–Acaba de publicarRacons i cançons, un àlbum conformat per cançons inèdites i versions que encara no havien vist la llum. Per què ha decidit mostrar aquelles melodies que només havien sonat en la intimitat de la seua llar?
–Ho he decidit perquè m'han espentat per darrere. Quasi sense adonar-me, m'han clavat dins d'un estudi i, de rebot, en un escenari. No havia estat un pla meditat. Mai en la vida no hauria pensat editar aquestes cançons, ja que donava el treball per acabat i em trobava ben jubilat. Estem parlant de cançons que, en alguns casos, vaig escriure fa 53 anys, en els temps de l'Equip Valencià de Folk, i d'altres que vaig escriure fora d'agenda, és a dir, en vesprades que sense cap organització tens ganes d'agafar la guitarra i soltar-te, o de musicar aquell poema que tens fixat. Es tracta de cançons que eren capricis, que no les havia escoltat ningú llevat de la meua dona.
–Per quina raó va decidir deixar-les al calaix?
–Quan estàvem en Al Tall, especialment durant la segona etapa, treballàvem molt en agenda, amb una planificació d'un projecte que volíem que fora més o menys com a una sola unitat. Aquestes cançons, fruit d'un moment de diversió, no entraven en aquests projectes. S'ha de dir, però, que la línia melòdica del tema «D'aquesta aigua no beuré», incorporada a Racons i Cançons, està present en un de les xicotetes cançons que conformen «Des de la tomba», l'últim tros del nostre darrer àlbum Vergonya, cavallers, vergonya. La línia melòdica tenia molta gràcia i, per tant, era una llàstima desaprofitar-la.
–Cançons com ara «Aquella nit», escrita en 1971 i 2018, sembla una immersió als seus sentiments personals, un homenatge als seus éssers més volguts. Veiem la seua faceta més personal.
–De les cançons que he fet, segurament, és aquella que més al·ludeix als meus sentiments, així com és cert que compta amb un caràcter biogràfic. Aquesta cançó és una adaptació d'aquella que vaig emprar, allà pels anys setanta, per declarar-me a la meua dona. Ho vaig fer en una caseta a Moixent (Costera), en la qual anàvem sovint a sopar amb els amics. Vaig recuperar-la i ampliar-la amb motiu dels 70 anys de la meua dona com a regal per a la seua festa d'aniversari.
–El disc, de fet, compta amb glosses emotives dels seus fills, així com del musicòleg Josep Vicent Frechina. Podem dir que l'àlbum és la cirereta del pastís a la seua trajectòria, un homenatge a la seua carrera musical.
–Tot va vindre, precisament, quan el productor Juan Diego Sanchis, qui viu també en aquesta zona d'Alcàsser (Horta), va escoltar-me cantar la cançó a la meua Maite. Va dir-me: «Això és molt bonic!». I va preguntar-me: «En tens més?». Vaig contestar-li que per descomptat, però que mai no s'havien editat. Ell va insistir-me a editar-les, fins i tot en fer un concert al Teatre Principal. S'havia quedat espaterrat després d'escoltar aquesta cançó. Va insistir-me, però jo pensava: «A qui li interessa? Ja he fet tot allò que havia de fer». Però mira, va menjar-me el cap i vaig veure que era una oportunitat perquè aquestes cançons soterrades no s'evaporaren.
–És la seua última contribució en format de disc o no descarta tornar-hi?
–Com diu la cançó de Joan de Timoneda, no puc dir que d'aquesta aigua no beuré. No tinc res pensant, però qui sap.
–El treball va estrenar-se al desembre al Teatre Principal de València. Com fou aquest retrobament amb el públic?
–Va ser molt contundent. El productor ho havia pensat tot. El concert arrancava amb una interpretació estrictament instrumental del «Bolero d'Enric». A continuació, ja entrava jo amb una cançó amb la qual em pogueren reconèixer, com és «La colometa». Quan vaig eixir va armar-se un cartapell d'aplaudiments que no va posar-me nerviós, però que va emocionar-me en mostrar-me que hi ha gent que m'aprecia, que li sembla fantàstic el meu treball. La veu se'm va quedar crispada. També és cert que era gent de la corda, del centre de la corda. Hi ha molta altra gent del país que no em coneix.
–En aquesta actuació, va fer diverses dedicatòries, com ara als Premis Octubre o Acció Cultural del País Valencià. Per què va decidir fer-ho? Era un alliberament?
