Ençà i enllà

Un punt d’inflexió que serà històric

Les eleccions d’ara fa quatre anys van permetre un canvi llargament esperat al País Valencià i van possibilitar que l’esquerra recuperara el poder a les illes Balears després de quatre anys molt tensos amb José Ramón Bauzà. Arriba l’hora de saber si aquell tomb es consolida o si, per contra, retorna el PP, ara de bracet de Ciutadans i possiblement de Vox. O blanc o negre, vaja. El resultat dels comicis del 26 de maig determinarà si la ciutadania aposta per un projecte progressista i nacionalista a més llarg termini.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Consolidar el canvi polític iniciat en 2015 després de 20 anys de governs del PPCV i aconseguir, per primera vegada, que un govern progressista tinga continuïtat a les Illes i que no se circumscriga a quatre anys. Aquests són els dos gran reptes que hi ha en joc a les eleccions del 26 de maig de 2019, les quals marcaran un punt d’inflexió històric. Si el Govern del Botànic es prolonga, confirmarà el canvi de cicle a la política valenciana. Si el Govern Balear es manté en mans de PSIB i Més, serà la primera vegada que això passe. Els gabinets presidits per Francesc Antich (1999-2003 i 2007-2011) no van poder perpetuar-se en el temps.

En el cas valencià, la necessitat d’encadenar un segon govern progressista consecutiu resulta encara més extrema. La sola hipòtesi d’un executiu PP-Ciutadans amb el suport extern de Vox liquidaria moltes de les polítiques encetades a la legislatura en curs en àmbits tan diversos com el de l’ensenyament, la sanitat o el medi ambient. El tàndem format per la conservadora Isabel Bonig i el jacobí Toni Cantó promouria una regressió antològica i aixecaria un nou mur d’incomunicació amb Catalunya.

Les enquestes publicades els dos darrers anys coincideixen a garantir la pervivència del projecte del Botànic. El tsunami andalús, però, obliga a posar-les en quarantena i no refiar-se’n gens. Sobretot perquè a les dues eleccions celebrades al País Valencià sota el Consell progressista —les estatals de 2015 i les de 2016— el resultat va ser molt ajustat. A la primera volta, l’esquerra va reunir el 49,4% dels vots i la dreta el 47,6%, mentre que a la segona va ser la dreta qui va imposar-se per un 51% a 46,5%. El descens de la participació en dos punts hi va tenir a veure, però en tots dos casos l’esquerra va perdre el forat que havia obert als comicis valencians de 2015, quan —EUPV inclosa— va quedar-se a tocar del 55%, mentre la dreta no arribava al 40%. 

Precisament això, l’índex de participació, serà un factor clau a l’hora de determinar quin dels dos blocs obté la victòria el mes de maig. Una afluència a les urnes per sota del 70% li posaria les coses molt complicades a l’esquerra, mentre que una mobilització pels volts del 75% podria ser garantia de victòria. Un augment sensiblement superior respecte a l’índex habitual —entre el 68% i el 72%— significaria, ben probablement, que s’ha produït una mobilització considerable de la ciutadania per tal d’aturar l’avanç de la ultradreta i el retorn del PP a les institucions valencianes. Hi ha moltíssim en joc.

I és que, a diferència d’Andalusia, en aquest cas el partit del règim és el PPCV, que va romandre dues dècades ininterrompudes a la Generalitat i continua pagant el peatge de la corrupció sistèmica que hi va arrelar. Els ERO andalusos són el Gürtel, Brugal, Cooperació, Emarsa i tants altres sumaris del País Valencià. Amb l’expresident Francisco Camps imputat en quatre causes, els també expresidents José Luis Olivas i Eduardo Zaplana amb un peu a la presó i un altre als tribunals i l’exconseller Rafael Blasco —que té fixada la seua residència al centre penitenciari de Picassent— amb una nova vista demolidora a la cantonada per la gestió irregular dels fons dedicats a la cooperació internacional, l’ambient que envoltarà els comicis de 2019 no diferirà gaire d’aquell que ja van patir els populars quatre anys enrere. Sens dubte, un factor a favor del Botànic.

Tanmateix, la presència d’un presidenciable molt conegut i amb una acceptació important com Toni Cantó al capdavant de Ciutadans podria servir per a eixugar una part dels descontents amb el PP que encara no han fugit a Vox. Cantó fins i tot podria penetrar en segments afins als socialistes de les comarques més meridionals, atrets pel discurs contra “la imposició del valencià” que preconitza Ciutadans de fa mesos i que també s’encarrega d’atiar el PPCV.

