Cantava Raimon que, de l’home, sempre mirava les mans. Les de Joan Baldoví parlen d’un passat llaurador, ajudant el pare des dels 8 anys fins als 27, quan va marxar a viure amb la seua dona. En aquella època va sembrar un argot agrari que ara brota en les seues intervencions públiques, com el “quan toque, regarem” que respon cada vegada que vol esquivar una pregunta en clau de futur.
Polifacètic com pocs, Baldo —com és conegut entre els companys— va treballar sis anys en una assessoria d’empreses, posant en pràctica els coneixements assolits en els estudis d’Econòmiques; va ser zelador de la Seguretat Social durant tres anys, fent guàrdies a tot d’ambulatoris de la Ribera i la Safor; corresponsal a Sueca, el seu poble, del diari Levante-EMV, cobrant a tant la peça, i mestre d’escola pública i director de l’escola d’adults local. De 2007 a 2011 va ser-ne l’alcalde, i després va iniciar un periple de quatre anys a Madrid —“quatre només”, va assegurar-li a Pepi, la seua esposa— que s’han convertit en gairebé 12.
Ara, a punt de fer-ne 65, amb netes i tot, enceta una altra etapa com a candidat de Compromís a la Generalitat en substitució de Mónica Oltra. La seua popularitat i bona valoració ciutadana van deixar-lo com l’opció natural després de la dimissió de la vicepresidenta.
—Li encisen les campanyes electorals.
—Moltíssim!
—Per això està sempre tan alegre. Vivim en una campanya permanent.
—Pot sonar una miqueta friqui, però és cert, m’agraden les campanyes, sempre les he viscudes amb molta passió. No recorde una campanya en què no hi haja participat. En el 79, en les primeres eleccions locals, vaig fer-ne per al metge de capçalera de Fuster, Jaume Lloret, que s’hi presentava pel Partit Comunista. Aquell era un PC molt nacionalista.
—Fa mesos que recorre els pobles i les ciutats del País Valencià. Què és el més impactant que li han dit?
—En el barri del Crist, un barri d’al·luvió de València, un home molt major, amb cadira de rodes elèctrica, se’m va acostar per dir-me “muchas gracias, porque sin vosotros, sin Mónica, aún no tendría la dependencia”. Recorde molt bé la seua cara… Va emocionar-se i va emocionar-me.
—Com a suecà, efectivament, va tenir la sort de conèixer Joan Fuster. Què opinaria dels vuit anys del Botànic?
—Per damunt de tot, Fuster era un pragmàtic. Vaig tenir el privilegi de conversar-hi quan jo pertanyia a un partit clandestí. Ens obria la porta de sa casa i xarràvem cada cert temps. El meu cunyat, que n’era molt amic, sempre en destacava el pragmatisme. De fet, Fuster rebia polítics de tota mena, incloent-hi [Manuel] Broseta i persones lligades als partits de dreta del poble. Per això pense que s’hauria sentit raonablement satisfet del Govern valencià que hem tingut en aquests vuit anys.
—No dubtaria a anar a votar, vaja.
—De segur que no! No sabria dir-li a qui votaria, però tinc clar que donaria continuïtat a aquesta fórmula de govern. Sobretot veient què hi ha davant.
—La formació clandestina de què vostè formava part era el Partit Socialista d’Alliberament Nacional…
—Sí, jo era membre del PSAN. Era el més jove de tots i vaig fer-me càrrec de les joventuts.
—Com ha evolucionat la seua percepció del País Valencià i la del seu encaix a l’Estat?
—He pres consciència que la societat valenciana és molt diversa, molt plural. Aquesta societat és com és i hem de ser capaços d’entendre-la. També he comprovat que segons quines coses no es fan de la nit al matí, sinó que han d’anar madurant, han de coure a foc lent, com si es tractara d’un bon arròs caldós o d’un putxero. Amb 17 o 18 anys pensàvem que ens menjaríem el món; ara som més modestos.
—Està a punt de posar fi a un període de 12 anys en el Congrés dels Diputats. Quina és la principal lliçó que n’ha extret?
