-Estem a tocar de l'antiga estació de tren de Muro d'Alcoi, d'una parada d'aquella línia que connectava per ferrocarril Alcoi. Aquesta ciutat, tot i la seua fortalesa industrial, ha estat víctima d'unes comunicacions deficients. És un exemple del cost per als valencians, com vostè sosté a l'obra País Valencià: eixida d'emergència, de ser espanyols?
Totalment. De fet, no s'explica d'una altra manera la connectivitat que té Alcoi si no és des del punt de vista d'un Estat que patim i juga en contra nostra. La connexió per carretera, fins i tot, és des de fa molt poc de temps. No només no tenim al País Valencià les infraestructures que ens corresponen, sinó que, en alguns casos, es desenvolupen, com puga ser la carretera que connecta Alcoi, quan el seu moment de gran esplendor ja no està tan present.
Al llibre, conte una anècdota molt reveladora. Uns amics estaven fent una escapadeta per Alcoi i Cocentaina, i havien d'agafar un avió de l'aeroport d'Alacant a l'endemà. Nosaltres vam preguntar-los i ens van dir: «Demà agafarem un bus a primera hora». I els vam contestar: «Esteu molt equivocats. No arribareu a agafar l'avió de tornada cap a Europa». Si ho penses des del punt de vista que Alcoi té un nucli de població molt important, així com atresora encara un dinamisme econòmic rellevant, no té cap lògica que no estiga connectat amb la capital de la seua demarcació, ni amb l'aeroport, el qual és el nucli de la nostra economia turistificada. Només s'explica tot plegat per la lògica d'un Estat que juga a la contra dels interessos dels valencians.
-Vostè engega el seu llibre amb una afirmació taxativa i ben controvertida: un País Valencià independent seria un país viable econòmicament. En què fonamenta aquesta consideració tan agosarada?
En les dades econòmiques i socials que té en l'actualitat el País Valencià. Si el País Valencià fora un estat independent, estaria en el terç més alt de PIB per càpita i PIB nominal en termes absoluts. El País Valencià és viable. Sí que no ho és la Comunitat Valenciana del Regne d'Espanya perquè pateix una espoliació pràcticament colonial, la qual fa que l'autogovern dels valencians siga inexistent.
-Encara va més lluny: sosté que milloraria en els rànquings econòmics i de benestar...
No seria el paradís en la terra, però sí que viuríem raonablement millor perquè ens desfaríem d'un Estat que juga en contra nostra. Tindríem més recursos per a invertir-los en més professors, més metges o més personal d'assistència a les persones dependents i, a més a més, podríem decidir que Alcoi no hauria d'estar amb unes connexions tan deficients per tren.
-Com es conjuga aquesta afirmació amb el fet que el País Valencià, en l'actualitat, està per sota de la mitjana autonòmica en renda per càpita?
Som pobres, però, en realitat, estem empobrits. Hem baixat en els rànquings de renda per càpita dels territoris de l'Estat espanyol i no hem convergit amb la Unió Europea. Si poguérem escollir el nostre model econòmic, si poguérem deixar d'ocupar l'espai que se'ns ha adjudicat de doble perifèria espanyola i europea, d'una economia orientada exclusivament cap al turisme de masses, on som els cambrers dels madrilenys i els geriàtrics dels nord-europeus, tindríem millor qualitat de vida. No debades, no tindríem una economia exclusivament orientada cap a la precarietat, amb una mà d'obra intensiva d'un sòl ús, d'utilitzar i llençar. Tindríem els recursos que nosaltres mateixos generaríem i no aquells que es desvien a altres territoris que són més rics que nosaltres.
-Bé, fora com fora, encara seríem perifèria europea...
Sí, però com a mínim no seríem perifèria espanyola. Tindríem més recursos per decidir pel nostre compte.
-Al vostre assaig, no sols afirmeu que els valencians paguen per ser espanyols. També assegura que ser espanyols perjudica la salut dels valencians. Com justifica aquesta apreciació?
Ho faig arran d'una dada molt cridanera. Els madrilenys tenen una esperança de vida superior a la dels valencians. I aquesta escletxa s'ha eixamplat en els últims anys. Fa una dècada aquesta distància no era com l'actual, que és de dos anys.