A cal Botànic, el tàndem Puig-Oltra constitueix l’actiu principal. El tarannà moderat del president ha combinat la mar de bé amb el posat més enèrgic de la vicepresidenta, que ha protagonitzat, no obstant, les comptades topades que s’han produït al llarg de la legislatura. Un mandat que ha estat molt menys convuls que no havien previst els seus opositors i els mateixos companys de partit.

Els socialistes estan convençuts que avantatjaran de manera còmoda Compromís, però el ben cert és que la coalició valencianista sempre ha fet miques les previsions. En aquest sentit, caldrà estar molt atents, de nou, a les comarques alacantines, on es disputarà bona part del pastís. Els 50.000 vots que van separar socialistes i Compromís en 2019 van concentrar-se al sud del país, on Oltra ha reforçat la seua presència a través d’actes institucionals i de partit. El fracàs que va representar la pèrdua del govern municipal de la ciutat d’Alacant —amb els socialistes com a principals responsables i Compromís com la veu més assenyada al llarg de tota la crisi— ha servit per a popularitzar encara més la marca de la coalició, que podria continuar creixent. En contra seua, això sí, el perfil més identitari, especialment nociu en un moment de tanta tensió territorial com l’actual, amb el conflicte latent a Catalunya.

El tercer actor —doble— del possible nou Govern, la previsible coalició que integraran Podem i Esquerra Unida, acara els comicis amb un cert pessimisme. Han estat la veu crítica del Botànic, hi han marcat distàncies, però pateixen de valent a l’hora de fer valer allò que s’ha pogut aconseguir gràcies a la seua pressió o al lideratge que han exercit des de les dues darreres fileres de l’hemicicle. A més, el seu candidat, el professor de Dret constitucional Rubén Martínez Dalmau, és un desconegut per al gran públic que trobarà serioses dificultats per fer-se un lloc entre Puig, Oltra, Bonig i Cantó. Un quartet que, de segur, no deixarà indiferent ningú.

La coincidència de les eleccions valencianes amb les municipals constituirà un altre element favorable. El 80% dels ajuntaments estan en mans de pactes progressistes o de governs d’esquerra monocolor. L’absència de grans crisis —Alacant a banda— és el millor aval que presenten amb vista al 26-M. El desig de retenir el poder per tal de prosseguir l’obra iniciada —en molts casos, es tracta de poblacions que han canviat de color després de lustres i lustres de domini del PPCV— esperonarà alcaldes, regidors i militants a demanar el vot porta per porta, si cal. Aquesta funció mobilitzadora redundarà a l’urna autonòmica, on les forces progressistes tindran molts més vots que no haurien tingut en unes eleccions valencianes individualitzades. L’avançament dels comicis per part de Puig, el rumor que va planar durant l’estiu i la tardor, s’ha esvaït per complet un cop s’han comprovat els resultats a Andalusia.

Si el punt d’inflexió es produeix en sentit invers i els populars aconsegueixen recuperar les principals institucions del País Valencià de la mà de Ciutadans i Vox, la jornada serà igualment històrica. Seria la liquidació d’una experiència de govern coral, valencianista i d’esquerres que havia oxigenat la vida política i que havia prestigiat com mai la llengua i cultura pròpies. La tornada enrere seria veloç. La duresa contra determinats col·lectius, tan dura com en el passat. O encara pitjor: corregida i augmentada.

 

Més dubtes encara a les Illes

Fins fa aproximadament un any tot semblava nítid. El PSIB-PSOE embocaria cap a les eleccions de maig de 2019 ­amb moltes probabilitats de mantenir la presidència del Govern per a Francina Armengol gràcies a un acord exclusiu de l’esquerra: PSIB, Podem, Més —per Mallorca i Menorca— i Gent per Formentera. Tanmateix,  durant els mesos següents començaren a aparèixer anàlisis —una de les quals, en aquest setmanari— que posaven en dubte que les coses foren tan clares i que era molt probable que l’esquerra acabés necessitant el regionalista PI per continuar governant. Però tant des del PSOE com de Més per Mallorca —els dos socis de Govern— es negava amb vehemència aquesta possibilitat.

