Eduardo Zaplana acabava de ser escollit president de la Generalitat Valenciana. Corria l’any 1995. Desimbolt de mena, va voler conèixer en persona aquell escriptor de Sedaví que ja portava diverses novel·les d’èxit a l'esquena. No emprenyeu el comissari, Un negre amb un saxo, L’any de l’embotit... I la reconegudíssima Gràcies per la propina, que l’any anterior havia estat guardonada amb el Premi Sant Jordi.
—He de confesarte que no he leído ninguno de tus libros.
—Jo tampoc no t’he votat. Estem empatats.
Qui li havia de dir al president valencià que aquell senyor que tenia davant, tan àcid com divertit, un referent de la novel·la negra, alçaria acta notarial del País Valencià de finals dels esbojarrats noranta i començaments dels 2000. Qui havia de dir-li que elevaria el Zaplana way of life a leitmotiv d’una trilogia meravellosa formada per Societat Limitada, Espècies protegides i Judici final. La ressonància magnètica de tota una època.
Quan Zaplana va accedir per la porta del Palau, a la facultat de dret d’Alacant hi havia un jove inquiet, Carlos Mazón Guixot, que militava a les Noves Generacions del PP i despuntava com a líder estudiantil de Programa 10. Era membre de la junta de govern de la Universitat. L’any 99, amb només 25, s’estrenaria com a director general de la Generalitat.
Ara, 25 anys més tard, amb 50, i com a cap del Consell, el mateix Mazón ha atorgat a Torrent el Premi de les Lletres de la Generalitat Valenciana. Un reconeixement bianual que va estrenar Joan Fuster en 1982 i que en aquella primera etapa van rebre també Vicent Andrés Estellés i Enric Valor. Entre els distingits dels últims anys figuren noms com Manuel Vicent, Joan Francesc Mira, Marc Granell o Juan José Millás.
A l’acte hi havia els representants de la Mesa de les Corts de Vox i el PP, i també els seus síndics, però no els de PSPV i Compromís
La cerimònia de lliurament, aquest dimarts a Alacant, a la Casa del Mediterrani que en temps pretèrits fou popularment coneguda com l’estació “dels murcians” i “dels andalusos”, ha aplegat dos centenars de persones d’àmbits ben diversos. Des de la totalitat del Consell i la presidenta de Les Corts, Llanos Massó, a representants universitaris, sindicals o empresarials, passant per bons amics de l’escriptor de Sedaví com ara el periodista Jesús Civera, el director de l’edició espanyola de Le Monde Diplomatique, Ferran Montesa, o Manuel Llombart, exconseller de Sanitat amb el PP i director general de l’Institut Valencià d’Oncologia (IVO).
També hi havia els representants dels òrgans estatutaris, com la presidenta de l’AVL, Verònica Cantó, o el director general d’À Punt, Alfred Costa, però cridava l’atenció l’absència d’alts càrrecs socialistes i de Compromís. En el primer cas, atès que la Casa del Mediterrani és en mans d’un consorci públic estatal, hi havia el seu director, Andrés Perelló, i la delegada del Govern, Pilar Bernabé. En el cas de Compromís a penes destacava la presència de Jordi Pla, el jove alcalde de Cocentaina, que va afanyar-se a fotografiar-se amb el gran protagonista de la jornada minuts abans de l’inici de l'acte protocol·lari.
—Ferran, Ferran! Ferran, una foto, per favor!!!!
En el còctel posterior als parlaments, tres de les components de l’Orfeó Crevillentí, el cor que amenitzava l’acte, van demanar-li igualment una foto a l’escriptor.
—Et llegim des de sempre, ens encanten els teus llibres!
—Heu cantat molt bé l’himne... Jo encara no me’n sé la lletra, i en tinc 70 —ironitzava ell.
