La premsa dretana espanyola ha anat farcida aquests últims dos mesos d’articles d’opinió i editorials que reclamaven —amb més o menys claredat— que el Borbó es negués a proposar la candidatura de Pedro Sánchez a la investidura presidencial o, si no ho pogués evitar —com en efecte ha passat, el va proposar dimarts de la setmana passada—, que de cap manera acceptés signar la possible futura llei d’amnistia i, per descomptat, que, si es convoqués un referèndum d’autodeterminació per a Catalunya, s’hi oposés fent valer, si fos necessari, la força militar, perquè, segons entenen, la Constitució li ho permetria, atès que és el cap de les forces armades, les quals tenen la missió de garantir la unitat espanyola.
La tesi de fons és que, com la Constitució atorga al cap de l’Estat la missió de «moderar» la vida política, seria «constitucional» que el monarca aturés els peus a Sánchez, si aquest volgués tirar endavant l’amnistia o un possible referèndum amb el suport de forces que cerquen «el trencament d’Espanya».
Per contra, els tres politòlegs interrogats per aquest setmanari sobre el particular descarten que el rei pugui legalment fer quelcom així. Si ho intentés —consideren— seria un clar cop d’estat de conseqüències imprevisibles. No ho veuen factible. Però adverteixen que la pressió no pararà ni tan sols després de la possible investidura del socialista. Més aviat, pensen que durarà tant com duri el mandat presidencial i la legislatura. Perquè, raonen, més enllà de les excuses que es fan servir, el que en el fons està passant és que la dreta no assimila la derrota a les urnes del 23 de juliol, perquè estava segura de la seva victòria. No és la primera vegada que la dreta no accepta una derrota electoral. En el passat recent s’hi pot trobar un altre exemple que il·lustra clarament aquesta actitud.
El 2004
En els mesos anteriors a les eleccions espanyoles de 2004 la dreta, aleshores representada electoralment sobretot pel PP, estava convençuda de la inexorabilitat de la seva victòria. La premsa d’aquesta orientació ideològica —en especial la de Madrid— augurava la continuació del poder conservador, a pesar del canvi de lideratge que s’havia esdevingut al capdavant de la candidatura del PP: Mariano Rajoy substituïa José María Aznar.
Les capçaleres senyeres dels conservadors donaven per fet que, malgrat el canvi de cap de cartell i de la lògica erosió després de vuit anys de presidència d’Aznar, l’electorat seguiria confiant en la marca PP. I feien referència contínua a les enquestes que, tal com les presentaven aquests mateixos mitjans, pareixien afirmar-ho de forma inexorable. En realitat, però, no era ben bé així. Si es llegien atentament els sondatges fixant l’atenció en els marges d’error de cada estudi, acceptats per l’institut demoscòpic respectiu, i en les forquilles del nombre d’escons que atorgaven al PP, es podia observar que en la part més baixa s’obria la possibilitat de la derrota de Rajoy. Tanmateix, cap mitjà conservador va voler preveure aquesta opció; el candidat del PP havia de ser president i prou.
Quan el mes de març de 2004 el brutal atemptat gihadista a Madrid va fer que el Govern d’Aznar entràs en pànic —pensant que l’electorat el podria responsabilitzar pel seu suport a la invasió de l’Iraq per part dels Estats Units—, la premsa dretana intensificà encara més la propaganda a favor de la victòria segura de Rajoy. El diumenge abans de les eleccions, El Mundo publicava una enquesta que resumia amb aquest titular: «El PP obtindrà la majoria absoluta». Però, com sempre, en realitat el sondatge no deia només això: que la podria tenir, sí, però la part baixa de la forquilla del nombre de diputats conservadors deixava entendre que també la podria perdre.
Ara bé, com ja s’ha dit abans, a les bases socials i orgàniques de la dreta el que li arribava era el missatge que volien emetre els propietaris i directors dels mitjans que publicaven les enquestes: que el PP tornaria a guanyar per majoria absoluta i seguiria governant. D’aquesta manera, els sondatges esdevenien —tot un clàssic de la manipulació— part de la propaganda conservadora, que entenia que, d’aquesta manera, almenys una part dels indecisos podrien votar a cavall guanyador.
Tanmateix, a desgrat de tants esforços demoscòpics per afavorir el PP, les urnes donaren un resultat totalment diferent. I el socialista José Luis Rodríguez Zapatero es convertí en president del Govern espanyol.