—La necessitat absoluta, inexcusable, de tenir representació a Madrid. Allà és on es couen les coses importants que passen ací. Ho he vist, per exemple, amb Bildu. Els vaig conèixer quan encara eren Amaiur i tenien set diputats, i ara, gràcies al seu pragmatisme, intervenen de manera directa en les decisions que s’hi prenen. Als valencians ens cal un instrument polític propi, potent, que siga decisiu en moltes coses. Amb l’únic diputat que tenim és complicat, però amb cinc fins i tot pots condicionar una llei tan important com la de vivenda.
—Si algun diputat és conegut per parlar dels problemes dels valencians al Congrés, és vostè. També apareix molt ben valorat a totes les enquestes, però quan Compromís es presenta a les eleccions valencianes, hi obté prop de 450.000 vots, i al Congrés, a penes 175.000. Per què?
“Als valencians ens cal un instrument polític propi, potent, que siga decisiu en moltes coses. Ho he vist, per exemple, amb Bildu”
—Moltes vegades he tractat d’explicar-me a mi mateix com pot passar un fenomen com el del 28 d’abril de 2019, és a dir, que una mateixa persona porte en una mà la papereta de Compromís a les Corts, i a l’altra, la d’una altra força política al Congrés. És obvi que Mónica era un cartell magnífic, però no deixa d’estranyar-me… Això passa amb més partits. Amb el BNG, per exemple. Tenim realitats nacionals absolutament diferents. El País Valencià és com és i Galícia també és com és. El BNG va quedar en segona posició en les últimes eleccions gallegues i envia un sol diputat a Madrid. Li hem de fer veure a la societat valenciana que, amb independència del seu sentiment valencià o valencianista, és molt útil disposar d’un instrument polític netament valencià. Aquesta és la nostra responsabilitat. Ho haurien d’entendre els ciutadans, els empresaris… La societat en el seu conjunt.
—Al Congrés, ERC, EH Bildu i el BNG acostumen a anar-hi de bracet. En canvi, malgrat la proximitat ideològica, ningú no percep Compromís en aquest espectre. Per què?
—És una bona pregunta que caldria fer-los a ells. Per a alguna gent, hi ha nacions de primera i nacions de segona.
—Se n’ha sentit exclòs?
—No, jo no diria això... Ells han anat a la seua i jo a la meua. Amb tot, a l’hora de votar, devem haver coincidit en el 99% dels casos. No ho sé… Ells ja són aliats a les eleccions europees i nosaltres tenim un altre tipus d’aliats, perquè, insistisc, tenim realitats nacionals diferents. Nosaltres estem treballant en l’Acord del Túria amb Més per Mallorca, la Chunta Aragonesista, Más Madrid, dues formacions de Ceuta i Melilla i el Projecte Drago, de Canàries.
—Malgrat que la valoració ciutadana de la gestió del Botànic és més aviat positiva, les enquestes indiquen que la dreta pot recuperar la Generalitat Valenciana el 28 de maig. Per què?
“L’elector d’esquerres és més exigent i es desmotiva més ràpidament; en canvi, la dreta, amb dos avemaries i un parenostre en té prou”
—L’elector dretà que al seu dia va castigar el PP acaba sent molt més condescendent amb els pecats dels seus que no l’esquerra. L’elector d’esquerres és més exigent i es desmotiva més ràpidament, és molt més contundent a l’hora de dir “no, no els vote”. En canvi, la dreta, amb dos avemaries i un parenostre en té prou. A més, el suïcidi polític de Ciutadans deixa poques opcions al votant de la dreta, i se’n beneficia el PP.
—Ha afirmat que, en cas de ser president, la seua primera mesura consistirà a adreçar-se a l’Estat per exigir la reforma del sistema de finançament, ja que l’actual model fa que està caducat des de 2014. Ha amenaçat, fins i tot, d’encetar la via jurídica, però els grups bascos i catalans ja hi han recorregut, sense èxit, per a reclamar competències assumides en els seus estatuts que l’Estat no els ha transferit.