La cerimònia tenia un aire novedós. Era la primera ocasió en què un acte institucional lligat al Nou d’Octubre desafiava a la física i eixia de les fronteres centrípetes del cap i casal. La intenció, a partir d’ara, és lliurar els premis al mèrit cultural de manera itinerant, cada 8 d'octubre a un municipi diferent. És a dir, que Castelló de la Plana té molts números de ser-ne la seu en 2025.
Però la novetat no venia només de l’acte en sí i la seua ubicació. La decisió de premiar la trajectòria de Torrent per part d’un Govern valencià del PP resultava cridanera. Després de lamentar reiteradament la “imposició” del valencià per part dels anteriors dirigents, de negar-se a respondre a la sala de prensa de La Moncloa la pregunta d'un periodista català perquè havia pronunciat l’expressió “País Valencià” i de promoure una campanya despersonalitzadora com “Som de la Terreta” —que situa al llindar del separatisme la de “Som Comunitat” patrocinada per Francisco Camps—, sobtava i molt la concessió d’un premi oficial com aquest, el més important de la literatura autòctona, a un autor allunyat de debats estèrils i reverenciat a Catalunya.
Potser faltava alguna gent, però ell no ho manifestava. A Torrent se’l veia ben content. Tan nerviós com content. “Soc amic de Ximo Puig, però m’estime més que el premi haja arribat ara... Així, ningú no podrà atribuir-lo a l’amiguisme”, explicava en un roglet minuts abans de les 12, l’hora de l’àngelus, quan els nou membres del Consell, de sobte, van irrompre des de les bambolines cap a l’escenari.
En els 20 anys anteriors que el PP va governar el País Valencià, de 1995 a 2015, ni Zaplana ni José Luis Olivas ni Camps ni Alberto Fabra no van distingir cap escriptor del perfil de Torrent. Un Premi Sant Jordi, tal com s’encarregava de subratllar la vicepresidenta del Consell, Susana Camarero, en l’acte d’Alacant.
De Fuster a Borges
Torrent havia d’intervenir en representació de tots els premiats. “Les distincions són tan diverses com diversa és la cultura i la nostra societat”, afirmava. “La cultura no admet de més títol de propietat que el reconeixement als creadors, i també el reconeixement del públic que compra un llibre, assisteix a un espectacle o visita un museu.”
A banda del Premi de les Lletres a la seua trajectòria, les distincions al mèrit cultural d’enguany han recaigut en el director del museu del Prado, Miguel Falomir; a títol pòstum, en el músic i compositor Gustavo Pascual, autor de la famosa peça “Paquito el Chocolatero”; en l’associació Raíces Reino de Valencia, per la digitalització del material emmagatzemat a de les diòcesis valencianes, i en la cineasta María Zamora.
Ell s’ha declarat “profundament agraït” pel Premi. No l’esperava. “El millor guardó que podem rebre els autors són lectors i lectores, i en el meu cas concret, quan deixe d’escriure, que s’obliden de mi i recorden el meu treball”.
La notícia li la va comunicar el diumenge 29 de setembre Miquel Nadal, director general del Cultura des de la remodelació del Consell duta a terme el juliol passat. Ell va demanar-li secretisme, que no ho comunicara a ningú fins que la notícia fora oficial, però, amb tot, l’escriptor va demanar-li una sola excepció.
—Només li ho diré a una persona. Els diumenges dine a casa de la meua germana, Maria Isabel. Té Alzheimer, però encara em reconeix.
“Quan la vaig veure, li vaig dir: ‘He de contar-te un secret... M’han donat el Premi de les Lletres Valencianes’. Es va emocionar més del que jo em pensava, però aproximadament un minut després vaig preguntar-li: ‘Te’n recordes del secret?’. I va respondre’m que no amb tota la naturalitat”. Un secret malauradament molt ben guardat. “Per aquells vint segons d’il·lusió valia la pena trencar momentàniament el pacte”, comentava Torrent aquest dimarts.
