L'anunci del 9 d'Octubre de la Generalitat Valenciana del PP i de Vox ja era tota una declaració d'intencions. La reivindicació de l'autonomia valenciana com a un conjunt de tres províncies, en una mena de recuperació i exaltació del regionalisme ben entès, s'havia apoderat dels discursos i dels missatges llençats pels màxims dirigents del Consell. El popular lema de «tres províncies i una regió; Alacant, València i Castelló» resumia la visió del País Valencià del nounat executiu conservador i reaccionari que encapçala el popular Carlos Mazón. No debades, casava amb el llenguatge emprat sovint per la formació de la gavina de citar als ciutadans valencians com a «castellonencs, alacantins i valencians».
L'acte institucional de la diada nacional valenciana ha estat l'exemplificació de la nova òptica autonòmica del Govern valencià de Mazón. A les intervencions, no hi ha hagut cap rastre d'aquelles apel·lacions als grans erudits de la història valenciana, ni tampoc a les afirmacions del monarca Jaume I que exhibien una certa càrrega nacional, com va ocórrer durant els vuit anys de Botànic. Eren els temps d'exaltació valencianista en diferents graus i intensitats per part del llavors president de la Generalitat Valenciana, el socialista Ximo Puig, o de les vicepresidentes del Consell en aquell moment, és a dir, Mónica Oltra i Aitana Mas, ambdues de Compromís.
Aquesta concepció regionalista no només s'ha mostrat amb l'aposta d'una identitat valenciana constituïda per la unió de les tres províncies, sinó també pel perfil de les altes distincions atorgades per la Generalitat Valenciana del PP i l'extrema dreta Vox. Al guardó concedit a la selecció espanyola femenina de futbol, se sumava l'actor Carlos Latre o el grup de música Seguretat Social. La presència de premiats amb una trajectòria de defensa de la cultura i la llengua pròpia del País Valencià ha estat nul·la.
Amb les notes de pasdobles com «Amparito Roca», «Pérez Barceló» o «Fiesta en Benidorm» encara ressonat a les ments dels convidats que havien creuat un passadís de músics fins a entrar al palau de la Generalitat Valenciana, la vicepresidenta segona i consellera de Serveis Socials, Igualtat i Habitatge, Susana Camarero, obria la jornada solemne amb una combinació del català i el castellà. Cada autoritat era presentada en un idioma diferent. Si a l'alcalde d'Alacant, el dretà Luis Barcala, i l'alcaldessa de València, la popular María José Català, els havia presentat en castellà, hi havia altres representants de la ciutadania valenciana que eren esmentats en la llengua pròpia del país.
«Avui és un dia d'exaltació del poble valencià», ha expressat en l'idioma propi del territori valencià la vicepresidenta segona, la qual mostrava un maneig de la llengua del país millorat envers aquella declaració institucional de caràcter blaver sobre l'oficialitat del català al Congrés dels Diputats. «Aquesta jornada ens combrega la celebració anual dels valencians, alacantins i castellonencs», ha manifestat després de ressaltar «les tradicions del poble valencià» i glorificar «la nostra essència, la nostra cultura i les nostres senyes d'identitat». «Avui celebrem la unió i el nostre sentiment de poble», ha rematat.
Com si es tractara d'un exercici de llibertat d'elecció, Camarero ha afirmat: «La valenciania, sentir-se valencià, és triar els símbols històrics que ens representen». «No podem, ni tampoc volem oblidar la construcció de la Comunitat Valenciana, de la nostra autonomia, respecte a la llei i a l'estat de dret. No podem oblidar-nos dels nostres referents, d'aquelles persones il·lustres que han fet gran la nostra comunitat, com ara els premiats d'aquest 9 d'Octubre», ha advocat per engegar una entrega de guardons efectuada íntegrament en castellà.
«Som valencians i som espanyols»
Engalanat amb el pin de la senyera a l'americana i una vegada havia exhibit la seua solidaritat amb Israel pel reviscolament d'aquestes darreres jornades del conflicte entre l'estat israelita i Palestina, Mazón pronunciava un discurs impregnat d'un regionalisme que concep el País Valencià com a una peça conformada per tres entitats provincials. «La Generalitat vol ser una referència per aquells que creuen en la trajectòria del passat i en la tasca que encara queda al nostre autogovern. Una Generalitat on es reconeguen tots els ciutadans de les tres províncies», ha proclamat.