—Primer de tot, li’n faré un incís. Amb tota sinceritat, crec que el president hauria pogut fer alguna cosa més en aquest tema…
—… Parla de Ximo Puig.
—Sí. Ximo Puig hauria pogut ser una miqueta més contundent. Jo vull demostrar que anem a totes. Ja hem aconseguit posar aquest tema damunt la taula; fins ara estava fora de la discussió política. Aquesta ha sigut una de les utilitats de tenir diputats de Compromís a Madrid des de l’any 2011. Quan vas al teu poble i un veí —no especialment compromès en política— et demana si traurem endavant o no la qüestió del finançament, significa que això ja forma part de l’imaginari polític comú valencià. En aquest sentit, hem d’anar a totes i demostrar-ho clarament. Nosaltres hem aportat solucions transitòries que no afectarien ningú, com ara un fons transitori d’anivellament entre comunitats autònomes, de manera que ens situem a la mitjana espanyola. Hem d’insistir-hi constantment, perquè del finançament penja el nostre benestar.
—El PSPV defensa que, en qualsevol cas, hi ha molta diferència entre el ministre Montoro, del PP, i la ministra Montero, socialista. Ho comparteix?
—Hi ha hagut un canvi, evidentment que sí. Per això votàrem un canvi. La reforma de l’Estatut que havia de garantir una inversió estatal homologable al nostre pes poblacional va tardar set anys a aprovar-se. Set anys! I el PP disposava de majoria absoluta. Més enllà d’això, per descomptat que s’ha notat el canvi. El Botànic ha pogut elaborar els seus pressupostos cada any gràcies a les aportacions del FLA [fons de liquiditat autonòmica]. Ara hem d’aconseguir la mutualització del deute provocat per l’infrafinançament. L’Estat ha d’assumir-lo per tal que els valencians deixem de dedicar un de cada quatre euros a satisfer un deute que no hem generat. El canvi ha existit, però ha estat absolutament insuficient.
—Més enllà d’aquesta reclamació, que ve de lluny, quin és el projecte estrella que Joan Baldoví implantaria en cas d’arribar al Govern valencià?
—En destacaria un parell. D’una banda, dedicar un de cada quatre euros de la despesa sanitària a l’atenció primària. Com assenyala la doctora [Ana] Lluch, un euro de l’atenció primària n’estalvia 10 de l’atenció hospitalària. Ja hem demostrat que som capaços de capgirar la situació de l’educació —construint centres nous, modernitzant-ne uns altres i contractant més personal— i pensem que la nostra sanitat també necessita un impuls. Ens calen més recursos i més gent, a l’atenció primària.
—I la segona prioritat?
—El professor Joan Romero m’hi va insistir molt, i té tota la raó. Ara que s’ha aprovat la llei de l’habitatge, hem d’esprémer-la tant com puguem. Hem de començar a construir vivenda pública, de la mateixa manera que hem executat i renovat col·legis amb el Pla Edificant. Hem de fer un Pla Edificant de vivenda pública que involucre els ajuntaments. Hem d’aportar-hi tants recursos com calga per fer-ho possible. Hi ha un problema real de vivenda que afecta especialment la gent més jove. Hem d’arribar als estàndards europeus de vivenda pública, que representen al voltant del 20% del parc total.
—En un hipotètic Botànic III, quina conselleria de les que no ha gestionat Compromís li agradaria que passara a ser gestionada per Compromís?
—La d’Hisenda.
—Per damunt de Sanitat o Vivenda.
—És que Hisenda és la mare de tot.
—La clau que obri tots els panys.
—Exactament. Per respecte als socis, però, aquesta qüestió caldrà abordar-la en el moment oportú.
—En educació, quines mancances troba encara? En què s’hauria d’avançar?
