«Welcome to Cumbre del Sol Residential Resort», diu el cartell que dona la benvinguda als nouvinguts que han ascendit per les faldes de les muntanyes que envolten el Poble Nou de Benitatxell. Uns metres més endavant, un enorme complex educatiu ja ens indica que no estem en un lloc qualsevol. Lady Elisabeth School, es diu el centre, amb unes instal·lacions magnificents. Banderes d’una vintena de nacionalitats onegen en l’exterior d’aquest complex on es pot cursar des de les etapes preescolars fins al batxillerat, sempre seguint el model britànic. 5.200 costa el curs escolar per a un nano de dos anys; 12.650 per a un de segon de batxillerat. A banda, clar, 1.500 euros pel menjador i altres 1.500 pel transport en autobús.
Lady Elisabeth School dona servei als milers de xalets dins la urbanització de Cumbre del Sol, pionera a la Marina Alta a devorar les muntanyes. El reguitzell de construccions arrambades a les faldes és interminable: unifamiliars de dues plantes, xalets adossats penjats de la roca, sumptuoses edificacions d’un blanc impol·lut... Totes tenen la seua corresponent piscina; moltes se sostenen gràcies a enormes murs de contenció de pedra natural, en una espècie d’equilibri impossible.
'Cumbre del Sol', al Poble Nou de Benitatxell, és un dels millors exemples de depredació del territori que hi ha al País Valencià.
Al sector batejat com Adelfas (també hi ha Dalias, Fresnos, Camelias...) una màquina excavadora grapeja un dels pocs trams de terra que romania verge en aquesta serralada. La llengua d’edificacions s’estén pràcticament fins a tocar la mar. «Residents i hostes són els primers a rebre el majestuós sol cada matí, mentre clareja sobre les tranquil·les aigües del Mediterrani», expliquen a la pàgina web de Cumbre del Sol.
Les vistes són, certament, impressionants. Ho són per la panoràmica sobre la mar, però també perquè al davant nostre hi ha el que, probablement, és un dels millors exemples de depredació del territori que hi ha al País Valencià. De la serralada litoral que un dia fou aquest indret, no en queda ni rastre. A hores d’ara la urbanització ocupa 3,7 milions de metres quadrats de terreny. «3,7 milions de metres quadrats de terreny en una costa verge, única a Espanya», segons la pàgina web.
Bandolerisme immobiliari
La majoria dels qui ací viuen ni tan sols saben que, abans de ser Cumbre del Sol, ací hi havia —i hi ha— el puig de la Llorença. La substitució toponímica s’ha produït a mesura que avançava l’asfalt. «La urbanització viu completament d’esquena al nucli urbà del poble. Funciona com una colònia», explica Josep Colomer, veí del Poble Nou. Aquest professor d’institut jubilat fou dels pocs veïns que, el juliol de 1987, es mobilitzà per aturar els primers treballs d’urbanització d’aquesta part del terme.
La manifestació, convocada per entitats ecologistes, fou corresposta amb una contramanifestació que concità l’adhesió de la majoria dels veïns del municipi. La topada d’uns i altres a punt va estar d’acabar com el ball de Torrent. L’alcalde d’aleshores, Miguel Català, convençut que Cumbre del Sol duria la prosperitat a aquest indret, fou adalil i instigador de la resposta als ecologistes. “Si es para, el poble es mor”, fou un dels lemes brandats pels contramanifestants. El procés de venda dels terrenys, com la posterior urbanització, va estar farcida de tripijocs administratius.
De tot allò ha donat fe Josep Colomer a Les espines del peix i a Històries de lluna vella (Editorial 3i4), dos llibres de relats imprescindibles per entendre el procés de canvi i transformació que ha patit la Marina Alta des de la dècada dels seixanta fins ara. Dos llibres d’una acidesa sublim que cobren tot el seu sentit en serpentejar pels viaranys d’aquest punt del País Valencià. La narració de Colomer transcorre en un poble imaginari, Benià, però les històries que es relaten podrien tenir lloc en qualsevol municipi de les Marines: Pego, Teulada-Moraira, Benissa, Xàbia, Calp...
