El 27 de juliol de 1276 Jaume I tenia 68 anys. Aquell dia d'estiu s'apagava la vida del monarca, un rei prolífic, un punt hiperactiu i lliurat al llarg de dècades a la conquesta dels territoris que havien de formar el Regne de València. Aquell mateix 1276, tres mesos abans, al-Azraq, el cabdill musulmà que va posar les coses difícils a Jaume I a les comarques meridionals valencianes i del nord d'Alacant, havia caigut a la batalla d'Alcoi. L'un i l'altre tenien la mateixa edat, i en tots dos casos els fills en prengueren el relleu.
Tornem, però, a Jaume I. No hi ha certesa que la seua mort fora deguda a una malaltia diagnosticable, sinó a unes febres que arrossegava i que es varen anar agreujant amb el pas dels dies, a més d’un pretès esgotament general a causa de l'avançada edat per a l'època. L'historiador Bernat Desclot, coetani de Jaume I, en narra les últimes hores de la vida d'aquest: «I quan foren a la ciutat de València, l’aportaren al Reial, i aquí confessà moltes vegades i combregà, i després lo peloliaren; i molt devotament pres tots els sagraments de santa Església davant dits. I quan ho hagué fet, amb gran alegria que hagué a si mateix ja que veié la bona fe que Déu li havia atorgada (…), i amb son bon seny i sa bona memòria, comanant si mateix, posant les mans creuades damunt del pit, digué l’oració que nostre senyor ver Déu Jesucrist digué en la creu. I com l’hagué dita, l’ànima se partí del seu cos i s’anà al Paradís, a sis dies a l’eixida de juliol de l’any mil dos-cents setanta – sis, amb gran alegria. I deixà que el seu cos fos portat a l’ordre de Poblet, que és enmig de Catalunya, de monjos blancs. I els dols, i els plors i els plants i els crits començaren per tota la ciutat, que no romàs ric hom, mainader ni cavaller , ciutadà, dones i donzelles, que tots anaven darrera de la senyera i del seu escut, i deu cavalls a ui hom havia tret la cua. I així anaven tots plorant i cridant gemegosament. I aquest dol durà en la ciutat quatre dies».
Alzira, residència final
Se sap que, en l'última etapa de la seua existència, Jaume I va vincular-se estretament a Alzira. La relació no fou únicament geogràfica, sinó també sentimental, com revela l'investigador Stefano Cingolani. A Algezira (Alzira), el rei tingué una amant, de nom Ginesa, amb qui tingué un fill il·legítim, Ferran.
En qualsevol cas, quan el rei acusà els efectes de la malaltia estant a Xàtiva, tornà a la seua residència de la capital de la Ribera Alta. Amb aquestes paraules ho narrava ell mateix alLlibre dels fets: «E nós, per rahó del treball que havíem soffert e car a Déu plahia, vench-nos algun destemprament. E isquem-nos de Xàtiva e vinguem-nos-en en Algezira. [...] E aquí pujà’ns e cresqué-nos la malaltia, enaxí que, gràcies a nostre senyor Jhesuchrist, en nostra bona e plena memòria, nos con fessam moltes vegades de bisbes, de preÿcadors e de frares menors, ab gran contricció de nostres peccats, e ab grans làgrimes. E puys nós, purgats dels peccats mundanals per rahó de la confessió damunt dita, ab gran goig e ab gran pagament reebem lo cors de nostre senyor Jhesuchrist».
Acomiadar-se del pare
Jaume I manà fer vindre el seu fill l'infant Pere, que romania a Xàtiva. «Veén-nos ésser agreujat per rahó de la malaltia, trametem missatge a l’infant en Pere, fill nostre, que ell personalment vingués a nós a Algezira.» Davant d'ell i dels nobles, el rei pronuncià unes darreres reflexions, entre les quals destacà l'excepcional durada del seu regnat guiat sempre pel sentit cristià del bé. El relat, plasmat al Llibre dels fets, contribuïa, a més, a difondre la singularitat de la figura del monarca i a construir-ne el mite: «(...) en qual manera nostre Senyor nos havia fet regnar al seu servici, pus de .LX. anys, més que no era en memòria ne trobava hom que nagun rey, de David o de Salamó a ençà, hagués tant regnat, e que amàs sancta Esgleya; e encara, en qual manera havíem haüda amor e dilecció [generalment] de tota nostra gent, e com nós érem ab ella honrrat. E tot açò reconexíem que·ns era vengut de nostre senyor Jhesuchrist, e car nós, per tota e per la major partida, nos érem esforçats de seguir la sua carrera e los seus manaments».
Darreres disposicions i voluntats
«Si nós moríem en aquest endemig en Algezira», escrivia Jaume I, «que·l bisbe d’Oscha e l’altra companya que ab nós eren nos soterràssen a Sancta Maria d’Algezira o a Sancta Maria de València, segons que nós havíem ja manat. E pregam al dit infant en Pere que, la guerra finida, que ell nos feés portar, si moríem, a Sancta Maria de Poblet, on nós nos érem ja lexat».
«Renunciam en poder del fill nostre, l’infant en Pere, lo qual hereter lexam en totes nostres terres e regnes. E vestim-nos lo àbit de Cistell e·ns feem monge d’aquell orde.» Aquestes varen ser les últimes paraules del rei al Llibre dels fets: «(...) com nós haguéssem en cor de anar a Poblet e de servir la mare de Déu en aquell logar de Poblet e fóssem ja partits d’Algezira e fóssem en València, a nós cresqué la malaltia. E plach a nostre Senyor que no complíssem lo dit viatge que fer volíem».
En aquest sentit, Adrià Mas Craviotto, doctor en Història Medieval a la Universitat de Lleida, intenta posar llum al lloc de mort de Jaume I al seu blog personal «Historia: magistra vitae et testis temporum»: «Les cròniques situen la mort de Jaume I en algun lloc no determinat proper a València de camí cap a Poblet. Per contra, la crònica de Ramon Muntaner situa la mort del rei a la mateixa residència reial de la vila d’Alzira, talment com si no hagués arribat a emprendre el viatge cap al monestir. La data sí que és coneguda: Jaume I va morir el 27 de juliol de 1276, després d’un regnat de seixanta-tres anys, amb 68 anys».
D'altra banda, a les frases finals del Llibre dels fets ja no parla el rei, sinó que apareix la veu d'un narrador que revela el lloc de mort del monarca. Quedarà el dubte sí va ser a València o a Alzira, o en algun altre punt com apunta Mas Craviotto. O bé si l'esmentat narrador n'alterà calculadament el curs dels esdeveniments per a construir un final literari ben lligat, vinculant el lloc de defunció al cap-i-casal del regne: «E aquí en València, en l’any de .MCCLXXVI., sexto kalendas augusti, lo noble en Jacme, per la gràcia de Déu, rey d’Aragó e de Mallorques, e de València, comte de Barchinona e d’Urgell, senyor de Muntpesler, passà d’aquest segle. Cujus anima per misericordiam Dei sine fine requiestat in pace. Amen».