CRÒNIQUES VALENCIANES

Compromís-Podem, el pacte que s'envola

Malgrat que el debat encara no s’haja obert, les opcions que Compromís i Podem reediten al País Valencià el 2019 la coalició preelectoral amb què van presentar-se a les eleccions espanyoles són pràcticament inexistents. Al ‘no’ preventiu anunciat pel Bloc ja fa uns mesos, hi cal afegir la manca de predisposició de la nova direcció valenciana de Podem, que vol remarcar el seu perfil propi. Els uns i els altres estan persuadits que, per separat, la collita d’escons serà més profitosa. Pablo Iglesias i Mónica Oltra volen mantenir viva la flama de la possible confluència, però el globus sonda de l’acord s’envola.
 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Riiiiiiiing... Riiiiiiiing...

—Hola, Irene, soy Baldo. ¿Te va bien que hablemos un momento?

Dilluns de la setmana passada, la vespra abans que el Congrés dels Diputats debatera la moció de censura presentada per Units Podem, Joan Baldoví va trucar a la portaveu d’aquest grup, Irene Montero, per fer-li un advertiment: durant la seua al·locució des de la trona de l’hemicicle en nom de Compromís, faria esment de les paraules “inapropiades i injustes” que Pablo Iglesias havia vessat en una entrevista recent al diari Público.

En concret, el secretari general de la formació morada havia afirmat que les “elits de Compromís” estaven més a prop del PSOE, mentre que, segons ell, les seues bases i els seus simpatitzants eren més afins a Podem. “A nosaltres no ens lliga les mans el PSOE ni tenim un president de comunitat que ens puga trucar perquè li fem la feina bruta”, afegia amb to inquisitorial en referència a l’acord de govern entre Compromís i els socialistes a la Generalitat Valenciana. Iglesias fins i tot anava més enllà i qualificava el “Bloc Valencià” [sic] com una formació “històricament molt conservadora”. El sil·logisme, doncs, era inevitable: Podem, per tal de superar el PSOE i esdevenir la segona candidatura més votada als comicis estatals, s’hauria avingut a confluir amb forces “molt conservadores”. Tot plegat grinyolava.

En iniciar la seua intervenció, tot just després de saludar protocol·làriament la presidenta de la Cambra, Baldoví va adreçar-se —de tu— a Iglesias, visiblement molest amb les “desafortunades declaracions” del líder de Podem.

—Forme part de les elits conservadores que votaran sí a aquesta moció de censura. De fet, vam ser els primers a anunciar-ho, i no hem variat gens ni mica la nostra posició. [...] Forme part de les elits conservadores que, conjuntament amb vosaltres, van enviar el PP valencià a l’oposició, i que governem amb vosaltres la Generalitat, la Diputació de València, els Ajuntaments de València, Alacant i Castelló i centenars d’ajuntaments més.

La resposta d’Iglesias va ser lacònica.

—Joan, gràcies i disculpes. Crec que hauríem de parlar més. Si ho férem, ens entendríem millor. Tots ens equivoquem i de vegades tenim el to més pujat que no tocaria. Crec que no mentesc si dic que no sols ens passa a nosaltres; a vosaltres, també. Tant de bo no torne a succeir i que continuem treballant pel canvi a la Comunitat Valenciana i Espanya. És un honor comptar amb el vostre suport.

El febrer passat, a l’assemblea de Vistalegre II, el líder de Podem va instar el partit a construir “un gran bloc històric” amb les “forces germanes”. És a dir, amb Esquerra Unida, Equo i les confluències territorials amb Catalunya en Comú, Compromís, Anova, Més i d’altres. Un escenari que, amb vista a les eleccions valencianes del 2019, agrada a Mónica Oltra, que mai no ha negat aquesta possibilitat, per bé que pretén ajornar el debat sine die.

En qualsevol cas, el novembre del 2015, poc després de les tortuoses negociacions que van menar a l’acord preelectoral a les estatals, la número 1 de Compromís va admetre a El Mundo el seu desig de bastir una candidatura conjunta —ampliada i tot— amb primàries obertes a la ciutadania. És la garantia d’aconseguir la presidència.

Però la presidència del Consell no obsessiona el Bloc, que s’estima més no aigualir el perfil netament valencianista de Compromís. Una coalició amb Podem desdibuixaria força aquesta imatge de “defensors dels interessos valencians” i d’“estricta obediència valenciana” que la coalició pot rendibilitzar en un panorama polític tan favorable com l’actual. Cada dia més, la societat valenciana visualitza que l’enemic és Madrid, més que no Barcelona. Una cosa inèdita que pot redundar, és clar, en benefici dels valencianistes.

