Vox abandona el Govern valencià. La notícia és digna d’un “olé” entusiasta, d’un “olé” més sonor que qualsevol altre que haja pogut sentir Vicente Barrera, qui fins ara n’era el vicepresident. Després de tres hores de reunió a la seu de la formació d’ultradreta, el seu líder ha confirmat que retira el suport parlamentari als cinc governs que fins ara compartien: els del País Valencià, l’Aragó, Múrcia, Extremadura i Castella i Lleó. Una decisió d’impacte, sense precedents, que deixa el PPCV de Carlos Mazón en minoria —40 diputats de 99— quan encara no ha celebrat el primer aniversari en el Palau.
La mesura ve motivada per la negativa de Vox a acceptar la distribució dels menors estrangers no acompanyats —que condensa amb l’acrònim pejoratiu “mena”— arribats a les illes Canàries. El president del PP, Alberto Núñez Feijóo, va assegurar que el seu partit no canviaria la seua posició sobre la matèria i que, per tant, les comunitats governades pels populars els acollirien de manera proporcional i solidària. Abascal, però, hi havia abocat l’últimàtum.
Una excusa, al capdavall, per posar fi als governs de coalició, que en el cas valencià, tot siga dit, no havia provocat massa maldecaps a Mazón. A diferència de María José Català, l’alcaldessa de València —el trencament, de moment, no afecta els municipis— que manté una relació molt tensa amb el seu soci, la cohabitació de PPCV i Vox a la Generalitat era satisfactòria per als populars. Barrera, com a número dos del Consell, ha manifestat la seua contrarietat per la decisió presa, que acata però no comparteix. Demà quedarà desposseït del seu cotxe oficial.
Així doncs, Mazón, que ha descartat la convocatòria anticipada d’eleccions, haurà de redissenyar a fons el seu gabinet. En primera instància, allò més important, haurà d’elegir els substituts dels tres consellers cessants —a més de Barrera, vicepresident primer i responsable de Cultura, cauran la titular de Justícia i Interior, Elisa Núñez, i el d’Agricultura, José Luis Aguirre—, i més tard, el segon i tercer graó. En el cas de Núñez, el seu relleu comporta més riscos, atès que és l’àrea encarregada de gestionar les polítiques antiincendis. Aquest divendres, a les 9 del matí, Mazón compareixerà en roda de premsa i tot just després, a les 10 hores, presidirà un ple del Consell amb els sis membres més que resten.
En les files de Vox conviu el batec de mantenir les essències que permet el retorn a l’oposició i la sensació d’oportunitat perduda. En bona mesura, la irrupció en la política institucional de l’agitador Alvise Pérez ha tingut molt a veure en els fets que s’han desencadenat aquest dijous. Els seus 800.000 vots —més de 120.000 al País Valencià— han deixat clar que hi ha votants que volen més fermesa i menys pactisme.
No debades, la inclusió de Vox al grup del Parlament europeu que lideren l'hongarès Viktor Orban i la francesa Marine le Pen ja era indicatiu del desig d’endurir, encara més, la seua posició en matèria migratòria.
Una nova etapa
El tauler polític valencià salta pels aires. Vox torna a l’oposició, on s’hi troba més còmode, i encara que el PPCV pot tenir la sensació que els fins ara socis continuaran exercint el paper de soci preferent, ara com ara costa de saber-ho amb exactitud. Tractant-se d’una formació extremista, tan piramidal com disciplinada, qualsevol previsió ha de quedar en suspens. De moment, Barrera, qui no disposava d’acta de diputat, desapareix de la vida política.
De la seua banda, PSPV i Compromís, que havien criticat sense embuts els acords de Mazón amb els ultres, ara tenen l’oportunitat de fer política. Una convocatòria electoral no canviaria el panorama en excés; el resultat dels recents comicis europeus ha denotat que la dreta i l’extrema dreta no han deixat de guanyar terreny, al País Valencià.
Amb l’abstenció de Vox, Carlos Mazón no en tindria prou per treure endavant les votacions, però amb la dels socialistes, sí
Ateses les circumstàncies, els salvavides que els socialistes han oferit a Mazón per deslliurar-se de Vox ara cobren tot el sentit. Els darrers dies, a tall de les eleccions franceses, han insistit a lloar la capacitat del centre-dreta d’aillar la ultradreta. Caldrà veure si preval aquesta altura de mires o si el PSPV —com deixava entreveure aquest dijous, de visita a les Corts, la seua secretària general, Diana Morant— opta per dificultar tota mena d’acords amb Mazón.
I és que, en el cas valencià, queden per davant tres anys de legislatura. Una eternitat. L’abstenció de Vox no seria suficient per treure endavant les votacions a l’hemicicle —el PPCV té 40 escons, i la suma de PSPV i Compromís en fa 46—, però la dels socialistes sí que serviria per tirar endavant votacions clau.
Mazón no ha tardat ni una hora a publicar en el DOCV el cessament dels tres membres del Consell en representació de Vox. Ni Barrera ni Núñez ni Aguirre ja no són consellers.
Tot plegat, coses de la política líquida que vivim, el mateix dia que les Corts han aprovat la llei de concòrdia, una norma que segons l’oposició equipara les víctimes i els botxins de la dictadura. Un “blanquejament” del franquisme que ha arribat en els minuts de descompte i que evidenciava la voluntat del PPCV de governar amb Vox. Ni aquesta llei amb aires revisionistes, no obstant, no ha impedit que la ultradreta deixe tot sol Mazón.