-Segons vostè, per tant, estar a l'Estat espanyol ens lligaria per sempre de mans i peus a ser els cambrers de Madrid i a viure pitjor.
Sí, i ho sostinc pel projecte d'especialització econòmica que tenim assignat des de l'Estat espanyol. Estar a l'Estat espanyol ens agrade o no implica tenir aquesta assignació d'especialització econòmica. És el cost d'oportunitat de ser espanyols que tenim els valencians. I ho podem exemplificar amb casos com ara el corredor mediterrani. Si el problema dels valencians fora de centralisme, ja faria temps que el corredor mediterrani estaria fet. I m'explique: centralisme és el que hi ha a França, on et pots moure entre Marsella, Montpeller, Perpinyà, Tolosa i Bordeus. Ara bé, si connectes amb París, evidentment et pots moure molt millor. Això no passa en el nostre cas. El corredor mediterrani, si algun dia arriba a ser una realitat, ho farà amb un cost d'oportunitat que no podem pagar. L'endarreriment del corredor mediterrani durant quaranta anys és tota una generació de valencians que han perdut oportunitats.
Si ho pensem des d'una lògica raonable, on Espanya fora un Estat en el qual tots els espanyols foren espanyols per igual, s'hauria construït el corredor mediterrani, ja que l'arc mediterrani acumula quasi la meitat de les exportacions, un terç de la població i més d'un terç del PIB estatal. Només s'entenen aquests endarreriments des de pensament de per què vols aquesta infraestructura quan hi ha assignada una especialització concreta del turisme de masses per aquests territoris.
-Madrid, no debades, s'ha convertit en parada ineludible de qualsevol infraestructura. És part, d'una banda, del corredor mediterrani, però també del corredor atlàntic.
Madrid és la gran capital, un gran forat negre, el projecte total d'Espanya. I en aquesta visió de l'Estat, l'única opció que se li ofereix al País Valencià és ser-ne un satèl·lit, les víctimes d'una aspiradora de recursos.
-La desconnexió ferroviària que radiografia del País Valencià és total. Torrevella aïllada, una deficient línia entre València i Alacant, sense enllaç per tren per anar-hi a l'aeroport de l'Altet-Miguel Hernández...
La primera part del llibre no és un memorial de greuges, sinó una radiografia de com està dissenyat el sistema. Jo que visc a mitjan camí entre Elx i Torrent em trobe amb la realitat que hi ha més vols al dia entre València i Madrid que trens entre València i Elx. I aquest fet no té cap justificació si no és una acció planificada a escala estatal per a desvertebrar qualsevol territori que no vaja més enllà de l'aspiradora de recursos que és Madrid. L'exemple de l'Altet és escandalós: és un dels pocs aeroports europeus amb més trànsit que no està connectat per tren.
-Aquesta situació de desconnexió per tren no podria ser anàloga a la que experimenten altres territoris de l'Estat espanyol sense la singularitat pròpia que ostenta el País Valencià? Aquests territoris també paguen per ser espanyols com els valencians?
El projecte espanyol és el de cosir Madrid amb camins de ferro a les capitals de província. Des del primer que es posa en marxa el sistema radial espanyol, es diu que els camins reials que connecten amb Madrid van sufragats per l'Estat i la resta van a càrrec dels territoris. Això és un problema de centralisme, però el nostre escenari és diferent. No és comparable a cap altre.
-Per què?
Els valencians no som marginals dintre de l'Estat espanyol. Representem més d'un 10% en població i més o menys el mateix en termes de PIB. No som marginals perquè es done aquest escenari. Si nosaltres fórem castellans, el corredor mediterrani estaria fet. És la diferència entre una política centralista i una acció planificada per l'Estat. No s'ha d'oblidar que quan es denuncia la situació del tren a Extremadura és per la connexió amb Madrid, però no per l'enllaç entre les principals ciutats extremenyes. Hi ha un altre cas que ho exemplifica: la conurbació de les Marines i la Safor és el territori europeu de més població que no està connectat per tren, quan és, a més, una de les gallines d'ou del turisme.
-Aquest greuge sobre el País Valencià, però, no s'ha traslladat en un malestar polític visible.