“El nostre programa parla de menjador gratuït a les etapes d’infantil i primària, d’incorporar 3.000 mestres més i de reforçar l’educació especial”
—El nostre programa parla de menjador gratuït a les etapes d’infantil i primària, d’incorporar 3.000 mestres més, reforçant l’educació especial, i de continuar aprofundint en el Pla Edificant. Gràcies a ell tenim 103 centres nous, molts dels quals estaven en barracots a l’època del PP. Fa 25 anys jo tallava el trànsit de la carretera de Sueca reclamant una escola nova per a les meues filles, i ha calgut que arribara una consellera de Compromís i de Sueca [Raquel Tamarit] perquè aquell desig es fera realitat. Cal adaptar tots els centres al canvi climàtic i estendre l’educació pública de zero a tres anys, perquè això també estalvia diners a les famílies.
—La universalització de l’educació en aquesta etapa pot aconseguir-se a través de concerts amb centres privats o ha de ser 100% pública?
—Sempre he sigut un ferm defensor de la pública, l’educació concertada ha de complementar-la on no hi arribe. De fet, el seu col·lega [redactor del setmanari EL TEMPS] Moisés Pérez acaba de treure un llibre molt interessant sobre l’impacte de l’ensenyament privat i concertat al País Valencià. Sempre llegesc amb molt de deteniment els seus articles.
—Carlos Mazón afirma que, al ritme que s’estan construint les escoles públiques de zero a tres anys al País Valencià, no n’hi haurà places suficients fins d’ací a 23 anys. Ell proposa concertar els centres privats. Què li sembla?
—A mi m’agradaria concentrar la inversió en centres públics.
—L’habitatge és el tema estrella de la campanya. Com s’hauria d’aplicar al País Valencià la llei estatal que s’acaba d’aprovar en el Congrés? Tota la ciutat de València hauria de ser considerada “zona tensionada”?
—Jo crec que sí, i l’Ajuntament ho va aprovar en l’últim plenari d’aquest mandat. Amb el vot en contra de la dreta i l’extrema dreta, òbviament.
—Municipis turístics costaners com Xàbia, Dénia o Altea, també?
—En Dénia, precisament, Compromís acaba de presentar una moció perquè, quan arribe el moment, siga declarada zona tensionada. Volem que els joves, per fi, puguen accedir a una vivenda. A Sueca, el meu poble, que està prop de la costa però no és un municipi costaner, llogar una vivenda ja és enormement complicat. Els preus s’han disparat d’una manera… Com s’ha d’independitzar la meua filla si ha de pagar aquests diners? És positiu que els mateixos municipis tinguen la capacitat de decidir les seues zones tensionades. Com li deia adés, soc partidari d’aplicar la llei de la vivenda de la manera més ampla possible i executar, alhora, un gran pla de construcció de vivenda pública.
—El turisme és, precisament, un dels factors que provoca l’increment de preus del lloguer. Quina política turística promou Compromís?
“El turisme genera riquesa, però hem d’anar-hi amb cura. Em preocupa la València que estem començant a veure”
—El turisme genera riquesa, però hem d’anar-hi amb cura. Em preocupa la València que estem començant a veure. Alguns barris estan perdent completament l’essència del que és un barri de la ciutat. Hi ha d’haver moratòries de pisos turístics, com ja ha anunciat la vicealcaldessa [Sandra Gómez, del PSPV] i com nosaltres reclamem de fa molt de temps. I, per damunt de tot, hem de repensar el model turístic. Hauríem de reflexionar sobre per què la Marina, la nostra zona turística per excel·lència, és la comarca valenciana amb una renda per capita més baixa. No hem d’apostar únicament pel turisme de sol i platja, ens cal un turisme menys massificat, un control efectiu dels apartaments turístics i aplicar la taxa turística, que és un fenomen habitual arreu d’Europa. No podem trencar-nos la camisa per una taxa que és habitual en molts altres llocs. Si observem com està el centre de València, de seguida ens semblarà raonable que els qui generen molèsties, i una necessitat addicional de serveis públics, hi contribuïsquen d’aquesta manera.
—Parlem de l’aigua. Compromís és una força antitransvasista que, no obstant això, defensa aferrissadament el transvasament Tajo-Segura.