Una estirada d’orelles
La destrucció és de tal magnitud que el Consell Valencià de Cultura (CVC) acaba de publicar un informe molt crític amb el model d’urbanització imperant a la Marina Alta. El document té com a eix central el model turístic, però posa en qüestió obertament el procés d’ocupació del sòl, la massificació de determinats paratges i la degradació dels paisatges.
Irene Ballester (CVC): "Ens hem venut el millor del nostre territori"
«Apostem per la recomanació de nous models turístics a la Marina Alta basats en la desestacionalització, la sostenibilitat i la responsabilitat, respectant la terra i el paisatge vinculat a una economia de proximitat i arrelada, a la protecció dels recursos hídrics i a les tradicions culturals i gastronòmiques vinculades amb el nostre patrimoni cultural, històric, arquitectònic i natural», es pot llegir en l’informe de l’òrgan consultiu.
«Ens hem venut el millor del nostre territori», afirma taxativa Irene Ballester Buigues, que és doctora en història de l’art per la Universitat de València, membre del CVC i impulsora de l’informe. Amb vincles familiars a Pedreguer i Teulada, Ballester ha vist en primera persona la metamorfosi d’aquest territori. De la Moraira (pedania costanera de Teulada) amb quatre construccions a la vora de la mar, avui no en queda ni rastre. Els camps de cultiu a tocar de la mar han quedat assolats. Les vinyes han estat substituïdes per xalets i xaletets. La juxtaposició d’edificacions és de tal magnitud que molts que abans tenien vistes a la mar, han deixat de tenir-la.
Processos molt semblants han tingut lloc, des de la dècada dels vuitanta, a tota la costa de la Marina. «S’ha de tenir en compte que aquest va ser un territori de monocultiu de la pansa. La plaga de la fil·loxera, que va obligar a l’arrencada massiva de les vinyes, va generar molta misèria», explica Josep Ahuir, vocal de l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta. Les dècades centrals del segle XX foren temps d’un intens èxode. Orà, els Estats Units o l’Argentina foren algunes de les destinacions d’aquells valencians. «A la dècada dels seixanta començaren els primers cultius de la taronja», explica.
L’inici de l’espiral
Tanmateix, una altra indústria començava a florir a la comarca. Més al sud, Benidorm, enlairava les seues primeres moles de totxo. A Xàbia, un ministre franquista, Mariano Navarro Rubio, es feia construir un xalet sobre unes ruïnes romanes a la zona del Muntanyar. Deu-mil pessetes diuen que va desembutxacar. Eren els anys del desenvolupisme, en què el règim del dictador Franco necessitava guanyar-se el reconeixement internacional. Els primers turistes van veure en aquell territori escarpat i de clima benigne el seu particular paradís.
«De sobte, els terrenys van passar a tindre un valor que no tenien. Sorgiren, alhora, els primers constructors de la zona», explica Ahuir. La maquinària s’havia posat en marxa. Pràcticament tothom, a la Marina Alta, abraçà aquell nou model de desenvolupament.
Durant les dècades següents, emergiren, com bolets, les primeres clapes de xalets, majoritàriament a primera línia de costa. També els manobres, lampistes, gessaires... La llei estatal d’alliberament del sòl de l’any 1998 (aquella que dictava que tot era urbanitzable a excepció d’allò que específicament no ho era); el posterior tsunami de plans d’actuació
Novell i Sorribes: "Les urbanitzacions, d'un mal gust insultant i d'una densitat que ofega, han destruït els millors paisatges".
integral (PAIs); la descoordinació administrativa i la manca d’una visió estratègica global, i la crisi de rendibilitat dels cultius tradicionals, van acabar de reblar el clau d’aquest bandolerisme urbanístic. S’esdevingué una mena de campi qui pugui especulatiu que ha tingut com a resultat la privatització d’una porció importantíssima del paisatge de la Marina.
Fet i fet, ha provocat «un dels pitjors exemples de gestió del territori» del País Valencià, en paraules de Néstor Novell i Josep Sorribes, autors de Nou viatge pel País Valencià. «Urbanització rere urbanització, fins als llocs més inversemblants, la majoria d’un mal gust insultant i d’una densitat que ofega, però que ha destruït els millors paisatges d’allò que era una bellíssima costa», escriuen.