S'ha de dir que els valencians no som tan meninfots o tan muelles. Els valencians hem estat nacionalitzats durant dos segles com a mínim, amb una dictadura totalitària pel camí, en el relat nacional espanyol. Hem integrat aquest relat. No deixa de ser un error del sistema, per exemple, aquesta conversa quan han passat tres segles des de la destrucció del nostre Estat i l'annexió del territori valencià a Castella. De fet, els valencians en els índexs de preferència de descentralització estaríem en una mena de segona divisió. Només per darrere dels territoris que juguen la Lliga de Campions en aquestes opinions com ara el País Basc, Navarra, Galícia o Catalunya.
L'Estat té molt present la nostra singularitat i la nostra capacitat, i com a mostra hi ha una afirmació d'Alfonso Guerra a un dels seus llibres, on sosté que la independència de Catalunya provocaria posteriorment la marxa d'Espanya del País Basc, Galícia i, a continuació, cita el País Valencià. La paradoxa és que Espanya ens tracta més com a nació que no ho sentim nosaltres. Si no ho fórem, no s'explica la situació colonial que patim.
-Malgrat brandar la independència com a la solució als problemes dels valencians, planteja una senda pragmàtica per construir nacionalment el País Valencià. Un dels elements que cita és el reforç de les comarques. I ho fa referenciant el sentiment comarcal del Baix Segura, una terra de frontera amb Múrcia.
En el cas del Baix Segura, sempre s'afirma que és un dels reptes identitaris que té el País Valencià, perquè seria la comarca menys vinculada a la idea de valencianitat. La realitat és que és la comarca amb un sentiment comarcal més gran. Al Baix Segura, tot el món sent la seua comarca, la qual cosa no ocorre ni a comarques com ara la Safor. Al remat, si el Baix Segura no s'ha integrat a Múrcia és perquè encara estan lligats al País Valencià. El projecte de les elits espanyoles a la transició era el sud-est, no la Comunitat Autònoma Valenciana. Si no va reeixir aquest projecte, és un símptoma que, en realitat, no som tan dèbils com ens pensem. Si la província d'Alacant no va sumar-se a una autonomia junt amb Almeria, Albacete i Múrcia, és perquè hi hagué valencianisme polític.
-L'instrument actual del valencianisme polític és Compromís, qui va assolir l'èxit electoral gràcies a una combinació de base valencianista i lideratges mediàtics d'esquerres que van ampliar les bosses de vot tradicionals del nacionalisme valencià. Quina seria, a parer de vostè, l'estratègia per eixamplar electoralment el projecte?
La consolidació del projecte implica crear un espai valencianista que no estiga supeditat a ningú. Ara com ara, concorrent a les eleccions amb Sumar, no s'està creant aquest espai polític valencià. Si veiem el resultat de les eleccions valencianes del 2023, on es va perdre la Generalitat Valenciana, observem que a les comarques en les quals el valencianisme va estar més fort, la suma dels partits governamentals continuava donant. Si homologues l'espai valencià a l'espanyol, al final tens els resultats espanyols.
En aquell moment, de fet, tots els analistes coincidien. El Botànic ho havia fet raonablement bé. Si la gent votava en clau valenciana, el govern patiria desgast, però repetiria. Ara bé, si la gent votava com a una mena de primera volta de les estatals, amb el debat centrat en la figura de Pedro Sánchez, el Govern del Botànic cauria. L'únic fre a la contaminació estatal era el valencianisme, però aquest va homologar-se a l'esquerra espanyola. No debades, el debat d'aleshores era si Yolanda Díaz vindria al País Valencià a fer campanya per Podem o per Compromís.
-Però el missatge de la campanya de Compromís era de remarcar la seua especificitat valenciana. El lema era «som de casa, som molt d'ací».
La campanya en els mitjans de comunicació va centrar-se sobre què faria Yolanda Díaz. I nosaltres, des de Compromís, entràrem al joc. No vàrem tapar una escletxa per la qual es podia colar el debat estatal i es podien contaminar les eleccions valencianes. La paradoxa de Compromís era evident. Si a una marquesina apuntes que els nostres amos no estaven a Madrid, però al balcó de les Falles dus a Íñigo Errejón: quina imatge estàs donant al teu electorat? El missatge és contradictori. No debades, estaves actuant com la resta de partits espanyols.
