Finalment hi haurà mascletada a Madrid. Tots els dubtes que els darrers dies havien sorgit arran les crítiques dels grups animalistes per la ubicació triada -el pont del Rei, a tocar de la Casa de Campo- es van esvair ahir al matí després que el jutjat del contenció-administratiu número 8 de Madrid hi donara via lliure. Als consistoris de Madrid i València van poder respirar alleujats, després d'uns dies de molta tensió. La justícia va ser clara: "Senyor pirotècnic, pot començar la mascletà!"
La proposta de celebrar tan magne esdeveniment la va llançar fa dos anys l’alcalde de Madrid, José Luis Martínez-Almeida, durant la seua visita a les Falles. Fou una ocurrència llançada al vol. L’any següent, a les portes de les eleccions locals, va prometre que si la candidata del PP a l’Ajuntament de València assolia l’alcaldia, la idea es materialitzaria. Dit i fet: en la primera roda de premsa després dels resultats del 28M Martínez-Almeida va reiterar la seua proposta, que, a València, fou abraçada amb entusiasme pel nou equip de govern.
Està previst que l’acte compte amb la presència dels màxims responsables tant de la Generalitat com de l’Ajuntament, així com la trentena de falleres que formen la cort d’honor. Pirotecnia Valenciana SL llançarà tres-cents set quilos de pólvora. Són quaranta-set quilos més que els utilitzats en la darrera mascletada a València en les Falles de 2023. Segons l'alcaldessa de València, María José Català, l'esdeveniment, a només una setmana de la Crida -l'acte que simbolitza l'inici del període faller- serà un incentiu perquè els madrilenys visiten València. Pim-pam-pum!
L’espectacle pirotècnic celebrat aquest cap de setmana dona fe de la bona sintonia que existeix entre tots dos territoris, d’ençà que el País Valencià es tenyí electoralment de blau. L’Ajuntament de València i el de Madrid signaren, en l’edició de Fitur passada, un acord de col·laboració en matèria turística per tal d’aprofitar els fluxos que es generen en tots dos territoris. “Signem aquest protocol per
Días Ayuso va gaudir d'una posició preeminent en la investidura de Carlos Mazón, per davant dels representants municipals i provincials valencians.
generar una aliança sòlida”, va assegurar l’alcaldessa de València, després de reivindicar la necessitat que “Madrid i València vagen juntes de la mà per Espanya”. Abans, Martínez-Almeida havia festejat l’acord tot aportant la seua particular visió: “A ningú se li escapa la importància que té per als madrilenys la Comunitat Valenciana i, concretament, València. Jo he estiuejat en les tres províncies i ho he gaudit”.
En l’àmbit autonòmic, Carlos Mazón i Isabel Díaz Ayuso han mostrat la seua sintonia a bastament. La presidenta de la Comunitat de Madrid va disposar d’un lloc preferent durant la jornada de presa de possessió del líder del Partit Popular, fins al punt de gaudir d’una visibilitat major que els representants municipals i provincials. “Comença una nova etapa en la qual la Comunitat de Madrid i la Comunitat Valenciana caminarem de la mà. Quan ho fem entre regions a les quals ens uneixen tants llaços els resultats són molt bons per a tots els ciutadans”, va dir aleshores la presidenta madrilenya.
Conexus, una associació d’empresaris valencians amb interessos a Madrid impulsada per AVE (Associació Valenciana d’Empresaris), ha servit, després, com a plataforma per visibilitzar aquesta aliança estratègica. Desembre passat van celebrar una cimera. L’objectiu anunciat era el de fer valer la potència logística i comercial d’aquest eix, per bé que la trobada serví per fer palès, sobretot, un front comú valencianomadrileny contra Pedro Sánchez. El president de Conexus és Manuel Broseta, cap visible d'un despatx d'advocats que va treballar a cor que vols per a la Generalitat en l'anterior etapa del PP. El seu germà, Pablo, ocupa la secretaria autonòmica de relacions amb la UE, les comunitat autònomes i l'Estat en el govern Mazón.
Siga com siga, és evident que Carlos Mazón es sent a gust a Madrid. D’ençà que és el màxim responsable del Govern valencià ha visitat la capital espanyola en onze ocasions. La setmana passada mateixa va tornar a ser-hi en un acte, precisament, de Conexus. De fet, segons la seua agenda, des que ocupa la Presidència, ha visitat la capital espanyola el mateix nombre de voltes que la demarcació de Castelló.
