlloc», respondria Panxo per agrair a l'artista l'esforç per estar-hi present.
«Vull» i «Faena» intensificarien el grau de revolta emocional del públic. Una injecció d'energia electrònica i ritmes desfermats per transitar el carrer de la nostàlgia del comiat: «Bona nit, Gandia. Bona nit, País Valencià. He estat tota la setmana intentant preparar-me el que volia dir i no hi ha manera. Al final, he decidit que diré el que m'isca del cor». «Avui, és un dia per celebrar perquè els que estem ací dalt marxem, però aquest monet que dueu a les samarretes es queda en vosaltres per sempre, en tota la gent que ha fet seues les cançons, les melodies. El monet ha transcendit, ha passat a formar part de totes i tots vosaltres. Perquè ens volen separats, però, almenys, sabem que sempre hi haurà algú que estarà quan perdem el nord», reflexionaria Panxo.
L'apel·lació al suport mutu quan ens endinsem en la roda dels ulls vidriosos i les negacions mentals seria la introducció a «Deixa'm que caiga». Xiquets i xiquetes gaudiren del concert amb els seus pares i mares mentre els joves escamparien foc abans d'una respiració profunda de goig que impregnara la pista. «És una de les cançons a la qual tenim més estima. L'hem tocat des de l'inici i ens perseguirà per sempre», descriuria el cantant de la banda saforenca fins a provocar la bogeria quan sonaren els primers acords de l'himne zoològic: «Estiu». «Moltes gràcies, fins sempre», llençaria Panxo.
El concert estaria marcat per aquella màxima subratllada a «Epíleg»: poca pirotècnica, molta diversió. No abundaren les col·laboracions, no hi haguera grans canvis de guió. Era Zoo en estat pur, amb la contradicció de ser ortodoxos en la seua rebel·lia de «no seguir les modes» i «currar-se el discurs». L'essència rap que atresora Panxo —ja ho va reconèixer en un beat per a Homes Llúdriga— permetria l'aparició d'un dels seus grans companys de viatge, amb qui va compartir consignes de dacsa revolucionària des de la taula de mescles, amb qui s'embarcaria en la provatura sonora de Rawpublic: Toni Mejías, cantant de Los Chikos del Maíz.
«Imperfeccions» ressonaria combativa, com a una mena trajecte d'anada i tornada cap a l'anterior dècada. «Vull agrair a Zoo la seua capacitat per trencar fronteres», manifestaria Mejías. La projecció de les grans mestres del País Valencià, és a dir, de Marifé Arroyo, Francisca Sanchis, Empar Navarro, Carme Miquel o Alejandra Soler anunciarien l'adveniment de «La mestra», aquell cant contra la proscripció de la nostra llengua, un himne de record d'aquells que ens han precedit per empentar a combatre amb el lema «la llengua no es toca» les retallades lingüístiques del present.
«Carrer de l'amargura» i «La nostra bota» sostindrien l'agitació fins al punt que el públic desplegaria una pancarta d'homenatge a Zoo: «Vos esperem, País Valencià. Sempre a la contra i avant». «Haver tocat amb aquests músics ha estat un privilegi brutal. Jo soc el que parle, però mai m'he sentit líder. Ha estat facilíssim treballar amb aquests músics, amb l'equip tècnic, amb tantes persones plenes de talent i una gran qualitat humana. Ha estat divertidíssim. Les gràcies no són només per a ells, sinó també per a les nostres famílies, per a les nostres companyes, per als nostres amics, per a totes les persones que ens han donat suport. Tant de bo trobeu totes i tots tants serenos com nosaltres», s'emocionaria.
Amb la veu dolça de Míriam Ferrer, de Lisasinsonm, Panxo cantaria amb la llàgrima tocant la porta de la pupil·la, les abraçades de la gent i les mirades al cel per aquells que ja no estan, i que hi són a la nostra memòria, «Sereno», la seua cançó d'exaltació de l'amistat. «Duguem més de deu anys, tres discs, diverses escenes quotidianes pels més cafeters i més de 60 lletres en les quals ens hem deixat el que duem endins», admetria com a preludi de «Cançó pòstuma», el testament anticipat de la banda saforenca, un despullar-se sobre els costos personals de la vida del músic, un reivindicar-se amb la frase «i qui vinga darrere, que reme, que reme».
