Visitar una aula és sovint un exercici de nostàlgia. Si la teua vocació s’ha allunyat de la docència, la tornada inevitablement sempre acaba generant melancolia, i produeix una mena de viatge cap a aquella quotidianitat d’exàmens, deures i jornades de treball al pupitre. A la ment solen irrompre aquelles estampes marcades per qui no pegava ni brot, l’estudiós que solia treure excel·lents i una majoria d’alumnes que s’esforçaven a diferents velocitats.
A cada classe, però, solia haver-hi aquells alumnes que sempre recriminaven els professors “perquè els tenien mania”, els quals maldaven pels suspensos quan la seua rutina escolar no permetia assolir l’anhelat “progressa adequadament”. El PP i l’extrema dreta Vox, al capdavant de la Generalitat Valenciana i amb una majoria folgada a les Corts Valencianes, serien aquesta mena d’estudiants en la matèria de valencià, ja que les seues receptes lingüístiques solen trobar-se amb un “necessita millorar” —quan no amb una esbroncada— per part dels acadèmics i dels experts en idiomes, així com per les entitats civils per la normalització lingüística del català al País Valencià.
L’últim suspens lingüístic de conservadors i reaccionaris s’ha produït pel contingut de la proposta de llei de llibertat educativa, impulsada parlamentàriament pels dos socis de l’executiu valencià amb l’objectiu d’instaurar un nou model lingüístic a les escoles valencianes que rellevarà l’actual sistema plurilingüe implementat pel Govern del Botànic. Tant l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) —que va mostrar la seua oposició a la legislació a través d’unes observacions contundents— com els especialistes que van comparèixer la setmana passada a les Corts Valencianes —per avaluar la nova normativa— han estampat un nítid “deficient” al plantejament de PP i Vox.
“És una llei molt negativa. No garanteix un impacte dels aprenentatges en les diferents llengües; no preveu una adaptació a les capacitats inicials ni a les necessitats lingüístiques de l’alumnat; no pren en consideració la situació de minorització del valencià, i no garanteix un ensenyament equitatiu en els diferents idiomes”, radiografia Joaquim Dolz, catedràtic honorari en Didàctica de les Llengües i Formació del Professorat de la Universitat de Ginebra. “S’impulsa una nova llei sense haver-se testat el model plurilingüe del Botànic, ni tampoc haver-se implementat del tot”, complementa Aina Monferrer, professora de didàctica de la llengua de la Universitat de València.
Segmentació lingüística
A remolc de l’escapçament judicial de la primera versió plurilingüe, les forces progressistes que integraven l’executiu botànic van dissenyar un model lingüístic per al conjunt de les escoles del País Valencià a prova hipotèticament d’interferències dels tribunals. El sistema es fonamentava en un ineludible 25% en català i en castellà, així com en l’establiment d’un mínim del 15% i un màxim del 25% de temps lectiu en anglès. A partir d’aquestes regles, el consell escolar de cada centre era l’encarregat de triar la presència de cada un dels idiomes, tot i que, segons defensava l’antiga administració esquerrana, amb els incentius “perquè el percentatge de temps lectiu en valencià fora el més elevat possible”.
Fidels al mètode dels percentatges per delimitar la presència de les llengües a l’aula, PP i Vox han confeccionat una llei que separa—seguint la divisió de la Llei d’ús i ensenyament del valencià (LUEV)— els alumnes entre els residents a comarques de predomini castellanoparlant i aquells que viuen a les comarques de predomini valencianoparlant. No debades, instaura dos models amb normes diferents per a cada zona. “A la llei de plurilingüisme, hi havia un model per al conjunt del país, on es donava marge de maniobra als centres per ajustar-se a l’entorn sociolingüístic. Amb la nova legislació, en canvi, es produeix una fragmentació”, ressalta Rafael Castelló, professor de sociologia i codirector de la Càtedra de Drets Lingüístics de la Universitat de València.