–Aquesta dedicatòria l'havia de fer precís. Seré, segurament, dels primers socis d'Acció Cultural del País Valencià. Abans de la seua creació ja estava en aquests entorns, seguint a Eliseu Climent, qui m'ha semblat un líder, una persona insubstituïble en aquests aspectes i de la qual soc admirador. Acció Cultural del País Valencià era la possibilitat de reunir gent que volguera alçar aquest país des d'opcions polítiques diferents, des de mentalitats diferents. I per això, sempre he estat atent a la marxa d'Acció Cultural del País Valencià, a les seues campanyes.
–Des d'una visió modernitzadora i renovada, Al Tall, el grup al qual va pertànyer vostè, fou el referent absolut del folk en català. Vist en perspectiva, quin balanç fa d'aquella època?
–Vist en perspectiva tinc dues mirades. Una és d'alegria per fer cançons de lluita que ningú no havia fet encara, les quals eren necessàries en un moment de renaixement del País Valencià. Em sembla que aquestes cançons han fet un bon servei al país i han donat eines de cohesió i d'expressió. Són cançons que han enviat missatges a la gent, i crec que han servit també per a obrir els ulls sobre qüestions de la nostra història com ara la batalla d'Almansa o la celebració del darrer diumenge d'octubre. Després tinc una altra mirada envers la música tradicional, però no és tan engrescadora. Nosaltres, d'acord amb l'evolució del grup, hem teoritzat progressivament el nostre plantejament musical. Al principi no sabíem com reaccionaria el públic en veure una combinació de dolçaina, guitarró i baix elèctric, però des del primer concert es va entendre. Arran d'aquesta teorització vam entendre que si els valencians som catalans per la nostra llengua, també som mediterranis per la manera de fer la nostra música.
–Explique-ho.
–En una de les trobades de música mediterrània vam veure que existeix un nord mediterrani, de caràcter més europeu, i un sud mediterrani, més lligat a la música àrab. El País Valencià es troba, precisament, en una franja central on està Andalusia, Calàbria o Macedònia, territoris en els quals la moneda sonora és intercanviable, on trobes un llenguatge musical comú. En aquest sentit crec que la música tradicional s'ha quedat molt estàtica. Amb la llengua, per exemple, s'ha produït, de moment, una gran embranzida, tot i que cal veure com evoluciona la seua vitalitat. A la música tradicional, en canvi, no ha quallat.
–Diria, per tant, que les constants vitals de la música tradicional al País Valencià no són massa bones?
–S'han produït estirons fantàstics en la música tradicional, hi ha hagut propostes molt bones, especialment en el desenvolupament d'elements del llenguatge musical. Ja ens haguera agradat arribar, en Al Tall, a certs nivells de tractament musical que s'han fet després. Totes aquestes propostes, però, s'han quedat com una mena de gueto, com a música dissenyada per als fans del folk, com una producció molt sectorial. No s'ha arribat a fer creació d'una cançó popular, on la música tradicional estiga present en l'ús diari, com sí que s'ha aconseguit en altres estils com ara el rock.
–La música en llengua pròpia, des de l'emergència d'Al Tall, ha crescut de manera espectacular al País Valencià. A bandes icòniques com ara Obrint Pas s'han sumat en els darrers anys fenòmens que trenquen qualsevol frontera i prejudici, com ara Zoo. Podem dir que aquesta consolidació és una herència d'Al Tall?
–Podem dir que és herència, en part, d'Al Tall, però no només de nosaltres. No vam ser els primers a cantar en valencià. Hi ha hagut altres com ara Lluís Miquel i els 4 Z o Raimon. Escoltar el primer disc de Raimon, personalment, va fer-me caure del cavall. Va impactar-me veure un xaval universitari cantant aquelles cançons amb reflexions filosòfiques i amb una sonoritat que tenia ressonàncies italianes. Sí que és cert que amb Al Tall vam ser dels primers que tinguérem una certa connexió amb la població valenciana, la qual cosa va evitar-nos marxar a Barcelona per seguir produint. Al final estem dins d'una cadena i, per tant, si Raimon va despertar-me i obrir-me els ulls a mi, entenc que també hi haurà grups que hagen estat influenciats per Al Tall.