D’enemics a aliats
L’actual germanor madrilenyovalenciana contrasta fortament amb les tibants relacions que la Generalitat Valenciana va mantenir amb la Comunitat de Madrid durant el temps del Botànic, i
Segons l'agenda oficial, des que és President, Mazón ha estat el mateix nombre de vegades a Madrid que a Castelló
especialment a partir de la moció de censura contra Mariano Rajoy. A falta d’un adversari a la Moncloa, Ximo Puig va dirigir els seus dards contra la competència deslleial que, des de fa dècades, desplega la Comunitat de Madrid envers la resta d’autonomies a través de la seua laxa política fiscal. Dumping fiscal, n'han dit
Fou, de fet, a petició de la Generalitat Valenciana, que l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE) va elaborar un estudi que analitzava en profunditat —i com no s’havia fet mai abans— aquest fenomen. La investigació evidenciava com, gràcies al fet de concentrar bona part de les grans institucions públiques espanyoles —per tant, amb funcionaris amb sous alts— i de les seus de les grans companyies, havia pogut desplegar una política de baixa pressió fiscal —en especial, l’eliminació de l’impost de patrimoni, però també la bonificació, al 99% de l’impost de successions—, que resultava molt atractiva per atraure noves empreses i persones amb rendes altes. En definitiva, que jugava amb les cartes marcades.
“L’efecte capitalitat ha convertit Madrid en una gran aspiradora que absorbeix recursos, població, funcionaris estatals i xarxes d’influència. Tot això en detriment de la igualtat territorial”, va arribar a dir Ximo Puig.
L’expresident mai va celebrar cap trobada bilateral amb Díaz Ayuso. I quan Presidència de la Generalitat va organitzar, l’estiu de 2022, ‘El mes de la Comunitat Valenciana a Madrid’ (un seguit d’activitats promocionals a la capital espanyola), la presidenta de Madrid no s’hi va involucrar. Mentre va governar el Botànic, Díaz Ayuso es va mirar amb força displicència tot el que succeïa a l’altre costat de l’A-3. “Una dictadura encoberta encapçalada per Podem —va arribar a dir el maig de 2019— dona ales a tot el pitjor que té aquest país, ja siga Catalunya, País Basc, Navarra, València o allà on abans no hi havia problemes”.
Paraula de José María Aznar
La germanor política valencianomadrilenya no és nova. Relligar València a Espanya per la via d’afermar la seua connexió amb Madrid, en detriment d’altres territoris, ha estat una obsessió de la dreta d’ençà de la Transició. Ho va manifestar amb meridiana claredat José María Aznar en el segon volum de les seues memòries, en referir-se a la victòria electoral d’Eduardo Zaplana, l’any 1995.
Relligar València a Madrid per allunyar-la de Catalunya fou una de les obsessions de José María Aznar
“València tenia per a nosaltres un significat especial. Canviar el signe polític del Llevant espanyol [sic] representava per al centredreta un gran repte, i aconseguir-ho va ser una operació històrica que suposava un valuós equilibri general a Espanya. El vincle entre Madrid i València generaria per raons de proximitat geogràfica unes sinergies molt importants a la Comunitat Valenciana, les quals contribuirien a enfortir-hi una posició pròpia davant de l’assetjament de l’expansionisme nacionalista radical des de Catalunya i el nacionalisme mateix dins de València (...) La primera instrucció que va rebre el ministre de Foment del primer govern, Rafael Arias-Salgado, va ser acabar l’autovia Madrid-València com fora”.
El significat de les paraules d’Aznar són inequívoques: del que es tractava era d’intensificar les relacions València-Madrid per afeblir l’entesa entre el País Valencià i Catalunya (una entesa políticament tímida, caldria afegir, en temps de Joan Lerma i Jordi Pujol, a causa de les recialles de la batalla de València). Hi havia, doncs, una cara i una creu.
Caldria afegir que l’elit econòmica valenciana va aplaudir l’operació, mentre ignorava les veus incipients que reclamaven el corredor mediterrani ferroviari. No s’hauria de passar per alt que el president de la patronal durant els anys noranta, José María Jiménez de Laiglesia, va ser acadèmic numerari de la blavera Reial Acadèmia de Cultura Valenciana. El 3 de desembre de 1998, José María Aznar inaugurava els dos darrers trams de l’A-3. Madrid i València quedaven a tres hores per una carretera gratuïta mentre al corredor mediterrani l’AP7 continuava vigent el sistema de peatges.