A les zones castellanoparlants, la llei de PP i Vox, tot i emparar d’entrada una suposada llibertat d’elecció lingüística, assumeix que tothom escollirà el castellà com a llengua base. Arran d’aquesta premissa, fixa per a l’etapa d’infantil el 10% d’ensenyament en català, el 10% d’introducció a l’anglès i la resta del temps lectiu en castellà. A partir de primària, però, l’anglès té una presència d’entre el 15% i el 25%, el valencià queda reclòs a la seua àrea de llengua i literatura, així com la resta de les classes seran impartides en castellà. Els patrons serien idèntics a secundària i batxillerat, on, fins i tot, la llei preveu la possibilitat de cursar “una assignatura o diverses en llengua estrangera”.
“La llei planteja una reducció de l’anterior mínim de valencià del 25%, el qual estava emparat pels tribunals, i, fins i tot, ressalta la possibilitat que l’ensenyament en valencià siga del 0% en aquestes comarques. Encara que s’ha reduït molt la quantitat de famílies que s’acullen a l’exempció lingüística, és a dir, a la possibilitat prevista a la LUEV perquè els seus fills ni s’avaluen ni cursen l’assignatura de valencià, la nova legislació insisteix constantment en aquesta via i, fins i tot, sembla ampliar la seua limitació temporal”, desgrana Tudi Torró, pedagoga i antiga acadèmica de l’AVL. “La llei és una estocada al valencià”, adverteix, pel fet que “hi haurà col·legis en aquestes comarques que no podran continuar amb els seus programes plurilingües amb àrees en valencià”.
L’AVL, de fet, en les seues observacions alertava que “el valencià es veuria abocat a la marginalitat a les comarques castellanoparlants”, i recordava que “el sistema públic d’educació no pot discriminar els xiquets i els joves d’aquestes comarques a l’hora d’adquirir el coneixement adequat del valencià”. “S’ha de recordar que l’aprenentatge en valencià s’ha instrumentalitzat políticament en aquestes zones del territori. La llei respon a la batalla que s’ha lliurat per excloure de les oportunitats d’accés a un coneixement del valencià als alumnes d’aquestes comarques. De fet, hi ha molt d’èmfasi amb l’exempció a la nova legislació”, contextualitza Avel·lí Flors, expert del Centre de Recerca en Sociolingüística i Comunicació de la Universitat de Barcelona.
A les comarques valencianoparlants, les regles de joc són diferents. Atorga la possibilitat a les famílies perquè trien a través de la matrícula i al començament de cada etapa escolar quina volen que siga la llengua base del seu centre, és a dir, si castellà o català. A infantil, l’idioma escollit com a base tindrà una proporció del 65% del temps lectiu, mentre que l’altra llengua cooficial del territori comptarà amb el 25% i la presència de l’anglès serà del 10%. En els dos primers cursos de primària, l’idioma no seleccionat com a base gaudirà del 25% i el temps lectiu d’anglès serà d’entre el 15% i el 25%. La resta de l’aprenentatge seria en la llengua base.
El sistema experimenta un tomb a partir de tercer de primària: s’incorpora una clàusula per la qual no podrà haver-hi una diferència de més del 20% en el temps lectiu destinat a la llengua base i a la que no disposa d’aquesta condició. La dinàmica es repeteix a secundària, però a batxillerat seran els centres docents els encarregats “d’ajustar el percentatge d’alumnes escolaritzats en cada llengua cooficial com a llengua vehicular de manera proporcional al percentatge d’estudiants que hagen optat per cada idioma base”. En aquesta etapa postobligatòria, a més, es podran impartir una assignatura o diverses en anglès.
Amb aquesta reglamentació, PP i Vox només preveuen el bilingüisme per a les zones de predomini valencianoparlant. “El seu objectiu és atorgar aquesta suposada llibertat perquè en un escenari de predomini social castellanoparlant s’esculla el castellà com a llengua base i el valencià quede en la situació que hi havia quan estaven vigents els programes d’incorporació progressiva. Va ser el propòsit de l’expresident balear José Ramón Bauzá, a qui no li va eixir bé la jugada”, analitza Flors.