—S’havia arribat un acord en la Mesa Nacional de l’Aigua i, de sobte, per les pressions del president socialista [de Castella-la Manxa] Emiliano García-Page, s’han canviat les regles del joc i s’ha trencat aquest consens. Nosaltres apostem per solucions que no impliquen els transvasaments, perquè cada vegada hi ha menys aigua i n’hi haurà encara menys. Hem de pensar en unes altres solucions, com l’aigua dessalada, però no podem deixar penjats milers de llauradors. Les solucions s’han de prendre de manera gradual i, en la mesura que l’Estat construïsca les infraestructures oportunes, podrem anar reduint els transvasaments existents. Els transvasaments han d’anar substituint-se, però sempre que existesquen alternatives solvents. No podem fer-ho de la nit al matí. La modificació del pla de conca del Tajo ha sigut una errada gravíssima del Govern central. Li ho he fet saber a la ministra Teresa Ribera. Això perjudica el seu partit i el Govern del Botànic, perquè ha reactivat, de manera oportunista i electoralista, una guerra que s’havia acabat feia temps.
—Què diria als que acusen Compromís de ser massa idealista, per exemple en la polèmica sobre les plantes fotovoltaiques, o de barrar el pas al creixement econòmic i la inversió forana, per exemple a la ciutat de València?
“Les renovables han de reunir el consens de la gent que viu i treballa en el territori i han de respondre als interessos dels valencians, no als de les grans empreses”
—Els diria que si la Ford ha traslladat ací la seua seu social, si Deutsche Telekom s’ha instal·lat ací, si la Volkswagen ve ací… és perquè, probablement, tot això siga infundat. Nosaltres fem servir una paraula molt valenciana: trellat. A tota aquesta gent els diria que visitaren els pobles i parlaren amb els veïns. Nosaltres diguem “sí” a l’impuls de les energies renovables, però cal buscar-hi un equilibri, acordar-ho amb els habitants dels llocs on aniran aquestes plantes. A municipis com Villena, Montesa, Xiva o la Font de la Figuera he vist autèntiques bestieses. Les renovables han de reunir el consens de la gent que viu i treballa en el territori i han de respondre als interessos dels valencians, no als de les grans empreses que volen posar-hi les plantes.
—Vostès han presentat un pla de rodalies i de metro idíl·lic. Si es fera realitat, el País Valencià gairebé seria com Alemanya…
—… És que hem d’aspirar a això!
—Però què costaria executar una xarxa tan ben interconnectada? Ho han quantificat? En gran mesura, a més, depèn de l’Estat. I vostè opta a presidir la Generalitat, no Espanya.
—Madrid no pot ser el forat negre de totes les inversions importants. L’Estat se n’ha d’adonar.
—D’acord, però el mapa en qüestió és un brindis al sol. La xarxa de metro i tramvia suggerida també resultaria caríssima.
—El País Valencià no té múscul financer perquè no té un bon finançament. Hem de començar a reivindicar aquest múscul financer per poder aspirar a fer això. Si ens aconformem i prou, per què presentar-nos a les eleccions?
—La descentralització té molt a veure amb les infraestructures. Quin pla té vostè perquè València no represente, al si del País Valencià, allò que Madrid representa al si d’Espanya?
—Un polític ha de saber escoltar, sobretot quan ix de València. Li ho diu una persona que evidentment és anticentralista i que creu en la vertebració dels territoris. Probablement, un bon pla començaria perquè en les conselleries hi haguera gent de tots els territoris en una proporció molt més raonable que no la d’ara.
—Es refereix als alts càrrecs?
—Sí. Hi ha una sobrerepresentació d’alts càrrecs procedents de les comarques centrals valencianes i una infrarepresentació dels territoris del nord i del sud. Aquesta seria una bona manera de començar a vertebrar el país. Quan els alts càrrecs estiguen representats equitativament, veurem de quina manera descentralitzem més coses. Si posem una conselleria a Alacant sense solucionar abans el problema dels funcionaris, no hi haurà voluntaris per traslladar-s’hi. Caldrà incentivar-los per fomentar la descentralització administrativa.