-A les eleccions espanyoles, en canvi, Compromís tenia alguna alternativa que garantira la representació que no fora concórrer amb Sumar? El debat era profundament estatal, i el valencianisme històricament sempre ha tingut aquest dilema quan es presenta als comicis espanyols o europeus. Encara més, també estava present a les votacions valencianes fins a la conformació de Compromís.
Compromís era una suma virtuosa. Per una banda, tenies un component que provenia de l'esquerra espanyola, però el qual entenia que l'acció política s'havia de desenvolupar al País Valencià; i per l'altra banda, un valencianisme que s'ancorava definitivament a l'esquerra després de diversos tombs. Podria haver-se presentat Compromís en solitari? Sí, però després d'estar escenificant durant dos anys el pacte amb Yolanda Díaz era molt difícil fer una altra cosa. Com a militant, la meua queixa era que no se'ns va preguntar a les bases si volíem recórrer aquest camí.
Ara bé, negue que no hi haja espai. I com a mostra, tens els resultats del 2019. En aquella jornada electoral, hi havia l'urna de les eleccions valencianes i l'urna de les espanyoles. Mònica Oltra va multiplicar per tres els resultats de Joan Baldoví. Era l'exemple paradigmàtic d'un vot dual del qual som víctima. Ara bé, aquests resultats mostraven que en les pitjors circumstàncies possibles, amb una esquerra espanyola encara amb fortalesa, Compromís no pateix per obtenir el seu representant.
La reflexió que varen fer en la direcció de Compromís era que no podíem tornar a presentar-nos sense un aliat estatal. Però l'anàlisi que fèiem altres era: nosaltres que fa anys pensàvem que mai veuríem un diputat valencianista al Congrés, de sobte, no havíem de patir per tindre'l. No era com en 2011 quan el PSOE i Esquerra Unida estaven molt tocades, perquè eren considerades com a partits antics. No patir per la representativitat en 2019 va ser un èxit absolut. Tenir 170.000 vots valencianistes consolidats és un sol des del qual es pot treballar amb un horitzó il·lusionant.
-Insistisc. En els comicis espanyols de l'any passat s'hagueren pogut donar aquests resultats? L'escenari per a tota l'esquerra i, fins i tot, per al valencianisme no era el mateix, així com el debat estava profundament estatalitzat.
Si durant els dos anys anteriors no hagueres engegat un procés de satel·lització a l'esquerra espanyola, no hagueres tingut cap problema. En el llibre, de fet, reconec que no tinc cap mena de complex de llençar aquesta mena de contrafactual per a provocar el debat.
-Acabem. Vostè menciona al seu assaig un exemple de candidatura profundament valencianista amb cert èxit electoral que trencaria els tòpics. Es tracta de la llista municipal de Compromís que va encapçalar el cantautor Pau Alabajos a Torrent.
Compromís ha experimentat un descens de vots a les eleccions del 2019 i del 2023 en comparació amb els resultats del 2015. I ho hem fet quan el discurs valencianista s'ha diluït des d'aleshores. En 2015, per exemple, plantejàvem un concert econòmic responsable que va ser esborrat del programa en les següents votacions valencianes. Si realment el valencianisme fa perdre vots a Compromís, no ens haguera votat ningú a Torrent amb una capçalera com ara Pau Alabajos, qui està identificat clarament amb l'independentisme.
Amb aquest candidat a Torrent, Compromís va obtenir uns bons resultats en una etapa marcada pel procés independentista català i amb el PP agitant les idees polítiques de Pau Alabajos, així com les seues actuacions com a cantautor a favor del procés català. A Torrent, no ens votaven per ser l'avantguarda del moviment d'alliberació nacional valencià, sinó perquè oferíem solucions als problemes de la ciutat. Ara bé, ho fèiem des de la coherència de no negar el que som. Ens votaven per la nostra política arrelada a Torrent, però no negàvem que érem independentistes. No tenia sentit mentir-li a l'elector sobre aquesta qüestió quan ja ho sap. Mai confiaran en tu si els menteixes en un fet tan evident. Al valencianisme, cal fer-lo créixer amb un projecte realista, és clar, però sempre des de la coherència amb el que som.