“No han fet un mirall del model de les zones castellanoparlants, perquè esperen que en l’actual context de recessió lingüística del valencià una majoria de les famílies opte per escollir el castellà com a llengua base”, coincideix Torró. Tanmateix, el nou sistema tampoc deixa un marge excessiu per a l’ensenyament en valencià. Amb la correcció entre ambdós idiomes cooficials incorporada a partir de tercer de primària, el màxim de temps lectiu que es podria impartir en valencià en una etapa de primària i al llarg de secundària mai superaria el 52,5%.
A l’anterior llei de plurilingüisme hi havia la possibilitat d’abastar el 60% i, fins i tot, de superar-lo en cas d’acollir-se als programes experimentals, els quals queden reservats per a l’anglès amb el model dels populars i els reaccionaris. “La llei de plurilingüisme del Botànic va obrir la caixa de pandora dels percentatges i ara ho han aprofitat PP i Vox per arraconar el valencià”, subratlla. “No és tant una qüestió de percentatges, ja que aquests tampoc varien massa, com el fet de qui aplica la llei”, interpreta Flors.
“Només s’ha de fer memòria sobre com les unitats en valencià van ser les primeres a patir les retallades durant els anteriors vint anys de govern del PP”, rememora. I avisa: “Ja hi ha símptomes de la restauració d’aquesta tendència, com ara el fet de retirar el requisit lingüístic per al professorat amb l’esperança de tenir una borsa àmplia amb docents que no tinguen competències per exercir en valencià i amb aquesta excusa dir que no es poden obrir més unitats en valencià perquè no hi ha el professorat capacitat”.
Contra l’evidència científica
La proposta de llei de Vox i el PP compta amb el risc de burocratitzar més els processos escolars. “Aquesta legislació fa més complexa la tria lingüística i, per tant, dificulta la planificació dels aprenentatges lingüístics per part dels experts, és a dir, dels docents amb estudis de formació de llengües. S’està deixant en mans de les famílies l’elecció del model lingüístic, la qual cosa és com si el pacient li diu al metge què ha de receptar-li”, remarca Monferrer. Una sentència del Tribunal Constitucional de l’any 1994 va determinar, precisament, que no existia cap dret d’elecció d’idioma de les famílies i que era l’Administració l’encarregada de fixar el model de llengua a l’escola. “La nova normativa degrada el rol del docent, que és l’expert amb formació de llengües”, agrega.
“El caos de les sol·licituds mixtes proposades al projecte de llei deixen els centres educatius i a tot el professorat en una situació molt difícil per a organitzar un ensenyament progressiu de qualitat. Ningú pot anticipar-hi uns bons resultats”, vaticina Dolz, amb una mirada negativa sobre l’impacte d’aquesta proposta legislativa: “No té en compte les competències professionals del professorat en l’ensenyament de llengües i reforça el conflicte i la divisió lingüística. No s’ha d’oblidar que, sense actituds positives sobre les llengües, els alumnes no entren en l’aprenentatge”.
La normativa dels conservadors i els ultradretans xoca amb l’evidència científica. “Un xiquet no aprèn una llengua si no la pot escoltar en diferents situacions de comunicació, si no disposa d’un model d’ús i no la pot parlar. En aquest sentit, la recomanació científica i tècnica és reforçar l’ús de les llengües ensenyades. La llei, tanmateix, no pren en consideració la situació històrica de minorització del valencià i el fet que, malgrat els avenços en el domini de l’escriptura, l’ús continua disminuint”, exposa. “L’evidència empírica indica que en una situació de minorització la llengua minoritzada ha de comptar amb una presència superior al 50%”, destaca Castelló.
“Tot el que siga baixar d’aquest percentatge assegura un retrocés de la llengua. S’ha de recordar que l’escola ha estat l’única eina que si fa no fa s’ha desplegat de política lingüística al País Valencià. L’elaboració d’una llei que arracona el valencià en un context de regressió social i familiar fa que les perspectives de vitalitat del valencià no siguen gens bones”, exposa. “Ho venen com un triomf de la llibertat, però aquesta no és possible si no està acompanyada de l’equitat, ni tampoc de la igualtat. La proposta de llei no garanteix el bilingüisme, està mancada de validesa didàctica i compta amb poca viabilitat pràctica. És un canvi purament ideològic i poc científic”, completa Monferrer. Tot un suspens en llengua de PP i Vox.