Eix de la Prosperitat 2.0
L’aliança madrilenyovalenciana encara recobraria un nou sentit sis anys després, quan, contra tot pronòstic, José Luis Rodríguez Zapatero va guanyar les eleccions de 2004. El juliol d’aquell any, en plena etapa de vi i roses i amb el PP encara llepant-se les ferides, a Palma, Jaume Matas, Francisco Camps i Esperanza Aguirre oficialitzaren el naixement de l’Eix de la Prosperitat.
L'Eix de la Prosperitat tenia una doble missió: fer front comú contra Zapatero i contrarrestar la proposta d'euroregió de Maragall.
Fou un invent geoestratègic sense cap fonament històric i amb la missió última, com succeeix ara, de fer oposició a la Moncloa. L’ocurrència també serví per a contrarestar la pretensió de Pasqual Maragall d’armar una euroregió mediterrània que contraposara la pulsió naturalment centrípeta d’Espanya. Dos anys abans —cal afegir— el govern Aznar no va fer res per a aconseguir que el corredor mediterrani s’incorporara a la Xarxa Transeuropea de Transports, que hauria garantit fons europeus per a una infraestructura que, en última instància, impugnava la visió centralista d’Espanya.
De l’Eix de la Prosperitat es compleixen, tot just aquest 2024, vint anys. Dels qui en foren protagonistes, dos han acabat a la banc dels acusats i la tercera (Esperanza Aguirre) envoltada de casos de corrupció. De moment, a l’actual entesa valencianomadrilenya no s’han afegit les Illes, potser per allò d’evitar-se el paral·lelisme històric.
Per a la politòloga Aida Vizcaíno, traçar semblances entre aquell moviment i l’actual resulta una mica arriscat. “Els paràmetres de comparació són diferents —explica aquesta professora de la Universitat de València—. En aquell moment, el ritme polític estava marcat pel País Valencià des del punt de vista del model econòmic a assolir, basat en la turistificació de l’economia i el lideratge del sector de la construcció. Per això gestaren, desenvoluparen i exportaren des d’ací un model de ciutat o de territori. Ara, per contra, no tinc clar si tenen un model o projecte polític a l’horitzó més enllà d’exhaurir aquell model en la seua versió 2.0 sense massa canvis, almenys de moment”.
Madrid ‘me mata’
Les referències dels representants públics madrilenys a propòsit de la condició turística del País Valencià (“Gandia és la platja de Madrid”, va arribar a dir Esperanza Aguirre) o la referència a València com “el port de Madrid”, d’Isabel Díaz Ayuso, siga com siga alimenten un relat neocolonialista i estableixen una relació de servitud dels valencians envers els madrilenys. “Es pretén plantejar aquesta relació
V.Flor: “Es pretén plantejar aquesta relació en termes d’aliança, però en realitat és una subordinació”
en termes d’aliança, però en realitat és una subordinació”, explica Vicent Flor, autor, entre altres obres, de Noves glòries a Espanya (Editorial Afers) un llibre en què s’analitza com l’anticatalanisme ha determinat la construcció de la identitat dels valencians i les valencianes. “La dreta valenciana és una elit d’abast provincial que, habitualment, s’entén molt bé amb la dreta de Madrid. És significatiu que el president de l’AVE, Vicente Boluda, fora president del Reial Madrid”, explica.
Per al també sociòleg Rafa Castelló, “aquesta no és una política nova. Al contrari, és una estratègia coneguda que té per objectiu, d’una banda, la construcció d’una Espanya centralista i molt castellanitzada i, de l’altra, evitar o dificultar altres relacions possibles”. Aquest professor de la Universitat de València posa l’èmfasi en com s’han utilitzat les infraestructures per facilitar les connexions ferroviàries entre Madrid i València, i s’han postergat les solucions per al corredor mediterrani.
Aquest és, probablement, un dels àmbits on més s’ha palesat l’estratègia per facilitar l’intercanvi humà, comercial, laboral i turístic entre ambdós territoris. Mentre el corredor mediterrani continua connectat per un servei d’Euromed clarament insuficient (set trens al dia en sentit nord per set en sentit sud, amb un temps mitjà de tres hores i cinc minuts), trenta-tres trens d’alta velocitat circulen diàriament pel corredor Madrid-València.