Tanmateix, a hores d’ara, fins i tot els partits governamentals donen per fet que, si l’esquerra manté el Govern, serà gràcies als regionalistes. És cert que en públic els dirigents del PSIB i de Més insisteixen que els progressistes podran seguir governant tots sols, però en privat reconeixen que és gairebé impossible i que ja pensen en un pacte amb el PI

El PSIB emboca cap a les urnes amb preocupació. Les coses no li han sortit com volia. L’estratègia socialista inicial consistia a tenir aprovat i en vigor a finals de legislatura el Règim Especial de Balears (REB), com a epítom del paper d’Armengol com a defensora dels interessos de les Illes davant Madrid. I, així, poder presentar-se a les eleccions amb altes probabilitats de mantenir la presidència. El problema ha estat que el REB no ha arribat i que quan sigui aprovat —pel Govern espanyol, cosa que s’espera que passi durant el mes de gener o febrer— no serà, amb tota seguretat, allò que s’havia promès. De fet, des del Govern ja s’ha reconegut que el que pugui ser finalment no serà el que s’havia dit inicialment que podria ser. I aquest era el tema estrella de la legislatura. 

Així i tot, al PSOE balear confien que la bona imatge de Francina Armengol els permeti mantenir o augmentar una mica els escons que van obtenir en 2015. Aleshores foren 14, sobre els 59 que formen el Parlament balear. L’única enquesta d’intenció de vot feta recentment a les Illes per a les eleccions autonòmiques de 2019 —publicada el 4 de novembre en el diari Última Hora, realitzada per l’Instituto Balear de Estudios Sociales— augurava que el PSIB perdria un o dos diputats. Fou una maçada per a l’ànim dels seus dirigents. Els deixava clar que si Armengol volia continuar en la presidència, hauria de pactar amb el PI. Quatre setmanes més tard, els venia a sobre una altra amarga sorpresa: la irrupció de Vox al Parlament andalús.

Francina Armengol i Bel Busquets al Parlament balear

Podria passar res de semblant a Balears? Des del PSIB reconeixen que estan preocupats per l’auge de l’extrema dreta i per la possibilitat que obtingui representació a les Illes. Això sí, creuen que el PI no s’aliarà de cap manera —ni que sigui indirectament— amb Vox, ni tampoc amb Ciutadans, per impedir un Govern progressista. 

En el PP asseguren tot el contrari. Estan convençuts que tenen moltes probabilitats d’assolir la presidència. “Estam en el bon camí”, deia el seu líder, Biel Company, a aquest setmanari el passat dia 14 en una tertúlia d’IB3 Ràdio. Company asseverava que “la suma del centredreta [PP, Ciutadans, PI i, si obté representació, Vox] arribarà a 30 [escons, majoria absoluta] i jo em veig amb cor d’arribar a un pacte entre tots, perquè hi ha moltes maneres de pactar”, deia, en referència al fet que podria tenir el suport extern d’alguna formació i governar amb les altres dues, o només amb una. Els conservadors obtindrien, segons el sondeig referit, 17 escons, 3 per sota dels 20 de 2015. Però, malgrat el descens de suport, l’addició dels seus diputats amb els de Ciutadans i els del PI seria suficient perquè Company arribés a la presidència. Tant Company com tots els altres dirigents conservadors s’aferren a aquests números per assegurar que tenen al seu abast arribar novament al poder. I no canvien de discurs sota cap circumstància, ni tan sols donant per fet que la ultradreta assolirà representació al Parlament balear: “Vox és un partit de dreta amb el qual també podrem pactar”, deia Company al programa radiofònic abans esmentat. 

En Podem han deixat enrere els excessos verbals que tant agraden al sector radical. I a jutjar pel que diu l’enquesta referida, els està sortint bé. Els atorga entre vuit i nou escons. Una pèrdua d’un o dos sobre els deu que sumaren fa tres anys i mig. Molt poca minva si es considera tot el que ha passat en aquest temps en el si de la formació morada: tres trànsfugues, bregues sense fi i, al final, l’apartament de tot el sector anticapitalista, que no ha volgut prendre part de les llistes. El seu candidat número u per Mallorca, el jutge en excedència —i actual diputat al Congrés— Juan Pedro Yllanes, aposta ben a les clares per reeditar un Govern d’esquerres i, si no és possible, implícitament accepta la possibilitat de pactar, d’una manera o d’una altra, amb el PI per evitar un Govern de dretes. Una estratègia que el sector crític rebutja de ple.