—Fa vuit anys que Compromís gestiona la Direcció General de Política Lingüística. És cert que conviuen amb uns socis que massa vegades posen pals a les rodes, però no pensa que Compromís peca d’autocomplaent en la matèria? L’ús social de la llengua ha retrocedit en aquest període.
“Hem d’aconseguir que se’ns atenga en valencià en la sanitat pública. Per a nosaltres, per a Compromís, això ha de ser irrenunciable”
—L’ús social també retrocedeix a Catalunya amb un govern independentista. Això és així. I a Galícia. Al País Basc no tant perquè partien d’una situació pròxima a la desaparició i, afortunadament, hi van avançant. Se’m parteix l’ànima cada vegada que veig retrocedir l’ús social del valencià. Em dol moltíssim. Alguna mesura? En primer lloc, hem de prestigiar el valencià. I prestigiar el valencià és parlar-lo, començant pels polítics. A més, hem d’aconseguir que se’ns atenga en valencià en la sanitat pública. Per a nosaltres, per a Compromís, això ha de ser irrenunciable. Haurem de batallar amb algun soci que hi posa poc d’entusiasme. De fet, si Compromís no haguera pressionat tant, no tindríem el requisit lingüístic que ara tenim.
—Què li ha semblat Ximo Puig com a president de la Generalitat?
—M’ha paregut, en línies generals, un bon president.
—El millor que n’hi ha hagut fins ara?
—M’ha agradat més ell, que ha hagut de pactar tots els temes amb els seus socis, que no els presidents que governaven amb majoria absoluta.
—Amb Mazón, n’ha parlat?
—Sí, però molt poc. Un dia me’l vaig trobar a la Fira de Cocentaina i vaig dir-li “collons, ens trobem sempre”, però mai no hem passat de saludar-nos.
—Quina percepció en té?
—Mazón és una mala còpia de Zaplana.
—Són les primeres eleccions valencianes de Compromís sense Mónica Oltra. Què li agradaria tenir d’ella i què pot aportar vostè que no tenia ella?
“Puc aportar la meua connexió i coneixença dels centres de decisió en Madrid. Ens en podem aprofitar”
—D’Oltra sempre he admirat la seua determinació, la seua tenacitat per aconseguir allò que defensava. Sempre ha tingut les idees molt clares i ha arribat fins on ha calgut per tal d’aplicar-les. I què puc aportar-hi? La meua connexió i la meua coneixença dels centres de decisió en Madrid. Ens en podem aprofitar. He tingut la virtut de portar-me relativament bé amb tot el món. Tinc una bona relació amb el president, amb les vicepresidentes...
—Oltra participarà en algun acte de la campanya?
—No ho sé. Ha de decidir-ho ella. Respectaré la decisió que adopte, tant si hi vol participar com si s’estima més quedar-se al marge.
—Considera que Compromís va estar al costat d’ella fins a l’últim moment?
—Estic convençut que sí.
—En canvi, ella a penes no té activitat pública, ni tan sols no s’expressa a través de Twitter.
—El que li ha passat és una cosa molt, molt, molt greu i comprenc que vulga estar un temps absolutament allunyada dels focus de la política. Respecte moltíssim la seua posició.
—Quan va parlar amb Oltra per darrera vegada?
—El dia de la manifestació de les dones, el 8 de març.
—És normal que Enric Morera figure en l’onzè lloc de la llista a les Corts, quan n’ha estat el president els últims vuit anys? Falta cultura de partit a Més Compromís?
—Bé, de vegades les primàries tenen aquestes coses...
—… Vostè sovint diu una expressió característica de la pilota valenciana: “Les partides s’arreglen en la caseta”. Que Morera figurara en un lloc més digne també podria haver-se arreglat en la caseta.
—Aleshores no serien unes primàries obertes.
—Fins i tot les primàries obertes poden arreglar-se en la caseta.
—Soc amic d’Enric Morera, hem conviscut tota la vida en aquest projecte polític. A les primàries, vaig votar-lo, i estic convençut, perquè així ho hem parlat, que Enric serà una peça fonamental en la pròxima legislatura.
—El veu de conseller?