Allò va deixar en estat de xoc la dreta. Aleshores el sector més dretà del PP es mobilitzà —en aquest sentit, tingué una importància essencial la FAES, Fundació per a l'Anàlisi i els Estudis Socials, entitat creada el 1989 i que després de deixar la presidència del Govern passà a ser presidida per Aznar— posant en dubte la legitimitat dels resultats, perquè, a parer seu —i en essència—, van ser alterats per l’atemptat, el qual va tenir la motivació expressa de canviar la intenció de vot que totes les enquestes —al seu entendre— havien previst i, en lògica conseqüència, Zapatero s’havia convertit en president de forma il·legítima.
Quan el 2007 el Congrés va crear una comissió d’investigació sobre l’atac gihadista, l’expresident Aznar hi explicà que, al seu entendre, «els qui idearen aquests atemptats no estan en deserts remots ni en muntanyes llunyanes». En una entrevista al cap d’uns dies en Antena 3 insistí i, amb més concreta contundència, afegí: «Aquest atemptat tenia un objectiu molt especial, el de canviar el curs polític d’Espanya i, desgraciadament, el va assolir».
Fruit d’aquesta idea, el sector més dretà del PP cada cop entrà més i més en conflicte amb la direcció de Mariano Rajoy, de formes més suaus i que volia fugir del tremendisme d’Aznar, la qual cosa li suposà més d’un seriós maldecap. Avui dia, però, el que interessa és que aquell sector acabà per arrossegar tot el partit a participar en manifestacions delirants —contra el suposat pacte amb ETA, contra l’avortament, contra la ruptura d’Espanya...— que es convocaren a Madrid i que sempre, es tractés del tema que es tractés, intentaven fer quallar la idea que el Govern Zapatero era il·legítim.
No està de més fer la recordança històrica d’aquells esdeveniments de fa quasi vint anys, perquè si es compara amb el que passa ara, des de la nit del 23 de juliol passat, el paral·lelisme no es pot obviar. La dreta —actualment PP i Vox— estava segura de guanyar, les enquestes dels seus mitjans així ho auguraven —tot i que, com aleshores, hi hagué sondatges els últims quinze dies que en la part baixa de la forquilla de diputats deixaren entendre que també era possible la victòria de la combinació del PSOE amb els seus aliats— i de cop i resposta es va trobar amb uns resultats que la deixaren —altra vegada— en estat de xoc.
La reacció immediata fou negar l’evidència —va ser impactant la imatge dels dirigents del PP fent com si ballessin per celebrar la victòria inexistent— i, tot seguit, començar a convertir en un traïdor el PSOE per voler pactar amb ERC, Bildu i sobretot amb Junts per Catalunya. Una opció que, al seu entendre, no és legítima.
O sigui: el mateix que va passar el 2004. Però, en aquesta ocasió, envoltat d’una ofensiva molt més perillosa, de caràcter antidemocràtic, que en el seu extrem ha portat a columnistes i tertulians de dreta a defensar sense cap intent de dissimular que el rei Borbó no proposés Sánchez com a candidat a ser investit o que, si arribés el cas —com ha passat—, almenys es negui ara a signar la llei d’amnistia i, per descomptat, faci front a un eventual referèndum d’autodeterminació, invocant a tal efecte —per si mancava qualque cosa— l’exèrcit com a «garant constitucional de la unitat nacional».
El rei, l’amnistia i l’autodeterminació
És probable que els que propaguen que el Borbó encapçali una rebel·lió contra el Parlament democràtic se sentin impulsats per l’antecedent del cap de l’estat fent política conservadora, tal com va fer el 3 d’octubre de 2017, en ocasió del seu discurs en el qual assumí la concepció de l’estat que té la dreta. Quelcom insòlit a la Unió Europea, on les altres monarquies se’n guarden com de caure d’entrar en política. Verbigràcia: la corona britànica mai ha piulat sobre la reivindicació d’independència d’Escòcia. O la danesa, que deixa l’assumpte de la possible independència de l’arxipèlag de les Fèroe en mans dels polítics. Així funcionen les monarquies democràtiques a la Unió. No és el cas espanyol.
Quasi tots els mitjans dretans han acollit durant els darrers dos mesos opinions que insten al rei a encapçalar el cop. Aquest setmanari les ha llegides en moltes columnes d’opinió de capçaleres com vozpopuli.com, theobjective.com, eldebate.com, larazon.es, lagaceta.es, okdiario.es... i ha escoltat opinions per l’estil en tertúlies de televisió com les nocturnes de Trece TV o El Toro TV. No és una anècdota. Es tracta d’una campanya organitzada, intensa, continuada i molt radical que cerca, primer, deslegitimar els possibles pactes de Sánchez i, després, justificar qualsevol operació extraordinària per evitar les conseqüències principals d’aquest potencial acord: l’amnistia i el referèndum.