–Per conservar la vostra herència musical i per estendre el coneixement del vostre treball de rescat de sons tradicionals que havien estat oblidats per la societat valenciana, baralleu un projecte que no sembla arrencar.
–Sí, amb l'objectiu de conservar i d'apropar el nostre treball d'exhumar de l'andana dels trastos vells elements musicals que estaven tirats i desprestigiats, estem empentant per crear un centre o un espai en el qual llegar la documentació dels nostres 40 anys. Empentem, però de moment no ha quallat.
–Malgrat la configuració d'una escena potent, encara trobem actituds d'intolerància, com ara amb l'Ajuntament de Montanejos (Alt Millars) censurant un concert de Tito Pontet. Creu que encara està vigent Tio Canya?
–El Tio Canya encara segueix vigent. És cert que si tornara a València i entrara en una escola, al·lucinaria de veure els xiquets aprenent el valencià. Ara bé, si observara els xiquets a l'esbarjo, veuria com emprarien el castellà i, en conseqüència, no faria tan bona cara. El Tio Canya segueix vigent perquè continua havent-hi, a més, gent lletrada, metges i, fins i tot, professors que mostren poc afecte per la llengua, que eduquen als seus fills només en castellà.
–En termes estrictament polítics, amb una legislatura consumida, una vegada s'ha creuat l'equador de la segona, quin balanç fa de l'acció del Govern valencià d'esquerres? Se sent satisfet o més aviat decebut?
–Estic satisfet, ja que per primera vegada en la vida de molta gent de la meua generació i d'altres les autoritats són amigues. Sempre havíem estat enemics de les autoritats i, per tant, això és d'agrair. Estem satisfets de no comptar amb un govern de la dreta nacionalista espanyola, encara que hi ha decisions governamentals que no compartisc dels actuals governants valencians.
–En matèria lingüística, per exemple, el Consell ha transformat el sistema educatiu amb l'eliminació de l'antic sistema de línies per implementar un model plurilingüe que ha generat l'escepticisme dels centres de comarques catalanoparlants, d'entitats i també de les cooperatives d'ensenyament. Creu que és un avanç o, més aviat, un retrocés?
–Encara no sé com valorar aquesta mesura. Hi ha molta gent que estima el país que l'assenyala com una rebaixa de l'ensenyament en valencià, la qual cosa és una canallada. D'altra banda, tanmateix, em fa pensar que si el conseller Vicent Marzà l'ha aplicat, igual, a llarg termini, pot ser molt positiu. Realment, em fot que s'haja de retrocedir en l'ensenyament en valencià. Encara que siga un centímetre. Ja estem prou atacats per Madrid, qui segueix essent una bateria d'artilleria de poder indissimulada que persegueix dinamitar la pervivència de la llengua. Trobe, a més, por en qüestions com ara els Països Catalans, la catalanitat de la llengua o en la col·laboració cultural entre el País Valencià, les Illes Balears i Catalunya. Madrid sap que el més perillós és la consciència d'unitat entre el País Valencià, les Illes Balears i Catalunya, ja que si sumem som forts. Si no ho fem, en canvi, estem perduts. Per això, no m'agrada el posicionament del PSPV ni de Compromís, qui sembla que han instaurat la consigna de catalanisme zero, quan això és una errada. Tot i que encara hi ha sectors de la dreta que fan soroll amb aquestes temàtiques, crec que la realitat d'aquest país ha canviat prou.
–L'aprovació de la llei del plurilingüisme coincideix amb el viratge nacional de l'antic Bloc, el qual s'ha reconvertit en Més-Compromís. Que n'opina d'aquesta evolució del valencianisme?
–He de dir, com a preludi, que no soc de cap partit ni ho he estat mai. En la militància per estudiar als escolapis ja en vaig tenir prou [riu]. Crec que quan es tira tanta aigua al vi al final hi ha més aigua que vi, la qual cosa no beneficia ningú ni du enlloc. El País Valencià ha canviat i no patiran per manifestar-se com són. Al final, a la gent li agrada, encara que siga a la llarga, mirar als ulls i saber que ets tu. Per això, en aquesta confrontació, estava més prop de la posició d'Àlex Ruiz, l'alcalde de Bellreguard (Safor) [candidat a liderar el partit que es va enfrontar a Àgueda Micó, que en va eixir guanyadora]. Ara bé, insistisc: no soc, ni he estat mai de cap partit.