—No li diré res més, no li diré res més…
—El Consell Jurídic no en seria prou, veritat?
—Enric, per la seua vàlua, tindrà un paper en la pròxima legislatura.
—Què li diria al votant que dubta entre Compromís i Unides Podem?
—Que són unes eleccions de proximitat, que Compromís es presenta en municipis que engloben el 90% de la població valenciana i que ens juguem què passarà a la Generalitat en els pròxims quatre anys. Nosaltres ja hem demostrat que pensem des d’ací i en els d’ací.
—Té clar que Unides Podem superarà la tanca del 5%?
—No m’atrevisc a fer-ne un pronòstic, però m’agradaria que sí.
—Hauria preferit unes eleccions valencianes en solitari, en què s’avaluara exclusivament la tasca del Botànic?
—Al Govern progressista li convenen unes eleccions juntes amb les municipals. Tant el Partit Socialista com nosaltres estem presents a moltíssims municipis, tenim alcaldies i una representació important en molts d’ells. A més, no em sembla incompatible: en la mateixa campanya es pot parlar dels problemes de proximitat, sobre si calen més aparcaments o més neteja, i dels temes que afecten el conjunt de valencians.
—La setmana passada, entrevistat per aquest setmanari, Héctor Illueca, el cap de llista d’Unides Podem, afirmava que el PSPV i Compromís s’assemblen més que no Compromís i Unides Podem. Vostè opina com ell?
—Considere que Héctor és una persona molt raonable. Li demanaria que repassara les votacions en el Congrés des que Podem en forma part. Només ha de comprovar què ha votat Compromís, què ha votat Podem o Unides Podem i què ha votat el PSOE, i a partir d’ací, que n’extraga les conclusions oportunes.
—Potser els genera aversió la seua aliança amb Més Madrid, l’escissió de Podem creada per Íñigo Errejón.
—Quan va nàixer Podem, Compromís ja existia. I Compromís és una organització sobirana, valenciana, que decideix a cada moment quins han de ser els seus pactes. De vegades, pactem amb els uns i de vegades pactem amb els altres. Cal prendre-s’ho amb més calma. Jo recorde quan alguns deien “cenizos” i “gruñones” als d’Esquerra Unida, que ara són els seus socis.
—Amb vista al 28 de maig, tem pel resultat a la circumscripció d’Alacant?
—Li ho dic mirant-lo els ulls: Compromís obtindrà un resultat magnífic en Alacant. Ho detecte per la resposta que estem tenint a les ciutats i pobles que visitem.
—Si no és president però sí que hi ha Botànic III, serà el vicepresident del Consell?
—Si no soc president, estaré encantat de servir al meu país com a vicepresident.
—Prefereix ser vicepresident que president de les Corts?
—Pot ser més còmode ser president de les Corts, però seré més útil per al meu país allà on es prenen les decisions de gestió.
—Carlos Mazón va dir-nos que no fa molt va rellegir alguns capítols del Tirant lo Blanc i Héctor Illueca ens ha recomanat l’última obra d’Ignacio Ramonet. Vostè, quin llibre ens recomana?
“Si no soc president, estaré encantat de servir al meu país com a vicepresident”
—Els polítics tenim molt poc de temps, massa poc. Llegim molt de Twitter, això sí... Però fa uns mesos, a la Plaça del Llibre de València, a la plaça de l’Ajuntament, vaig comprar-ne un de Vicent Baydal que és molt curiós: Matèria de València. Són xicotets capítols, independents els uns dels altres, que parlen dels valencians. Píndoles sobre la nostra història com les que fa en els seus tuits. També llegisc tot el que publica Salvador Vendrell, que és cunyat meu, i l’últim llibre que he acabat és Noruega, de Rafa Lahuerta. Ara vull comprar Irreductibles, de Carles Fenollosa.
—La primera vegada que va entrar al Congrés, va fer-ho amb bicicleta, la segona legislatura va arribar-hi envoltat d’una banda de música… A les Corts també tindrà una estrena cridanera?
—[Riu.] No ho descarte!