És impossible —per raó d'espai— citar tots els articles que han insinuat la conveniència o bé han exigit directament el cop d'estat. Un exemple el dona okdiario.es del dissabte 30 de setembre, quanvalorava, el mateix dia que es va saber que Felip cridaria a consultes a tots els grups de forma immediata, que si «els enemics d’Espanya i del Rei» no es volen reunir amb el monarca, això per força hauria de «dificultar el compliment» de la previsió constitucional segons la qual el Borbó cal que «proposi un candidat» a la investidura. La conclusió el·líptica era òbvia: que el rei es negués a proposar Sánchez i forcés noves eleccions.
Preveient que finalment el Borbó no tingués més remei que proposar Sánchez —com ha estat el cas—, el director de vozpopuli.com, Francisco Rosell, el 20 de setembre advertia al rei que «en el moment en el qual (...) donés el seu plàcet a Sánchez amb els que s’insubordinaren contra el règim constitucional i contra la integritat territorial de la qual és la salvaguarda el monarca, es franquejaria la porta de l’infern».
El dia anterior, l’habitual tertulià de Trece TV i de la COPE Antonio Naranjo i columnista d’eldebate.com publicava en aquest diari digital un article significativament titulat «El carrer envia un missatge a Sánchez i un altre al Rei», en el qual assegurava que «ningú pot deixar-se de posicionar en aquest torça braç a Espanya». O sigui: que el Borbó vagi alerta a signar lleis com la d’amnistia.
Alfonso Ussía, també columnista de la mateixa capçalera digital, escrivia el 15 de setembre que ell pensa que «el rei guarda i acumula a La Zarzuela centenars de dictàmens, estudis, anàlisis i testimonis que justificarien la seva probable negativa a firmar la llei sanchista amb la qual s’iniciaria la destrucció d’Espanya», en referència a l’amnistia. I com podria ser que el Borbó esperés imposar-se sobre el Congrés? Doncs així: «Només un espanyol està capacitat per detenir la catàstrofe», el Borbó, que és l’únic que està «legalment capacitat» perquè és «el cap suprem de les Forces Armades i de la Guàrdia Civil».
Francisco Marhuenda, director de La Razón, escrivia el 2 de setembre que si Sánchez i els seus aliats aproven l’amnistia i algun tipus de referèndum d’autodeterminació per a Catalunya, «serà la derrota d’Espanya» i que això seria una «traïció», perquè una iniciativa i l’altra significarien «posar en qüestió la unitat d’una nació mil·lenària» per part d’una «minoria molt petita» que «es vol imposar sobre la immensa majoria» a través de la «debilitat d’un polític que vol seguir a La Moncloa». No citava expressament al monarca ni què calia fer per evitar la «derrota d’Espanya», però el seu raonament portava a una única i inexorable conclusió: evitar-ho com sigui.
I qui hauria d’evitar-ho ho explicava ben a les clares Luis Ventoso, en eldebate.com, quan assegurava el dia 10 del mateix mes que Felip VI no hauria de signar lleis que «atempten» contra Espanya, atès que Sánchez està, de fet, «incapacitat» perquè «va perdre les eleccions i (...) està disposat a concedir una amnistia» als que també li «exigeixen un referèndum d’autodeterminació».
A theobjective.com, Alfonso Javier Ussía —no confondre amb l’anteriorment referit que té el mateix llinatge— argumentava el dia 12 que la situació actual requereix solucions dràstiques i que «el Rei mai havia estat tan necessari com en aquest dies en els quals Espanya es rifa des del poder executiu. No tenim cap precedent en la nostra història democràtica, perquè cap (govern) havia arribat tan lluny».
Carlos Cuesta, a libertaddigital.com, s’interrogava el dia 24 sobre si el monarca «firmarà aquests indults?» —referint-se a l’amnistia—, els quals a parer seu serien com «fer agenollar» Espanya: els indults generals estan prohibits expressament per la Constitució, i per això emprava aquest nom, per així deixar clar que el monarca empararia un acte il·legal. Tres dies abans, el director d’aquest mateix diari digital, Federico Jiménez Losantos, assegurava que l’amnistia seria «l’inici de la dictadura (bolivariana) de Sánchez» i que, per tant, cal «reaccionar» davant del «cop».
Una reacció que l’editorial d’eldebate.com concretava el 3 d’octubre, quan explicava que calia preparar-se per a quan s’aprovés en el Congrés la llei d’amnistia: «Al rei no li queda més remei (...) que encarregar-li (a Sánchez) la investidura (...), deixant per més endavant la seva intervenció i la de tots els poders democràtics de l’Estat si a canvi (de la investidura) concreta (el president) concessions incompatibles amb la llei».