Només puntualment sorgiren moviments de protesta. A les mobilitzacions —infructuoses— per la colonització del puig de la Llorença, cal afegir d’altres com les protestes per a salvar les Salines i els Banys de la Reina de Calp o el moviment contra la macrourbanització d’Anibits-Margerquivir a Callosa d’en Sarrià. Especialment significativa va ser la paralització de tres macrourbanitzacions al Carrascar de Parcent, probablement l’exemple de resistència més reeixit dels que s’han esdevingut en aquesta comarca.
«L’informe del Consell Valencià de Cultura retrata la realitat de la comarca. Estem rebent els fruits de molts anys d’una política de gestió del territori que no ha sabut mirar més enllà de la riquesa immediata», es lamenta l’escriptora Elvira Cambrils, natural de Pego, en la part més septentrional de comarca. La batalla en aquest municipi per salvar la marjal va ser duríssima, com també els intents per qüestionar la urbanització de Monte Pego, a la muntanya dels Racons, que tanca la vall de ferradura de Pego pel vessant sud-est. El monstre, que es va iniciar a la dècada dels setanta, ha anat
Elvira Cambrils: "Estem rebent els fruits d'una gestió del territori basat en la riquesa immediata".
creixent a mesura que passaven els anys. Oliva Nova, a tocar de la platja, i la pedrera per a l’extracció d’àrids a la serra de Mustalla tanca el cercle dels horrors per aquestes contrades.
El monstre que reviscola
L’amenaça del totxo continua vigent en el municipi, com a tota la comarca. La voluntat de l’Ajuntament és activar el Pla d’actuació integral Pego Golf, un programa de desenvolupament urbanístic ordit en plena bombolla del totxo que preveia, l’any 2008, la construcció de 1.300 nous habitatges dins el terme municipal. L’any 2022, el plenari municipal, amb els únics vots en contra de Compromís, va reactivar el Pla que pretén convertir una superfície d’una mica més d’1,6 milions de metres quadrats en una gran zona residencial. 672.976 metres es destinarien a un camp de golf. L’aspirant a dur endavant el projecte és Construcciones Hispano Germanas SA, impulsora també del camp de golf d’Oliva Nova.
«Pensàvem que havien passat els temps de l’urbanisme desaforat, però no és així, en absolut. Hi ha molta gent que continua pensant que camp de golf és sinònim de progrés», lamenta Elvira Cambrils, la qual no s’està de recordar els problemes d’escassetat hídrica que, els darrers anys, pateix la zona. De fet, segons ha denunciat Pego Viu, per segon any consecutiu l’ullal de les Aigües, bàsic per a l’ecosistema de la marjal de Pego-Oliva, es va assecar aquest setembre. El col·lectiu ecologista atribueix aquest problema a les extraccions que duu a terme Construcciones Hispano Germanas per mantenir el camp de golf d’Oliva Nova. «Estem sobreexplotant els recursos naturals disponibles i insistint en un model que no genera riquesa per a la gent», avisa l’escriptora pegolina.
De moment, el projecte urbanístic resta en guaret, després que el maig passat, per a enuig de l’Ajuntament, la Conselleria d’Emergència Climàtica i Transició Ecològica donara per caducada la declaració d’impacte ambiental que s’havia aprovat l’abril de 2008. També en aigua morta està, momentàniament, la urbanització del Tossal de l’Asprar, junt amb la cala de la Llobella, al terme municipal de Benissa, una de les darreres porcions de terra verge costanera del municipi. Allí, la mercantil Patmore tenia projectada una parcel·la de 45.000 metres quadrats per a la construcció d’un hotel i nou vil·les de luxe. La pressió popular en contra d’aquest projecte va ser decisiva per decantar l’Ajuntament en contra.
Privatitzar el territori
Els benissers no són els únics que han dit prou. Més de cinquanta anys després que la maquinària del turisme residencial es posara en marxa, han començat a sorgir veus que qüestionen la viabilitat d’aquest model de desenvolupament territorial. La privatització del paisatge, amb la consegüent pèrdua del dret d’ús dels nadius; la migradesa dels espais naturals, ofegats per les construccions circumdants; l’artifització del sòl, o la massificació d’indrets que havien estat d’ús popular fins a la dècada dels noranta (a la cala de la Granadella o el Portitxol, a Xàbia, per exemple, s’ha implantat un sistema de pagament de nou euros), han alimentat el malestar de la població local. Molts dels qui han nascut ací senten que són expulsats de la seua pròpia casa.