«La nostra diversitat no té més garant que la normalitat que ha de marcar la vida als carrers d'Alacant, el treball en les empreses de Castelló o la col·laboració en els nostres centres tecnològics i d'investigació de València», ha pronunciat per insistir en aquesta mirada, sense oblidar tampoc els retrets implícits als nacionalismes perifèrics, especialment el català: «La perspectiva del consens ens ha permès sempre avançar. La del conflicte sempre ens ha paralitzat. Una perspectiva oberta, tolerant, sense asfíxies. La que no necessita copiar o inspirar-se en altres fulls de ruta territorials que poc o res s'assemblen a la fixada en l'esperit i la lletra del nostre Estatut».
Aquesta combinació de regionalisme autonòmic i perfil moderat per contrarestar el pacte de govern amb la ultradreta Vox es traduïa en una apel·lació i una defensa fèrria de la pluralitat del País Valencià que contrasta amb la persecució anunciada per part del vicepresident del Consell i conseller de Cultura, el torero ultradretà Vicente Barrera, contra les entitats que treballen per la normalització lingüística al territori valencià. «Em negue a pensar que la diversitat d'aquesta terra tinga propietaris», ha etzibat.
«La Comunitat Valenciana és tal qual és. No la que només alguns volen que siga. No un relat interessat i deformat perquè semble el que no és i s'impose una caricatura que, en realitat, mai va existir», ha criticat buscant accentuar el seu vestit de garant de la moderació, el consens, la pluralitat i la diversitat. «La temptació totalitària de definir el cànon de com són les societats, i com han de pensar i comportar-se, no ha desaparegut en els nostres dies», advertia, per indicar: «En la nostra mà, en la mà de tots els valencians, està la possibilitat de projectar l'afecte i l'estima per les nostres senyes d'identitat».
Alternant el castellà i el català, amb un predomini relatiu del primer, ha manifestat la voluntat de «recuperar la sensibilitat del consens» i «reeditar el propòsit perquè el treball de les institucions estiga basat en la rica, diversa i genuïna diversitat de la nostra identitat i el nostre idioma, el valencià». «La nostra diversitat és la rica i variada realitat d'allò que som: valencians i espanyols», ha remarcat per reforçar el seu discurs atapeït de regionalisme ben entès, allunyat del valencianisme dels discursos del Botànic que estaven salpebrats amb dosis de nacionalisme valencià.
«Som un poble que, des d'una llarga i fecunda història que s'acosta als 800 anys, ha consolidat una sòlida petjada de modernitat, ànsies de progrés i voluntat de transformació», ha assenyalat, per refermar la seua «convicció per a continuar avançant en el desenvolupament del nostre autogovern, que tant ha aportat al progrés dels valencians i del conjunt d'Espanya». Per a fer-ho possible, però, es necessiten respostes a l'agenda valenciana. O en paraules del mateix Mazón: «Aquesta terra necessita una solució al nostre dèficit de finançament i una resposta en matèria d'inversions que siga conforme al pes i projecció de l'economia valenciana». «Una adequada resposta, no una resposta qualsevol», ha precisat.
Aprofundint en l'estratègia anticatalanista en versió econòmica que va desencadenar-se la setmana passada envers l'ampliació del Port de València, ha reiterat el seu compromís amb el desenvolupament d'aquesta obra: «Necessitem sentit d'estat a l'hora de fixar i prioritzar infraestructures estratègiques com ara el Port de València, que no és un capritx autonòmic, sinó una necessitat de tota Espanya». «El corredor mediterrani no és una qüestió dels valencians, sinó del desenvolupament de fins a quatre comunitats que tenen el dret a millorar la seua connexió econòmica amb el cor dels principals mercats d'Europa i Àfrica», ha completat.
El seu rostre més reivindicatiu s'ha prolongat amb la demanda «d'una resposta assenyada i sostenible al problema de l'aigua en províncies com la d'Alacant» i d'una altra «per a la nostra indústria». «Permeten-me que destaque a la indústria ceràmica, especialment desatesa malgrat la seua contribució estratègica a la riquesa comuna», s'ha aturat. «La nostra reclamació de més recursos no comença i acaba en un compte de deures i obligacions. Distribuir recursos és distribuir oportunitats. I darrere de cada oportunitat, hi ha una persona», ha assegurat.
«Per moltes discrepàncies i diferències ideològiques que poden haver existit, en les actuals reivindicacions d'aquest poble continua present la memòria de tots aquells que, en un altre moment, foren designats pels ciutadans per aixecar la seua veu en nom de les legítimes aspiracions de la nostra terra», ha reconegut mentre el discurs es complementava amb cites a Azorín, Nino Bravo o a l'himne valencià. Tot rematat amb una reivindicació del dret civil valencià i de més autonomia per a millorar la gestió dels serveis públics.