Panxo brindaria amb una botella pels seus amics que estaven per la pista i donaria les gràcies a la gent provinent de les Illes Balears, Catalunya, Madrid, Castella, Múrcia, Andalusia, Galícia, Astúries, Aragó, Cantàbria, Extremadura i, fins i tot, del Canadà. «L'assistència de gent provinent de tants llocs ens ho remou tot i ens va conscients d'allò que hem aconseguit. Benvinguts a un país acollidor», llençaria contra aquells que criminalitzen els nouvinguts.
«Benvinguts al nostre país, al País Valencià. Un país que no té rei!», proclamaria Panxo uns segons previs al ressò mordaç de «Cap per avall», un retrat quirúrgic del país dels valencians. Tot un ball «d'ateus i rojos» dels socarrats pel monarca del cap per avall, tota una tempesta provinent del sud. Com quan interpretarien «Panya», un punyal contra l'Espanya dels senyorets de missa i burdel, dels mafiosos de puro i copa i dels militars repartint estopa. «Podeu fugir d'Espanya, però ella sempre va més ràpid», va avisar Panxo. «Llepolies» faria un revolt cap a les danses de mel i cotó, de cuixes regalimant suc d'Onan, de somnis de raïm i formatge, de murgons de cirera i de meló de tot l'any.
Com a punxes impertinents contra les doctrines oficials, girarien amb «Esbarzers» —un dels grans hits confeccionats per l'afiliada llapissera d'Arnau Giménez— cap a les melodies més vertiginoses, cap a la formació sempiterna de pogos, salts descontrolats i coets il·luminant els rituals d'empentes made in Jamaica. Seria un tribut —com ho han fet des del seu naixement— a l'herència llegada per La Gossa Sorda, a l'esperit heretge contra el teologisme de la foscor i el catecisme de la depredació que va difondre la banda de Pego (Marina Alta).
De cor inequívocament granota, Panxo vestia al concert una altra elàstica: «Avui duc aquesta samarreta per lluir escut i símbol», assenyalava en al·lusió a una indumentària amb el símbol de la banda zoològica. «Hem estat feliços quan aquest sistema criminal ens vol frustrats i tristos», clamava per reivindicar «la felicitat i sentir-nos estimats». «Per més anys d'encendre correfocs» destapava els xiulets d'emotivitat perquè era el torn de «Correfoc», un dels himnes que lleguen els saforencs per a la posteritat. De les llums dels mòbils i les veus del públic cantant a cappella l'epíleg de la cançó, s'hi passaria a la ferocitat combativa de «Corbelles».
«Anem justos de temps, però ens sobren deu segons per cagar-nos en l'Estat genocida d'Israel», censurava contra la massacre indiscriminada a Gaza. «Corbelles» adoptaria connotacions reggae i, fins i tot, de certa temptació jazz per un saxo desfermat, i «Ventiladors» esquitxaria merda contra el sistema. «Que mai vols falte un puto tobogan!», seria el crit de guerra perquè s'obriren tota mena de cercles, perquè la pista embogiria amb el balkan combinat de tralla de «Tobogan», la cançó més transversal i adhesiva de la factoria zoològica.
Salts, empentes, gots per l'aire, coets, bengales. «Tobogan» seria l'apoteosi, un temps de descompte deliciós per posar el dit a la nafra a l'ostentació dels milionaris, per assenyalar les fortunes impúdiques, i, especialment, per ballar de manera desenfrenada. El tram calmat de la cançó serviria perquè els amics s'abraçaren, perquè les veus rescataren les cordes vocals perdudes en aquell comiat de record gravat a la retina de tots els assistents. Els focs d'artifici indicaven l'adeu, els vídeos amb imatges de la biografia de la banda a les pantalles mostraven aquell «fins sempre». Tot mentre Panxo homenatjava a tots els membres del grup.
L'espectacle pirotècnic només seria el punt i a part del llibre musical de Zoo. Faltaria encara un epíleg d'esperit iconoclasta, d'anar-hi sempre «a la contra i avant». «Avant», amb la seua contundència rítmica, amb la seua sòlida escènica, seria l'últim compàs, la darrera nota—qui sap si per sempre— de la trajectòria de la banda de la Safor. Un «visca la terra per sempre», de ressò a Gandia i al conjunt del País Valencià, clouria la seua biografia concertística.
L'estampa de comiat no seria ni la tradicional salutació de tot l'equip de Zoo, ni tampoc el bes final d'un Panxo amb les llàgrimes volen conquerir els seus esparpalls. Seria un públic entregat, agraït, pagat, i aplaudint a una colla d'alquimistes dels pentagrames i les sonoritats que durant una dècada els ha tret un somriure i els ha injectat alegria. Sent clars i directe: un grup que els han fet tremendament feliços.