“Ho haurem de decidir entre tots, quan s’escaiga”, avança Baldoví a EL TEMPS, “però és evident que el 2019 traurem uns resultats més bons si cadascú va per la seua banda”. “Hem de presentar-nos tal com vam fer-ho el 2015, tant a nivell autonòmic com municipal”, precisa. “Podem i nosaltres som complementaris, però tenim electorats diferents, i a nosaltres ens convé de recalcar el perfil valencià, no sucursalista; per tant, resulta més intel·ligent i convenient anar per separat”.

La relació de Compromís amb Podem no és dolenta. Ni tan sols tensa. Ans al contrari, quan els uns necessiten la signatura de més d’un grup per presentar alguna iniciativa, els altres són els primers que els la faciliten, i la coincidència al panell de votacions al llarg de les dues legislatures —la primera, fallida— ha estat la tònica habitual.

Lluny queda el malestar que va aixecar la negativa dels quatre diputats de Compromís a integrar-se al de Podem i les confluències. El protocol electoral subscrit per ambdues parts indicava que la no admissió del grup valencià al Congrés implicaria la marxa dels diputats de Compromís al grup mixt, tal com finalment va succeir. “Més que a nosaltres, això va molestar molt En Comú Podem i En Marea, perquè s’entenia que tots compartíem un projecte i que havíem d’enfortir aquest espai polític confederal”, expressa un diputat de Podem que demana mantenir l’anonimat. 

Aquesta font apunta que la “concepció plurinacional” de Podem recomana “consolidar” les confluències a l’àmbit autonòmic, atès que “l’experiment que vam posar en marxa a les generals no era tacticista, té visió de futur”. “És una nova manera de fer política”, rebla, i la demostració són les catalanes —amb Catalunya Sí Que Es Pot— i les gallegues —amb En Marea— del 2015 i 2016, respectivament.

 

No és no, versió ‘podemita’

A 350 quilòmetres cap a l’oest, però, l’opinió de Podem no és ben bé la mateixa. La direcció sorgida de l’anomenat Vistalegre valencià —i de les primàries convocades anteriorment per elegir-ne els membres— té uns altres plans. Un dels seus referents explicita que “qualsevol decisió sobre els hipotètics acords preelectorals, la prendrem ací a través d’un debat previ i no dos dies abans que s’acabe el termini, en un despatx tancat”. Amb tot, advoca per “no repetir velles fórmules de coalició”.

Molta gent que ens vota no s’identifica amb Compromís, i al revés passa igual. No sols pel discurs territorial, sinó també des del punt de vista social”, continua. “Tenim molts votants que veuen Compromís com ‘els de la llengua’, i alhora, ells en tenen molts que ens consideren espanyolistes”, aprofundeix aquest dirigent, que no s’imagina anant a les eleccions “amb un partit que ha format part del Consell i que n’ha de retre comptes”. “Això significaria defensar les polítiques del conseller [Rafael] Climent en Economia”, conclou.

“A les segones eleccions generals en què vam presentar-nos plegats, es notava molt que érem tres discursos diferents: el d’ells, el nostre i el d’Esquerra Unida. Allò no funcionava”, recorda un alt càrrec de Podem al País Valencià, “perquè Compromís se centrava a promocionar la seua tasca al Consell, EUPV s’ocupava de les essències i nosaltres tractàvem de buscar una transversalitat impossible”. “Els electors van ser incapaços d’identificar un subjecte polític”, lamenta.

La candidata a la secretaria general del Podem valencià anhelada per Iglesias era la senadora per designació territorial Pilar Lima, qui no amagava el seu desig de concórrer de bracet de Compromís a les eleccions valencianes del 2019, que coincidiran amb les europees i, com sempre passa, amb les municipals. Lima posava com a exemple l’anomenat Govern a la valenciana alhora que assegurava que el seu president, Ximo Puig, pertany a la Trama, l’apel·latiu —amb tints mafiosos— que Iglesias i els seus van posar de moda aquesta primavera amb el Tramabús. Una contradictio in terminis.

Res a veure amb la candidatura guanyadora, capitanejada pel jove Antonio Estañ, natural de Callosa del Segura, que aposta per “resignificar el terme valencianista” des d’una perspectiva “no centralista”. “Hem canviat el centralisme conservador del PPCV per un de progressista”, assenyalen des de la direcció, “i nosaltres no ens dedicarem a reproduir el discurs estatal de Podem al País Valencià”.

 

El nou secretari general de Podem al País Valencià, Antonio Estañ, saluda afectuosament Joan Baldoví, diputat de Compromís al Congrés, durant una festa pels dos anys del Govern del Botànic.

Alerta, però, perquè la possible reedició del Botànic l’any 2019 no seguiria els mateixos paràmetres que el 2015. Els nous rectors de Podem al País Valencià estan decidits a forçar tant com calga perquè Puig no en siga el president, tot i que el PSPV dispose de més diputats.