De crucifixos, senyeres i anticatalanisme
Si Mazón s'estrenava amb aquest discurs de força menys càrrega valencianista enfront dels anteriors de Puig, el moment de l'alcaldessa de València arribaria amb la processó cívica. Català era l'encarregada de lluir la senyera pel centre de la capital del País Valencià, amb un recorregut alterat per la incorporació d'una nova parada: la catedral del cap i casal valencià. Si l'exalcalde Joan Ribó, de Compromís, va suprimir la pràctica religiosa instaurada per Rita Barberá d'entrar la senyera al temple religiós, la mandatària popular l'ha ressuscitat per al gaudi dels sectors més conservadors de la ciutat.
La processó cívica, habitualment segrestada per sensibilitats tradicionalistes i blaveres, marcada pels insults anticatalanistes i per la presència de grupuscles ultradretans, havia estat desposseïda del seu esperit civil i havia tornat a la seua transformació catòlica. Ara bé, havia perdut intensitat de vituperis en comparació amb els altres anys. Els dirigents d'esquerres i, especialment, els assistents en les pancartes dels partits progressistes encara acumulaven el menyspreu i la falta de civisme d'un públic esbiaixat normalment cap al blaverisme i el conservadorisme, però la pressió era menor. Ni tan sols hi havia presència de grupuscles radicals, més enllà d'entitats marginals del secessionisme lingüístic que a la transició van mostrar la seua faceta més virulenta.
«Sou uns traïdors!», ha trencat la calma de la processó cívica un grupet de persones amb estètica inequívocament d'ultres amb tendència a la salutació romana feixista. «L'exèrcit està per a defensar la unitat d'Espanya», han escridassat per criticar de manera sobtada a les forces armades i als cossos de seguretat. L'única referència indirecta en el recorregut al procés d'amnistia dels represaliats pel referèndum d'autodeterminació català que negocien les forces independentistes i l'esquerra espanyola per a la investidura del socialista Pedro Sánchez.
L'instant que marcava el canvi de cicle polític a la capital del País Valencià, a un retorn als temps de conservadorisme i sagristia, era l'entrada de la senyera al santuari religiós. Abans d'accedir al recinte sagrat per als cristians, Català s'aturava a la porta de la catedral per esperar l'aparició de l'arquebisbe de València, el moderat i sensible amb la llengua pròpia Enrique Benavent. «Aneu-se'n a Barcelona, que açò no és lo (sic) vostre», ha exclamat des del públic un xicotet grup d'exaltats blavers a Compromís i el PSPV quan deixaven temporalment la processó cívica per no compartir la revitalització de l'entrada del símbol identitari valencià a un espai religiós. Cap representant socialista, ni de la coalició d'obediència valenciana ha accedit a la catedral.
«Avui és un moment especial per a vostè [en referència a Català per dur la senyera coronada durant tota la processó cívica] i per a tots pel naixement del poble valencià, els quals ens agermana i ens uneix en un sol cor», ha donat la benvinguda l'arquebisbe en un acte religiós que s'ha produït íntegrament en català, a diferència de quan se celebrava durant el mandat del llavors arquebisbe Antonio Cañizares, de tarannà ultraconservador i practicant d'un nacionalisme espanyol indissimulat. «És una jornada per compartir l'alegria dels cristians, d'un poble valencià que va néixer sota la fe cristiana», ha rememorat.
Benavent, de fet, ha vinculat cristianisme i valencianisme durant tota la seua al·locució davant un públic format per bona part dels sectors més conservadors i tradicionalistes de la ciutat, amb presència de les entitats marginals del blaverisme: «Part de la nostra cultura i identitat, de la nostra història com a poble, no es pot entendre si no és sota la fe cristiana». «Vos desitge un dia ple d'alegria, el qual l'expressem en el càntic del Te Deum. Advoquem per un futur en pau, que ha de ser el compromís de tots els valencians i de tots els cristians», ha tancat en presència dels bisbes d'Oriola-Alacant i Sogorb-Castelló. L'aturada religiosa ha acabat amb l'ofrena de flors a la toma del poeta Ausiàs March.
Amb una calor asfixiant, símbol de l'alteració de les temperatures arran de l'incessant canvi climàtic, la processó cívica ha fet la seua segona aturada al Parterre, al jardí de València on està construïda l'estàtua de Jaume I. L'ofrena de flors, decorades amb barres quadribarrades i plàstics blaus, i el càntic de l'himne valencià i l'espanyol han exercit de preludi d'una clausura amb mascletada. L'epíleg d'un 9 d'Octubre institucional que ha exhibit sense complexos el canvi a les administracions valencianes sota el signe del regionalisme ben entès i la petjada religiosa.