Economia

El bucle infinit del finançament autonòmic

Aquest 18 de novembre es compleixen cinc anys de la manifestació amb què, a València, partits polítics, patronal, sindicats i societat civil, reclamaven al govern Rajoy que moguera fitxa en la reforma del sistema de finançament, caducat des de 2014. Tanmateix, cinc anys després, els avenços han estat minsos. Cap dels dos grans partits no ho ha considerat prioritari i les excuses s’acumulen per justificar el retard.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La Delegació del Govern els quantificà en 17.000; els organitzadors en 60.000. Quin fou el nombre exacte de persones que es van arraïmar al voltant de les Torres de Serrans el 18 de novembre de 2017 és i serà una incògnita. Que n’hi havia una gernació és indiscutible. Que el perfil era més variat que de costum, també. Més important que el número exacte era l’esdeveniment en si mateix: el fet que, per una ocasió, sindicats, patronal, entitats cíviques i partits polítics (amb l’excepció del Partit Popular, que s’hi va despenjar) coincidiren en un clam al govern d’Espanya: que calia, sí o sí, posar-se mans en l’obra i reformar el sistema de finançament. La protesta arribava només sis setmanes després que Catalunya votara a favor d’independitzar-se d’Espanya. També allà, uns anys abans, l’espoli fiscal —que és una manera diferent de dir “infrafinançament”— havia esperonat el malcontentament. Alguns mitjans van especular amb la possibilitat que la manifestació del 18-N fora l’espurna d’un incendi futur.

Han passat cinc anys d’aquella data, i l’espurna, més que iniciar un gran incendi, malda per mantenir-se encesa. Ni Partit Popular ni PSOE, quan han estat a la Moncloa, han agafat el bou per les banyes. La de la reforma del sistema de finançament sembla la història interminable, una mena de bucle infinit que, a la manera del dia de la marmota, ens situa, a cada cop, en la casella d’eixida. Primer foren les cuades de la crisi financera; després, s’esgrimiren dificultats tècniques; a continuació Catalunya i l’1-O eclipsaren el debat territorial; després s’esdevindria la moció de censura i una endimoniada concatenació de cites electorals, i quan ja semblava que el camí quedava expedit, un virus procedent de la Xina posà el món cap per amunt. Putin i la invasió de Rússia a Ucraïna han fet saltar pels aires qualsevol esperança que el tema s’abordara definitivament. L’esdevenir dels últims anys, és cert, no ha facilitat les coses, però no és menys cert que cadascun d’aquests rocambolescos episodis ha estat un pretext ideal per justificar la falta de voluntat política dels principals partits espanyols. 

La lletania és força coneguda a aquestes altures: que el País Valencià és el territori més perjudicat per l’actual model de finançament, ja que, tot i ser una autonomia amb un PIB per capita per sota de la mitjana (és a dir, és més pobra) rep menys recursos que no n’aporta a la caixa comuna. És, de fet, l’única autonomia en aquesta tessitura. Els recursos que rep per habitant estan molt per sota de la mitjana i no cal dir de les autonomies que més beneficiades en surten. Segons les dades més actualitzades de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE), l’any 2020 cada valencià va rebre 2.286 euros per habitant, per 3.024 que va rebre un càntabre o 2.905 que va obtindre un extremeny. La mitjana fou 2.528 euros. O el que és el mateix, el País Valencià té un finançament un 9,6% per sota de la mitjana. El resultat de tot plegat és un endeutament cada volta més voluminós (vegeu el gràfic).

Ni per a Partit Popular ni al PSOE aquesta és una qüestió galdosa d’abordar. Perquè en tots dos casos governen en autonomies amb interessos contraposats. Múrcia o Andalusia, dues autonomies governades pel Partit Popular, surten perjudicades pel sistema; mentre altres com Galícia o Castella i Lleó, també governades pels de la gavina, en surten beneficiades. Els interessos del País Valencià, d’una banda, i Aragó i Castella-la Manxa, d’altra banda, estan en els antípodes. La reunió, el setembre de 2021, entre Ximo Puig i Juanma Moreno Bonilla, president a Andalusia, on van reclamar l’obertura d’aquest meló, no va caure gens bé a Ferraz. La insistència valenciana incomoda molt especialment als líders d’altres comunitats que tenen les de perdre en una revisió a fons del model. 

A València, la sensació generalitzada, tant en la classe política com en la cívica, és d’una certa frustració. El que han evidenciat aquests darrers anys és que ni la protesta ni la proposta valenciana fan forat a Madrid. S’ha aconseguit, és cert, que es prenga consciència de la casuística valenciana (ho ha admès Fedea, el mateix Ministeri i fins i tot les autonomies més ben finançades) —el “problema valenciano”, que en diu Ximo Puig—, però, a la pràctica, no s’hi ha donat solució a pesar del temps transcorregut. La recompensa és molt limitada, si es tenen en compte les expectatives. La situació és especialment compromesa per a XimoPuig, que ha rebut consecutives galledes d’aigua freda dels seus companys de partit. El president hi va fer bandera mentre va estar Mariano Rajoy a la Moncloa, però els del puny i la rosa s’han vist obligats a modular el missatge a mesura que avançava la legislatura de Pedro Sánchez, que mai no ha mostrat entusiasme en aquest tema.

Perquè la realitat és que aquests darrers anys hem assistit a una mena de cerimònia de la confusió per on circulen comitès tècnics, documents d’anada i tornada, voltes enrere, silencis administratius i declaracions contradictòries, en una mena de yenka financera. La realitat és que tot el treball tècnic està ben avançat; el que manca, doncs, és voluntat política.

El 2009, quan va tindre lloc la darrera revisió, fou Catalunya la que va empènyer a favor del canvi. Sense Catalunya en el tauler de joc autonòmic (s’hi ha absentat durant bona part del procés sobiranista), les demandes valencianes han arribat amb sordina a la capital espanyola. La bel·ligerància que s’escolta a València arriba a Madrid com un xiuxiueig inofensiu. Acceptem-ho: la reforma del model de finançament no és una qüestió d’Estat, com sí que es considera la remodelació del Consell General del Poder Judicial.

Només darrerament el Ministeri es va avindre a presentar una proposta de població ajustada, que, en última instància, tampoc no satisfà els interessos dels valencians i les valencianes. El Govern valencià, com la resta d’autonomies, hi al·legà, però el Ministeri ha aturat el procés sense donar explicacions. El final de la legislatura, clar, no és un temps propici per a aquests menesters. I qui sap si, quan el reactive, no hi haurà una invasió alienígena que, de nou, ho paralitze tot.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.