Aquesta és una de les qüestions que més retreuen a Antonio Montiel, ara desposseït de la secretaria general i que esgota els seus dies com a síndic a les Corts: la manca de pressió per aconseguir un Consell presidit per Oltra. “Si tinguérem menys escons que Compromís i el PSPV tornara a quedar per davant, no ens tremolarà la mà: la votaríem a ella com a presidenta, si és que ho dictaminara la nostra militància; Puig pateix el desgast de la seua posició en el tauler polític estatal”, observa aquest membre de la direcció, que tampoc vol sentir a parlar de concórrer amb EUPV: “Si rebaixem la tanca electoral al 3%, poden obtenir representació en solitari, i tots quatre, per separat, sumaríem més diputats”.

 

I més ‘no’... O no tant

“Són els nostres amics, res més que això”, subratlla una persona amb molta ascendència al si del Bloc Nacionalista Valencià quan se li demana per la relació amb Podem. “No volem anar amb ells a les eleccions nacionals valencianes, i fins i tot dubte molt que, en cas que n’hi haguera, anàrem junts de nou a les estatals”.

“A les enquestes, tenim una valoració molt positiva”, es felicita a continuació, “la gent percep que liderem el Botànic i no tindria sentit anar amb ningú més. A Compromís som valencianistes, mentre que Podem representa una altra cosa”. Segons diu, ni tan sols la possibilitat de garantir-se la primera posició per l’esquerra no és un estímul suficient per pactar amb Podem: “No, no esperarem fins al darrer minut per decidir com ens presentem el 2019, i intuesc que Podem tampoc no té la intenció de proposar-nos un acord. Ells estan buscant el seu espai, no crec que vulguen anar-hi subordinats, estratègicament no els convé, en absolut”.

Una altra veu potent del Bloc directament parla d’escissió, en cas que algú gose imposar una coalició amb Podem a les eleccions valencianes. “Aquell mateix dia hi haurà eleccions municipals, i els nostres regidors no volen cap pacte amb Podem que els puga restar vots”, assevera, “o siga que, si algú tesa la corda per anar amb ells, Compromís es trencarà”.

“Fins i tot Mónica Oltra va reconèixer que la desvalencianització del missatge a la repetició electoral de les estatals ens va afectar moltíssim”, emfasitza aquest dirigent. “Iniciativa [del Poble Valencià, on milita Oltra] es fa forta quan du la negociació fins a l’extrem, perquè, en moments de tensió, trau més profit. A més, ells sempre pensen en clau espanyola, i nosaltres, exclusivament en clau valenciana”.

En efecte, en Iniciativa no volen afanyar-se. Un càrrec autoritzat demana que passe el temps per saber si val la pena anar amb Podem o no. “Ens hauria agradat institucionalitzar més la nostra relació amb ells i els companys catalans i gallecs, però ens trobem còmodes en el grup mixt”. De cara al 2019, aquest dirigent considera “oberta” la possibilitat d’un acord preelectoral “amb reserves de pluralitat”. “La prioritat és que el canvi es perpetue més enllà d’aquell any, i si la manera de fer-ho és a través d’una plataforma àmplia, per què no hauríem de constituir-la?”, es pregunta. “Avui sembla que sumaríem més per separat, però ningú no sap què passarà d’ací a dos anys; en un escenari de tranquil·litat, de normalitat, els pactes més recomanables són els postelectorals; els preelectorals només funcionen en cas d’urgència democràtica, i no sabrem si serà el cas. La nostra prioritat, però, no serà la presidència, sinó enfortir el canvi, afermar-lo”. Aquest dirigent ajorna qualsevol debat, en aquest sentit, fins a la tardor del 2018. Al Bloc, però, volen certeses abans.

“Gràcies, Pablo Iglesias. Amb declaracions com les d’ahir, acusant-nos de conservadors, tenim més a prop no presentar-nos més amb vosaltres”, va escriure a Twitter el nacionalista Jordi Juan, diputat a les Corts i alcalde de Tavernes de la Valldigna (Safor). “El pacte no sumaria, no cal ser molt llest”, corrobora a EL TEMPS, i posa com a mostra els resultats en la seua població, on Compromís va aconseguir 5.000 vots a les locals, 4.300 a les valencianes i 3.600 a les espanyoles, quan va anar amb Podem, en primera instància, i amb Podem i Esquerra Unida, després.

Juan diu que al seu municipi n’hi ha que “voten Oltra ací i Rajoy allà”. I que aquests votants duals, la toleren a ella, però no a Iglesias ni a Podem. “Ho parle amb més alcaldes i ho veig clar: si anàrem junts, la majoria parlamentària estaria en perill d’extinció”. •

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.