Torrent s’ha autodefinit com “un novel·lista vocacional”. Després dels inicis com a periodista al setmanari EL TEMPS, l’any 1987 va decidir professionalitzar-se com a escriptor. “Una decisió arriscada, fins i tot temerària”, reconeix avui, girant la vista enrere. “Es tracta d’un treball ple d’incerteses: si comences una novel·la no saps si l’acabaràs; si l’acabes, no saps quina serà la recepció del públic, i si tot funciona, no saps què escriuràs la pròxima vegada”. “No és una queixa”, continuava Torrent en la seua intervenció, “és una constatació, una crida per a que les societats valorem més als autors i autores, sense apriorismes ideològics”.
Sense apriorismes ideològics, en efecte. Perquè, en paral·lel a la seua distinció, l’Ajuntament de València ha nomenat el poeta Marc Granell com a fill predilecte de la ciutat. “Em va alegrar la notícia, vaig pensar que per fi es premiaven trajectòries estrictament literàries”, expressava Torrent.
Torrent: “A les societats de normalitat democràtica, els governs s’alternen però la cultura no, la cultura és l'ànima d'un país”
I és que, ha precisat, “a les societats de normalitat democràtica, els governs s’alternen però la cultura no, la cultura és l'ànima d'un país”. En aquest punt repassava alguns dels seus escriptors predilectes. “Deixaríeu de llegir Chesterton, Joan Fuster, Josep Pla o Carson McCullers? Eren quatre grans prosistes. Jo els he llegit i continuaré fent-ho. Fixeu-vos que he citat dos de conservadors, un de liberal amb afinitats a l’esquerra i una dona amb un hàbitat difícil a l'Amèrica profunda”.
“Per acabar, sobre la meua literatura diré que està centrada en l’espai vital de la meua societat, la valenciana, i en valencià”, exposava. Després de ser traduït a llengües com el francès, l’italià, l’holandès, l’alemany o el romanès, una editorial de l’Iran va adquirir els drets de La vida en l’abisme, amb què va quedar finalista del premi Planeta. “Van firmar el contracte i després la van llegir; crec que no arribaren al segon capítol, la van retornar una mica espantats... Coses de les societats teocràtiques”.
En acabant, Torrent citava Borges per a motivar el per què de ser escriptor: “Escric per a mi, per als meus amics i per atenuar un poc el pas del temps”. A continuació, Mazón afirmava que “reconèixer els millors no és un exercici de xovinisme, sinó de refermament del nostre autogovern i de celebració d’allò que ens uneix com a comunitat política, econòmica, social i cultural”.
“La nostra cultura ens defineix, som una comunitat rica en tota classe de manifestacions culturals”, apuntava el president de la Generalitat. “Podem estar orgullosos de ser la terra de Joanot Martorell i Guillem de Castro, d’Enric Valor i Gabriel Miró, de Vicent Andrés Estellés i Miguel Hernández, d’Óscar Esplà i Matilde Salvador, d’Eusebio Sempere i Joaquín Sorolla, de Luis García Berlanga i Juan Luis Iborra, de Rafael Guastavino i Vicente Pascual Pastor”.
L’absència injustificable de tants representants de l’esquerra, el fet de no acompanyar Torrent en un dia de tanta transcendència institucional —hi havia els síndics parlamentaris de PP i Vox, Juanfran Pérez Llorca i José María Llanos, però no José Muñoz i Joan Baldoví, els de PSPV i Compromís, i els tres membres de la Mesa de PP i Vox, Llanos Massó, Alfredo Castelló i Víctor Soler, però no Gabriela Bravo i Maria Josep Amigó, de PSPV i Compromís, respectivament—, remetia a una de les últimes novel·les del mestre de Sedaví: Individus com nosaltres.
Puig, bon amic de Torrent, sempre va pregonar, com a president, que la institució havia d’estar per damunt de les preferències personals. Que calia governar per a tothom i recordar la pluralitat de la societat valenciana. En canvi, aquest dimarts a Alacant, quan un Govern valencià del PP ha premiat un escriptor com Torrent, la presència de polítics de l’esquerra era minsa. I gairebé per imperatiu legal. Coses d’una societat encara massa limitada.