Els somnis de l'adolescència eren una combinació innocent de música, ràbia i amor. Eren estelades pintades, versos de Kortatu i besades d'amagades. Eren festes populars, concerts a descampats, llargues assemblees i pòsters d'encaputxats. Eren un viure sempre corrents, avançant amb la gent, rellevant contra el vent i no defallint amb la causa de transportar sentiments.
La música era el refugi per escapar virtualment d'una casa en flames, per tancar els ulls i viatjar cap a terres d'anhels de llibertat i d'esperança atrapada entre les dents. Les cançons de lluita van alliberar de l'infern familiar a Xavi Sarrià, li van permetre curar un cor trencat en mil trossos, víctima de mil incendis i de ruïnes. Però aquell foc que creixia al seu interior, a les seues entranyes, va llegar himnes a moltes generacions i van obrir un camí encara per transitar. Dit clar i ras: va renàixer de les cendres un sentiment que és viu en una flama d'encabotament perenne.
Xavi Sarrià deixa els escenaris. S'apaga la seua veu per un període sense concretar. El rostre d'aquella banda mítica, d'uns Obrint Pas transversals generacionalment, que van agitar la consciència de majors i joves, diu un adeu temporal a la seua causa incombustible pel combat. Perquè les seues lletres, siguen a la seua antiga banda o la seua aventura en solitari, són estreles que mai es fonen, una crida a la resistència dels invisibles contra la caça de bruixes constant.
Una de les seues últimes actuacions, un dels seus darrers crits de nostàlgia combativa, va llençar-lo al Pirata Beach Festival de Gandia (Safor). Ho va fer mentre el líder de l'extrema dreta espanyola Vox, Santiago Abascal, compareixia per trencar els governs autonòmics amb el PP; quan el País Valencià observava com la ultradreta abandonava el Govern valencià. Però aquella nit no estava reservada per a jocs de majories parlamentàries, ni tampoc per albirar l'horitzó d'una formació de la gavina que haurà de governar en solitari. No, era una nit ferida, d'homenatge a la perseverança dels sectors populars, d'aquells als quals dedica càntics de lluita a cada àlbum l'excantant d'Obrint Pas.
Al clam de «som la resistència», Sarrià va inaugurar l'adveniment de la lluna guerrillera amb, precisament, «La nit ferida», un viatge per aquells que van enfrontar-se a l'ocupant a les valls centrals del País Valencià. Les banderes de Palestina, les estelades, les senyeres originàries, les samarretes antifeixistes i els teixits compromesos amb les utopies d'alliberament del país van decorar aquell acte de rebel·lió contra els poderosos. «El circ dels oblidats», una cançó de ritmes frenètics importada del repertori d'Obrint Pas, va desencadenar la bogeria entre el públic: els forats dels pogos ja van convertir-se en constants i els «Visca la terra» —consignes que semblaven d'altres temps a la música nostrada— van ressonar a cada epíleg temàtic.
De la ràbia i la impotència, va emergir un crit per denunciar «un món en flames que normalitza l'horror d'un genocidi». «Visca Palestina. Que creme l'apartheid!», va exclamar com a preludi d'una obertura de bat a bat d'un cor encès en flames: «Fa 30 anys que vaig començar a escriure cançons en una habitació. Ara faig un descans per agafar forces». «Vull fer un homenatge a tantes generacions que han picat pedra, perquè avui puguem estar cantant en la nostra llengua», va emocionar-se a sobre de l'escenari.
L'homenatge va créixer per retre aplaudiments al jovent que persisteix cada dia, als antifeixistes de Pego (Marina Alta) que han evitat la presó, als combatents contra el monstre feixista que acumulen les cicatrius de la repressió, a la comunitat educativa que expressa «la llengua no es toca», als sindicats de barri, als militants que defensen l'horta de les urpes del ciment de l'especulació. «Any rere any plantem cara al poder. Perquè nosaltres tenim la bellesa d'un poble que mai claudica», va proclamar com a pròleg guerrer de la vertiginosa i skatalítica «Renaixem», paradigma d'un punk d'essència jamaicana i embolcallat d'una dolçaina — instrument arraconat a l'actual panorama sonor valencià— prodigiosa i d'ànima perseverant.
«A ple pulmó» seria el tro reivindicatiu de «l'orgull rural», de tots aquells que viuen a pobles xicotets», i «Balansiya» seria un cop de falç a favor de la música tradicional valenciana. «Avui, a les Corts Valencianes, han tombat la llei de memòria democràtica», denunciava amb el propòsit d'assenyalar en roig la nova llei de concòrdia valenciana, un exercici de revisionisme historiogràfic franquista, l'última petjada de la ultradreta Vox en el seu pas per la Generalitat Valenciana. «I si demà no tornarà», un tema d'exaltació dels combatents antifranquistes, arredoniria el dit a la nafra contra l'esborrament de la memòria de les víctimes de la dictadura i del pistolerisme feixista.
Els noms de les persones soterrades a les fosses de Paterna, dels assassinats impunement pels colpistes de camisa blava i braç cara al sol, actuaria de prolegomen d'una cançó d'Obrint Pas que va conquerir els cors d'un públic intergeneracional: «La vida sense tu». Aquell cant a València, a les nits que no tornaran de besos i arraps a la república independent de Benimaclet, als records de lírica estellesiana de rebolcons i de matalafs capficats en tenir raó, es transformaria en puny alçat contra la destrucció del territori, amb la projecció d'imatges de l'agressió a l'horta de la Punta.
«Un foc que creix» alimentaria la flama d'un concert que oscil·laria entre la ràbia combativa i la nostàlgia dels primers compassos durant l'adolescència. «Jo era un adolescent que intentava escapar d'allò que patia a la meua llar quan un company, un amic, va ser assassinat. Era Guillem Agulló. Avui, Guillem Agulló és un símbol de la resistència antifeixista. I l'evoquem en un moment que creix l'extrema dreta arreu i la blanquegen. Però amb nosaltres, com amb la memòria d'Agulló, no han pogut mai», exclamaria per fer viatjar al públic dècades enrere amb la mítica «No tingues por». «Cap agressió sense resposta!», reivindicaria des de l'escenari.
«Viure» despertaria la consciència nacional amb la mítica estrofa «Lluitar, crear, construir poder popular!» i «Música, ràbia i amor» tancaria el cercle d'un Sarrià emotiu, vibrant i, ineludiblement, batallador. El rostre etern d'Agulló, de les lluites populars, irromprien a les pupil·les de cada espectador amb «No s'apaguen les estreles», amb un agraïment del cantant «a tota la gent jove» que camina per la senda que va obrir el valencià dècades enrere, amb al·lusió al gran protagonista del Pirata Beach Festival: l'espècie musical única de Zoo, qui afronta el seu epíleg musical en un festival celebrat a la seua ciutat natal, a la Gandia que va ser bressol d'un projecte transgressor.
Amb les columnes dels seus versos, amb el retrovisor farcit dels vells escenaris i de llargues nits contra l'ocupant, Sarrià provocaria l'èxtasi amb «La flama», cantada per majors i adolescents, per joves i aquells que ja no ho són tant, com a refugi sonor d'una lluita que mai s'esgota, d'un foc que sempre creix, d'una flama que es manté viva a través del temps. Sarrià polsarà el botó «off» del seu micròfon, els llavis deixaran d'empentar vent a la dolçaina i les guitarres es desconnectaran dels amplificadors, però el seu llegat persistirà, el seu coratge romandrà intacte i la seua nostàlgia combativa continuarà present a tots els assistents d'una de les seues últimes actuacions.