Perquè als trens AVE que va començar a operar Renfe l’any 2011, s’han sumat els dos darrers anys, amb motiu de la liberalització ferroviària, les companyies Avlo —filial de Renfe—, Ouigo i Iryo. Els números són incontestables: segons la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència, l’any 2022 circularen en el Madrid-València 2,9 milions de passatgers, per 0,9 que feren el trajecte València-Barcelona o viceversa. És a dir, un corredor triplica l’altre en nombre d’usuaris.
No deixa de ser significatiu que, mentre el nombre de passatgers s’ha estancat en el corredor mediterrani, el 2022, la connexió Madrid-València va experimentar el creixement més gran de tot l’Estat, amb un increment del 108,8%. En el Madrid-Barcelona l’augment fou del 82,6%, mentre que la resta de
Les infraestructures juguen un paper fonamental: gràcies a l'AVE i el 'low cost', el corredor Madrid-València té el triple de passatges que el València-Barcelona
corredors experimentaren increments al voltant del 60%.
La disbauxa ferroviària entre Madrid i València “genera una sèrie de vincles que contribueixen a construir un tipus d’identitat, que és diferent de com seria una identitat si es facilitara la connexió amb Barcelona o qualsevol altre territori”, analitza Castelló. Ho va manifestar el mateix Mazón aquest dilluns en una conferència a la Fundació Manuel Broseta, en referir-se a la condició limítrofa del País Valencià: “Equilibri des del punt de vista limítrof: junt amb Castella i Lleó, som l’autonomia que suma més comunitats limítrofes. Múrcia, Castella-la Manxa, Aragó, Catalunya i Balears. I en el fons Madrid, amb l’AVE, també ho és”. Ras i curt: el somni humit de José María Aznar.
“Ho venen com un projecte econòmic, però el que en realitat estan fent és construir un projecte polític determinat, de dilució d’allò valencià en allò castellà i d’allunyament de qualsevol cosa que puga significar catalanitat o valencianitat”, explica Rafa Castelló, que no s’està de preguntar-se fins a quin punt tenen sentit aquestes aliances des del punt de vista de les demandes dels valencians.
“Els responsables públics han de prendre decisions en benefici dels valencians, i està clar que vivim en
Rafa Castelló: “Volen diluit allò valencià en allò castellà i allunyar-nos de qualsevol idea de catalanitat"
un Estat i que aquest té la seua seu a Madrid i una determinada distribució de competències. Òbviament, no te pots desconnectar del Govern central. Altra cosa és del Govern autonòmic, que està en la mateixa escala que tu. El que ens hem de preguntar és si té sentit fer aquest acatament i ofrenar aquestes noves glòries a Espanya quan ignoren el dret civil o del finançament? Qui defensa aquests interessos? Està clar que Madrid, no. Com a territori, l’intel·ligent és aliar-te amb aquells amb qui tingues més interessos coincidents”.
De moment, però, al Palau de la Generalitat tenen la vista posada cap a ponent. Dues declaracions de Carlos Mazón les darreres setmanes evidencien quins són els seus eixos estratègics. A Fitur va dir que l’objectiu era “continuar oferint noves glòries turístiques a Espanya, que és el que més ens agrada”. Aquesta mateixa setmana, a la dita conferència de la Fundació Manuel Broseta, va acabar de reblar-ho: “Si no s’haguera produït el canvi (polític), la Comunitat Valenciana seria la Navarra del País Basc, potser un peatge a pagar, des de la complicitat amb el procés separatista”. Pim, pam, pum!
--------------------------------------------------------------------------------
VALÈNCIA, PORT DE MADRID
Quan Isabel Díaz Ayuso va dir que "el port marítim de València era Madrid" no faltava a la veritat. Les dades ho avalen: el 91% de tots els contenidors que es manipulen en el port sec de la capital procedeixen del recinte portuari valencià, segons un informe que, sobre les relacions comercials Madrid-València va realitzar l'IVIE l'any.
El transport de mercaderies per ferrocarril juga un important paper en aquest àmbit. Tot i que el principal mitjà de transport és la carretera, el tren acapara el 30% del total del transport de mercaderies entre totes dues autonomies. Cal tenir en compte que la mitjana estatal és del 5%. El corredor de mercaderies Madrid-València és, de fet, el segon més important de l'Estat, per darrere del Barcelona-Saragossa (mireu gràfic).
Amb tot i amb això, Catalunya continua sent el principal soci comercial del País Valencià, ja que cap als veïns del nord van a parar el 19,6% de les vendes. La Comunitat de Madrid és el quart territori cap on més venen els valencians, per darrere del Principat, Castella-la Manxa i Múrcia.