Per una altra banda, a les tertúlies radiofòniques dretanes com les de la COPE, algun programa d’Onda Cero... sovintegen les opinions que defineixen com a «il·legítima» la possibilitat d’una amnistia i un referèndum. A la d’El Toro TV —antiga Intereconomía—, la cadena oficiosa de Vox, les crides a un cop sovintegen tant com que és molt estrany que passi un dia sense que algun dels tertulians —una concurrència sempre molt plural: són de Vox o del PP més extrem— no recordi que les «forces armades» i «el rei» són la «garantia de la unitat» davant de les que asseguren que són les pretensions de Sánchez i els sobiranistes.
Les aportacions d’exdirigents del PSOE coincideixen en part amb aquestes tesis. Alfonso Guerra digué, al programa d’Antena 3 Espejo público, el 21 de setembre, que «si Felip VI ha de firmar l’amnistia hauria de recordar el seu discurs del 3 d’octubre. El text d’aquesta eventual llei seria exactament contrari al discurs que afortunadament va fer. L’amnistia i aquest discurs xoquen».
Amb aquesta furibunda campanya en marxa, què pot passar?
La politòloga Anna López explica a aquest setmanari que «el rei no es pot negar a signar la suposada llei d’amnistia; si es negués estaríem clarament davant d’un cop d’estat, per molt que es volgués justificar en defensa de la Constitució. No crec que passi, però jo no descarte res i m’agradaria saber què es comenta en els quarters militars. Sincerament, estem davant d’una operació que em genera molta preocupació».
Per a Marc Guinjoan, igualment politòleg, no hi ha cap possibilitat que el Borbó es negui a signar una llei aprovada pel Congrés. Aquest investigador i professor de la UOC es mostra segur: «El rei no és un actor polític. El paper constitucional que té reservat és merament simbòlic. Si el Congrés aprova una llei d’amnistia, no podrà, de cap manera, negar-se a firmar-la. El cap de l’Estat no és un ens supervisor de les Corts».
Pareix clar que la posició constitucional del monarca no li permet jugar a fer de polític. Si bé és vera que, com recorden els seus crítics, sí que ho ha fet en el passat, el 3 d’octubre de 2017. Tanmateix, no són casos comparables, diu Guinjoan: «És cert que a vegades ha semblat que ho pensa ser (polític), com quan va fer aquell discurs tan desafortunat que li va valer moltes crítiques entre els polítics catalans. Però allò de fa sis anys no té res a veure amb el que seria que ara es negués a signar una llei d’amnistia. El de 2017 va ser un acte polític, si es vol dir així, és cert, però totalment absurd i sense cap conseqüència pràctica jurídica. Negar-se a signar una llei seria contravenir el funcionament de les institucions. No pot fer-ho, perquè no té capacitat supervisora sobre les institucions polítiques.»
Aleshores, si és tan clar que no es pot oposar al Congrés, per què tanta insistència del sector ideològic dretà que és monàrquic i que podria deixar el Borbó en una posició molt difícil? Perquè, si no fa el que volen, quedarà molt malament davant les bases socials conservadores que s’han begut el discurs que pot no firmar la possible llei d’amnistia i la consulta d’autodeterminació. Val a dir que a les tertúlies d’El Toro TV de la setmana passada algun tertulià ja el titllava de «covard» per no haver-se negat a proposar Sánchez per a la investidura.
Ofereix una possible explicació pel que fa a aquesta campanya el politòleg Eli Gallardo —el qual, com els seus dos col·legues, pensa que el rei no pot «negar-se a signar la llei d'amnistia o qualsevol altra aprovada pel Congrés»—: «Aquests tertulians, editorialistes i columnistes de dretes mostren la incapacitat que tenen d’entendre la nova realitat política que es va generar el 23 de juliol, és a dir: no accepten els resultats de les urnes i viuen com una agressió la majoria política que probablement existirà».