Si bé seria exagerat parlar de turismofòbia, no és menys cert que en els darrers temps aquest enuig s’ha començat a verbalitzar. En diversos punts de la comarca es poden veure pintades que manifesten aquest estat de les coses: «Real State Mafia», es pot llegir en una paret de Pedreguer; «Xaló en venda», en el poble veí. Segons el darrer padró municipal, l’1 de gener de 2022 a la Marina Alta vivien 176.000 habitants. D’aquests, prop de 62.800 procedien de l’estranger, això és el 35,8% de la població.
Les proporcions són especialment cridaneres en alguns municipis: a Alcalalí, un municipi de 1.349 habitants, el 58,4% dels empadronats són estrangers; a Poble Nou de Benitatxell, el percentatge és del 61,4%; a Teulada, el 54,5% dels 11.944 residents procedeixen de fora. És, en tot cas, Llíber qui encapçala el rànquing, amb un 62%. Tot plegat és la conseqüència demogràfica d’un model de desenvolupament que ho ha fiat tot —o quasi tot— al turisme residencial.
El 62% dels empadronats a Llíber són estrangers. Al Poble Nou en són el 61,4% i a l'Alcalalí el 58,4%.
Les urbanitzacions que han proliferat, aïllades, per tot arreu han esdevingut pobles artificials, on els estrangers —en la seua majoria (però no tots) jubilats— es relacionen entre ells i no tenen cap necessitat d’integrar-se. Alguns balbucegen el castellà; una minúscula part saben algun mot en català, per allò de semblar més pintorescs. Els qui són grans, es troben en els seus propis clubs; els qui tenen criatures, els porten a escoles britàniques. La seua presència genera ingressos a les arques municipals dels ajuntaments i dinamitza el comerç local, sí, però també qüestiona la idiosincràsia d’un espai en disputa. «Són persones que no tenen cap arrelament a aquesta terra. Ens sentim com una colònia», lamenta Irene Ballester.
El peix que es mossega la cua?
L’informe que ella ha impulsat com a membre del Consell Valencià de Cultura alerta, d’altra banda, del miratge econòmic que el turisme residencial ha generat. A primera vista aquest és un territori d’abundància, on resideixen persones d’alt poder adquisitiu. Els cotxes descapotables circulen per ací amb una naturalitat esbalaïdora. Un habitatge mitjanet en una de les urbanitzacions disseminades per la comarca estranyament baixa dels 300.000 euros.
Això, però, no ha repercutit positivament en el territori, segons les estadístiques. La Marina Alta és, de fet, la segona comarca amb la taxa de risc de pobresa més alta del País Valencià, segons les dades de l’Institut Valencià d’Estadística referides a l’any 2022. Quasi el 27% de la seua població està en aquesta situació. Només el Baix Segura presenta un panorama pitjor.
El 2021, segons arreplega l’informe del CVC, el 10,4% de les llars es trobaven en una situació de carència material i social severa. D’altra banda, la renda mitjana per unitat consum a la Marina Alta és de 12.060 euros, la més baixa de tota la demarcació d’Alacant.
La renda mitjana per unitat consum a la Marina Alta és de 12.060 euros, la més baixa de tota la demarcació d’Alacant
«Aquestes dades preocupants s’expliquen tenint en compte els factors econòmics en els quals la Marina Alta viu inserida, lligada al sector serveis, principalment al turisme, a la construcció i també a l’agricultura, tres branques precàries i temporals», explica el document del CVC. Perquè a la Marina, al contrari que en altres comarques properes, com ara la Safor, l’Alcoià o el Comtat, no s’ha desenvolupat una activitat industrial potent. «Pedreguer i Gata de Gorgos —explica Ballester Buigues— són els únics municipis on sí que hi ha una certa aposta industrial. A la resta ha predominat el monocultiu del turisme residencial». Segons dades extretes del Nou viatge pel País Valencià, l’any 2012, tot just després de l’esclat de la bombolla immobiliària, el 81,9% de l’activitat industrial estava dedicada a la construcció.
