La 'terreta' de Carlos Mazón

A les finestres del palau de la Generalitat Valenciana, no hi havia cartells del festival despersonalitzador de «Som de la Terreta», ni tampoc cap evocació a la tauromàquia que havia impregnat la política cultural del Consell durant l'estança de l'extrema dreta Vox. Des de dins de la seu de l'autogovern valencià, els músics interpretaven una de les peces que s'ha erigit en un clàssic de l'acte institucional de la Generalitat Valenciana per a la diada del 9 d'Octubre: Pérez Barceló, un homenatge sonor a l'expresident de la Unió Musical de Benidorm, José Pérez Barceló.

Sota aquests acords, com si es tractara d'una picada d'ull a la seua procedència meridional i al seu padrinatge polític, accedia el president valencià, el popular Carlos Mazón, al símbol arquitectònic del poder polític del País Valencià. Ho feia després d'haver entregat a Alacant, en un esdeveniment de connotació descentralitzadora, el premi de les lletres valencianes a l'escriptor Ferran Torrent. Un gest inèdit i de normalitat en un dirigent amb carnet del PP, però que coincidia amb la polèmica de les acreditacions dels títols en valencià, l'afirmació que la llengua pròpia havia estat «imposada» i en el rebuig visceral contra la denominació històrica de «País Valencià».

«La nostra regió es va configurar d'una manera singular», introduïa la cerimònia institucional Susana Camarero, vicepresidenta de la Generalitat Valenciana i consellera de Serveis Socials, Igualtat i Habitatge, en una al·locució en valencià i de record de la conquesta de Jaume I. «La Comunitat Valenciana és una regió solidària», remarcava en un discurs ancorat estrictament al denominat com a regionalisme ben entès i com a preludi d'una intervenció amb crítiques vetlades a la proposta de finançament singular per a Catalunya.

Sense càrrega reivindicativa de l'infrafinançament que sofreix el País Valencià, Camarero apuntava contra «l'amenaça» del nou tractament fiscal per a Catalunya acordat entre els socialistes i ERC, així com advertia que la consumació d'aquest pacte era «l'avantsala de les desigualtats, injustícies i enfrontaments». En contraposició al relat polític bastit en els actes institucionals del Botànic, amb moments àlgids de reivindicació valencianista i de trencament retòric amb el lema «per ofrenar noves glòries a Espanya», l'aspiradora madrilenya quedava fora del radar discursiu.

Si el president Mazón va exhibir transversalitat en entregar el premi literari al novel·lista Torrent, el Govern valencià del PP mostrava la seua connexió amb l’antivalencianisme que va irrompre durant la denominada com a Batalla de València, quan el blaverisme més virulent i l’extrema dreta van segar qualsevol expressió d’aprofundiment de l’autogovern valencià. El Consell atorgava l’alta distinció de la Generalitat Valenciana a Amparo Cabanes, exconsellera d’Educació durant l’etapa preautonòmica, vinculada a la secessionista Reial Acadèmia de Cultura Valenciana i famosa per menysprear l’aprenentatge del valencià.

Albinyana, parafrasejar Al Tall i Francisco

En aquesta estratègia discursiva de jugar a les referències valencianistes i, al mateix temps, rescatar als símbols del regionalisme d'exaltació blavera, és a dir, aquell farcit d'espanyolisme, el cap del Consell arrancava amb una al·lusió a Josep Lluís Albinyana, expresident del Consell preautonòmic i una figura de conviccions fermament valencianistes, fins al punt d'haver abandonat les files socialistes quan van acceptar la retallada estatutària de Madrid. Una referència inusual en barons amb el carnet de la formació de la gavina.

«Fa poc més de quatre dècades, amb la recuperació de les institucions d'autogovern, es va obrir un camí que va iniciar Josep Lluís Albinyana i que ens ha portat fins ací: a l'obra col·lectiva d'un poble que ha anat superant els reptes que la història li ha plantejat», afirmava. I prosseguia: «Celebrem que, alçats i en peu, com canta l'himne del mestre José Serrano, la nostra vista es dirigeix cap endavant». «La defensa del nostre autogovern no pot veure esgotada la seua vigència», esgrimia.

Mazón aprofundia en la seua defensa retòrica de l'autogovern, atès que les seues polítiques xocaven contra senyes d'identitat valencianes com ara l'ensenyament en llengua pròpia, com va indicar en un informe demolidor l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. «El nostre autogovern no és lletra morta. Al contrari, avui més que mai, és realitat viva, referència intacta, i garantia de llibertats, drets, lleis i deures. I volem que continue sent així», ha reivindicat amb més accent autonomista que la vicepresidenta Camarero.

«El nostre autogovern, el de tots els valencians, ens l'hem guanyat amb una història, una llengua, una cultura, un poble, unes tradicions i, per què no dir-ho, un dret civil propi que vam tindre i que recuperarem, li pese a qui li pese», ha advertit, llençant un missatge cap al Govern espanyol del socialista Pedro Sánchez. «El nostre estatut no només defineix i dona nom als nostres símbols. És el resultat de l'esforç de moltes generacions de valencians que van dedicar temps i energia per a construir una societat avançada, democràtica, tolerant, diversa, pròspera i solidària», ha destacat en una intervenció amb més decibels reivindicatius envers l'any de la seua estrena com a president.