Així doncs, els tres experts consultats coincideixen en el fons: el rei no pot contravenir el que aprovi el Congrés. Ara bé, Anna López —especialista en l'estudi de l'extrema dreta— es mostra preocupada per la força que pugui arribar a tenir la campanya de pressió dretana. Explica que «l’operació es va posar en marxa des del moment que es varen conèixer els resultats electorals. La dirigeix FAES i clarament està inoculant dins de la societat el missatge més radical contra el pacte de Pedro Sánchez amb Junts, l’amnistia, etc.» Al seu entendre el primer objectiu d’aquesta furibunda oposició era dotar el PP d’un missatge «molt dur» que pugui «competir amb el de Vox», i això justament és el que «començà a fer amb l’acte del diumenge 24 de setembre a Madrid». Després, es tracta de projectar «pressió contra diferents estaments de l’Estat, incloent-hi el rei, perquè rebutgin iniciatives com l’amnistia». I és per aquest costat on apareix el temor de López: «Jo no descarte res; no crec que passi una cosa com allò del 23 de febrer de 1981 amb un assalt al Congrés, però no descarte que pugui haver-hi una operació de forma més blana, però de fons reaccionari».
El politòleg i professor de la UOC, Marc Guinjoan, pel seu costat, es mostra preocupat per la que considera probable radicalització progressiva de Vox: «Aquesta ultradreta no és cosa de broma. Té connexions amb grans empreses, mitjans de comunicació... Té, en fi, una alta capacitat de fer pressió social».
Oposició al Govern Sánchez
Tot indica que la campanya no pararà durant tota la legislatura. Una de les claus, argumenta Anna López, serà la competició entre PP i Vox per veure qui s’oposa amb més duresa al Govern. «Vox va rebre un cop a les eleccions i ha quedat tocat, però reaccionarà —ja ho està fent— i pressionarà més el PP, el qual a la vegada endurirà el missatge... i així successivament.» El resultat és bo de suposar: «Un discurs polític cada vegada més dur que s’anirà inoculant en amples capes de la població». O sigui que la legislatura serà «molt, però que molt tensa; l’eix fonamental serà la qüestió territorial i les seves derivades, com el finançament, la bilateralitat, l’encaix de Catalunya... Ben segur que el PP convertirà en ariets contra el Govern tot el poder institucional que té: ajuntaments importants, governs autonòmics i el Senat».
Coincideix Guinjoan que seran uns anys de política agra, perquè «la dreta no ha assumit la derrota del 23 de juliol. Anava a les urnes segura que guanyaria, inclús que agranaria. I de cop i resposta es troba que se li esvaeix la victòria. Això l’ha desubicada totalment». Tanmateix, no veu que per això el possible Govern de Sánchez pugui estar en perill: «Ell és un tipus que ha demostrat que té una alta capacitat estratègica, sap què li interessa i com assolir-ho a cada moment. Que la dreta estigui en peu de guerra no l’afecta gens ni mica. Com tampoc l’afectarà —si és investit, i crec que ho serà— durant la legislatura».
L’altre expert, Gallardo, exposa que «una part important de la dreta no entén el país d’una forma que no sigui la seva i viu com un atac intolerable la possibilitat d’un acord entre el PSOE i el sobiranisme» i, per tant, «la tensió no cessarà durant tota la legislatura». Una altra derivada del que pot passar els pròxims mesos i anys en la vida política espanyola és la posició de Feijóo com a cap de l’oposició i líder del PP. Segons la premsa més acostada als conservadors, la seva investidura fallida l’ha consolidada al capdavant del partit.
Per a López «si la legislatura és curta, Feijóo aguantarà. Ara, si s’allarga els quatre anys, aleshores la pressió externa de Vox i els nervis interns crec que el faran caure abans d’hora». Guinjoan ho veu exactament igual: «Si Sánchez és investit i la legislatura és llarga, qui ho tendrà difícil per aguantar així com passi el temps serà Feijóo». Gallardo hi coincideix: «No se n’està sortint, no és el líder que s’esperava que fos, no sap què fer, no es troba a si mateix; si la legislatura és llarga, és fàcil que no arribi al final».
Finalment, la premsa dretana apel·la contínuament a una rebel·lió interna en el PSOE contra Sánchez per evitar l’amnistia i el referèndum. Grata i grata buscant diferències entre el que qualifica de «sanchisme» i el —diríem— socialisme bo, el que representava històricament Felipe González i Alfonso Guerra i, ara mateix, Emiliano García-Page, president de Castella-la Manxa, la gran esperança dels que voldrien un altre PSOE, més espanyolista.
Però, com diu Gallardo, «no hi ha opcions» d’una rebel·lió interna contra Sánchez mentre sigui president del Govern. Guinjoan ho confirma: «Els cavernícoles del PSOE que surten a criticar-lo per la possible amnistia no representen el partit»; i conclou: «El PSOE és una formació sòlida rere Sánchez i el líder no tindrà cap problema intern mentre mantingui el poder. Una altra cosa seria que el perdés. Però, si no, no tindrà problemes greus per aquest costat».