Tant Més per Mallorca com Més per Menorca afronten la recta final cap als comicis de maig amb il·lusió però alhora amb preocupació. L’enquesta els augura que seran els més castigats de l’esquerra. De nou diputats assolits el 2015 —tres per Menorca i sis per Mallorca— passaria a quatre o cinc en total. Bel Busquets es rebel·la davant els auguris demoscòpics. “Hem fet una bona gestió i els votants ens ho premiaran”, assegura en públic. Tampoc el candidat número u al Parlament per Mallorca, Miquel Ensenyat, vol fer cas del que diu el sondeig: “Em present per ser president” del Govern, diu. El maldecap més gros per als ecosobiranistes a Mallorca és el divorci que estan patint amb les organitzacions ecologistes com el GOB i Terraferida per culpa de l’ampliació de la carretera que uneix Llucmajor i Campos. L’enfrontament és molt intens i els dirigents de Més estan molt preocupats pels efectes que pugui tenir a les urnes. A Menorca, Més surt amb la intenció de mantenir el suport de fa tres anys i mig, però els seus caps saben que és molt difícil i es conformarien a mantenir dos dels tres diputats que assoliren el 2015. 

El PI espera sumar un nou diputat sobre els tres que va obtenir el 2015. És probable que ho assoleixi. L’enquesta referida li dona gairebé la seguretat d’arribar als quatre. Probablement el nou escó li arribarà per Eivissa, on el 2015, a pesar de recollir el 5,7% dels sufragis —el tall per entrar en el repartiment d’escons és del 5%—, es va quedar sense diputat per un grapat de vots. Jaume Font —líder de la formació i candidat número u— ha dit a aquest setmanari que “els quatre els tenim assegurats” i que espera que en puguin ser cinc. 

Ciutadans només va fer el 2015 candidatura per la circumscripció de Mallorca i va obtenir dos escons. Ara, amb presència també a Menorca i Eivissa, espera recollir representació per les tres illes. El sondeig el fa arribar fins als deu diputats, en total. El seu cap de llista serà, novament, Xavier Pericay. I, per últim, Gent per Formentera —que encara no té decidit el seu candidat o candidata— és quasi segur que reeditarà l’únic escó que tria l’illa petita. 

La gran incògnita de 2019 serà Vox-Actúa. A les Illes la formació ultra de Santiago Abascal es presenta coalitzada amb Actúa, que és l’antiga associació anticatalanista Círculo Balear, de Jorge Campos —que en serà el cap de llista—, convertida en partit polític. Encara no hi ha enquestes que mesurin les seves opcions. Si obté representació, aleshores la clau de tot estaria a saber si sumaria majoria absoluta amb PP i  Ciutadans o si el PI seria la força que decidiria el Govern.


L’EQUACIÓ JUDICIAL A CATALUNYA

No és desgavellat pensar que el Principat també tingui unes eleccions al Parlament al llarg d’aquest 2019. Els governs en minoria sempre són difícils de sostenir, més encara quan l’acció judicial manté diputats sense dret a vot i la CUP ha retirat el seu suport a l’independentisme majoritari. Els aliats, doncs, poden ser els comuns, tot i que segons el dia mostren més o menys afinitat. Bona prova d’això és el debat de pressupostos.

Pere Aragonès i Quim Torra al Parlament de Catalunya / Efe

Aquesta inestabilitat pot ser un argument més per a un possible avançament electoral. Amb ERC i JxCat sense una estratègia conjunta clara, és poc probable que l’avançament s’anunciï abans de les eleccions municipals del 26 de maig. La competència suposaria un desgast públic més gran del que ja enfronten els dos partits de l’Executiu. La data de l’avançament electoral, doncs, si n’hi ha, se situa un cop coneguda la sentència del judici de la causa 1 d’octubre contra els líders independentistes que es preveu que comenci aquest gener. Bona part de l’independentisme afí a ERC i els postconvergents, però, ja ha alertat de la inconveniència de posar en risc la majoria assolida el passat 21 de desembre amb una altra convocatòria electoral.

Tot i que encara ningú no ha fet pública aquesta voluntat, el president Quim Torra ja va anunciar que posaria la resposta a una sentència condemnatòria en mans del Parlament. Des de llavors, la remor d’eleccions ha estat sobre la taula. Fonts dels partits, de portes endins, parlen d’aquesta possibilitat com una ocasió per capitalitzar electoralment el descontentament popular i intentar superar, per primer cop, el llindar del 50% de vots independentistes en unes eleccions.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.