Passaven uns 35 minuts del migdia del 10 d’octubre quan, de sobte, les campanes del centre de València van començar a voltejar alhora. Des del Palau Arquebisbal s’acabava de comunicar que el fins ara bisbe de Tortosa, Enrique Benavent Vidal, nat a Quatretonda (Vall d’Albaida) el 25 d’abril de 1959, es convertirà en el nou titular de l’arxidiòcesi a partir del 10 de desembre d’enguany.
La designació de l’arquebisbe de València sempre constitueix un fet noticiós de primera magnitud, però encara ho és més si es tracta —com és el cas— d’un prelat oriünd del País Valencià i que s’expressa en la llengua del poble. Feia 100 anys que no n’hi havia cap.
Cal remuntar-se un segle enrere, al període comprès entre el 1920 i el 1922, per trobar un altre arquebisbe de València que reunira aquestes dues característiques elementals. Es tractava d’Enrique Reig Casanova, provinent d’una família d’Agullent (Vall d’Albaida) i que havia estudiat a l’institut de Xàtiva (Costera). Un arquebisbe peculiar, que va abandonar el seminari encara jove, va casar-se, va estudiar Dret i va exercir com a advocat abans d’enviudar —la dona va morir de pesta— i de reprendre la carrera eclesiàstica. Amb notable èxit, sens dubte, perquè fou bisbe de Barcelona de 1914 a 1920, arquebisbe de València i, finalment, arquebisbe de Toledo fins a la seua mort, el 25 d’agost de 1927.
Benavent no és cap novell. Ja va oficiar com a bisbe auxiliar de València entre 2005 i 2013, quan va accedir al bisbat de Tortosa, diòcesi que inclou les comarques del Sénia —Priorat, Terra Alta, Ribera d’Ebre, Baix Ebre, Montsià, Baix Maestrat, Ports— i de la qual s’acomiada ara, després de vora una dècada.
El repicar de les campanes del 10 d’octubre passat va resultar especialment joiós per als sectors de l’Església valenciana més oberturistes, compromesos amb la llengua pròpia i que anhelaven, de feia temps, un arquebisbe com Benavent.
El conservadorisme extrem del toledà Agustín García Gasco (1992-2009) i de l’utielà Antonio Cañizares (2014-2022), així com el lustre del càntabre Carlos Osoro (2009-2014) han impedit la presència del català a la litúrgia.
I no ha sigut per manca de material. L’any 2016, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) va enllestir la traducció dels sagraments —bateig, confirmació, ordenació, matrimoni...— per facilitar l’ús de la llengua a les esglésies. Una tasca que complementava la de 2014 i 2015, quan l’AVL ja havia publicat un oracional i havia incorporat a la seua pàgina web els textos de les lectures dels diumenges.
Tot plegat, amb el desig de garantir “un dret de naturalesa col·lectiva”, en paraules d’August Monzón, president de l’Associació Ecumènica de Cristians pel Valencià. 152 preveres valencians van adherir-se a una carta en què exigien respecte per la llengua del país a l’arquebisbe i cardenal Cañizares.
Canvi d’època
En aquest sentit, la salutació redactada per Benavent —llegida en veu alta al Palau Arquebisbal el migdia del 10 d’octubre— permet intuir un canvi d’època. “He acceptat amb goig aquest encàrrec, conscient de les meues limitacions, per les quals ja ara demane perdó”, deia en la carta, escrita majoritàriament en català. Un fet tan normal com inèdit.
Josep Miquel Bausset, monjo de Montserrat valencià fermament compromès amb la llengua, se n’ha felicitat en el diari Levante-EMV: “Bisbe Enric, ens hem trobat diverses vegades a Montserrat, i sempre t’he vist amb el teu somriure als llavis, el bon humor i amb l’alegria de la fe al cor. Testimoni de l’Evangeli, ets un bisbe que creu en Déu! I valldalbaidí, ets un bisbe que a Tortosa vas valorar i estimar la nostra llengua i per això vull creure que a la diòcesi de València sabràs introduir, finalment, el valencià a la litúrgia, encoratjant els capellans a utilitzar la llengua de Sant Vicent Ferrer als nostres temples, amb naturalitat”.
“Si els bisbes que hem tingut fins ara al País Valencià hagueren tingut la teua sensibilitat per la llengua i la teua actitud a favor del valencià, la nostra llengua no continuaria exclosa i prohibida als nostres temples”, prosseguia Bausset. “Amb tu com a nou arquebisbe de València, vull creure que serà possible la normalització de la nostra llengua a l’Església (malgrat que et trobaràs reticències de la ‘vella guàrdia’) i un merescut homenatge de l’Església valenciana als benemèrits mossens Vicent Sorribes, Antoni Sanchis, Josep Antoni Comes, Vicent Micó, Alexandre Alapont i Emili Marín, i al pare Pere Riutort, capdavanters en la recuperació de la nostra llengua a l’Església.”
Les expectatives, en efecte, són elevades. Diverses veus del Grup de Capellans i Seglars del Dissabte confien que l’entrada de Benavent —germà d’un exalcalde de Quatretonda, Rafael Benavent Vidal, i oncle de l’actual alcaldessa, Aina Benavent Giménez, tots dos adscrits a Compromís— significarà un avanç considerable en matèria lingüística.