El cap del Consell, de fet, no dubtava a sostenir que «la Comunitat Valenciana és una nacionalitat històrica, al mateix nivell que les altres que reconeix la nostra constitució». «No som una regió de segona, que reta acatament a uns, ni tampoc a uns altres; ni que haja de demanar permís, ni disculpes per desenvolupar les competències que per llei li són pròpies», afirmava sense concretar cap acció d'eixamplament de l'actual estructura autonòmica. «Per què, al poble valencià, ningú fa abaixar la cara», justificava fent un joc de paraules amb la lletra de la cançó «Tio Canya», un dels himnes d'Al Tall i, posteriorment, un símbol de la lluita a favor del valencià.

Aquesta reinterpretació d'un símbol que contravé la seua política lingüística estava exempta d'innovació. Mazón, a través de les xarxes socials i dels seus discursos, ja havia mutat l'afirmació fusteriana del «País Valencià serà d'esquerres o no serà» a la consigna hotelera «la Comunitat Valenciana serà turística o no serà». «Mirarem cap endavant, cap a aquest horitzó de tots. En peu i cap endavant. Des d'un compromís inequívoc amb el projecte conjunt d'Espanya. El nostre model és el d'una Espanya d'equilibri i en equilibri, un model de sensatesa que protegisca el valor del comú a tots», agregava per mostrar la seua lleialtat espanyolista.

«Per això, el debat sobre assumptes com la urgent actualització del model de finançament, l'impuls a les infraestructures o la redistribució dels recursos hídrics hauria de transcendir qualsevol aproximació partidista i afrontar-se com el que són: qüestions d'estat», argumentava en les poques referències de clams específics, allunyats de terrenys més onírics. «Perquè, el què és de tots es discuteix entre tots, en llum i taquígrafs, no en taules a banda, no en despatxos tancats. El que és de tots no pot gestionar-se entre uns pocs. En la gestió de la riquesa d'Espanya i en el seu repartiment equitatiu no caben privilegis, ni xantatges», rematava per atacar el finançament singular català.

El joc retòric amb figures i expressions pròpies del món valencianista es combinaria amb la recuperació d'un artista marcadament situat a l'espai tradicionalista, conservador i espanyolista com Francisco. El cantant valencià, en una mena de reedició d'aquella època de ciclons de la gavina a les urnes del País Valencià, seria l'encarregat d'interpretar junt amb el quartet de corda de la Diputació d'Alacant l'himne autonòmic. Tot amb l'anècdota que el so es tallaria a la primera menció a «per ofrenar glòries a Espanya». Les giragonses simbòliques de Mazón i la seua terreta particular en el segon 9 d'Octubre com a cap del Consell.

Civisme, a pesar dels ultres

Insults, escopinades, ulls infectats d'odi, amenaces i, fins i tot, conats d'agressions. La processó cívica del 9 d'Octubre, la qual serveix per a exhibir la reial senyera pels carrers del centre de València, ha estat històricament segrestada per l'extrema dreta i l'espanyolisme disfressat de regionalisme d'accent blaver. Els representants de les forces progressistes i valencianistes han estat habitualment víctimes de tota mena d'improperis, i els militars, els cossos de seguretat i els polítics de l'ampli espectre conservador han rebut tota mena d'aplaudiments i vítols.

La tensió, la ràbia i la intolerància han sigut quasi inexistents en la processó cívica d'aquesta diada nacional del País Valencià. Papi Robles, portadora de la reial senyera i portaveu de Compromís a l'Ajuntament de València, ha comptat amb un transcorregut absolutament plàcid, allunyat d'altres anys en els quals l'esquerra i el nacionalisme valencià ha estat assenyalat per un públic profundament esbiaixat cap a posicions conservadores. «Ha estat tot molt tranquil. Encara recorde l'any 2019. Havíem guanyat les eleccions a València, però a la processó cívica rebíem insults i amenaces per a totes les bandes», compara una veu de Compromís.

Només una vintena d'ultres d'estètica neonazi, amb la fúria feixista injectada a les venes i a la mirada, ha escampat la seua víscera antidemocràtica per la llengua contra els polítics valencianistes i, fins i tot, fotoperiodistes. «No em graves, ni em faces fotos!», deia un radical d'extrema dreta amb la cara tapada i vestit amb una samarreta negra d'ideologia clarament ultradretana. Ha sigut una excepció a una processó en la qual no s'han entonat pràcticament els càntics de «som valencians, mai catalans», i on Mazón i l'alcaldessa de València, la popular María José Català, han signat senyeres després de la baixada de la reial bandera del poble de València.

A pesar que l'encarregada de portar la senyera ha estat Robles, Català li ha pres el relleu quan la reial senyera ha entrat a la catedral de València, una estada del recorregut que va reintroduir la dreta i l'extrema dreta en accedir a la vara de comandament del consistori del cap i casal valencià. En els vuit anys de mandat de l'esquerra, amb Joan Ribó a la batllia de la capital del País Valencià, va eliminar-se una variació clerical i confessional en el recorregut que va idear l'exalcaldessa del PP, Rita Barberá.

«Avui és un dia d'alegria per a tots els valencians perquè recordem els nostres orígens, per què som membres de la mateixa família i del mateix poble», ha expressat Enrique Benavent, arquebisbe de València, en un discurs i una cerimònia íntegrament en valencià. «Avui recordem també el naixement de l'Església valenciana, i per això, ens unim en acció de gràcies a Déu. L'Església valenciana està per a servir al seu poble, en els moments de dificultat i en els d'alegria, i avui és un dia d'alegria, d'honrar a Déu per formar part del poble valencià», ha arredonit abans que Mazón i Català depositaren la corona de flors de la secessionista Lo Rat Penat a la tomba d'Ausiàs March. A les converses d'alguns dels membres d'aquesta entitat, que s'hi han apropat a l'indret per immortalitzar l'ofrena, no practicaven l'idioma del poeta universal valencià.