Obituari

Adeu al brigadista del rock radical basc

Apassionat de la música, agitador cultural des de tota mena d'escenaris i activista a través de les cordes dels instruments, el guitarrista, baixista i vocalista Íñigo Muguruza (Irún, 1964) va morir aquest dijous després de quatre anys batallant contra l'esclerosi múltiple. Fou el menor d'una nissaga que va transformar l'escena combativa de l'Estat espanyol amb grups com ara Kortatu i Negu Gorriak i que va impulsar l'anomenat rock radical basc. Un brigadista que va lluitar amb les melodies, va confessar les seues debilitats polítiques i cinematogràfiques a les lletres de la banda Joxe Ripau i que, fins i tot, va treballar com a cooperant fent campanyes de solidaritat amb el Front Sandinista d'Alliberament Nacional.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Els anys seixanta del segle passat foren un despertar de la letargia dictatorial, repressiva i sanguinària del règim franquista. Els anhels de llibertat, la reivindicació d'una vida digna i la recuperació de les cultures, llengües i identitats pròpies que habiten a l'Estat espanyol va manifestar-se a través de militàncies clandestines, vagues cruentes, renaixements de cançons i escrits expressats en idiomes perseguits per les autoritats feixistes. Mentre a Catalunya bressolava la Nova Cançó, al País Basc s'hi replicava el mateix moviment, denominat Ez Dok Amairu.

Un ambient d'agitació política i cultural que va impregnar tot Euskal Herria, i que arribaria amb força a una plaça industrial com ara Irún. En aquesta ciutat ubicada a la desembocadura del riu Bidasoa, que marca al seu final la línia fronterera entre l'Estat espanyol i el francès, va criar-se Íñigo Muguruza. En 1964, quan l'antifranquisme estava en plena ebullició i el moviment obrer basc protagonitzava conflictes laborals com, per exemple, a Etxebarri, Muguruza naixia en una família en la qual la música corria per les venes dels seus germans grans, Xabier i Fermín. Els 2.000 discs emmagatzemats a la llar dels Muguruza exemplificava la passió desbordada, obsessiva i, fins i tot, malaltissa per la música.

Aquest apassionament romàntic amb els compassos, especialment per aquells sons més combatius, durien al xicotet dels Muguruza a debutar com a guitarrista en una banda als 14 anys. Fou amb Desband, la qual després es rebatejaria amb el nom de Beti Mugan. Però l'èxit als escenaris musicals de tota la geografia basca, l'Estat espanyol i, fins i tot, d'arreu del vell continent arribaria amb Kortatu. Junt amb el seu germà Fermín que exercia com a guitarrista i vocalista, Íñigo va formar part d'una de les bandes mítiques del rock radical basc. Amb el seu baix, va teixir l'estil underground, vertiginós i rude d'una banda que va trencar motlles, va importar l'ska a l'Estat espanyol i va intentar imitar els britànics The Clash. Kortatu, amb diversos discs a la seua esquena i 280 concerts, va llegar himnes per als adolescents i joves més reivindicatius com ara «Sarri, sarri», «Zu atraparte artu», «El último Ska», «Jimmy Jazz», «Nicaragua sandinista» o «En la línia del frente».

Precisament, i després que el grup apagara les seues melodies i decidira dissoldre's l'any 1988, Íñigo Muguruza va convertir-se en cooperant a Nicaragua. D'aquesta manera, va vestir-se de brigadista, fent campanyes de solidaritat a favor del Front Sandinista d'Alliberament Nacional. Un compromís polític que exemplificava la composició espiritual del menor de la nissaga artística. Si en el seu cos el 75% era música, la resta era activisme, si és que ambdues coses no eren el mateix. De conviccions pròximes als postulats de l'esquerra abertzale, la seua etapa com a brigadista exemplificava l'internacionalisme del moviment independentista basc amb les lluites guerrilleres d'Amèrica Llatina.

Íñigo, però, era més de reivindicar la seua ideologia a través de la música. O com diu la lletra de la cançó de Kortatu, «El estado de las cosas»: «Como ves mi guitarra no dispara/pero sé donde apunto/aunque no veas la bala (sic)». D'aquesta manera, i amb l'instrument de cordes com a arma de propaganda política, s'incorporaria com a segon guitarrista a Delirius Tremens. Més tard participaria de la segona aventura melòdica amb el seu germà Fermín Muguruza. Anomenada Negu Gorriak, es tractava d'una banda que practicava un rock cru i brut que barrejava recursos del rap -que bevien, en gran mesura, de Public Enemy- i melodies provinents de la música negra, especialment ritmes soul i funk. Una mescla que situaria la banda basca en la primera posició de qualsevol rànquing de rock estatal de l'època. Si Kortatu fou un èxit, Negu Gorriak es consagraria com la gran obra musical dels dos Muguruza. Dels ritmes primaris i pubertaris de Kortatu, s'evolucionaria a una sonoritat dura, compacta, rigorosa i profundament agressiva a Negu Gorriak.

Amb problemes legals amb el torturador Enrique Rodríguez Galindo, tinent coronel de la Guàrdia Civil implicat a la guerra bruta contra ETA i aplaudits, fins i tot, per la crítica musical de la premsa conservadora, Negu Gorriak penjaria les guitarres, els bafles i les baquetes en 1996. Aquell mateix any Íñigo iniciaria la seua tercera etapa musical amb Joxe Ripiau, una banda en la qual s'integraria el major dels Muguruza, Xabier. Precisament, el seu acordió seria un tret identitari d'un grup caracteritzat per la velocitat dels seus ritmes, l'ànima festiva i la incorporació de sonoritats llatinoamericanes ressaltades a través d'una pluralitat d'elements de percussió. A Joxe Ripiau, tornaria a agafar el baix.

Aquest projecte melòdic, que d'entrada va néixer a tall de diversió, va despullar políticament, culturalment i artísticament el xicotet dels Muguruza. El disc Paradisu Zinema, en el qual cada tema està edificat a partir d'una pel·lícula i que ret homenatge al mític film italià de Giuseppe Tornatore, mostrava els coneixements i les preferències cinematogràfiques de l'irundarra. Cinèfil, Íñigo va cultivar altres com ara l'elaboració d'un curt, va escriure un llibre de relats infantils i va participar de la preparació de la funció teatral Ezekiel.

La debilitat de l'exguitarrista de Negu Gorriak i exbaixista de Kortatu, tanmateix, ha sigut la música. Quan Joxe Ripiau va plegar, va formar part de Sagarroi i de Lurra, ancorada a la disciplina pop. Recentment, havia impulsat del bracet de la vocalista Ane Odriozola el duet rocker Hiru Leike, que posteriorment va ampliar-se a trio amb la participació de la bateria Paula Andrade. Una aventura musical que va permetre-li gaudir de la seua gran passió mentre combatia una esclerosi múltiple diagnosticada quatre anys enrere.

«La resiliència és aquesta capacitat que tenim de reposar-nos positivament davant situacions adverses, i jo m'estic convertint en un expert», confessava l'any passat a les pàgines del diari Gara. Una resistència que l'afrontava gràcies a la interpretació d'instruments. «La música és una cosa molt gran per a mi», assenyalava.

Aquest dijous la seua música no ha pogut amb la malaltia, malgrat que els seus temes seran immortals. Les seues mans han deixat d'agafat màgicament la pua per tocar el baix i la guitarra, i la seua veu activista s'ha apagat. Com deia el títol de l'àlbum de Joxe Ripiau, inspirat en una cançó del californià Tom Waits, la vida és trista i bella. En versió original: Bizita, triste eta ederra.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.