“Nosaltres, fa cosa d’un any i mig, vam elaborar un comunicat sobre el problema del valencià a l’Església, amb un seguit de reivindicacions”, entre les quals que tots els seminaris i cases de formació impartiren “gramàtica, cultura i història del País Valencià”, explica Honori Pasqual. També reclamaven que “en totes les parròquies dels municipis valencianoparlants hi haguera, si més no, una missa en valencià cada diumenge”. Aquell manifest, signat per unes 600 persones, fou remès al nunci i al portaveu de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) i, segons Pasqual, pot haver sigut important en la designació de Benavent, “el bisbe ideal per a introduir el valencià a l’Església”. “Té un caràcter obert, alegre i comunicatiu; si no ho fa ell, qui ho farà?”, diu Pasqual, que és natural d’Agres (Comtat).
“Ja fa molts anys, des del 1967, que l’Església va obrir-se a totes les llengües de l’Estat; sembla mentida que en el 2022 els valencians encara ens trobem en aquesta situació”, sosté l’alcoià Vicent Moreno.
L’ontinyentí Paco Gramage remarca que Benavent és un “gran i bon teòleg”. Troba que aquesta és “la causa principal de la seua elecció”, una teologia que, en tot cas, li ha servit de “parapet de l’Església progressista”. No ha estat en contacte, per exemple, en Cristianisme i Món d’Avui, “el fenomen cristià més important dels darrers anys”, ni tampoc amb el cristianisme de base. “Tant de bo siga valent, i ara que té poder, s’òbriga a aquestes noves realitats... En els setanta, gràcies al Concili, l’Església no estava tan aïllada.”
Ismael Pons, de Meliana (Horta), apunta que “l’elecció del seu equip” permetrà intuir el mandat que durà a terme.
Ortodòxia moderada
Des de la seua experiència personal, Eduard Blasco, animador de comunitats a la comarca dels Ports —en concret, als municipis de Portell, la Todolella i la Mata—, sosté que Benavent és un home “prudent” a l’hora de prendre decisions. “Les pren meditadament, amb molt de coneixement de causa”, explica. Pel que fa a la llengua, indica que, “partint de zero, és impossible no millorar la situació, ni que siga una mica”.
Blasco considera que Benavent té “una sensibilitat important cap a la nostra llengua i la nostra cultura, però València és una plaça complicada i no és igual fer la litúrgia completa en valencià a Morella que fer-la a València”.
De moral ortodoxa, no se’l pot qualificar de bisbe netament progressista, però tampoc no combrega gaire amb la posició conservadora que va exhibir García-Gasco o l’ultraconservadorisme que ha caracteritzat Cañizares.
Ferran Bel, alcalde de Tortosa de 2007 a 2018 i actual diputat al Congrés espanyol en representació del PDeCAT, en destaca el “tracte fàcil i planer”, la capacitat de “gestionar amb molta normalitat la diòcesi” que, tal com s’afanya a subratllar, és “d’unes dimensions molt inferiors a la de València”. “Si mai fallava un capellà”, continua Bel, “era fàcil veure’l fer missa en els poblets petits que envolten Tortosa”. “I institucionalment va ser dialogant amb l’Ajuntament i la Generalitat.”
En aspectes més polítics, com ara el procés sobiranista, no s’ha desmarcat de la posició oficial del conjunt de bisbes catalans, però ha patit les conseqüències de trobar-se al capdavant d’una diòcesi mig catalana i mig valenciana. De la banda valenciana, de fet, alguns van recollir signatures per escindir-se de la diòcesi, cosa que va temperar la posició lingüística de Benavent. Amb ell, per exemple, van tornar a escoltar-se misses en castellà a Tortosa, cosa que no passava de feia anys.
Les incògnites de la seua actuació futura no evita que les esperances siguen altes. Per fi, un arquebisbe del poble que parla com el poble. I és que el 10 de desembre, en advent, prendrà possessió l’arquebisbe Benavent. Al·leluia!
La seu valentina, d’esquena al país
Cal remuntar-se un segle enrere, al breu període comprès entre els anys 1920 i 1922, per trobar un altre arquebisbe nascut al País Valencià i que s’expressara en la llengua d’Ausiàs March, les restes del qual, per cert, estan soterrades a la catedral de València. Era Enrique Reig Casanova, que malgrat tot va tenir un trajecte massa curt al capdavant de la seu valentina.
D’aleshores ençà, l’únic valencià que hi ha estat al front és el cardenal Antonio Cañizares, que ha ocupat el Palau Arquebisbal des del 2014 i no ha destacat —més aviat tot el contrari— per respectar la llengua pròpia. Hi jugava en contra tant el seu lloc de naixement —Utiel, població castellanoparlant incorporada al País Valencià en 1851— com els posicionaments extremadament conservadors que sempre ha abanderat.
Entre el fugaç Reig Benavent i l’actual Cañizares hi han passat sis arquebisbes, el primer dels quals va ser el més longeu en el càrrec: Prudencio Melo y Alcalde, natural de Burgos i provinent del bisbat de Madrid. S’hi va estar de 1923 a 1946. L’esclat de la Guerra Civil va produir-se quan es trobava a Burgos, on va mantenir-se immòbil durant el conflicte bèl·lic.
A Melo va substituir-lo el basc Marcelino Olaechea, que va guiar l’arxidiòcesi entre 1946 i 1966. En el seu pas pel bisbat de Pamplona va evidenciar la seua simpatia per la Falange “per ser bisbe, per ser patriota i per ser amant de l’obrer”.
L’arquebisbe següent, José María García Lahiguera, va ser-ho de 1969 a 1978. Era navarrès i a la seua biografia figura la condició de confessor de Josemaría Escrivá de Balaguer entre 1940 i 1944. Va ser rellevat pel balear Miguel Roca Cabanellas, que no parlava català i va donar pas, en 1992, al toledà García-Gasco. En 2009 hi arribaria el càntabre Carlos Osoro. •