Josep Ahuir: «Tots s’han enganxat a la gallina dels ous d’or del turisme; hi ha el convenciment que no existeix un model econòmic alternatiu".
«El problema és que tots s’han enganxat a la gallina dels ous d’or del turisme i hi ha el convenciment que no pot existir un model econòmic alternatiu», reflexiona Josep Ahuir, de l’Institut d’Estudis de la Marina Alta. Ahuir s’ho pensa quan se li pregunta si el turisme residencial ha generat, o no, riquesa econòmica: «Hi ha empreses que han guanyat molts, moltíssims diners. Els obrers van guanyar diners per sobreviure».
Missió: salvar la Solana
Una d’aquestes companyies és la VAPF. Nascuda a Benissa, fou, a la dècada dels setanta, la promotora de la mastodòntica Cumbre del Sol. Ara, la seua mirada està posada a Llíber. Allà, a una zona coneguda com la muntanya de la Solana, pretenen reviscolar el PAI Medina Llíber. Són 488 habitatges i un hotel que malmetrien aquest mirador situat en la vall de Pop, en ple cor de la Marina Alta. El projecte sumaria al voltant de 957 habitants als menys de 1.000 que té actualment aquest municipi. Per a l’alcalde de Llíber, el popular José Juan Reus, del que es tracta és de seguir els passos que ja han caminat altres municipis de la vall de Pop, com Xaló o Alcalalí, que tenen les faldes de les seues muntanyes esguitades de ciment.
«Aquest és un projecte insostenible des del punt de vista social, econòmic i mediambiental», denuncia Alessandro Ottolini, membre de la Plataforma Salvem la Vall. El subministrament d’aigua procedent de l’aqüífer de Benigembla quedarà «greument compromès» en cas de materialitzar-se aquest projecte, avisa. I afegeix: «Aquest PAI té un disseny dels anys noranta. No estem en aquells temps, ja hem vist què passa quan s’urbanitza d’aquesta manera. Reclamem que es faja una nova declaració d’impacte ambiental».
De moment, el jutjat contenciós administratiu número 4 d’Alacant, aquest setembre, va obligar VAPF a paralitzar les obres que havien començat a gratar la muntanya de la Solana. «Des de Salvem la Vall continuarem donant la batalla», assegura Ottolini, mentre es mira la catifa de vinyes que encara romanen en producció a la Vall de Pop. Són les darreres reminiscències de «la calma de la Marina, tota de moscatells», que en el seu dia va descriure Gabriel Miró.
De fora vindran...
«Es necessiten nous habitatges per a la venda» es pot llegir, en anglès, en l’aparador d’una de les immobiliàries que hi ha a l’avinguda de Madrid de Teulada. La densitat d’immobiliàries per aquestes contrades és molt superior a la mitjana de qualsevol altre indret. Les sumes que es demanen per la compra d’un habitatge són desorbitades: 629.000 euros per un xalet amb tres habitacions a Calp; 425.000 euros per un apartament de 112 metres quadrats a Benitatxell; 465.000 euros per una vil·la en la urbanització Buenavista de Benissa amb vistes a una muntanya... farcida d’altres xalets. Els habitatges catalogats com a luxury, ja siga a Moraira o a Cumbre del Sol rarament estan per sota del milió i mig d’euros.
Els preus que es manegen en el sector són clarament prohibitius per al sou mitjà d’un valencià. La majoria dels nadius, tanmateix, s’estimen més continuar vivint als nuclis urbans. El problema és, però, que la presència dels residents estrangers ha espentat també a l’alça els preus dels habitatges dels municipis. Per una casa tradicional a Xaló es demanen 270.000 euros; per una a Llíber, amb necessitat de reforma integral, 200.000. Els lloguers, amb la competència addicional de les plataformes de lloguer vacacional, són inassumibles per a la majoria dels joves que pretenen emancipar-se.
«Assistim a un problema d’alça de preus de l’habitatge molt greu que pot desencadenar un procés d’expulsió i gentrificació», alerta Irene Ballester Buigues. Molts joves nascuts als municipis més litorals, de fet, acaben comprant o llogant habitatges en municipis de les valls interiors per tal d’esquivar la inflació immobiliària a què ha menat el turisme residencial.